(3) UNA BATALLA DARRERE L'ALTRA (2025), de Paul Thomas Anderson

Lluita conta el capitalisme

La lluita contra el capitalisme ferotge, les tensions racials i les injustícies socials ha generat un bon grapat de revolucions i rebel·lions al llarg de la història. Aquesta realitat ha donat peu al fet que s'hagen format grups organitzats que, farts que l'oligarquia fera el que li venia de gust, els obligara a enfrontar-s'hi fins i tot amb mètodes violents.

Amb aquesta premissa, Paul Thomas Anderson s'inspira en la novel·la Vineland, de Thomas Pynchon, per a construir One Battle After Another, un relat ambientat en els moviments radicals dels anys seixanta. El resultat és una pel·lícula desigual, un pèl massa llarga (160 minuts), amb diferents subtrames i salt en el temps. 

Aixó sí, tot i que resulta una proposta fragmentada i amb alts i baixos, amaga una història fascinant amb una  direcció i un ritme enèrgic que aconsegueix mantenir la tensió en l'espectador en tot moment. També hi ajuda la participació de monstres de la interpretació com Leonardo DiCaprio, Benicio del Toro i Sean Penn, juntament amb una escenografia colpidora i una música de Jonny Greenwood que sembla ser un protagonista més. Això se suma a l'encertada elecció de temes en determinades escenes, com ara la de Sean Penn amb la cara ensangonada acompanyat per Perfidia de Los Panchos: absolutament magistral.

En definitiva, una obra que em deixa una sensació agredolça, però més dolça que agra. Pot ser que haja estat una mica sobrevalorada, però els seus apunts cinematogràfics —com la solvència de la direcció, la posada en escena, els referents clarificadors a pel·lícules com La batalla d'Alger (en la seua cruesa a l'hora de retratar el racisme sistèmic i la repressió) i l'espectacularitat visual— l'avalen.

Millor pel·lícula Premis Oscar 2026.

ONE BATTLE AFTER ANOTHER. 2025. Estats Units. Color. 161 Min.

Direcció: Paul Thomas Anderson
Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Benicio del Toro, Sean Penn, Wood Harris, Regina Hall, Teyana Taylor, Alana Haim, D.W. Moffett, Chase Infiniti, John Hoogenakker, Shayna McHayle, Tony Goldwyn, Kevin Tighe

Guió: Paul Thomas Anderson. Novel·la: Thomas Pynchon

Música: Jonny Greenwood
Fotografia: Michael Bauman

(3) ADOPCIÓ, de Márta Mészáros (1975)

Realització personal

Aquesta pel·lícula parla —a través de la situació d'una dona vídua de quaranta-tres anys a l'Hongria dels anys setanta— de la soledat. Aquest país es trobava sota el kadarisme, cosa que implicava una obertura als drets humans, bo i allunyant-se dels principis estalinistes. Si bé el metratge no fa palesa la situació política del país, sí que aquesta té influència en el comportament de la gent; per això, d'alguna manera, la resignada tristor que emana la cinta és simètrica amb el context sociopolític de l'època.

El fet d'arribar a una cruïlla on s'entremesclen la maduresa, el dur treball diari a una fàbrica fustera, conéixer a la jove de l'hospici (Anna) i ser amant d'un home casat (Jóska) amb dos fills, porta Kata a replantejar-se el seu concurs vital per tal de poder pal·liar la seua grisa existència. És per això que se sent en la necessitat de tenir un fill, però davant la negativa de l'amant a tenir-ne un, Kata comença a considerar la possibilitat de l'adopció.

L'obra també retrata la situació de les adolescents que viuen en un hospici. La sensació de buidor davant l'absència o menyspreu dels pares, la recerca d'espais de llibertat o la voluntat de casar-se —com Anna— per tal d'emancipar-se, conformen un quadre de descoratjament que acompanya la protagonista. Per aquesta raó se centra en la relació entre la vídua i l'adolescent, atés que desperta en la primera un nou punt de vista experiencial. D'aquesta forma, l'instint maternal, l'amistat i el carpe diem s'erigeixen en els seus valors prioritaris.

La vida de Kata canvia i el concepte existencial d'Anna, també. De la seua interrelació naix la solidaritat, l'amor recíproc i la responsabilitat mútua. El nen de Kata serà el tancament del seu procés.

La visió de la directora en les relacions extramaritals queda exemplificada en l'escena quan Kata visita la família de l'amant. Es pot observar com l'esposa de Jóska no se sent completa: li haguera agradat treballar. L'home, però, vol que es quede a casa. Aquesta escena representa el paper residual social que hi juga la dona.

El masclisme (l'escena dels homes del restaurant), la crítica a la precipitació en les accions de la jovenalla (en el casament la parella discuteix) són també situacions que Mészáros no mira de biaix. Tot aquest conglomerat vertebra un film que arrossega una certa recança, però que està envoltat per un bri d'esperança per abastar la realització personal.

ÖRÖKBEFOGADÁS. 1975. Hongria. Blanc i Negre. 89 Min.

Direcció: Márta Mészáros 
Intèrprets: Katalin Berek, Gyöngyvér Vigh, Péter Fried, László Szabó, István Szõke

Guió:  Ferenc Grunwalsky, Gyula Hernádi, Márta Mészáros
Música: György Kovács
Fotografia: Lajos Koltai, Márta Mészáros

(3) LOS JUEVES, MILAGRO, de Luis García Berlanga (1957)

Un miracle ple de retalls

Arran d'aquesta pel·lícula, Luis García Berlanga va declarar en una entrevista haver sol·licitat —atesos els múltiples apunts i tisorades— la inclusió d'un censor (el sacerdot dominic pare Garau, condició sine qua non per a rodar) en els títols de crèdit com a guionista.

I és que aquest film, des del seu inici, és una crítica als sempiterns moviments corruptes, on s'instrumentalitza la religió, la pobresa i la ignorància de la gent per a benefici propi. 

Doncs bé, quan tots aquests elements passen pel filtre del director valencià el resultat és un fantàstic fresc coral, amb observacions magnífiques i amb una mirada mordaç cap al context social de l'època. Com pot ser, doncs, que el seu final tingui un missatge tan moralitzant? Evidentment, els censors hi van veure massa artilleria pesant per al seu xiringuito muntat i es van encarregar de destrossar artísticament l'obra amb la finalitat de donar al públic una visió pastoral, fraresca i mongívola d'un país on l'important era que imperés el que era “bo” i “convenient”.

Pel que fa a la resta, és una vertadera llàstima que un planter d'actors tan fantàstic, amb un guió dotat d'unes situacions que són una interessant barreja de comicitat i dramatisme, es veiés entelat per aquesta desraó dictatorial. No obstant això, malgrat aquests obstacles, la cinta manté un cert to fresc i àcid, un tret tan inherent a la filmografia berlanguiana.

LOS JUEVES, MILAGRO. 1957. Espanya. Blanc i Negre. 85 Min.

Direcció: Manuel Summers
Intèrprets: Richard Basehart, José Isbert, Paolo Stoppa, Juan Calvo, Manuel Alexandre, José Luis López Vázquez, Alberto Romea, Félix Fernández, Guadalupe Muñoz Sampedro, Manuel de Juan, Nicolás D. Perchicot, Luigi Tosi, Mariano Ozores, María Gámez, Julia Delgado Caro

Guió:  Luis García Berlanga, José Luis Colina. Argumento: Luis García Berlanga
Música: Franco Ferrara
Fotografia: Francisco Sempere

(2) MARTY, de Delbert Mann (1955)

Estàndars socials que empresonen cos i ment

En un ambient opressor que marca normes i estenalla el comportament individual, en Marty se sent obligat a seguir la tendència de la desitjabilitat social. Sota el jou del puritanisme del seu context familiar italoamericà, el protagonista sol circular sota les faldilles controladores de la seva mare. El Bronx de Nova York que pinta Delbert Mann és un context encotillat, moralista i hipòcrita on tot es troba categoritzat: t'has de casar i tenir família una vegada passes de la trentena. Les dones solen ser mers objectes dividits en dues branques: la de la bellesa i la de la lletjor. Per això, estaran constantment sotmeses a una mirada masclista d'enjudiciament que decidirà si les accepta en el seu món falocràtic o les repudia fins a la humiliació.

El film critica aquest tipus de societat i la mesquinesa reduccionista de supeditar l'ànima humana als atzarosos capricis genètics de l'arquitectura corporal. El resultat és una rècua borreguera amanida per l'insípid condiment de la ignorància. 

La pressió social és una influència molt forta que ens marca al llarg de les nostres vides i aquesta obra mostra la seva poderosa capacitat. En Marty, tot i que cau a les seves urpes, aconsegueix escapar-se'n en un final —això sí— un poc ensucrat.

MARTY. 1955. Estados Unidos. Blanco y Negro. 91 Min.

Direcció: Delbert Mann
Intèrprets: Ernest Borgnine, Betsy Blair, Esther Minciotti, Jerry Paris, Joe Mantell, Karen Steele, Augusta Ciolli, James Bell

Guió: Paddy Chayefsky

Música: Roy Webb

Fotografía: Joseph LaShelle

(3) LA FUGIDA, de Sam Peckinpah (1972)

Sense moral

La corrupció introduïda en una pel·lícula d'acció. Així és com es podria definir aquest treball de Sam Peckinpah. Una de les grans virtuts d'aquesta obra és la intel·ligent construcció del seu guió, el qual ens condueix per una història de corrupció, traïció i depravació. I és que, a banda de les contínues —magníficament filmades— escenes d'acció, el realitzador americà hi imposa la seua empremta amb injeccions d'autèntica mala llet en els personatges. D'aquesta manera, la caricatura envolta el film desmitificant els valors convencionals occidentals, els quals queden fets malbé. 

És impactant la relació triangular entre el matrimoni assaltat i el seu botxí, creant-se un pervers cuckold amb suïcidi inclòs. Tret del romanticisme (amb replantejament de la relació) per part de la parella de fugitius i del bon samarità que els ajuda, la causticitat i la ironia imperen en una trama (i subtrama) trufada de personatges tramposos, corruptes i sense sentiments que no és més que una metàfora de la realitat que ha envoltat i envolta el món.

THE GETAWAY. 1972. Estats Units. Color. 122 Min.

Direcció: Sam Peckinpah
Intèrprets: Steve McQueen, Ali MacGraw, Ben Johnson, Sally Struthers, Al Lettieri, Slim Pickens, Bo Hopkins, Richard Bright, Dub Taylor, Jack Dodson, Roy Jenson, Bill Hart

Guió: Walter Hill. Novel·la: Jim Thompson

Música: Quincy Jones

Fotografia: Lucien Ballard

(4) LA LLISTA DE SCHINDLER, de Steven Spielberg (1993)

Acte revolucionari: salvar vides humanes

No és fàcil reflectir en unes imatges de ficció tot el patiment humà. L'espectador ha de rebre uns senyals que, d'alguna manera, l'han de fer esborronar; altrament, l'intent artístic serà tot un fracàs. 

En el cas d'aquest film estem parlant d'una història moltes vegades contada a la pantalla gran, però que se centra en la figura d'Oskar Schindler i la seua gran aportació a la vida i a la humanitat. Cal no oblidar, però, que l'empresari alemany era del partit nazi i, en un principi, veia els jueus com a rèdit econòmic. En eixe aspecte la seua mentalitat d'empresari i també d'explotador (encara que evidentment no era un assassí) hi està present. No obstant això, en el desenvolupament de la trama experimenta una metamorfosi per a executar un acte revolucionari i de rebel·lia: salvar vides humanes.

Com deia al principi, no és una tasca senzilla contar i transmetre aquests esdeveniments que tant ens han colpit. Doncs bé, el director nord-americà ho va aconseguir. Primer per la seua narració tan planera i després per les seues seqüències on s'utilitza un intel·ligent blanc i negre que li dona un caire anyenc al relat.

La pel·lícula està basada en fets reals. Costa entendre com de vegades es donen situacions on existeixen actituds tan diferenciades entre el bé i el mal, quasi sense matisos. D'un extrem a l'altre anem de la bonhomia de l'empresari, i del seu comptable i gerent Itzhak Stern, a la psicopatia d'Amon Goeth, fantàsticament interpretat per Ralph Fiennes (amb eixos aires d'emperador i deliris de grandesa, capaç de llevar la vida a algú segons li vinga de gust).

I per damunt de tota aquesta qualitat cinematogràfica m'agradaria destacar dos elements que em van captivar:

Un: el de la xiqueta que portava l’abric de color vermell, una imatge metafòrica i torbadora del genocidi infantil, el clic que canvia el cervell del protagonista. L'altre: l'emocionant i memorable escena final on Schindler, modest messies, es culpa perquè hauria pogut fer-ne més, i en cert sentit, també ens ho diu a nosaltres. Ell plora, els jueus l'abracen i l'emotivitat i la tendresa omplin els nostres cors.

SCHINDLER'S LIST. 1993. Estats Units. Blanc i Negre. 195 Min.

Direcció: Steven Spielberg
Intèrprets: Liam Neeson, Ben Kingsley, Ralph Fiennes, Caroline Goodall, Embeth Davidtz, Jonathan Sagall, Ezra Dagan, Mark Ivanir, Malgorzata Gebel, Béatrice Macola, Oliwia Dabrowska, Shmuel Levy

Guió: Steven Zaillian. Novel·la: Thomas Keneally

Música: John Williams

Fotografia: Janusz Kaminski

(4) DIES DE VI i ROSES, de Blake Edwards (1962)

Anàlisi de l'alcoholisme

El consum d'alcohol, tan acceptat i normalitzat al llarg de la història de la humanitat, ha fet estralls en la salut mental i física de moltes persones que han caigut en les seues xarxes. Quant de patiment arrossegat, quantes vides i famílies destruïdes per una addicció que anihila la personalitat de qualsevol. Són drames que no es veuen, però que esdevenen dia rere dia en la nostra i més normal quotidianitat. L'alcohol és un costum que ha estat arrelat en la societat occidental, adherit al curs normal de la vida laboral, festiva o domèstica, i les tímides campanyes en la seua contra no han sigut suficients per a mitigar el seu efecte, així com tampoc les associacions que han donat suport a les víctimes de la malaltia, encara que sí que han ajudat.

Aquesta pel·lícula s'endinsa en aquesta problemàtica fent-li un tractament, a més d'interessant, contundent, especialment per la seua duresa en les imatges. I és que la pel·lícula dona un tomb radical tant pel que fa al gènere cinematogràfic (la comèdia esdevé drama) com per la transformació que experimenten els personatges: l'alcohol va penetrant-hi de manera innocent fins a apropiar-se de les seues vides.

És important la serietat amb què reflecteix eixos conceptes i la profunditat amb què els aborda en la trama: són alcohòlics (tot i que ja no beguen) i no ets un igual si no els acompanyes en el procés d'ingerir-lo. I també en la importància que li dona al fet de ser víctimes i que necessiten suport (l'aparició de les reunions d'Alcohòlics Anònims en fa palesa). En eixe aspecte el film no és càndid, sinó que va al gra amb la finalitat de mostrar la cruesa dels seus efectes físics i psicològics. És per això que aquesta obra no deixa indiferent ningú: ben feta i interpretada (brutal Jack Lemmon), i molt encertada la posada en escena i el seu embastat guió.

Què més se li pot demanar al seté art? Jo pense que no molt més si el producte final és com aquest: entretingut, reflexiu, social i didàctic.

DAYS OF WINE AND ROSES. 1962. Estats Units. Blanc i Negre. 117 Min.

Direcció: Blake Edwards
Intèrprets: Jack Lemmon, Lee Remick, Charles Bickford, Jack Klugman, Alan Hewitt, Tom Palmer, Debbie Megowan, Maxine Stuart, Jack Albertson

Guió: J.P. Miller

Música: Henry Manciny

Fotografia: Philip H. Lathrop 

(2) DESIG, PERILL, d'Ang Lee (2007)

 Complexitat i ambigüitat

Les complexitats i contradiccions de l’ésser humà es destapen en aquest film en el qual, d’alguna manera, tots els espectadors ens veiem reflectits. I és que hi ha moments a la vida en què ens sentim desorientats davant de pulsions i volicions desconegudes.

Aquests processos mentals giren al voltant d’una trama molt ben ambientada (espionatge farcit de suspens i thriller), amb un cert halo de misteri i amb una impecable factura tècnica. No obstant això, l’obra es ressent a causa d’un metratge innecessàriament eixamplat que dona lloc a moments pròxims al tedi. Encara que cal reconèixer que, a mesura que va avançant la narració, va agafant forma fins al seu clímax final, el resultat és un estancament en el seu nus dramàtic.

“Desig, perill” explica una història interessant i didàctica amb connotacions polítiques i atractius apunts de la psicologia dels personatges; tanmateix, tal com s’ha assenyalat, fa la sensació de no haver sabut aprofitar totes les possibilitats del seu sucós guió.

SE JIE. 2007. Taiwan. Color. 156 Min.

Direcció: Ang Lee
Intèrprets: Zhou Xun, Jia Hongsheng, Hua Zhongkai, Yao Anlian, An Nai

Guió: James Schamus, Wang Hui-Ling. Historia: Eileen Chang

Música: Alexandre Desplat

Fotografia: Rodrigo Prieto

(5) EL ESPÍRITU DE LA COLMENA, de Víctor Erice (1973)

Cinema de percepcions i sensacions

Les sensacions que recorren l'ànima en els primers anys de vida són percepcions psicològiques, impressions que, sense adonar-nos-en, van modelant la nostra personalitat i donen forma a les nostres emocions. La fantasia i la il·lusió en la infància potser són les facultats humanes que s'acosten més a la felicitat: del no-res en pot sortir una cosa meravellosa perquè la imaginació d'un xiquet és l'arma més poderosa que existeix.

Llegint el paràgraf anterior apareix a la meua ment la imatge recurrent d'Anna, una de les xiquetes protagonistes del film. La seua mirada —amb els ulls ben oberts, tot expressant sorpresa— quan veu per primera vegada l'escena de Frankenstein juntament amb la noia a l'estany, il·lustra clarament aquest universal imaginari infantil.

El espíritu de la colmena és una autèntica lliçó de llenguatge cinematogràfic. Les seqüències són com estampes dels episodis que hi transcorren. Ja des del principi, amb els títols de crèdit dels dibuixos dels infants del film, i la fantàstica música hipnòtica de Luis de Pablo, ens endinsem en un món màgic a través de l'òptica de les dues nenes. Erice juga amb les foses i sobretot amb les el·lipsis. Amb aquesta tècnica pretén suggerir i proposar, però sobretot involucrar l'espectador.

“Un lugar de la meseta castellana hacia 1940…” El context és francament dur. Acabada la Guerra Civil, estem immersos en un país gris, ferit, injust i controlat. La posada en escena transmet aquesta sensació de desassossec i tristura a través dels primers plans i grans plans generals juntament amb l'excel·lent fotografia de Luis Cuadrado. En aquest paisatge hi ha un microcosmos familiar on els seus elements es contraposen, especialment en la relació entre el matrimoni; inexistent i sense cap mena de comunicació, i entre les germanes; una (Isabel) pragmàtica, i una altra (Ana) somiadora. Però també hi ha dos mons barrejats: l'adultesa i la infantesa. Tots dos, tan a prop però tan distants, perfilen les bases d'aquesta història tan senzilla i complexa alhora que conté una crítica a un règim ombrívol i tèrbol.

Els carrers d'un paisatge erm tenyit d'una foscor il·luminada obren les portes de la imaginació a través de la projecció del Dr. Frankenstein. La sessió de cinema a la sala desolada i malmesa, però eficaç, fa que xiquets, adults i grans troben un alleujament a les seues penúries. Mentrestant, Fernando, el pare, continua abstret en les tasques d'apicultor. La veu en off de Teresa, la seua dona, amb una carta d'amor al seu amant, ens avisa de la distància insalvable entre tots dos. 

Amor perdut i indiferència. Escrits inacabats sobre la cria d'abelles i aroma de desànim. Escola franquista i Don José (impensable una doña Josefa o un don José amb penis). La casa aïllada i la invocació a l'esperit. El maquis. La mort sempre present en la consciència d'Anna. El seu enuig, la seua rebel·lia i la seua fugida. Tot queda suspès en un lloc concret i en un espai de temps determinat. La mirada enigmàtica d'Anna, mirant el no-res, amb un significat misteriós i preclar alhora, resumeix l'esperit poètic i filosòfic —previ a l'autoconsciència— que tracta d'esbrinar el sentit de la vida.

EL ESPÍRITU DE LA COLMENA. 1973. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Víctor Erice
Intèrprets: Fernando Fernán Gómez, Ana Torrent, Teresa Gimpera, Isabel Tellería, José Villasante, Ketty de la Cámara, Estanis González, Juan Margallo, Laly Soldevila, Miguel Picazo

Guió: Angel Fernandez Santos, Víctor Erice

Música: Luis de Pablo

Fotografìa: Luis Cuadrado

(2) EL JUEGO DE LA OCA, de Manuel Summers (1965)

Tornar a la casella de sortida

Aquesta va ser la primera pel·lícula a Espanya que va fer una aproximació sobre l'adulteri; el director sevillà es va convertir així en un pioner a reflexionar sobre aquest tema a través del seté art. 

El film arrenca amb Pablo, un jove dibuixant que s'enamora d'Angela, una administrativa de l'oficina. Tot i això, Pablo està casat amb Blanca amb qui té dos fills. Angela ho sap i també n'està enamorada. A partir d'aquí, la història comença a desencadenar un maremàgnum d'emocions i contradiccions.

És important ressaltar que als anys seixanta (de fet, es va mantenir fins al 1978) l'adulteri estava penat per la llei (vegeu l'article del Codi Penal del Consell de Ministres presidit per Franco) i reprovat per la societat. Encara que, realment, qui n'assumia la culpa sempre era la dona, i, a més, la infidelitat matrimonial estava a l'ordre del dia. Summers, membre a l'època del "Nuevo cine español", va ser molt valent amb aquesta proposta per mitjà d'uns personatges que l'espectador entén més pel que pensen que pel que fan.

Pilar Miró i el mateix Summers signen un encertat guió en què es plasmen les vicissituds d'aquesta parella al Madrid dels anys seixanta. 

La pel·lícula reflecteix una barreja entre el que és tradicional i el que és contemporani (de vegades, amb una Espanya més "moderna", com es pot observar a l'agència de publicitat o al Café). Gran part de la història està explicada a base de records (flashbacks) i desitjos dels protagonistes (Summers utilitza —i, certament, n'abusa una mica— molt aquest recurs, de vegades fins i tot d'una manera còmica). 

Els pensaments luxuriosos de Pau, les seues mentides, les seues incoherències i el seu sentiment de culpa estan narrats amb uns interessants primers plans (sobretot del personatge masculí). D'altra banda, el patiment de l'amant i de la dona acompanya tot el metratge en un joc de l'oca on  Pau tornarà a la casella de sortida per, potser, no jugar-hi més.

EL JUEGO DE LA OCA. 1965. Espanya. Blanc i Negre. 112 Min.

Direcció: Manuel Summers
Intèrprets: Sonia Bruno, María Massip, José Antonio Amor, Julieta Serrano, Pedro Sopeña, Paco Valladares, Juan Luis Galiardo, Ángel Luis Álvarez, Luis Barbero

Guió:  Pilar Miró, Manuel Summers
Música: Antonio Pérez Olea
Fotografía: Francisco Fraile

(3) EL MÓN D'APU, de Satyajit Ray (1959)

Camí a l'autoconeixement

Com qualsevol persona que experimenta el trànsit de l'adolescència a l'edat adulta, l'Apu manté intactes els seus somnis els quals, igual que en el seu pare, s'escoren cap a la intel·lectualitat i l'escriptura. La societat índia, amb la seva peculiaritat i la seva idiosincràsia, exerceix en el protagonista, malgrat la seva evident “occidentalització”, una gran influència (el fet de deixar-se portar per l'irracional per contraure núpcies amb l'Aparna és bastant aclaridor).

La pel·lícula en si és tot un viatge d'autoconeixement; primerament, en un estat psicològic saludable: estudis, feina, fer-se un lloc com a escriptor… i, després, rere la mort de la seva esposa i el seu posterior enfonsament vital.

Com deia, l'exploració continua i els dubtes existencials sobre el sentit de la vida sorgeixen en cada moviment que realitza en el seu retir espiritual. La renúncia al seu fill, el concepte de culpa i els dubtes que l'aniran assaltant el portaran a un camí d'angoixa i desesperació.

Apur Sansar tanca fantàsticament aquesta interessant trilogia de la vida que Satyajit Ray broda amb el seu bell llenguatge tècnic i narratiu.

APU SANSAR. 1959. Índia. Blanc i Negre. 117 Min.

Direcció: Satyajit Ray

Intèrprets: Soumitra Chatterjee, Sharmila Tagore, Alok Chakravarty, Swapan Mukherjee, Dhiresh Majumdar, Sefalika Devi

Guió: Satyajit Ray. Novela: Bibhutibhushan Bandyopadhyay

Música: Ravi Shankar

Fotografía: Subatra Mitra

(3) SUZHOU RIVER, de Lou Ye (2000)

 La sirena del riu

La poesia, el romanticisme i l'ambigüitat naden en les misèries humanes de les reconeixibles aigües del riu Suzhou. Una història d'amor vertadera en la qual, sorprenentment, té cabuda el més mesquí de nosaltres. No obstant això, la inexorable inherència de la màfia i de la corrupció, mesclada amb assassinats, no pot anihilar l'aroma somiadora i sentimental que desprén la interrelació entre Mardan i Moudan. 

El director documenta l'acció i deliberadament juga amb l'ambivalència dels dos personatges femenins. En eixe joc, a nosaltres, com a espectadors, ens toca interpretar. I això és el que més m'agrada d'aquesta pel·lícula: perquè és com un llarg romanç que ens transporta a la capa més bella de la natura humana, simbolitzada en la recerca i la inexplicable entesa entre dos éssers humans.

Alguna cosa inquietant, estranya i evocadora arreplega aquesta obra que li dona un subtil toc de bellesa. No sé què és, i tampoc vull saber-ho. Només queda gaudir-ne.

SUZHOU HE. 2000. Xina. Color. 83 Min.

Direcció: Lou Ye
Intèrprets: Zhou Xun, Jia Hongsheng, Hua Zhongkai, Yao Anlian, An Nai

Guió: Lou Ye

Música: Jörg Lemberg

Fotografia: Wong Yuk

(3) LA VIDA D'EN CARBASSÓ, de Claude Barras (2016)

Senzilla i emotiva

A través de l'animació i la tècnica stop-motion Claude Barras compon un fantàstic relat sobre les mancances afectives en la infància. Cal preguntar-se què se sent quan en la infantesa s'esvaeix la fantasia i els espais multicolors esdevenen ombrívols, o quan el patiment supleix la diversió. Doncs bé, en aquesta obra tindríem la resposta.

La pel·lícula explica la història de Carbassó qui, després de perdre la seua mare, ingressa en una llar d'acollida amb altres xiquets orfes de la seua edat. La relació amb ells, al principi problemàtica, esdevé catàrtica perquè comparteixen els mateixos problemes. Serà un procés de coneixement i desenvolupament on el nostre protagonista trobarà l'amor i l'amistat.

El film, curt (seixanta-sis minuts), però intens, a banda de ser un fantàstic treball formal i tècnic, aconsegueix fer riure i emocionar l'espectador. La seua senzillesa, lluny d'alimentar un discurs adotzenat, és la seua millor arma i ens indueix a submergir-nos en unes aigües plenes de vida.

MA VIE DE COURGETTE. 2016. Suissa. Color. Animació. 66 Min.

Direcció: Claude Barras

Intèrprets: Animació

Guió: Céline Sciamma, Germano Zullo, Claude Barras, Morgan Navarro. Novela: Gilles Paris

Música: Sophie Hunger

Fotografia: Animació, David Toutevoix

(0) RICKY, de François Ozon (2009)

Red Bull et dona ales

Perdoneu-me pel títol de la crítica, però és que no en trobava cap altre que encaixara amb aquesta bajanada de film. El que al principi semblava —amb el seu prometedor inici— un retrat social sobre la convivència en parella, la feina, les dificultats econòmiques i el nucli familiar, acaba convertint-se en un horrorós intent de cinema fantàstic que en cap moment arriba a funcionar (potser un plagi de Tobi, d'Antonio Mercero?). Al final, davant de tanta plorera del xiquet i tant d'enlairament aeri, l'única cosa que desitges és que l'angelet es dissipe en les profunditats de l'abisme nebular. Irritant.

RICKY. 2009. França. Color. 85 Min.

Direcció: François Ozon
Intèrprets: Alexandra Lamy, Sergi López, Mélusine Mayance, Arthur Peyret, André Wilms, Jean-Claude Bolle-Reddat, Marilyne Even, Véronique Joly

Guió: François Ozon, Rose Tremain. Obra: Rose Tremain

Música: Philippe Rombi

Fotografia: Jeanne Lapoirie

(5) EL ÁNGEL EXTERMINADOR, de Luis Buñuel (1962)

  La impossibilitat de culminar

Englobar, disseccionar i analitzar en noranta minuts de metratge tots els comportaments psicosociològics de l’ésser humà només pot estar a l’abast d’un realitzador de la qualitat de Luis Buñuel. El ángel exterminador és un film analitzable —replet d’infinitat de lectures— que guanya en matisos en cada visionat. És un suggestiu còctel de comèdia, esperpent, drama i absurditat surrealista, que dona com a resultat una àcida i mordaç crítica social enfocada en l’alta burgesia.

Com són els nostres comportaments quan entrem en una situació anguniosa com ara passar d’una vida de luxe a una d’estretors? En la pel·lícula, les nostres misèries queden al descobert i, des del més profund del nostre ésser, apareixen els nostres dimonis més amagats.

El mecanisme psicoanalític del fet de no poder sortir actua com a representació de la incapacitat per culminar allò que tenim entre mans, una mena de procrastinació que ens impedeix abraçar allò important per arraconar-nos en la superficialitat de la nostra existència.

Els protagonistes, atesa la classe social a la qual pertanyen, necessiten un ordre i una racionalitat que donin un sentit a les seves vides còmodes. Tanmateix, és llavors quan apareix l’abúlia que —juntament amb el caos que suposa per a ells trencar les rutines categoritzades en els seus esquemes mentals— els portarà cap a la irracionalitat més fosca (baralles, conjectures, matar l’amfitrió…). Al final, la posició exacta de cadascun (l’ordre abans esmentat) serà una lliberació momentània (tal com ens passa en el nostre periple vital).

La intuïció (dels cuiners que surten abans del sopar), la repetició (diàlegs i frases) i els símbols (animals, les imatges oníriques i les potes de pollastre) són constants que Buñuel gestiona de manera magistral en cada escena, un simbolisme que ajuda a analitzar els contrastos i complexitats que l’ésser humà tanca en el seu interior.

Obra mestra del realitzador aragonès, atraient i hipnòtica, subjecta a multitud d’interpretacions.

LOS OLVIDADOS. 1962. Mèxic. Blanc i Negre. 90 Min.

Direcció: Luis Buñuel

Intèrprets: Silvia Pinal, Enrique Rambal, Lucy Gallardo, José Baviera, Augusto Benedico, Antonio Bravo, Jacqueline Andere, Luis Beristáin, Claudio Brook, César del Campo, Rosa Elena Durgel, Enrique García Álvarez, Ofelia Guilmáin, Nadia Haro Oliva, Tito Junco, Xavier Loyá, Ofelia Montesco, Xavier Massé

Guió:  Luis Buñuel, Luis Alcoriza

Música: Raúl Lavista

Fotografía: Gabriel Figueroa

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)