(4) RIFIFÍ, de Jules Dassin (1955)

Liçó de cinema noir

Les pel·lícules que tracten temes relatius a delictes de robatori o a organitzacions criminals mafioses solen deixar un halo de romanticisme en l'espectador. Això no obstant, cal reconèixer que la realitat és totalment diferent perquè, d'alguna manera, ens sentim aliens al mode de vida d'uns personatges que, tot i que puguem comprendre i fins i tot empatitzar amb ells, els tractem com a éssers mitològics quan marxem de la sala de cinema.

Malauradament, el crim organitzat té el seu espai i la temàtica no és en absolut banal. És per això que una funció molt important dels responsables d'aquestes obres és allunyar-se de la frivolitat i fer una anàlisi profunda de la psicologia dels personatges. 

Ens podríem preguntar què és el que porta un ésser humà a jugar-se la vida d'aquesta manera, quins són els seus sentiments, les seves virtuts, les seves febleses o si valoren nocions com l'amistat, l'amor, l'empatia o la família. Per sort, Jules Dassin contempla i reflexiona sobre aquests aspectes. D'aquesta manera, a la pel·lícula hi apareixen un pare de família, un expert a buidar caixes fortes —enamoradís i vulnerable amb les dones— i un lladre que, després de cinc anys a la presó, vol canviar de vida i es troba que la seva amant està amb un conegut gàngster. Aquesta tríada s'enfronta a gàngsters ambiciosos, sense escrúpols i, alguns d'ells, amb problemes amb les drogues. Una cosa així com un partit del pretès bé contra l'històric mal, amb la dalla com a trofeu per a la majoria.

L'ofici del director estatunidenc —instal·lat aleshores a París fugint de la caça de bruixes del senador McCarthy— és rotundament visible: ritme àgil, imatges atractives i escenes molt ben estudiades com la del forat que fan des del pis de dalt. Elements que reforcen els aspectes íntegrament humans que la pel·lícula ressalta, ja sigui l'amistat de Stéphanois amb Carl, la lluita per la recuperació del nen o les implicacions emocionals dels protagonistes. Humanitat que contrasta amb la violència explícita imperant (maltractament físic o tret a un indefens).

Rififí és una obra ben narrada i molt treballada (magistral l'escena silenciosa del robatori) amb uns resultats més que satisfactoris perquè gestiona conceptes tan necessaris en el món cinèfil com són l'entreteniment, la qualitat, la complexitat i la profunditat. Ara bé, hi ha algun punt negre que no m'agradaria passar per alt, com és la marginació i la violència de gènere en particular (detestable l'escena del maltractament amb la corretja) i la misogínia en general. Potser és injust escriure això des d'aquesta posició, context i època, perquè als anys cinquanta era una qüestió normalitzada. En aquestes línies, queda reflectida, almenys, una societat òrfena d'igualtat de drets per a les dones.

DU RIFIFI CHEZ LES HOMMES. 1955. França. Blanc i negre. 117 Min.

Direcció: Jules Dassin
Intèrprets: Jean Servais, Carl Mohner, Robert Manuel, Jules Dassin, Marie Sabouret, Janine Darcey, Magali Noël, Pierre Grasset, Robert Hossein, Marcel Lupovici, Claude Sylvain, Dominique Maurin

Guió: Jules Dassin, René Wheeler, Auguste Le Breton

Música: Georges Auric

Fotografia: Philippe Agostini