(3) LA VIDA DE LOS OTROS, de Florian Henckel von Donnersmarck [2007]

Sonata per a un bon home

Interessant producció alemanya guanyadora d'un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa que suposa una revenja contra el sistema governant de l'extinta Republica Democràtica Alemanya (RDA).
Des d'un punt de vista cinematogràfic cal destacar la seua posada en escena amb una atmosfera grisa -molt ben aconseguida- que simbolitza el règim dominant, així com la magnífica interpretació de Ulrich Mühe en el paper d'espia com a oficial de la Stasi (la policia secreta alemanya de l'estat).
Si bé l'obra no aprofundeix en els aspectes que comporten a aquest sistema a realitzar mètodes tan contundents -algunes veus han titlat a la pel·lícula de parcial i d'oferir una visió irreal sobre la RDA (segons comenten està realitzada per part de ciutadans occidentals (wessi) en contra dels de l'est (ossi) amb l'objecte de perpetuar el Mur que contínua vigent a la ment col·lectiva d'ambdues Alemanyes)- el més rellevant al meu entendre -al marge d'altres aspectes d'interès com les relacions del grup de dissidents- és tant el retrat sobre la soledat que ofereix el director com el conjunt de processos mentals que experimenta l'oficial, una persona freda, calculadora i escrupolosa, per a arribar a participar afectivament, mitjançant les escoltes, amb les seues víctimes. I és que durant l'espionatge brollaran, d'un lloc recòndit del seu esperit, les seues voluntats més reprimides.
Cal destacar l'habilitat del director en el darrer tram del film, amb una intriga molt intel·ligent que desemboca en la conversió de Gerd Wiesler a la filantropia.

LA VIDA DE LOS OTROS. 2007. Alemanya. Color
Direcció: Florian Henckel von Donnersmarck.
Intèrprets: Martina Gedeck, Ulrich Mühe, Sebastian Koch, Ulrich Tukur, Thomas Thieme, Hans-Uwe Bauer, Volkmar Kleinert, Matthias Brenner, Herbert Knaup.
Guió: Florian Henckel von Donnersmarck
Música: Gabriel Yared y Stéphane Moucha.
Fotografía: Hagen Bogdanski.
Vestuari: Gabriele Binder.

(4) Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen [2008]

Escabrós hedonisme

Woody Allen torna, una vegada més, a demostrar que maneja com ningú la psicologia dels personatges. Estem davant una comèdia impregnada per una atmosfera hedònica i sensual que es materialitza en un triangle amorós on s'entremesclen diferents personalitats.
El conservadorisme de la futura esposa Vicky (Rebecca Hall) -rígida en les seues pròpies regles i cautelosa en els seus actes, la qual cosa li impedeix realitzar allò que més desitja- contrasta amb la desinhibició de Cristina (Scarlett Johansson) i el seu afany per experimentar. D'altra banda, Juan Antonio (Javier Bardem) pintor bohemi i partidari d'assaborir el “ara i ací”, sorgeix com a motor de la relació. La seua latent càrrega sexual fa trontollar les emocions i preceptes de Vicky a l'experimentar una espècie de “rebuig-acceptació” cap a la seua persona. Al mateix temps, aquesta força eròtica impacta com un obús tant a la ment com en el cos de Cristina.
Tal triangle es complica amb l'aparició del personatge de María Elena (Penélope Cruz) qui continua mantenint una tempestuosa relació amb Juan Antonio i que influirà en el nexe d'unió dels personatges.
Com sempre el director, deixant al marge la seua meritòria capacitat per a la comèdia, ens obliga a reflexionar sobre les relacions dels essers humans, les seues volicions i els seus comportaments. Existeix l'amor perfecte i impol·lut? Reprimim els nostres actes pel manteniment d'eixe amor? Promiscuïtat? Amor Lliure? Fidelitat amb contenció?
En definitiva, una altra bona mostra de l'ofici del realitzador amb un infinitat de lectures i interpretacions.

VICKY CRISTINA BARCELONA. 2008. USA-Esp. Color
Direcció: Woody Allen
Intèrprets: Javier Bardem, Scarlett Johansson, Rebecca Hall, Penélope Cruz, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Chris Messina
Guió: Woody Allen
Fotografia: Javier Aguirresarobe

(3) EL GENOCIDI FRANQUISTA A VALÈNCIA [2008]

Justícia, Reparació, Dignitat i Veritat

Important documental amb el qual, a través de diversos testimonis, s’exposa la dimensió de les atrocitats de la repressió franquista tant a la ciutat de València com a altres poblacions del territori valencià.
Aquest acurat treball és fruit de la investigació duta a terme pel Fòrum per la Memòria arran del descobriment per la seu banda de les fosses comunes al cementeri de València, on ja s’han identificat 26.000 cadàvers d’assassinats per la dictadura franquista que constaven com a desapareguts.
Amb els testimonis -sobre les tortures i afusellaments- dels familiars de les víctimes es desprén una angoixa que simbolitza la injustícia traspassada i fagocitada entre generacions.
També es un document de denúncia a l’Ajuntament de València a causa de la seua barbàrie, comesa al cementiri de la ciutat, en construir nínxols sobre les tombes de milers de víctimes.
Una obra que li trau els colors i deixa en evidència a la quimèrica democràcia de l’estat espanyol. Amb una manera d’actuar –pel que fa a la reparació de la dignitat de les víctimes i a la revisió del seu passat més tràgic- molt allunyada dels exemples realitzats en països com Xile, Alemanya o Argentina, i que ha estat justificada en el vergonyós “pacte de silenci” de la transició.

EL GENOCIDI FRANQUISTA A VALÈNCIA. Les fosses silenciades del cementeri. 2008.
Direcció: Daniel Lopez Izquierdo
Intèrprets: Personatges implicades en la investigació i familiars de les víctimes
Guió: Anna Justo
Fotografia: Jonathan Blasco
Música: Pere Jou

(3) IRINA PALM, de Sam Garbarski [2007]

L'amor vertader

A l´hora de parlar sobre aquesta obra la primera cosa que m'assalta al cap -encara que aparentment no tinga relació- són les peripècies del protagonista de la magnífica pel·lícula de Rob Reiner, La princesa prometida. Westley, el seu personatge, anhela en les seues aventures aconseguir un dels sentiments més nobles i, al mateix temps, utòpics que puguen existir: L'amor vertader. De què estem parlant? D'un procés psicobioquímic? D'una invenció dels poetes? Tal vegada, una pertorbació transitòria? Al final del film, el cavaller aconsegueix a la seua princesa, encara que no sabem si eixa màgia perdurarà eternament.
No obstant sí que existeixen, al meu parer, actuacions que defineixen molt bé l'amor vertader. Segons el meu criteri -i fent referència a la perspectiva logoterapèutica de Victor Frankl en la lluita del ser humà per trobar-li sentit a la vida- hi ha alguns gests pels quals realment val la pena viure, conductes que són universals i que subsistiran al llarg del temps.
És ací quan m'agradaria endinsar-me en l'obra que ens ocupa. La història de Maggie en el seu afany per aconseguir diners per a pagar el tractament mèdic que necessita per al seu nét, és francament commovedora: Que -amb l'objecte de salvar a un ser volgut- una dona de mitjana edat, viuda, sense a penes coneixement de les pràctiques sexuals no convencionals, arribe a ser capaç de realitzar masturbacions en un club eròtic a desconeguts a través d'un forat (Glory Hole / Forat Gloriós), és un dels exercicis d'amor més bells que s'hagen pogut subscriure en la història de la humanitat.
De la trama cal destacar el component psicològic dels personatges en les seues interrelacions, així com la modificació de comportament que experimenten quan descobreixen els episodis de la protagonista. D'aquesta manera el seu fill queda terriblement irritat en sorprendre sa mare al club. D'altra banda la seua nora, malgrat no haver tingut mai una bona relació amb ella, arriba a agrair-li el sacrifici i abnegació pel seu fill. Al terreny laboral, ressalta la difícil connexió que manté amb la seua companya de treball (acomiadament laboral motivat per la pèrdua de clientela a causa de la gran habilitat de Maggie en els “treballs manuals”) la qual -després d'una gran amistat- deriva en la trista separació entre ambdues. Al seu cercle d’“amigues” -un grup d'harpies que es passaven la major part del temps desprestigiant-la- queda retratada l'artificialitat del grup i, finalment, la sinuosa relació amb el propietari de l'antre la qual, afortunadament, esdevé com la nova gran esperança de la seua vida.
Al final, aquest gir radical es converteix en un alliberament per a Maggie, on es descobreix a si mateixa i al seu Jo interior, deixant al mateix temps un vestigi perenne i absolut: l'amor vertader cap al seu nét.

IRINA PALM. 2007. Gb. Color
Direcció: Sam Garbarski
Intèrprets: Marianne Faithfull, Miki Manojlovic, Kevin Bishop, Siobhan Hewlett, Dorka Gryllus, Jenny Agutter, Corey Burke, Meg Wynn Owen, Susan Hitch, Flip Webster
Guió: Sam Garbarski, Philippe Blasband, Martin Herron
Fotografia: Christophe Beaucarne
Música: Ghinzu

(4) Supertramp "Crisis? What crisis?" [1975]

Crime of the century va posar el llistó molt alt en la carrera d'aquest magnífic grup simfònic que va tenir en els anys 70 la seua dècada -sinó l'única- més reivindicable. Així i tot, la pressió que els podia haver passat factura a causa de l'èxit i la qualitat del seu anterior treball, no els va afectar en absolut. La banda capitanejada per Davies & Hodgon va realitzar una espècie de continuació amb un grapat de superbes cançons.
L'obra emprèn el seu recorregut amb la tranquil·la introducció “Easy does it” la qual enllaça amb la dinàmica guitarra de “Sister Moonshine”, dues cançons amb una suggestiva acústica. El rock-blues “Ain´t nobody but me” és un gran tema que frega la instrumentació hard, “A Soapbox opera”, bellíssima simfonia que desplega les qualitats compositives de Roger Hodgson, deixa l'oient en una espècie d'estat hipnòtic. En l'equador del disc trobem l'obra mestra “Another's man woman” amb un Rick totalment inspirat en la seua execució pianística i amb una magnífica part instrumental com a punt culminant del tema. “Lady” i “Poor boy” -a base de ritmes de teclat i cor- acrediten el seu característic segell. Una de les meues preferides és “Just a normal day”, sobretot per la sensibilitat que desprèn la seua melodia i pel joc vocal entre el tàndem de compositors. “The meaning”, la seua cançó mes arriscada, té una gran qualitat amb incursions jazzístiques (sempre persistent la fonamental aportació de Helliwell en els instruments de vent). La mítica “Two of us”, que tanca tots els seus concerts suposa un admirable epíleg per a aquest recomanable àlbum.
Per finalitzar, ressaltar la seua enginyosa i mordaç portada en què podem veure el seu saxofonista descansant plàcidament en una gandula -ombrel·la i còctel inclòs- junt a un paisatge totalment desolador (mai no una escenificació serà tan sempiterna com aquesta).

Valoración: 4,08

(1) Coldplay "Viva la vida" [2008]

Si hi ha un grup a l'actualitat que deteste són els britànics Keane. Tant les seues cançons mel·líflues com les seues melodies apegaloses del seu horrorós Hopes and Fears (04) sempre m'han produït una espècie d'aversió que em condueix cap a la desconnexió de qualsevol reproductor que comence a emanar les seues notes musicals.
M'irritava quan, en aquell moment, la premsa especialitzada començava a comparar-los amb la banda de Chris Martin. No entenia com a un grup que havia sigut capaç de gestar obres tan interessants com Parachutes (00) o, en menor grau, A rush of blood to the head (02), ambdues -sobretot la primera- d'una extraordinària puresa i amb certes reminiscències del "sinfonisme setenter", se'ls podia comparar amb semblant badoqueria.
No obstant, desgraciadament, el quartet s'ha esforçat a donar la raó als qui pregonaven dita analogia. Si X&Y (05) ja va suposar un vertader salt arrere en la seua discografia amb el seu afany de crear música d'estadi a base de formules arxiconegudes, aquest Viva la vida or death and all his friends és un autèntic descens als inferns. Cançons facilones, singles fets a mesura per als 40 principales com la penosa “Viva la vida”, embafoses beneiteries com “Lovers in Japan”, peces de sabor prefabricat com “Violet hill” i tonades ximples i assequibles per al gran públic com “Death and all his friends” fan que es complisca el desencant que s'endevinava en el seu anterior treball. Alguns encerts com “Yes” amb el seu aire oriental que recorda a “Daylight” de A rush of blood to the head, només fan que maquillar el resultat d'aquesta obra. Espere que el talent de Chris Martín reflote en les seues pròximes entregues, perquè un altre fiasco com aquest m'obligarà a dimitir com a seguidor.

(3) Jaymay "Autumn Fallin' " [2008]

La cantautora novaiorquesa Jaime Seerman ha realitzat un superb treball, al meu parer un dels discs de l'any. El seu estil folk -hereu del millor Dylan o Young- és transportat al seu terreny personal a través de la seua càlida guitarra, la seua suggeridora veu i les seues cadencioses melodies.
Aquest disc introspectiu empolvora llàgrimes d'optimisme amb una col·lecció de belles cançons que té el seu màxim exponent en temes com el single “Gray or blue”, les delicioses “Blue skies” i “Sycamore down”, la sorprenent pinzellada swing-jazzy “Hard to say”, l'encisadora taral·la de “Green sea blue” i els deu minuts de “You'd rather run” que ens recorden a alguns passatges del Blonde on Blonde de Dylan .
Per a coronar el disc Jay May ens brinda dos autèntics himnes guarnits d'una prodigiosa melodia: “III willed person” i “You are the only one”, una i una altra, per a quedar-se amb els ulls clucs i somiar.

Valoració: 2,89