Sempre he pensat que un dels exercicis més difícils en la composició musical és la realització de balades. Una vegada immersos en tal ocupació, poden ocórrer coses tan dispars com que la peça siga una magistral partitura emotiva o que, al contrari, caiga en les profunditats de la més vergonyant frevolesa. Kings of Leon han destacat per la seua precisió en tal procés creatiu, no obstant en aquesta última entrega han demostrat tenir la pólvora mullada. Si Because of the times (07) va ser una perfecta combinació de temes tranquils i el seu particular noise-rock amb arrels surenyes -millor disc 2007 per a rockmetratge-, aquest Only by the night és el seu antagonista: balades que no arriben ni de lluny a la profunditat de “True love way” o “Arizona” i amb peces rockeres que es queden totalment a mitjan camí si exceptuem la magnífica “Closer”. En definitiva, un salt arrere d'aquesta banda de Tenesse que ens deixa un poc dubitatius davant dels seus futurs treballs. Esperem que s'allunyen d'aquesta línia tan edulcorada i reprenguen la contundència del seu fantàstic Because of the times. Valoració: 1,28
Stadium Arcadium és el nové treball en estudi d'aquesta banda californiana Un ambiciós projecte en forma de doble disc amb 28 cançons que són un combinat del seu genuí estil funk-rock -aquest en menor grau- i de la seua vessant rock amb traços psico-hard que sempre han mostrat, més o menys obertament, en les seues entregues. Un estimable disc que no agrada als més puristes del grup pel seu distanciament respecte als seus primers treballs. Dit açò em ve a la memòria una frase d'un seguidor seu qui afirmava que des de Californication (99) els Red Hot Chili Peppers són “mes que una gran banda, una banda gran”. Polèmiques a part m'agradaria rescatar “Turn it again”. Un tema que conjuga les seues millors virtuts, en la qui destaca el seu excepcional guitarrista John Frusciante -un músic, hereu dels grans guitarristes del rock (Hendrix Page, etc.) qui li dóna un toc especial a la banda amb els seus majestuosos riffs- i el seu apoteòsic solo de guitarra cap al final de la cançó.
Tercer disc en solitari del cantant de The Verve amb un treball, al meu parer, no prou valorat. Es tracta d'una honesta col·lecció de cançons acompanyades d'una inquietant atmosfera malenconiosa, però també combinades amb altres peces d’estil Britpop (“Why not nothing”) o soul-funk (“Music is power”). M'agradaria rescatar el seu sisè tema "Sweet brother Malcom”, una cançó que reuneix -tant en la seua música (excel·lents cordes) com en la seua lletra (oda poètica a l'absència terrenal)- una subtilesa sentimental, reforçada i ornamentada per la tonalitat vocal del seu intèrpret, amb un resultat molt emotiu.
Immens quart disc d'aquesta banda gallega amb què aconsegueixen, tant per la seua profunditat lírica com per la seua capacitat sonora, la plena maduresa. Manual para los fieles està prop de diferents estils però manté simultàniament el seu segell distintiu que millora gràcies a un Iván Ferreiro amb una veu esguerrada, portentosa i, al mateix temps dúctil, perquè s'acomoda perfectament a l'atmosfera que desprèn cada tema. La seua introducció és un tema tradicional que dóna pas a la magnífica “Fecha caducada” amb guitarres constants i melòdiques entrellaçades amb un el seu rock potent -present en la majoria de l'obra- atorgant-li una tonalitat absolutament atraient. “Mi Coco” és una bella balada amb tints malenconiosos recolzat per la lletra i la veu del seu líder. En aquest moment del disc és quan som engolits per la força de “La canción de la tierra”, magistral manifest ecologista assaonat amb una gran empremta sonora rockera, a més de l'excel·lent col·laboració de Kepa Junquera que aporta un so espectacular amb la seua Trikitixa (acordió diatònic de botons basc). Una autèntica delícia. Continuant amb el passeig pel disc ens trobem amb les fantàstiques “M”, genial peça i melodia amb una relaxant veu -que actua com a consciència- de Cristina Perales i “Te echaré de menos” que és una gran tonada amb la veu acompanyant de Sole Jimenez. “Mi matadero clandestino (big stations)” posseeix un gran ritme de baix, suggestius trets lírics i harmònics, així com la com la col·laboració en segona veu de Miqui Puig. “Canción para pris”, “Tr” i “”Tan fácil” segueixen amb la mateixa línia i, encara que dignes, són els temes més fluixos de l'àlbum. Destacar l'encertada elecció, en l'equador del disc, de l'interludi de temàtica tradicional que alerta a l'oient dels nous camins que queden per descobrir. Ara ens endinsem a l'abisme amb “Comarcal al infierno”, el seu "Simpathy for the devil" particular, que representa una magnífica aproximació del grup al Hard-Rock. En els últims compassos trobem l'acceptable “Mr. Wah Wah" i l'efecte purificador que representa “El viaje sideral del pequeño saltamontes en modo D 2ª parte”, que opera com un artefacte de recuperar records. Una temàtica psicodèlica i surrealista encarregada de resumir totes les peces escoltades per a recompondre-les en forma de cançó i que, amb la suau veu rap d'Antón Reixa, ens deixa sumits en un feliç atordiment. Per finalitzar, “Tristura” una notable peça, amb lletra de Rosalía de Castro, composta per Alfonso Román i Paco Serén que suposa un tancament excepcional a un treball que per la seua qualitat perdurarà en l'imaginari col·lectiu musical a l'estat espanyol. Un treball que guanya cada vegada que l'escoltes. Per a gaudir.
Segons el meu criteri hi ha cançons que per diverses causes passen totalment desapercebudes. Què hi ha d'aquella cançó que sempre ens va captivar però que pertanyia a eixe disc tan fluix? I d'eixe estimable tema de l'últim treball d'aquella vella banda que ja quasi ningú li presta atenció? Tal vegada, la incomprensible decisió de no llançar com a single la nostra peça preferida d'un àlbum va ser el que va fomentar el seu oblit encara que, segurament, hauran d'existir altres motius. De totes les maneres, independentment de les raons, és evident que aquesta situació comentada deriva en què una gran part del públic puga arribar a desconèixer temes que, potser en altres circumstàncies, hagueren sigut més valorats. I és per això que, des d'aquesta nova secció, m'agradaria rescatar cançons del seu confinament, per a exercir amb elles una espècie d'alliberament amb l'objecte d'impulsar el seu descobriment. Accepte propostes. Comence per una cançó de Deep Purple, extreta del seu disc Bananas (03). Dessetè àlbum de la banda sense ja els seus emblemàtics Jon Lord als teclats (substituït pel senyor Don Airey) i Ritchie Blackmore a la guitarra (reemplaçat per Steve Morse), però sí amb l'excel·lent veu d'Ian Gillan, el baix de Roger Glover i la bateria d'Ian Paice. Com era d'esperar estem davant una obra menor -encara que digna- en la discografia del grup, la qual compta amb bones cançons com “House of Pain”. Fidels al seu estil Hard-Rock i amb apunts simfònics, el disc va passar sense pena ni glòria per a crítica i públic. No obstant, entre els seus solcs podem trobar una extraordinària cançó anomenada “Walk on” la qual, al meu entendre, perfectament podria entrar dins dels seus discs grans. Balada amb base blues i grandiosa melodia acompanyada per l'eficaç veu de Gillan Vaig assistir al concert de presentació del disc a Múrcia en 2003. Vaig esperar amb anhel l'execució de "Walk on" en directe, però també va romandre oculta per a la banda perquè, per a la meua desgràcia, no va entrar en el seu repertori. En fi, desitge recobrar amb aquest post l'atenció d'aquesta cançó. Confie que agrade.
Sentiria traïts els meus orígens musicals si no fera una ressenya al recentment desaparegut Antonio Vega. Cofundador, junt amb el seu cosí Nacho García, d'un dels grups més emblemàtics del rock a l'estat español com van ser els Nacha Pop, sempre va destacar per la seua capacitat per a escriure interessants texts sonors dotats d'una penetrant aurèola malenconiosa. Després va prosseguir la seua carrera en solitari amb algunes creacions prou interessants com “El sitio de mi recreo” o “Se dejaba llevar” En la meua primerenca joventut un bon amic -qui ja no l'he tornat a veure des de llavors-, sempre em recomanava dues peces curtes dels Nacha Pop. S'anomenaven "Luz de Cruce" i “Sin conversación” (amb veu de Nacho), ambdues del seu disc Más números, otras letras (83). Ací vos les deixe en record del meu antic company, un tal Roger, component d'un grup que crec que s'anomenava Dulces Tiranos (si per casualitat lliges açò alguna vegada, deixa comentari) i, sobretot, en homenatge a l'intimista i introspectiu Antonio Vega.
Al meu parer reinventar-se a un mateix es torna imprescindible per a aquells autors que porten molts anys al terreny musical. Aquests artistes s'arrisquen a quedar-se estroncats en aquelles composicions que tant van impactar en les seues primeres entregues si no s'exposen a aventurar-se en noves experimentacions enllaçades amb el seu mètode intrínsec. De la mateixa manera considere fonamental la capacitat d'innovació de músics que s'estan refermant amb les seues noves creacions amb l'objecte de deixar una empremta distintiva de la seua qualitat.
Tot açò és pot exemplificar amb l'escolta d'aquestos quatre treballs realitzats al 2008 i que comentem a continuació. Segueix en la seua bona línia el cantautor nord-americà Conor Oberst. Després d'apartar-se de la seua banda ha debutat amb un disc en solitari guarnit del seu característic neofolk amb la magnífica “Cape canaveral” com a màxim exponent. John Mellencamp amb Live, Death, Love and Freedom ofereix un estimable treball de folk-rock quasitradicional. Bones mostres d'això són la melòdica i tranquil·la “Longest Days”, l'interessant rock-country “John Cockers” i la superba “A ride back home”. Després de l'estimable As is now (05), Paul Weller -en altre temps líder de grups com The Jam i Style Council -ha oferit un treball arriscat i ambiciós amb una interessant proposta repleta de diferents tints cromàtics (rock, psicodèlia, ambient, freejazz, soul, funk, folk... ) El disc obri amb la fantàstica “Light Nights” amb guitarra acústica i folk d'aires psicodèlics. Després podem apreciar cançons d’estil pop-rock com “All I wanna do (is be with you)”, el single “Have you maid up your mind”, les experimentals i instrumentals “111” i “Night lights”, la surrealista i inquietant “God”, el magnífic interludi de caire sisenter “The Dark Pages Of September Lead To The New Leaves Of Spring” i el meravellós optimisme que desprèn en “Sea spray”. Destacable també les col·laboracions, entre altres, de Noal Gallagher (Oasis) en “Echoes assalt the sound” i Graham Coxon (Blur) en “Black Rive”. El post-rock dels escocesos Mogwai en el seu sisè disc d'estudi titulat The Hawk is Howling, és un bon treball amb progressions harmòniques ben estructurades que captiven l'oient. “I'm Jim Morrison, I'm dead” és la seua carta de presentació en l'arrancada del disc amb un ambient psicoprogresiu crepuscular molt encertat. Peces sensitives de gran calat emocional com “The sun smell remolque loud”, melodies relaxants amb matisos hipnòtics com “I love you, I'm going to blow” o reminiscències floydianes com “Scotland's shame” no fan més que certificar la sobrietat d'una banda d'essència instrumental, diferent i innovadora.
(2) Conor Oberst "Conor Oberst" Valoración: 1,99 (2) John Mellencamp "Life, Death, Love and Freedom" Valoració: 2,00 (2) Paul Weller "22 Dreams" Valoració: 2,06 (2) Mogwai "The Hawk is Howling" Valoració: 2,15
Sempre he pensat que un dels exercicis més difícils en la composició musical és la realització de balades. Una vegada immersos en tal ocupació, poden ocórrer coses tan dispars com que la peça siga una magistral partitura emotiva o que, al contrari, caiga en les profunditats de la més vergonyant frevolesa.
