Anàlisi de la condició humana
“No tingues por, la mort no existeix. Existeix la por a la mort, que és una por terrible. A vegades fa que la gent faça coses que no deguera. Que diferents serien les coses si poguérem deixar de témer a la mort!”
Aquest comentari que li fa
Alexander al seu fill xicotet em sembla crucial en aquest poètic i, alhora, profund film de
Tarkovski. Les reflexions existencialistes (
"l'etern retorn" de
Nietzsche) en l'arrancada de la pel·lícula entre el carter
Otto i
Alexander marquen una constant metafísica al llarg de la història que es va barrejant amb els seus elements terrenals (les relacions personals i les seues conseqüències).
És a partir d'aleshores quan comencen a emergir les contradiccions, una cosa així com una espècie de lluita de contraris:
Alexander part d'un ateisme reconegut per, —després de ser atrapat per la por a la mort—, abraçar-se a la Fe cristiana. No obstant això,
Otto, qui admet que "és un col·leccionista de coses inexplicables, però certes" li persuadeix perquè recórrega a la criada
Maria, identificada segons ell com una bruixa qui farà que tot torne a la normalitat. És a dir,
davant la més profunda desesperació com és la proximitat de la mort davant d'un imminent atac atòmic, és la màgia i l'ocultisme els que sobreixen entre tots els conceptes per arrossegar els membres del grup a una catàstrofe final.
Alexander pateix una metamorfosi (clara referència a la vulnerabilitat de l'ésser humà), encara que prèviament intuïa que alguna cosa anava a ocórrer ("La meua vida ha estat esperant això, la meua vida no ha estat més que una espera d'això") tot portant-lo a un comportament dominat per una por malaltissa, proper a la bogeria, que li sumeix en un profund abatiment davant la impotència de l'esdevenir de la vida (cosa que ja es pot endevinar el moviment estrany que acaba lesionant al seu fill).
Davant d'això, sorgeix el sacrifici amb l'objecte de redimir als seus essers estimats de les situacions penoses que s'acosten.
Victor, el seu amic metge, indagador, escèptic i cansat amb el món, intenta actuar de suport entre el desequilibri d'
Alexander i la histèria de l'esposa d'aquest,
Adelaide.
Amb el distanciament de la càmera amb els personatges (molt pocs primers plans) el director aconsegueix transmetre la tensió que emana l'obra, així com un estat d'ànim contigu a la tristesa i al desinterés. Tanmateix, en el fons, el film planteja un final esperançador en la transformació al revés que pateix el seu fill, transitant del seu laconisme a, en l'escena final, una gran fluïdesa en la parla. I és que, de fet, el director dedica el film al seu progenitor en els títols de crèdit amb aquest missatge clarificador: "Aquesta pel·lícula està dedicada al meu fill Andriushka, amb esperança i confiança."
Tarkovski va realitzar aquesta pel·lícula en plena guerra freda i amb un càncer terminal (huit mesos després va morir). Consegüentment, tots els elements que envoltaven a aquests fets (mort i guerra) són plasmats de manera molt subtil en el plantejament d'una trama que els seus episodis donen lloc a una cinta interessant, mancada de ritme per moments, però amb un lirisme insòlit i singular.
OFFRET. 1986. Suècia. Color. 145 Min.
Direcció: Andrei Tarkovsky
Intèrprets: Erland Josephson, Susan Fleetwood, Valérie Mairesse, Allan Edwall, Gudrun Gildottir, Sven Wollter
Guió: Andrei Tarkovsky
Música: Johann Sebastian Bach
Fotografia: Sven Nykvist
