(3) NITS BLANQUES, de Luchino Visconti (1957)

La lluita ímproba per l'amor

Visconti—adaptando la novel·la homònima de Dostoievsky— narra les trobades i els desacords del tàndem protagonista, una parella desemparada que viu de l'esperança —agafant-se-la com una taula de salvació— encara que les possibilitats de compliment siguen ínfimes. Éssers solitaris sota les ombres nocturnes i amb el fons paisatgístic d'una ciutat de províncies indeterminada italiana. A través d'aquest entorn desfilen diferents personatges que pertanyen tant a la marginalitat; la prostituta (Clara Camalai), la pobresa i la modernitat (ball amb música de Bill Halley). Contrastos que vaguen en un context opac, trist, ombrívol i opressiu, que desemboquen en la lluita ímproba per l'amor dels dos protagonistes, capaços de capgirar la utòpica meta d'un amor platònic mitjançant la perseverança i la fe entesa com a convenciment íntim i personal. 

Així, Mario (Marcello Mastroianni) no deixa de mirar per aconseguir l'amor de Natalia (Maria Schell) i aquesta, desorientada i insegura, espera amb afany la improbable arribada de "l'inquilí" (Jean Marais). Un patiment constant que esdevindrà un sensacional final on el triangle amorós despulla la seua ànima i la determinació de Natàlia ens donarà entendre els seus sentiments veritables .

 

LE NOTTI BIANCHE. 1957. Itàlia. Blanc i negre. 97 Min.

Direcció: Luchino Visconti

Intèrprets: Maria Schell, Marcello Mastroianni, Jean Marais, Marcella Rovena, Maria Zanoli, Elena Fancera, Lanfranco Ceccarelli, Clara Calamai, Corrado Pani

Guió: Suso Cecchi d'Amico, Luchino Visconti. Novela: Fiódor Dostoyevski

Música: Nino Rota

Fotografia: Giuseppe Rotunno

(2) UN AMOR, d'Isabel Coixet (2023)

Angoixa rural

Arribar a algun lloc nou —una aldea petita, presumiblement idíl·lica i apartada del mundanal soroll— amb nova gent per conéixer, no sempre vol dir que canviarà la teua vida per a bé. Almenys això és el que es mostra en aquesta pel·lícula on Nat, després de fugir de l'estrés de la ciutat, es refugia en un petit poble de l'Espanya rural més profunda. Amb el pensament de conéixer-se a si mateixa i reconduir la seua vida, la nostra protagonista ensopegarà amb les incomoditats més tortuoses del gènere humà. Coixet aconsegueix transmetre, de manera brillant, una atmosfera pertorbadora, tensa i molesta, la mateixa que hi sent la protagonista. Ja des dels primers compassos, amb la primera irrupció del propietari, una persona desagradable, impertinent, insensible i malintencionada (magnífica la interpretació de Luis Bermejo), som conscients que Nat s'ha introduït en un ambient sòrdid. Si a això li unim la casa mid derruïda, la desconcertant proposició del seu veí Andreas, el microcosmos on s'habita (on tots es coneixen) o els secrets amagats, el resultat és una mena d'angoixa rural. Nat, que ha arribat existencialment confusa, s'enamora i obsessiona amb Andreas. La seua relació tòxica la conduirà a dependre emocionalment i sexualment d'ell, per acabar encara més desorientada. 

Si bé, com s'ha exposat anteriorment, les sensacions psicològiques (ajudat per la seua posada en escena) es transfereixen amb èxit a l'espectador, per contra, el relat de vegades es fa inversemblant (la relació de la parella protagonista o el personatge de hippy desgastat d'Hugo Silva), i per moments el seu ritme decau. En definitiva, un film irregular però amb aspectes d'interés.

 

UN AMOR. 2023. Espanya. Color. 128 Min.

Direcció: Isabel Coixet

Intèrprets: Laia Costa, Hovik Keuchkerian, Hugo Silva, Luis Bermejo, Ingrid García Jonsson, Francesco Carril

Guió: Isabel Coixet, Laura Ferrero. Novel·la: Sara Mesa

Fotografia: Bet Rourich

(2) BARBIE, de Greta Gerwig (2023)

La pel·lícula que Rafa Nadal hauria de veure

Vaig tenir l'oportunitat de veure una entrevista a Rafael Nadal en què parlava sobre el salari d'homes i dones al món de tenis. El jugador mallorquí va fer una comparació amb Serena Williams. "...la igualtat no resideix, per a mi, en regalar, la igualtat resideix en que, si Serena Williams genera més que jo, jo vull que Serena guanye més que jo, ...és que jo vull que les dones guanyen més que els homes si realment generen més que els homes". Evidentment, l'esportista va fer unes declaracions superficials i reduccionistes que obviaven furgar en el més profund de les estructures socials. Doncs bé, no crec que per replicar-lo es trobe millor resposta que aquesta pel·lícula. Sí, crec que Rafael Nadal l'hauria de veure. 

Passe ara a endinsar-me en què és l'anàlisi d'aquest llargmetratge: 

Malgrat tot el que havia sentit i escoltat sobre aquesta obra, la meua actitud era de reserva, però sobretot de desconfiança. El fenomen Barbie sempre ha estat un concepte allunyat de les meues pretensions. Encara menys, arribar a poder plantejar-me la seua influència social i el seu significat filosòfic. Supose que va influir el fet de pertànyer al gènere masculí i abraçar-me als estereotips que marcava la societat. I és que aquest treball és enganyós perquè tot el seu interés i profunditat s'amaga sota un mantell de colors cridaners i de cervells ingenus i infantilitzats. No obstant això, perquè la pel·lícula em guanyara, he de confessar que no vaig haver d'esperar gaire. La primera escena ja em va semblar atractiva i divertida, amb eixe homenatge al monòlit de Kubrick i la seua intel·ligent analogia. Després la trama s'introdueix en un revenja al patriarcat, eixe sistema de domini institucionalitzat que manté la subordinació i invisibilització de les dones i que es troba a les estructures de la nostra societat (així ho pot comprovar Barbie quan viatja al "món real"). 

Des del meu punt de vista, aquest al·legat feminista n'és el punt fort. Especialment perquè recull el testimoni des de la mateixa autodestrucció del món femení —l'univers Barbie— per capgirar-lo i instrumentalitzar-lo com a arma llancívola contra un món fàl·lic i masculinitzat. També sap harmonitzar molt bé els tocs d'humor, els discursos filopolítics i els números musicals. Contràriament, crec que la cinta haguera guanyat amb uns minuts menys de metratge i amb l'exclusió d'algunes seqüències properes a l’insubstancial. Amb tot, aquest film entreté i convida a la reflexió, cosa que no és, de cap manera, fútil.

 

BARBIE. 2023. Estats Units. Color. 114 Min.

Direcció: Greta Gerwig

Intèrprets: Margot Robbie, Ryan Gosling, Will Ferrell, Emma Mackey, Simu Liu, America Ferrera, Kate McKinnon, Michael Cera, Alexandra Shipp, Issa Rae, Emerald Fennell, Ritu Arya, Ariana Greenblatt, Rhea Perlman, John Cena, Connor Swindells, Hari Nef, Sharon Rooney, Dua Lipa

Guió: Greta Gerwig, Noah Baumbach

Música: Mark Ronson, Andrew Wyatt. Canciones: Dua Lipa, Billie Eilish, Karol G

Fotografia: Rodrigo Prieto

(3) EL RETORN DE LES ORONETES, de Li Ruijun (2022)

Annabel Lee i els burros de palla

La felicitat —raó fonamental d'aquesta obra— és un desig intangible perseguit i mitificat al llarg de la història. Uns la consideren un somni factible (encara que només ho siga en moments determinats), altres com una utopia irrealitzable. Tot i això, sempre que es parla d'aquest estat de grata satisfacció, hi apareix la figura d'Abraham Maslow, que ens recorda que hem de prioritzar entre les necessitats humanes. Cao i Ma, la parella protagonista d'aquest film, mostren que la felicitat es pot generar des dels estrats més baixos de la piràmide. Ens fan veure que hi resideix el dia a dia, en una realitat que tenim davant i, lamentablement, ignorem. 

El retorn de les orenetes és un relat realista de la vida rural xinesa; una cultura jeràrquica, freda, distant i de costums arcaics que serveix de motor econòmic a la Xina urbana (l'abús d'autoritat s'hi fa palés). Ambdós personatges són expulsats de les seues respectives famílies (ell, un quart germà situat a l'escalafó més baix de la família; i ella, una discapacitada que ni tan sols pot tenir fills)—i obligats a contraure matrimoni. Malgrat això, de vegades, del no-res es crea el tot, i —com l'Annabel Lee del poema de Poe— la parella recrea l'amor incondicional i etern. 

En una seqüència de la pel·lícula, Cao parla a Ma sobre els burros de palla: "Que bé que viuen els burros de palla. No han de pasturar, ningú no els mana...", admirant, desitjant i reivindicant la seua felicitat i llibertat: camí que tots dos forjaran en la seua utopia individual. 

Senzilla, assossegada, minimalista en els petits detalls, allunyada del llenguatge comercial actual i amb una bellesa visual aclaparadora. Estimable film.

 

YIN RU CHEN YAN. 2022. Xina. Color. 131 Min.

Direcció: Li Ruijun

Intèrprets: Wu Renlin, Hai-Qing, Yang Guangrui, Zhao Dengping, Wang Cailan, Zeng Jiangui

Guió: Li Ruijun

Música: Peyman Yazdanian

Fotografia: Wang Weihua

(2) ALGUN DIA ENS HO CONTAREM TOT, d'Emily Atef (2023)

Quan l'amor s'expandeix fins a la mort

És inexplicable quan, de manera inesperada, surt l'atracció sexual entre dues persones. En eixe precís instant, s'emmudeixen totes invocacions a la lògica i es desplega una irrefrenable i inevitable volença cap a l'altre. Sí, a més a més, s'hi entremescla un fort sentiment d'estima profunda, el còctel esdevindrà més que explosiu. 

Aquest desig entre els personatges principals és el rerefons d'una història que hi presenta diferents arestes. A parer meu, aquest és l'encert més gran del seu guió. No és per a menys, perquè la trama està contextualitzada a l'estiu de 1990 a l'antiga Alemanya oriental en temps pròxims a la reunificació, on es respiraven aires nous. La Stasi, la fugida a la RFA d'un familiar, les dues Alemanyes... Era evident que l'entorn social va marcar psicològicament tothom. Maria, de dinou, anys prefereix perdre's amb els llibres que concentrar-se en la universitat, i a més hi troba Henner, un granger veí que li dobla l'edat del qual s'enamora perdudament. Aleshores és quan comença un joc que sembla interminable, és quan la (ir)racionalitat entra dintre del cervell, és quan t'ho jugues tot i t'hi veus sotmés per l'altre, és quan estàs fora de les convencions... Fins que arriba un moment que la tensió hi troba el seu punt més àlgid i l'amor s'expandeix fins a la mort. 

Una estimable història d'amor amb el sustentacle de Dostoievsky i Els germans Karamazov: "Un dia tots ressuscitarem, ens reunirem de nou i ens ho contarem tot. Absolutament tot".

 

IRGENDWANN WERDEN WIR UNS ALLES ERZÄHLEN. 2023. Alemanya. Color. 129 Min.

Direcció: Emily Atef

Intèrprets: Marlene Burow, Felix Kramer, Cedric Eich, Silke Bodenbender, Florian Panzner, Jördis Triebel, Christian Erdmann, Christine Schorn, Axel Werner, Victoria Mayer, Petra Kalkutschke, Stephanie Petrowitz

Guió: Emily Atef, Daniela Krien

Música: Christoph Kaiser, Julian Maas

Fotografia: Armin Dierolf

(3) ALICIA A LES CIUTATS, de Wim Wenders (1974)

Renaixement personal

L'atzar dona lloc a un viatge iniciàtic a la personalitat del protagonista quan s'ha de fer càrrec d'Alice, la xiqueta de nou anys que, per prec de la mare, ha de portar a Amsterdam. Philip es troba en un moment de la seua vida on se sent desorientat, amb problemes econòmics, bloquejat i sense idees en el seu treball de reporter. La relació amb Alice tindrà un efecte lent, gradual, però de gran intensitat al seu interior. D'aquesta manera, el que en un principi era un simple tràmit esdevé en una transformació i motivació intrínseca; una experiència catàrtica que marcarà tots dos. 

Hi ha una gran química entre dos protagonistes: les converses, els silencis, les mirades, els enutjos, les bromes, les mentides pietoses... Tot conforma una tendra relació acompanyada d'una excel·lent fotografia en blanc i negre que imprimeix a la història d'una espècie de màgia i emocionalitat. El seu caràcter de road movie i la utilització encertada de la música de l'època: Canned Heat, Count Five, Can, Deep Purlple, Rolling Stones i el concert de Chuck Berry, així com el seu homenatge cinèfil a John Ford donen com a resultat un bell film .

 

ALICE IN DEN STÄDTEN. 1974. Alemanya de l'Oest (RFA). Blanc i negre. 110 Min.

Direcció: Wim Wenders

Intèrprets: Rüdiger Vogler, Yella Rottländer, Lisa Kreuzer, Edda Köchl, Ernest Boehm, Sam Presti

Guió: Wim Wenders, Veit von Fürstenberg

Música: The Can

Fotografia: Roby Müller

(4) PERFECT DAYS, de Wim Wenders (2023)

Simplicitat de la vida

Alguna que altra vegada he sentit que és un miracle estar viu, que hauríem de sentir-nos benaurats amb el primer colp d'aire del dia o amb les petites coses positives quotidianes. Ja diuen els psicòlegs que la felicitat com a tal no existeix, i si hi és, només la podem trobar en els moments gratificants (curts, però intensos) que ens dona la vida, perquè a l'amargor i als disgustos no cal reclamar-los-hi, ja hi venen sols. Perfect days és això; un retrat natural, sincer i honest que s'emmarca en la simplicitat de la vida. Una simplicitat òrfena de complexitats i complicacions, entesa com el súmmum de la satisfacció espiritual. 

Canalitzada a través del seu protagonista, Hirayama, aquest hi apareix com un home satisfet que desprén bonhomia pels quatre costats Tant s'hi val que es dedique a netejar lavabos diàriament, que visca sols o que tinga una vida rutinària. Ell sembla gojós de tenir davant dels seus ulls un paisatge que és com de dibuixos animats. I respira, i cluc els ulls per a copsar l'essència del plaer de l'existència. Una música, un llibre, una conversa, una llambregada a les coses que passen al seu voltant..., per a què més? Paral·lelament, en el transcurs del metratge, Hirayama es trobarà amb certs personatges que actuaran com a indicis de la seua vida passada. 

Wim Wenders, deutor d'Ozu, ho broda. De fet, aquesta pel·lícula és un homenatge al director nipó, i les constants del seu cinema són aplicades ara de manera magistral per l'alemany. Els enquadres, el tempo, la mirada de Hirayama (interpretat genialment per Kôji Yakusho) els silencis, els comunicadors silencis... M'ha encantat tot d'ella: l'austeritat, la senzillesa, el cant a les xicotetes coses, a la vida, la seua elecció de la música... De visió imprescindible.

 

PERFECT DAYS. 2023. Japó. Color. 124 Min.

Direcció: Wim Wenders

Intèrprets: Koji Yakusho, Yumi Aso, Tokio Emoto, Sayuri Ishikawa, Tomokazu Miura, Arisa Nakano, Min Tanaka, Aoi Yamada

Guió: Takuma Takasaki, Wim Wenders

Música: Diversos autors

Fotografia: Franz Lustig