(3) CHE, EL ARGENTINO, de Steven Soderbergh [2008]

Invitació a la reflexió

Steven Soderbergh afronta aquest projecte que comença en la gènesi de la revolució cubana (trobada del Che i Fidel Castro) i el seu posterior desenvolupament, intercalant imatges -a manera de fals documental- de la seua cèlebre intervenció a l'ONU.
El film ens presenta a la figura d'Ernesto Guevara com un home compromès amb la causa Llatinoamericana. D'entre les múltiples lectures que ens ofereix l'obra, una podria ser aquesta: Què pot haver-hi a la ment d'una persona per a comprometre's amb el món, per a renunciar a totes les motivacions individuals i sacrificar tota una vida en benefici d'un col·lectiu tan summament gran com és la humanitat? I és que, mes allà de la polèmica que puga suscitar la figura del Che, és evident que aquest tipus de film resulta totalment necessari. Des d'un punt de vista cinematogràfic no han proliferat pel·lícules que aborden aquest personatge a més de que el coneixement d'un ser tan complex esdevé absolutament didàctic i instructiu.
En definitiva el treball de Soderbergh, valent i arriscat, ens ajuda a reflexionar, a despertar la nostra consciència i qüestionar una manera de vida actual -controlat per uns pocs pertanyents a les més altes esferes- tan egoista, materialista i competitiu. Com respon el guerriller (magnífica la interpretació de Benicio del Toro) en l'entrevista a la periodista nord-americana: “Encara que li puga semblar ridícul, un revolucionari vertader està guiat per grans sentiments d'amor: amor a la humanitat, amor a la justícia i amor a la veritat".

CHE, EL ARGENTINO. 2008. USA-FRA-ESP. Color
Direcció: Steven Soderbergh
Intèrprets: Benicio del Toro, Demián Bichir, Santiago Cabrera, Elvira Mínguez, Julia Ormond, Jorge Perugorría , Edgar Ramírez , Victor Rasuk, Armando Riesco , Catalina Sandino Moreno, Rodrigo Santoro , Unax Ugalde , Yul Vázquez
Guió: Peter Buchman; inspirat en "Pasajes de la guerra revolucionaria" d´Ernesto "Che" Guevara.
Fotografía: Peter Andrews
Música: Alberto Iglesias

(4) Paul McCartney "Ram" [1971]

Després de la dissolució de The Beatles, McCartney va composar un fascinant segon LP on mostra totes les seues millors virtuts. En aquest disc es reivindica la figura de Paul com a excel.lent autor de melodies i com a un dels millors músics contemporanis.
Una combinació de rock, pop i sinestèsia que captiva a l’oient des que sonen les primeres notes de “Too many people”. Melodies genials amb un prodigiós joc vocal (a destacar la col.laboració de Linda) com “Dear Boy”, “Heart of the country”, “Long haired lady”, “Ram on” (sobrenom de Paul en la seua etapa alemanya d´Hamburg) ,“The back seat of my car” -una mena de “Golden slumber”- i la magnífica “Uncle Albert / Admiral Halsey”, que és una suite harmoniosa i surrealista amb interludi incorporat. Peces de rock pur com “Smile away” i “3 legs”, i una superba “Moonkberry moon delight” on Mccartney ensenya una vegada més al món que es un extraordinari vocaliste, capaç de cantar una cançó melodiosa per a després, de sobte, passar-se a un rock intens o, com en aquesta -amb la seua veu esgarrada- reforçar i emfatitzar la sonoritat de l’harmonía.
Molt s’ha dit de les disputes entre Lennon i McCartney a propòsit del disc. Poc importa si aquest últim era capaç de gestar obres de la qualitat de Ram.

Valoració: 3,66

(2) The Kinks "Face to Face" [1966]

El so d’un telèfon dona pas a l’estil que els germans Davies van definir en el panorama rock i que tanta influència tingué en les generacions posteriors. La beatleliana “Party Line” dóna accés a diferents matisos: des de la trepidant base melòdica que els caracteritza passant per incursions orientals de gran qualitat com “Fancy”, així com jocs de clavicordi en “Too Much on my Mind” i homenatges com el que li fan a Chuck Berry en “Holiday in Waikiki” fins arribar a monumentals clàssics del grup com “Sunny Afternoon” que s’identifica per la seua gran línia de baix.
Punts negres com “Most Exclusive Residence for Sale” amb cors molt poc encertats i alguna que altra cançó que s’haguera pogut obviar no entelen un treball pioner, apreciable i que consolida el caràcter clàssic d’una banda imprescindible.

Valoració: 2,21

(3) LOS GIRASOLES CIEGOS, de José Luis Cuerda [2008]

Adaptació de la novel·la homònima d'Alberto Méndez en la que es narra un dels milers d'episodis tràgics que van ocórrer en l'Espanya de la postguerra.
En sentir-se desorientat -com els gira-sols cecs- un seminarista diaca, alferes del bàndol nacional i turmentat pel seu passat sanguinari, és enviat pel rector a una escola per a donar classes a xiquets. A partir d'ací, en sentir-se atret per la mare d'un alumne comença a aflorar tota la seua personalitat patològica amb una obsessió malaltissa cap a la nova figura que pertorba la seua “espiritualitat”. El seu intent de relacionar-se xoca frontalment amb el modus vivendi de la dona i la seua família: Republicans, amb el seu marit amagat darrere d'un armari, amb el seu xiquet menut de set anys i la seua filla, embarassada, escapant a l'exili, intentant aconseguir la frontera portuguesa amb el seu nuvi (perseguit per comunista i “poeta revolucionari”).
La pel·lícula, molt ben realitzada i ambientada amb un fidel reflex de l'època, mostra la connivència de l'Església amb el règim polític dels vencedors i tot l'aparell repressor de la maquinària franquista -simbolitzat en el personatge de Salvador, el seminarista-. Per contra els vençuts no tenen més remei que viure angoixosament: mentint, amagant-se i mesurant els seus actes per a no ser engolits per la ferocitat feixista.
Anàlisi a banda mereix el personatge del jove diaca. La seua hipocresia i doble moral desencadenen en una dissonància cognitiva capaç de desorganitzar la seua ment: El “no mataràs” es contraposa amb la seua participació en la guerra (en la “Santa Cruzada”) i el no claudicar a les temptacions del dimoni amb la seua fixació en la dona. Eixa mateixa repressió que aplicaven els vencedors (esglaiadora l'escena de la policia falangista en casa de la família) és la que li esguita el jove Salvador. La seua autorepressió sexual -seguint els absurds preceptes del nacionalcatolicisme- li porta a expressar anormalment els seus sentiments, a manejar-los incorrectament. Després del dramàtic final -ja en la confessió-, el seu turment majúscul necessita la redempció del rector qui li imposarà la seua penitència a canvi del perdó i l'oblit (magnífica la metàfora).
Tal com va afirmar el seu director la pel·lícula “és un retrat de com la repressió corromp els sentiments". Ressaltar la interpretació de Raúl Arévalo en el seu paper de lasciu seminarista i el guió del genial Rafael Azcona (la pel·lícula va servir com a homenatge pòstum).

LOS GIRASOLES CIEGOS. 2008. Esp. Color.
Direcció: José Luis Cuerda
Intèrprets: Maribel Verdú, Javier Cámara, Raúl Arévalo, Roger Princep, Irene Escolar, Martín Rivas, José Angel Egido
Argumento: Adaptación de la novela de Alberto Méndez
Guión: Rafael Azcona y José Luis Cuerda
Fotografia: Hans Burmann
Música: Lucio Godoy

ELS ACORDS PSICODÈLICS DE RICK (en memòria)

Llegint un blog amic me n'he assabentat d'aquesta trista noticia. Rick Wright membre fundador de Pink Floyd, precursor de la psicodèlia i del progressiu, ha mort el 15 de setembre -a l'edat de 65 anys- a conseqüència d'un càncer. De caràcter modest i discret, la seua veu melancòlica i el seu procés creatiu han sigut fonamentals en la consagració del grup. Junt a Syd Barret és el segon integrant de la banda desaparegut.
El teclista, autor de temes tan surrealistes i psicodèlics com Sysyphus del disc “Ummagumma” i de peces tan emblemàtiques, belles i majestuoses com Great gig in the sky de “The Dark Side on the moon”, ha deixat una gran empremta al context del rock clàssic i contemporani.
Adéu al geni que ens ha acompanyat amb la seua manera de tocar i de compondre durant tants anys. Gràcies per formar part de la nostra banda sonora particular, per crear una música terapèutica capaç de purificar ànimes i per la injecció de vida que ens has transmés a través dels teus acords.
Ens veurem a la cara oculta de la lluna!

Heus ací als Pink Floyd en plena forma, era l'any 1972 i van fer un concert memorable a les ruïnes de Pompeia per al documental d'Adrian Maben. La cançó és Echoes del magistral “Meddle” composta per Wright, Mason, Gilmour i Waters.

(3) APOCALYPTO, de Mel Gibson [2007]

Entretinguda i interessant aproximació històrica al context de la crepuscular civilització Maia poc abans del descobriment del “Nuevo Mundo” per part dels colonitzadors espanyols. Una època de decadència interna que apareix reflectida en una citació al principi del film: “Una civilització no es conquesta des de fora si no s'ha destruït a si mateixa des de dins”.
Concebuda com una cinta d'aventures la pel·lícula ens mostra l'instint i la lluita per la supervivència que caracteritza a l'espècie humana. Sense aprofundiments antropològics, la història contraposa dues maneres d'entendre la vida: una “hedonista” on s'aprofiten els recursos que proporciona l'ambient, sense més lluita que l'amor cap a les arrels i una altra caracteritzada per la recerca del poder absolut recorrent al sacrifici de vides humanes, per a rebre favors dels Déus, sense el menor respecte cap a la vida ni cap a la natura.
La vida plàcida i plaent del la tribu del protagonista –moment en què la pel·lícula gaudeix de certa dosi d'humor (les bromes sobre l'esterilitat d'un membre de la tribu)- deixa pas a una inquietant i pertorbadora tensió (també contreta per l'espectador) que pateix la població atacada, amb mostres realistes i contundents de vertadera cruesa; un espai obert a les pràctiques violentes, amb escenes esgarrifoses (mort, sang, devastació…) i a la superstició (el presagi de la xiqueta afectada de pesta, les pregàries en els sacrificis…)
És important subratllar el tracte respectuós del director cap a les llengües pròpies de cada territori (tal com va fer en “La passió de Crist”) –rodat en llengua maia yucateca- i l'atenció al màxim dels detalls (encara que és inevitable no caure en algun que altre anacronisme).
Se li pot atribuir al film una visió maniquea, on la valoració dicotòmica entre bons i roïns sol accentuar-se prou. No obstant això, aquesta llacuna queda compensada per la seua excel·lent narrativa i fotografia, el seu àgil ritme, la seua gran força visual en les imatges i per la magnífica interpretació del seu protagonista (Rudy Youngblood) el qual domina amb la seua mirada -contemplativa i penetrant- tots els recursos expressius.

APOCALYPTO. 2007. USA. Color
Direcció: Mel Gibson
Intèrprets: Rudy Youngblood, Dalia Hernandez, Jonathan Brewer, Raoul Trujillo, Gerardo Taracena, Rodolfo Palacios (Snake Ink), Fernando Hernandez Perez
Guió: Mel Gibson y Farhad Safinia
Fotografía: Dean Semler
Música: James Horner

(2) Quique González "Averia y Redención # 7" [2007]

Al voltant d´una hora aquest cantant madrileny, amb la seua banda La Aristocracia del Barrio, ens transmet totes les seues influències tant d´ací (Urquijo, Vega...) com angloamericanes (Petty, Young, Adams...). Estem davant de dèsset cançons que destil.len nostálgia i energia a parts iguals. L´obra, tal como glossa el seu títol, és un clarobscur en forma de música i lletres reflectit en les seues grans balades -“Doble fila”, “Backliners”, “La vida te lleva por caminos raros” (composta per Vasallo de Duncan Dhu), “Nos invaden los rusos” (amb emocionant instrumentació final), “Los desperfectos”- i en cançons properes al rock com “Pequeñas monedas y grandes mentiras”, “Avería y redención” amb col.laboració vocal de Leiva, de Pereza, el magnífic single “Hay partida” amb extraordinari guitarra acompanyant i solista de Javi Pedreira i “Las gafas de Mike”, entre altres.
Tal vegada una bona selecció, obviant les cançons més prescindibles, li haguera donat al disc un punt més de qualitat, però, ajustos a banda, cal reconèixer que estem davant d´un obra apreciable, intimista, allunyada de les radiofórmules i per tant, arriscada.

Valoració: 2,17