(2) EL RETRAT DE DORIAN GRAY, de Oliver Parker [2010]

El Retrat d'Oliver Parker

Moltes vegades des de la crítica artística -tant formal com informal-, sempre ha existit una especial controvèrsia entre la dicotomia llibre-pel•lícula. Gran quantitat d'espectadors se senten decebuts si la història reflectida en la pantalla no s'adequa fidelment a l'obra original o, també, si els personatges i situacions divergeixen amb “la pel•lícula” que s'havien format en el seu cervell.
No estic d'acord amb aquest corrent d'opinió. Creo que quan ens enfrontem davant un film l'argument del qual és una adaptació d'una novel•la, hauríem de destriar clarament entre el llenguatge escrit i el fílmic. Caldria valorar la qualitat del treball deixant constant aquest tipus de variables externes que no fan més que intoxicar la nostra objectivitat.
Aquesta visió del Retrat de Dorian Gray que ens mostra Oliver Parker és un clar exemple d’alló que hem comentat ja que s'allunya bastant del relat de Oscar Wilde -especialment en la descripció de l'època representada i en la psicologia dels personatges-. No obstant això i encara que l'esperit de la narració es manté a estones, el director es decanta per un enfocament estètic en el qual s'emfatitza els elements eròtics (amb unes escenes molt ben aconseguides) i que dóna com a resultat un film entretingut en el qual m'agradaria destacar la magnífica interpretació de Colin Firth en el paper Lord Henry Wotton.

(2) Dan Auerbach "Keep It Hid" [2009]

El primer disc en solitari del component de Black Keys, Dan Auerbach, ens deixa un estimable compendi d’arrels blues amb pinzellades folk com l’acústica “Trouble weighs a ton”, les electritzants “I want so more” –cover de Wayne Carson Thompson – i “Heartbroken in disrepair” o l’emotiva balada “Whispered Word (pretty lies)”.
El soul també s’aguaita en la sensibilitat de “Real desire” , “When the nights comes” ens evoca a la grandesa musicalitat de Van Morrison. Després ens endinsem en els camins del blues-rock amb la peculiar “Mean Monsoon”, l’esquinçadora “The Prowl” o la majestuosa guitarra- amb una impecable percussió- de la homònima “Keep it hid”. El bon to es manté en temes com la rockera “My last mistake” i en la tranquil.litat de “When I left room”. Al penúltim tema, “Street Walkin’, Dan fa palesa de la seua habilitat a les sis cordes amb un solos molt propers a Hendrix.
Per acabar, la fabulosa “Goin’ Home” –pertanyent a la banda de sonora de l’interessant film de Ivan Reitman Up in the air-, es un excel.lent cant melòdic amb una entranyable atmòsfera de nostàlgia.

PAS ENRERE

De vegades un molt bon treball significa un entrebanc per al futur. Més encara si, consecutivament, s’han realitzat un bon grapat d’estimables discs i els seus fidels seguidors s’han acostumat a rebre eixa mena d’entregues. És el cas d’aquestos àlbums que anem a comentar, els quals, encara que alguns són dignes no arriben, ni de bon tros, a la qualitat dels seus antecessors.

Quelcom repetitiu resulta el darrer llarg de Fito & Fitipaldis, i no es perquè no continga cançons meritòries sinó perquè dóna la sensació de ja haver escoltat eixes melodies anteriorment, especialment en els notables Lo más lejos a tu lado (03) y Por la boca vive el pez (06).
Un xic de frescor ha perdut Devendra Banhart respecte a l’eclèctic Smokey rolls down thunder canyon (07), encara que s’ha d’apreciar la seua bon arrancada amb les seues primeres quatre cançons (magnífica “Angelica”) totes portadores de seu segell característic; eixe misteriós i fascinant indie-hippy-psicodèlic ( a escoltar el psico-hard “Hot rats”).
No acaba d’omplir del tot Popular Songs, la darrera llarga duració dels incombustibles Yo la Tengo, més si el comparem amb el seu precedent I am not afraid of You and I will beat your ass (06). Això si, els de Nova Jersey no deixen de facturar grans temes eixamplats com els onze mintus de “Fireside” o els quinze de “And the gliter is gone”.
Després dels superbs A ghost is born (04) i Sky blue sky (07) els nord-americans Wilco havien deixat el llistó molt alt. No obstant això aquest Wilco (The Album) és un apreciable disc que roman el seu magnífic country-rock i la seua sensibilitat aplastant. “You and I” y l’etermament admirable “Everlasting everything” són una bona prova.

(1) Fito & Fitipaldis "Antes de que Cuente Diez" [2009] Valoració: 1,35
(2) Devendra Banhart "What Will Be" [2009] Valoració: 1,66
(2) Yo La Tengo "Popular Songs" [2009] Valoració: 1,81
(2) Wilco "Wilco (The Album)" [2009] Valoració:1,95

CANÇONS OCULTES: Criatura dolcíssima, de Lluís Llach (Somniem, 1979)

Somniem és, al meu parer, un dels discs més fluixos del cantautor empordanés. Tanmateix hi podem trobar aquesta autèntica meravella en la qual Llach musica un preciós poema d’amor de Joan Fuster. La seua instrumentació -que encara emfatitza més l’emotivitat original del text-ens condueix a una sort d’estat hipnòtic en què la tendresa és el factor predominant.

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

(5) Pink Floyd "The Piper at the Gates of Dawn" [1967]

Sorprenent i innovadora obra clau de la psicodèlia i del denominat space-rock conduïda per l'aclaparadora personalitat de Syd Barret.
Pels seus solcs ens introduïm en un món lisèrgic, oníric, surreal acompanyat de sons circumdants i hipnòtiques melodies com “Astronomy Dominé”, els deu minuts de la còsmica “Insterestelar Overdrive” replets de matisos sonors i amb un magistral inici garatger que comprén una constant línia de baix absolutament fascinant o les àcides “The Scarecrow”, “Bike”, “Flaming” i “Chapter 24”.
Esment especial mereix la magistral “Take up thy stethoscope and walk”, únic tema compost pel baixista Roger Waters que és un magnífic joc de teclats, baix i percussió amb salvatges polsacions de guitarra i al•lucinants harmonies vocals.
“Llucifer Sam” i “Matilda mother” són intrigants delícies que conjuguen psicodèlia i melodia a parts iguals.
“The Gnome” ens transporta una suggeridora fantasia onírica infantil a través de la veu de Syd. “Pow R. Toc H.”, tema instrumental compost pels quatre components de la banda, és una experimentació jazzística en la qual el genial Waters ens delecta amb uns sorprenents efectes vocals que continuarà realitzant en la dilatada carrera del grup.
Obra mestra.

CANÇONS OCULTES: No Blues, de La Blues Band de Granada (La vida no es fácil, 1995)

Aquesta sensacional cançó pertany a La vida no es fácil, tercer disc d'aquesta formació granadina qui, junt amb els genials Caledònia Blues Band, abanderen el blues a Andalusia.
"No Blues" està acompanyada per la portentosa veu -amb aguts pròxims a Joplin i Plant- de Connie Resch. Un elegant blues al voltant del qual podem trobar la vertadera raó de la composició i el seu feeling en la seua interpretació. Música en estat pur. Música original i autèntica allunyada de les melodies edulcorades amb les que cada dia els mass media ens volen infectar.
Val la pena deixar-se portar per la seua guitarra i per la hipnòtica veu de Connie. Una delícia per a les oïdes i un plaer per a l'ànima.

CANÇONS OCULTES: What game Shall we play today, de Chick Corea (Return to forever, 1972)

Return to Forever és la banda que va crear el pianista Chik Corea durant la dècada dels 70 junt amb altres grans músics del gènere. El seu disc homònim és el paradigma del Jazz-Fusion. “What game Shall we play today” és l'única cançó cantada (no instrumental) de l'àlbum. Una màgica estructura de ritmes brasilers acompanyada per la fantàstica veu de la percussionista Flora Purim. Per a gaudir.