(3) SIN RETORNO, de Miguel Cohan (2010)

L'ètica al servei de la vida

El punt de partida de Sin retorno és una proposta que conté un espinós plantejament moral: ¿Què faríem nosaltres, com a pares, si el nostre fill atropellara a una altra persona i aquest haguera ocultat tal succés? Segurament, en primera instància, triaríem l'opció més aparentment sensata com és la de denunciar el fet a la policia. Tanmateix, en la vida, els episodis que s'esdevenen no solen ser tan senzills i de vegades la dualitat cor-ment pot entrar en un conflicte difícil de resoldre.
Federico Samaniego i Víctor Marchetti són les dues víctimes de la trama (exceptuant al fill de Víctor i el seu fatal desenllaç). El primer serà el fals culpable i el segon es trobarà desemparat davant la falta de resultats per part de l'acció policial. Tots dos seran els que mouran els fils de la investigació de manera separada en l'espai i en el temps; Víctor per descobrir l'autor de la mort del seu fill i Federico –una volta alliberat de la presó i amb l'afany de trobar una reparació davant la seua injustícia- per trobar al vertader responsable de la mort.
El film compta amb un intel·ligent guió les històries paral·leles de les quals es van acostant i entremesclant fins arribar a la confrontació final. El seu final obert és molt interessant en fer-nos reflexionar sobre els sentiments de culpa i la responsabilitat unida al deure, a l'obligació i a l'ètica. I és que cada acte que realitzem a la vida té les seues conseqüències, sense volta de fulla i sense retorn al seu punt d'inici.

SIN RETORNO . 2010. Arg. Color.
Direcció: Miguel Cohan
Intèrpretes: Leonardo Sbaraglia, Federico Luppi, Martín Slipak, Luis Machín, Bárbara Goenaga, Ana Celentano
Guió: Miguel Cohan, Ana Cohan
Música: Lucio Godoy
Fotografia: Hugo Colace

(2) MOTÖRHEAD "ACE OF SPADES" (1980)

Un compendi de trallades en abundància conduïdes per la greu veu de Lemmy conforma el quart disc d'aquesta banda britànica. He de confessar que els Motörhead no entren dins dels meus intocables, no obstant això, és de justícia reconèixer la seua determinació a l'hora de proposar una pionera intensitat i contundència en els seus temes que van desfilant sense treva amb una gran vehemència.
A destacar el seu hit homònim i la magnífica "The Chase is Better Than The Catch".

Cançons destacades en el disc (clicar per escoltar): 
Ace of Spades
The Chase is Better Than The Catch

Per escoltar el disc complet:

Motörhead "Ace of Spades" (1980)

(3) CLÈO DE 5 À 7, d'Àgnès Varda (1962)

  Espera infinita

Imaginem un moment determinat de la nostra vida on l'ansietat i l'angoixa s'apoderen de nosaltres. Un espai de temps en el qual tot allò que hem confeccionat al llarg dels anys potser s'ensorre a causa d'una possible fatídica malaltia. Aquest contratemps psicofisiològic donarà pas a una espera agònica, eterna i infinita fins a conèixer el resultat de les proves. Però, a més, la duresa d'aquesta amarga experiència es duplicarà perquè es dóna la circumstància que ha passat en el moment més dolç de la nostra existència: la joventut. Arran d'ací començaran a fluir preocupacions, pors, pensaments especulatius i reflexions metafísiques.
Agnès Varda amb aquest llenguatge fílmic innovador de la nouvelle vague plasma de manera suggestiva tal maremàgnum emocional a través d'hora i mitja de filmació, amb temps real i fragmentat en petits capítols a manera de fals documental.
La pel·lícula medita i considera conceptes com la vulnerabilitat humana, la finitud de la vida, la solidaritat, l'hedonisme i l'aprofitament al màxim de cada moment vital. La seua realitzadora ens fa partícips de tot allò que esdeveneix en un moment concret de la història de Cleo. A causa d'això, serem com els seus ulls i la seua ment: per davant de nosaltres desfilaran els pensaments dels altres, el context social i les preocupacions de la ciutadania (la guerra d'Alger) el que suposa una suggestiva relació bidireccional entre espectador i film.

CLÉO DE 5 À 7 . 1962. Fra. Blanc i negre.
Dirección: Àgnes Varda
Intèrprets: Corinne Marchand, Antoine Bourseiller, Dorothée Blanck, Michel Legrand, Dominique Davray, José Luis de Vilallonga, Loye Payen, Jean-Luc Godard, Anna Karina, Eddie Constantine, Jean-Claude Brialy, Sami Frey
Guió: Àgnes Varda
Música: Michelle Legrand
Fotografia: Jean Rabier

(3) COCO, de Lee Unrick i Adrián Molina (2017)

   

Acceptem mort (com a animal de companyia)

Pel que fa a la visió de la mort hi ha grans diferències interculturals. En la nostra societat suposa un tabú que s'intenta allunyar de la nostra quotidianitat. Una cosa així com si portarem una bena als ulls per tal d'ignorar qualsevol coneixement sobre la fi de la vida.
Davant del prisma pejoratiu d'aparició i representació dels morts en la nostra pusil·lànime cultura, trobem "El Dia de los Muertos" que marca el calendari mexicà. En aquesta data se celebren les memòries que els difunts han deixat entre els vius. Els éssers estimats tornen a la festa de la vida on podem brindar de nou amb ells i obsequiar-los, així, amb les seues begudes preferides. Perquè realment ..., ¿qui se’n recordarà de nosaltres dins de dos-cents anys? Expirem físicament i, després, el nostre record vaga per les ments de les persones amb les quals vam tenir relació i vam deixar emprempta en el nostre curt recorregut vital. No obstant això, aquesta memòria —tal com mostra la pel·lícula— tindrà un límit i s'extingirà, de fet, serà la segona vegada que morim i, per tant, la definitiva.
¿Per què ens han inoculat al llarg de la nostra existència que tot allò que puga procedir del més enllà ha de ser malèfic? ¿Per què aquest interès desmesurat en desnaturalitzar la mort? ¿No seria millor una continuació de la vida a través de la memòria dels éssers estimats que ens han deixat? 
Coco mostra molt bé tota l'energia positiva —que podem canalitzar i emanar— com a mostra d'homenatge cap a aquestes persones que ens van deixar però que, tanmateix, continuaran pervivint en el nostre interior.
Cal destacar la seua perfecta animació que conjuga moments còmics, summament divertits amb reflexions profundes —molt intel·ligent aquest món paral·lel— sobre la desmitificació de la mort.

COCO. 2017. USA. Color. 
Direcció: Lee Unrick y Adrián Molina
Intèrprets: Personatges d'animación
Guió: Adrián Molina, Matthew Aldrich (Historia original: Lee Unrich, Jason Katz, Adrián Molina, Matthew Aldrich
Fotografia: Animació: Matt Aspurby, Danielle Feinberg
Musica: Michael Giacchino

(2) CAMPEONES, de Javier Fesser (2018)

  

Gestionant els nostres pors

Hi ha dos vessants molt interessants que destacaria en esta pel·lícula. En primer lloc, el procés de canvi intrínsec pel qual travessa el seu protagonista, qui passa d'una situació de crisi personal a aprendre d'un col·lectiu de gent que al principi li eren indiferents. En segon lloc, la lliçó de vida que ens ofereix el seu director a través d'uns protagonistes que ens demostren una altra manera molt diferent d'enfocar la vida. És quelcom així com un pas més enllà; al final l'aprenentatge és de Marc i no dels discapacitats.
Álvaro Pastor y Antonio Naharo van fer en Yo también (2009) un interessant tractament al respecte. Campeones, encara que allunyada de la qualitat d'aquella, aconsegueix transmetre el seu missatge per mitjà de situacions còmiques i emotives molt ben aconseguides. Si bé li podríem retreure algun moments previsibles i tendents a la sensibleria, encara que en conjunt no entrebanca el resultat final d'un film didàctic que es deixa vore amb satisfacció.

 
CAMPEONES 2018. Esp. Color. 
Direcció: Javier Fesser
Intèrpretes: Javier Gutiérrez, Juan Margallo, Luisa Gavasa, Jesús Vidal, Daniel Freire, Athenea Mata, Roberto Chinchilla, Alberto Nieto Ferrández, Gloria Ramos, Itziar Castro
Guió: David Marqués, Javier Fesser
Fotografia: Chechu Graf 
Musica: Rafael Arnau

(3) LA VIA LÀCTIA, de Luis Buñuel (1969)

  

El dogmatisme en dubte

La Vía Làctia és un fresc surreal, propi de la idiosincràsia del director aragonès, ple de personatges extravagants i de conductes allunyades d'alló que és convencional. El film despulla i posa en evidència el dogmatisme religiós a través d'una història de pelegrinatge on el fanatisme i la hipocresia —prostituta en substitució de El Camí— fan callar tots els valors, presumptament benintencionats, que desprenen aquest tipus de creences.
Una obra subversiva, satírica, amb absoluta llibertat narrativa acompanyada del seu constant humor corrosiu exemplificat en la frase d'un personatge del film: "L'odi de la ciència i l'horror de la tecnologia em portaran a l'absurda creença en Déu"

 
LA VOIE LACTÉE 1969. Fra. Color. 
Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Paul Frankeur, Laurent Terzieff, Alain Cuny, Edith Scob, Bernard Verley, Michel Piccoli, PIerre Clémenti, Delphine Seyrig
Guió: Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografia: Christian Matras

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):
Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la Muerte (1955), Tristana (1970), El Fantasma de la Libertad (1974)

(2) MOONLIGHT, de Barry Jenkins (2016)

 Sentiments reprimits

L'exploració humana a través dels sentiments de les persones que han patit ferides emocionals al llarg de la seua vida suposa un magnífic exercici artístic i didàctic que en aquest cas, Moonlight, ha sabut explotar encertadament. La pel·lícula —amb una narració dividida en capítols, fent joc amb els noms i malnoms del protagonista (Little-Chiron-Black) que corresponen respectivament a la seua infància, adolescència i maduresa— té la virtut de no aturar-se únicament en l'acció sinó que, mitjançant el seu ritme pausat i els necessaris silencis, tracta de mostrar què s'amaga a l'interior del seu personatge i com evoluciona el seu desenvolupament afectiu.
Chiron, malgrat la seua primerenca edat, ja comença a experimentar tremends colps a la vida: pertanyent a un nucli familiar desestructurat —sense figura paterna i amb mare drogadicta— és, a més víctima de l'assetjament físic i psicològic continuat per part dels seus companys d'escola a causa de la seua presumible condició sexual.
El film aborda d'una manera valenta el bullying, les drogues i l'homosexualitat manifestats en els sentiments oprimits i els seus consegüents bloquejos emocionals, fet que suposa un honest estudi al respecte. No obstant això, crec que la cinta compta amb una llacuna important. Al meu entendre la història grinyola una miqueta en el paper protector que juga el personatge de Juan; ¿realment un traficant de crac pot actuar com si fora un treballador social amb aquesta enorme capacitat d'empatia?  

MOONLIGHT. 2016. USA. Color. 
Direcció: Barry Jenkins
Intèrprets: Trevante Rhodes, Naomie Harris, Mahershala Ali, Ashton Sanders, André Holland, Alex R. Hibbert, Janelle Monáe, Jharrel Jerome, Shariff Earp, Duan Sanderson, Edson Jean
Guió: Barry Jenkins (Historia: Tarell Alvin McCraney)
Música: Nicholas Britlell
Fotografia: James Laxton