(2) L'ESTIU AMB MÓNIKA (1953), d'Ingmar Bergman

El desencís libèrrim

La joventut —més si està capturada en un context oprimit, misogin i amb explotació laboral com el dels protagonistes— sempre s'ha caracteritzat per una recerca incessant per assolir la llibertat. Una mena de desig d'un món propi, creat a mida, sense obligacions, sense convencions socials i sense jerarquies. 

Harry i Monika inicien un procés d'alliberament que els portarà a escapar i experimentar insòlites i diferents sendes. En aquesta exploració assimilaran nous conceptes i dificultats humanes que els conduiran a racons i obstacles difícils de solucionar. És ací quan albiraran que "la roda de la vida" els està perseguint per atrapar-los a la seua xarxa, és a dir; casar-se, treballar, cuidar els fills..., una cosa així com una tornada als orígens, als principis socials que ells detestaven i fugien. 

Bergman hi plasma molt encertadament totes aquestes motivacions, il·lusions i fracassos amb una fantàstica realització amanida de belles imatges, posada en escena i fotografia. Hi ha moments magistrals com el primer pla d'Harriet Andersson fumant, mirant a càmera i expressant a la seua mirada tot allò que amaga en la seua relació amb la seua parella. No obstant això, també hi ha algunes escenes que grinyolen com la de la baralla entre els dos nois i el robatori del menjar. 

Un estiu amb Mònika és una obra menor, però amb apunts molt interessants.

SOMMAREN MED MONIKA. 1953. Suècia. Blanc i Negre. 93 Min.

Direcció: Ingmar Bergman
Intèrprets: Harriet Andersson, Lars Ekborg, John Harryson, Georg Skarstedt, Dagmar Ebbesen, Bengt Eklund, Ake Fridell

Guió:  Ingmar Bergman, Per-Anders Fogelström. Novela: Per-Anders Fogelström
Música: Erik Nordgren
Fotografia: Gunnar Fischer

(3) DESIERTO (2015), de Jonás Cuarón

De l'esperança a la desesperació

La lluita per la supervivència per trobar un futur allunyat del patiment ha estat —a més de ser un tema candent actualment— una constant al llarg de la història. La intolerància i l'actitud bel·ligerant —ambdues filles de la ignorància— exercida per aquelles ments malicioses, sense empatia i insolidàries, donen com a fruit un món absolutament desigual. 

Desierto reflecteix aquesta realitat contextualitzada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units a través de les figures dels migrants mexicans. A banda de ser una pel·lícula amb un caire reflexiu i didàctic té el mèrit d'harmonitzar-lo amb el gènere de suspens mitjançant la persecució que fa el vigilant armat (clara al·lusió a la psicopatologia feixista que aguaita en temps present). Allò que al principi era una sortida cap a l'esperança es transforma en un camí sense retorn. 

Jonás Cuarón s'erigeix en aquest interessantíssim film com una figura que cal seguir en el futur. Va estar nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera de parla no anglesa .

DESIERTO. 2015. Mèxic. Color. 94 Min.

Direcció: Jonás Cuarón
Intèrprets: Gael García Bernal, Jeffrey Dean Morgan, Alondra Hidalgo, Diego Cataño, Marco Pérez, Lew Temple

Guió:  Jonás Cuarón, Mateo García
Música: Woodkid
Fotografia: Damián García

(3) LAS LEYES DE LA FRONTERA (2021), de Daniel Monzón

La pertinença a un grup

Quan en plena adolescència s'aboquen un cúmul de fets desplaents que minven la nostra personalitat —atés que es tracta d'una època tan delicada— les conseqüències poden ser devastadores. Com és sabut, encara s'ha d'avançar molt en l'actualitat amb el problema de l'assetjament escolar, ara bé; l'any 1978 on està contextualitzada la pel·lícula, era quelcom —si no normalitzat— sí d'un tractament laxe. Al protagonista d'aquesta història se li ajunten, a més de l'esmentat assetjament, l'aparició del primer i més fort amor "bioquímic" i la, inexorable i necessària, pertinença a un grup diferent i, a la llarga, nociu per a ell. 

El film, a banda d'abordar molt valentament el maltractament psicològic en la jovenalla, presenta una narració i una estètica molt atraient que reforça la seua anàlisi sobre la indefensió de la joventut amb les dificultats que es poden trobar en el seu procés de desenvolupament psicològic. Vulnerable i desprotegit, les circumstàncies fan a Ignacio Cañas tancar-se en ell mateix; una mena de presó que gradualment va esborrant la seua ànima, no obstant la imperiosa necessitat d'aconseguir un grup d'iguals el fa unir-se a una colla de delinqüents del barri xino de Barcelona. Això i, especialment, la irrupció de Tere, la qual comporta implícitament l'enamorament sobtat i l'atracció sexual. Eixe nou camí li canvia la personalitat perquè se sent més fort i, ensems, respectat. Farà el que siga per tal d'incrustar-se en la seua nova banda i moltes vegades actuarà per desitjabilitat social i per l'amor incondicional que li professa a la xica. Un maremàgnum de sensacions que Daniel Monzón les traça perfectament en unes imatges impactants on es barregen drama, tensió i acció tot posant valors humans tan importants com l'empatia, l'honor i l'amistat (contradictòriament el consell més savi el rep del líder de la banda quan li diu que fuja perquè ells no tenen res a perdre i, per contra, ell sí) contraposats amb accions censurables i dolentes que el protagonista haurà d'afrontar. 

S'ha volgut fer un paral·lelisme amb el cine quinqui de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. Per aquella època va proliferar un gran munt de films d'eixe gènere arran de l'èxit de directors com Jose Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia. Obres amb qualitat dispar que tindria el seu punt àlgid en l'excel·lent “Deprisa, deprisa” de Carlos Saura (encara que discrepe també posar-la en el mateix sac). És innegable que hi té elements de connexió, però aquesta pel·licula aporta una òptica diferent. En tot cas, cal veure-la. Per cert, no ens hem d'oblidar de la magnífica banda sonora, setantera al cent per cent, de Derby Motoreta's Burrito Cachimbas.

LAS LEYES DE LA FRONTERA. 2021. Espanya. Color. 129 Min.

Direcció: Daniel Monzón
Intèrpretes: Marcos Ruiz, Begoña Vargas, Chechu Salgado, Carlos Oviedo, Daniel Ibañez, Guillermo Lasheras, Santiago Molero, Ainhoa Santamaría, Xavier Martín, Pep Tosar, Xavi Sáez, Jorge Aparicio, Cintia García,

Guió:  Jorge Guerricaechevarría, Daniel Monzón. Novela: Javier Cercas
Música: Derby Motoreta's Burrito Cachimbas
Fotografia: Carles Gusi

(3) JOSEFINA (2021), de Javier Marco

Encertada aproximació a la solitud

El silenci és molt més que "un estat amb el qual no hi ha cap soroll o veu". Això seria una definició insubstancial que defuig del gran munt de significats que, d'esquitllentes, suporta aquesta paraula. Ans al contrari, aquest concepte carrega en el seu si la clau de comportaments —en aparença— passius de moltes persones. 

Tal reflexió surt de la meua ment a causa de la conducta que té el protagonista en aquesta pel·lícula. Juan és un ésser solitari, introvertit, tancat i taciturn que amb prou feines poc entaular una conversació. Viu a soles en el seu microcosmos particular i la seua mancança d'habilitats socials el fa enclaustrar-se en el seu món. El seu treball de funcionari de presons complementa una vida rutinària i sense pretensions. És en veure a Berta, el fill de la qual està reclús al penitenciari d'on ell treballa, quan els seus esquemes mentals varien. El seu bloqueig social per interrelacionar-se el fa crear un estratagema per tal d'aconseguir Berta, per la qual sent una gran atracció. Juan agafa el camí més complicat per arrimar-se a ella, fins i tot fent mal a tercers. Ell sap que no està bé, però la seua personalitat no li permet exterioritzar les seues emocions com calen. 

Ambdós són persones solitàries i amb una vida farcida de problemes. Volen trobar-se, unir-se i omplir el buit de la seua existència. Tanmateix, tot això no cal posar-ho en paraules i la narració del film —el qual reflexa acuradament les carències i la impossibilitat del protagonista per expressar-se— recorre a silencis gestos i mirades que reforcen molt bé l'esperit d'aquesta minimalista i interessant obra.

 

JOSEFINA. 2021. Color. 90 Min.

Direcció: Javier Marco
Intèrprets: Roberto Álamo, Emma Suárez, Miguel Bernardeau, Manolo Solo, Pedro Casablanc, Simón Andreu, Olivia Delcán, Belén Ponce de León, Maria Algora, Alfonso Desentre

Guió:  Belén Sánchez-Arevalo
Fotografia: Santiago Racaj

(3) MEDITERRÁNEO (2021), de Marcel Barrena

La llei del mar

L'altruisme humà, tant individual com grupal, xoca sovint amb les altes institucions governamentals. És incongruent i contradictori la creació d'estaments que aglutinen diferents estats per tal d'ajudar-s'hi mútuament i, tanmateix, ser capaços de tancar els ulls quan han d'ajudar els països subdesenvolupats, un tercer món que escapa de la fam i les guerres per trobar un lloc on (sobre)viure. 

El film explica la història dels creadors d'Open Arms, uns socorristes intrèpids que davant la imatge impactant d'un xiquet mort ofegat a les aigües del mar Mediterrani decideixen, altruistament, acudir a salvar vides humanes. Tot i això, es topen amb la incomprensió, la insolidaritat i la indiferència d'alguna gent del lloc i de la policia. 

La lluita d'Òscar (fantàstic Eduard Fernandez) junt amb el seu company i la seua filla és incansable: un exemple impagable d'humanitat. Què seria del món o com funcionaria si la majoria de nosaltres tinguérem un percentatge ínfim de l'esperit solidari que posseeix el protagonista. El moment culminant es plasma a la pel·lícula amb l'entrevista amb una demolidora i contundent denúncia a la indiferència (la nostra indiferència) de la comunitat europea. "L'efecte crida el fa la Unió Europea venent armes a Síria". "No oblidem que aquesta gent que estem traient de l'aigua està fugint d'una guerra. Nosaltres som els únics que complim la llei. La llei del mar diu que cal protegir la vida, que no cal deixar un nàufrag a la deriva i això és el que fem nosaltres. Ni més ni menys". "La Unió Europea no existeix, continua sent el mercat comú. Si pots salvar una vida estenent-li una mà per treure'l de l'aigua i no ho fas això no és passivitat, això és inacció deliberada: això és un homicidi. Deixar morir una persona a l'aigua és un crim: què hi ha més important que la vida? Estem convertint el mar Mediterrani en una fossa comuna." 

Mediterráneo, té els seus llums i les seues ombres, de vegades el relat, especialment de pare i filla, resulta una mica forçat, però per les seues impactants imatges, pel seu compromís de solidaritat envers els altres i per la seua impagable voluntat de despertar consciències és absolutament, de visió obligada.

 

MEDITERRÁNEO. 2021. Espanya. Color. 112 Min.

Direcció: Marcel Barrena
Intèrpretes: Eduard Fernández, Dani Rovira, Anna Castillo, Sergi López, Àlex Monner, Melika Foroutan, Patricia López Arnaiz, Vassilis Bisbikis, Giannis Niaros, Drosos Skotis, Yiota Festa, Constantin Symsiris

Guió:  Danielle Schleif. Historia: Marcel Barrena, Óscar Camps
Música: Arnau Bataller
Fotografia: Kiko de la Rica

(2) VIUEN!, de Frank Marshall (1993)

Amb forma, però sense fons

Des d'un punt de vista formal poc cal retreure a aquest treball, un relat sobre l'accident que van patir un grup de jugadors de l'equip nacional de rugbi de l'Uruguai, l'avió dels quals es va estavellar enmig de la serralada dels Andes l'octubre del 1972. Efectivament, la pel·lícula està ben rodada, ben facturada (les seqüències de l'accident aeri són esglaiadores) i amb una música ad hoc per intensificar les emocions. No obstant això, tot és massa "políticament correcte", endolcint-se els aspectes més descarnats que s'esdevenen en la terrible i traumàtica experiència que van patir, fins i tot alguns supervivents semblen de disseny. Això sí, la pel·lícula sap mantenir el ritme i la tensió. Aquesta agilitat, juntament amb la sustentació d'una història (encomiable la seua resistència i lluita per sobreviure-hi) que ja de per si desperta interés, fan que la pel·lícula, almenys, es deixe veure.

 

ALIVE! 1993. Estats Units. Color. 123 Min.

Direcció: Frank Marshall

Intèrprets: Ethan Hawke, Vincent Spano, Josh Hamilton, Bruce Ramsay, John Newton, David Kriegel, Illeana Douglas, Josh Lucas, Kevin Breznahan, Sam Behrens, Jack Noseworthy, José Zúñiga, Christian J. Meoli, Michael DeLorenzo, Jake Carpenter, John Cassini, David Cubitt, Danny Nucci

Guió: John Patrick Shanley. Libro: Piers Paul Read

Música: James Newton Howard

Fotografía: Peter Hames

(3) EL BUEN PATRÓN (2021), de Fernando León de Aranoa

 L'equilibri hipòcrita del patró

L' abús de poder i la creença supremacista —només pel simple fet d'ostentar una posició social acomodada— de tenir un control sobre les vides dels altres és un dels exercicis més abjectes que poden existir a la humanitat. El respecte, entés com el valor suficient i indispensable per a salvaguardar una perenne salubritat en les relacions humanes és un dels pilars fonamentals amb què s'haurien de basar les relacions laborals. Tanmateix, malauradament, encara deambulen pel món laboral empresaris decimonònics amb l'arcaic convenciment que l'humanisme està confrontat amb la rendibilitat en els negocis. 

A manera de sàtira, Aranoa reflecteix a El buen patrón aquests comportaments instal·lats al subconscient d'un bon grapat d'empresaris. Comportaments impregnats d'un capitalisme hipòcrita pervers. La pel·lícula té una arrencada una mica decebedora perquè com a espectador fa la sensació d'estar davant d'una simple comèdia superficial, però, afortunadament, els dubtes es van dissipant a mesura que avança el metratge. La història comença a aprofundir en els personatges i en les conductes socials de determinats grups (classe treballadora, directius, famílies acomodades, col·lectius oprimits) i especialment en el nexe jurídic que hi ha entre empresari i treballador. La falsedat, la submissió, la injustícia, la lluita pels drets, l'engany, les reverències forçades... són conceptes que desfilen com a part d'un entramat que indefectiblement i, tal com la societat està muntada, ens toca viure al llarg de la nostra existència. 

A l'obra, hi ha diferents històries que entrellaçades conformen el seu producte final: l'afany controlador de Blanco, la lluita reivindicativa de José, els problemes de Miralles amb la seua dona, el joc pervers de Liliana, l'irreverent Khaled i, finalment, l'obrer Fortuna, el seu fill i el seu grup neonazi. Tot dirigit, vigilat i supervisat pel patró a través d'un sempitern equilibri (la metafòrica balança) que té com a objectiu amassar riqueses i viure una vida en mode imperial (cosa que passa quan la vanitat es converteix en una forma de vida). 

Per acabar, és important ressaltar el magnífic treball de Javier Bardem, demostrant —una vegada més— la seua versatilitat actoral.

EL BUEN PATRÓN. 2021. Espanya. Color. 120 Min.

Direcció: Fernando León de Aranoa
Intèrpretes: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Almarcha, Fernando Albizu, Tarik Rmili, Rafa Castejón, Celso Bugallo, Yaël Belicha, Martín Páez, Daniel Chamorro, María de Nati, Mara Guil, Pilar Matas

Guió:  Fernando León de Aranoa
Música: Zeltia Montes
Fotografia: Pau Esteve Birba