(3) ELS TRES LLUMS, de Fritz Lang (1921)

Mort versus amor

"L'amor és més poderós que la mort", així glossava "Terry's Song", l'emotiva lletra de la cançó de Bruce Springsteen. Sembla mentida, però ací, on estem, flueixen energies capaces de fer front a allò que ens és desconegut. Sentiments, passions i emocions que s’atreveixen a connectar, coordinar i perdurar eternament fins a la nostra desaparició. 

Intriga, acció —fins i tot moments còmics— al costat de les interessants reflexions amb les aparicions de la mort (evident influència posterior en el Seté Segell de Bergman) fan d'aquest film un element innovador i grat de veure. I és que "Els tres llums" és un gran espectacle visual on apareix la confrontació entre l'amor i la mort. Una mort que està farta de jugar sempre amb el rol d'emissari de les desgràcies alienes i que, en aquesta faula, dóna la possibilitat de demostrar si eixe sentiment tan fort que experimentem les persones pot acabar victoriós. 

L'atmosfera ombrívola —que aguaita junt amb els clarobscurs— tenyeix el metratge d'una tensió que ens acompanya fins al darrer minut, on es demostra la màxima del Boss. Per a gaudir.

 

DER MÜDE TOD. 1921. Alemanya. Blanc i Negre. 105 Min.

Direcció: Fritz Lang

Intèrprets: Lil Dagover, Walter Janssen, Bernhard Goetzke, Hans Sternberg, Max Rückert, Max Adalbert, Wilhelm Diegelmann

Guió: Fritz Lang, Thea von Harbou

Música: Giuseppe Becce

Fotografia: Bruno Mondi, Erich Nitzschmann, Herrmann Saalfrank, Bruno Timm, Fritz Arno Wagne

(2) OPPENHEIMER, de Christopher Nolan (2023)

Inteligència mortal

Aquesta és la complexa història del físic nord-americà J. Robert Oppenheimer, al capdavant del Laboratori de Los Álamos i del projecte Manhattan que va desembocar en la invenció de la bomba atòmica. 

La fixació americana amb el comunisme (la caça de bruixes), la repercussió de la invenció de la bomba atòmica, les contradiccions del personatge principal i del mateix govern americà (aliatamb els russos contra els nazis, però alhora amb interessos ocults), la relació d'Oppenheimer amb Einstein (fantàstiques les seqüències de les seues converses), el seu compromís per ajudar la república espanyola... Són tots elements que van circulant al llarg de la narració. Fragments de vida i paradoxes humanes que el director fusiona amb encert al llarg del metratge. 

Podríem dividir aquesta pel·lícula en dos apartats. El primer seria el treball purament tècnic que, des d'un punt de vista cinematogràfic i visual, genera imatges a la pantalla. El segon seria la profunditat psicològica dels personatges. Tots dos són dos aspectes fílmics que, segons la meua opinió, han d'avançar de manera conjunta en el desenvolupament de l'obra. En realitat, en aquest cas, Chistopher Nolan no descuida cap dels dos. Ara bé, la cinta destaca especialment per la seua impecable factura visual i, encara que sí que aborda el dilema moral d'Oppenheimer sobre la bomba atòmica i les relacions amb la seua parella i companys, s'hi troba a faltar una anàlisi de més profunditat en l'estudi dels protagonistes. 

En definitiva, una cinta didàctica, amb apunts molt interessants i per reflexionar (és estremidor quan es plantegen les possibilitats devastadores per al món —remotes, però possibilitats al capdavall— de la bomba atòmica). Tot i això, hi ha factors que juguen en contra, com són el seu excessiu metratge (molta ornamentació que s'hagués pogut reduir) i la manca d'un contingut més reflexiu.

 

OPPENHEIMER. 2023. Estats Units. Color. 180 Min

Direcció: Christopher Nolan

Intèrprets: Cillian Murphy, Emily Blunt, Matt Damon, Robert Downey Jr., Florence Pugh, Kenneth Branagh, Josh Hartnett, Jack Quaid, Rami Malek, Dane DeHaan, Michael Angarano, Benny Safdie, Matthew Modine, David Krumholtz, Dylan Arnold, Alden Ehrenreich, Olli Haaskivi, Gary Oldman, Olivia Thirlby, Tony Goldwyn, Casey Affleck

Guió: Christopher Nolan. Llibre: Kai Bird, Martin J. Sherwin. Biografia sobre: J. Robert Oppenheimerq

Música: Ludwig Göransson

Fotografia: Hoyte van Hoytema

(2) THE MODERN LOVERS "The Modern Lovers" (1976)

Rock enèrgic

The Modern Lovers eren Jonathan Richman, el bateria David Robinson (després amb The Cars), el teclista Jerry Harrison (posteriorment amb Talking Heads) i el baix Ernie Broks. Amb aquesta formació res dolent podia sortir i encara menys en els directes. Ritmes garatgers i lletres inquietes són el denominador comú d'aquest interessant i únic treball del grup. El trepidant rock d'aquesta banda ens deixa la carta de presentació a "Roadrunner", una oda a la llibertat i a l'hedonisme. La magnífica "Astral Plane", majestuosa barreja d'esoterisme i romanticisme, captivadora pel seu ritme blueser i acompanyat —com tota la feina— d'un teclat deutor de The Doors és una autèntica delícia i, al meu entendre, la millor del disc. Amb La psicodèlica "Old World" es reivindica el clàssic com una cosa que s'hauria de mantenir adherida a la quotidianitat contemporània. També s'homenatja el pintor Pablo Picasso a la cançó homònima fent al·lusió a la seua imponent mirada sota uns compassos constants i demolidors. Fracassos en les relacions de parella en la frenètica "She Cracked" donen pas a la críptica i bella cançó de desamor "Hospital". Els sons rockers continuen a "Someone I Care about" a la utòpica recerca de la parella apropiada. 

"Girlfriend" és una balada excessivament melosa igual que la seua pusil·lànime lletra. En contraposició a "Old World" ens trobem a "Modern World" agitat i desenfrenat tribut als EUA i a l'ambient que l'envolta. La lletra més interessant i profunda apareix "Dignified and Old" que parla sobre la solitud i la mort juntament amb una melodia entre alegre i trist que reforça el seu lirisme. A "I'm Straight" s'executa una mena de recitació abordant dubtes sexuals juntament amb una sonoritat hipnòtica. Finalment, la irreverent i protopunk "Government Center" tanca aquesta estimable obra.

Gravat en: Intermedia Sound (Boston, MA) // A & M (Los Angeles, CA)

Duració: 34:51

Cançons: 9

Segell discogràfic: Beserkley

Productor/s: Robert Appère, John Cale, Allan Mason

(2) 9 SONGS, de Michael Winterbottom (2004)

Sexe, música i coneixença personal

En aquesta pel·lícula podem trobar una història d'amor convencional en la qual el director britànic li pega la volta per a donar-li un caire diferent. La proposta és reforçar la relació de la parella protagonista en la utilització de sexe explícit, cosa que com a espectadors no hi estem acostumats. El mèrit del realitzador és combinar perfectament en la pantalla la quotidianitat de la parella: diàlegs (encara que van ser improvistas), relacions sexuals i oci. L'estructura de la trama és molt hàbil. Agafant els moments d'esbarjo, com són els concerts de música als quals acudeixen sovint, el relat va desenvolupant-se a manera d'episodis. Són grups indie-rock del moment: Franz Fernidand, Super Furry Animals, Primal Scream, Elbow, The Von Bondies, Black Rebel Motorcycle Club i The Dandy Warhols, juntament amb el compositor Michael Nyman (banda sonora del film). Sexe, música i, entremig, unes relacions interpersonals que van des de la coneixença mútua, passant per capítols d'estima i compartició recíproca, fins a la separació. Curta, de vegades intensa i tal volta, amb excessiva recreació de les escenes sexuals. Tot i que era un gran risc, almenys la pel·lícula va sortir-se'n bé.

 

9 SONGS. 2004. Regne Unit. Color. 69 Min

Direcció: Michael Winterbottom

Intèrprets: Kieran O'Brien, Margo Stilley

Guió: Michael Winterbottom. Novel·la: Michel Houellebecq

Música: Clara Aguilar

Fotografia: Marcel Zyskind

(2) EL PROCÉS PARADINE, de Alfred Hitchcock (1947)

Sense vigor

Les febleses i les contradiccions de l'ésser humà —d'alguna manera— han d’estar presents en les manifestacions artístiques. Això és important tenir-ho en compte fins i tot, quan s’utilitzen diferents punts de vista durant el procés de creació perquè, en cert sentit, es tracta de reflectir la realitat externa. En aquestes condicions, no es poden defugir en el cinema els aspectes psicològics del comportament humà, en cas contrari tot allò que es representa a la pantalla quedaria com a postís i artificial. 

En aquesta obra el director britànic presenta un drama judicial tot combinant emocions, sentiments i dubtes als personatges. Especialment, se centra en la figura d'Anthony Keane, advocat de prestigi que s'encarrega del cas de la senyora Paradine, acusada d'haver assassinat el seu marit cec. En aquest procés el lletrat perd l'objectivitat pel fet que s'enamora, malgrat estar casat, perdudament de la defensada. A partir d'ací entra un joc d'infidelitat, domini psicològic, amor (André Latour) i desamor (el mateix Tony). 

L'arrencada del film és força prometedora amb la introducció dels personatges i l'explicació, més aviat interpretació, sobre la mort del senyor Paradine. El sorgiment d'interrogants i la posada en dubte de l'estabilitat del matrimoni Keane ens fan als espectadors partícips del misteri. Tot i això, ni la trama del procés judicial (amb poca profunditat) ni la història sentimental ens arriben a captivar. 

La misogínia, la conformitat de les esposes, l'humor negre del jutge envers la seua esposa contrasten amb l'aura de femme fatale de Maddalena Anna Paradine. Si bé, la força que amaga la història de la senyora Paradine hi funciona molt bé, la submissió de la resta de l’elenc femení deixa aquesta part de la cinta sense vigor i fins i tot de vegades, poc creïble. És per això que aquest film de Hitchoock em sembla menor, encara que amb aspectes d'interés, però gosaria dir que fins i tot, fallit.

THE PARADINE CASE. 1947. Estats Units. Blanc i Negre. 125 Min.

Direcció: Alfred Hitchcock
Intèrprets: Gregory Peck, Ann Todd, Charles Laughton, Charles Coburn, Ethel Barrymore, Louis Jourdan, Alida Valli, Isobel Elsom, Leo G. Carroll, Joan Tetzel

Guió:  David O. Selznick, Alma Reville. Novela: Robert Hichens
Música: Franz Waxman
Fotografia: Lee Garmes

(4) SONATA DE TARDOR (1978), d'Ingmar Bergman

Catarsi familiar

La profunditat humana emmarcada dintre de la pantalla. Un lloc on els sentiments i les emocions afloren sense quedar-se sota el greix maquillador que sovint amaga l'essència de les persones. Existeix una diferència abismal entre el cinema —anomenat— d'entreteniment, tan asèptic i artificial i aquesta mena de fer art amb la qual Ingmar Bergman va ser un autèntic mestre. I és que no es pot disseccionar i analitzar millor l'ànima humana, i per extensió la seua psicologia, com ho fa el director suec. 

En Sonata de tardor es mostren unes relacions aparentment sanes i honestes que no ho són tant quan passen pel filtre del comportament humà juntament amb l'inexorable pas del temps. La posada en escena —absolutament teatral— conté escenes memorables com quan la mare i la filla comencen a fer una catarsi tot relatant les seues experiències interiors envers les seues relacions. Esments, records i retraïments que si no surten a la llum encara espatllen més tot el vincle personal i familiar. 

La relació conflictiva maternofilial és l'eix que condueix el film, una pugna que en realitat és una barreja de debatiment i de tractar de comprendre a l'altre, si més no, per apaivagar una fellonia latent que ha romàs al llarg dels anys. 

És impossible no identificar-s’hi amb la filla i sentir un buit davant la distancia i la desconnexió de la mare. Al cap i a la fi, són trets que estan connectats amb mancances afectives i emocionals i que esdevenen en forma d'egolatria i submissió. 

Els diàlegs, les reflexions a propòsit dels sentiments interiors són sensacionals i tenen el seu reflex en la magistral escena del piano amb l'execució del preludi Opus 28 núm. 2 de Chopin on no calen les paraules, només els fets i els gestos.

HÖSTSONATEN. 1978. RFA. Color. 99 Min.

Direcció: Ingmar Bergman
Intèrprets: Ingrid Bergman, Liv Ullmann, Lena Nyman, Halvar Björk, Marianne Aminoff, Erland Josephon

Guió:  Ingmar Bergman
Música: Georg Friedrich Händel
Fotografia: Sven Nykvist

(2) PER QUI TOQUEN LES CAMPANES, de Sam Wood (1943)

Les campanes toquen per tu

Basada l'obra d'Ernest Hemingway, aquesta pel·lícula intenta ser fidel a l'esperit de la novel·la de l'escriptor americà aconseguint-ho parcialment. Les mancances del llibre es veuen reflectides encara més en aquest film amb una planificació pedestre i amb un càsting d'actors i actrius força desastrós. Si bé, cal ser benèvols amb aquest treball tenint en compte la data en què es va realitzar. 

En la meua modesta opinió, la novel·la no em va entusiasmar, però sí que contenia, en canvi, frases i moments memorables quant a referències polítiques i metàfores poètiques referents a l'amor i a l'existencialisme. Almenys, en totes dues expressions artístiques, es va ensenyar al món la barbàrie feixista, la lluita fratricida i el compromís cec de les brigades internacionals, que és molt.

 

FOR WHOM THE BELL TOLLS. 1943. Estats Units. Color. 159 Min

Direcció: Sam Wood

Intèrprets: Gary Cooper, Ingrid Bergman, Akim Tamiroff, Arturo de Córdova, Mikhail Rasumny, Fortunio Bonanova, Victor Varconi, Katina Paxinou, Joseph Calleia, Vladimir Sokoloff, Eric Feldary, Alexander Granach, Lilo Yarson, Leo Bulgakov

Guió: Dudley Nichols. Novela: Ernest Hemingway Reparto

Música: Victor Young

Fotografia: Ray Rennahan