La Roma marginal de mitjan segle XX
Contundent òpera prima del realitzador italià que s'endinsa en un neorealisme esquerp i fosc. Si Fellini a Els Inútils (1953) ja va fer un retrat dur i profund de la Itàlia dels cinquanta, Pasollini fa ara un tractament més aspre, si cap, introduint-se dins de l'infern del proxenetisme. A partir d'ací, comença una mirada crítica envers aquest tipus d'actituds intimidatòries i violentes que comporten al patiment de les dones, veient-se abocades —a causa tant del context social com de certs comportaments inhumans— a la prostitució.
El director mostra a una Roma marginal amb personatges allunyats de les normes socials establertes. Matar l'estona, mandrejar, fer apostes, extorsionar i aprofitar-se de les xiques que no tenen recursos, són l'única motivació d'un grup de joves buits de contingut (cosa que també que recorda a Els Inútils). El seu protagonista principal Vittorio és un personatge sense escrúpols que representa al patriarcat més masclista. En contraposició a ell es troba el seu germà, Renato, qui intenta, tot i les òbvies adversitats, portar una vida equànime. Tots dos simbolitzen la cara i creu d'una mateixa moneda, dues maneres diferents d'afrontar la vida.
Aquesta obra és, en definitiva, la visió de l'altra Roma, amb personatges que són víctimes de la misèria d'un context social determinat i que trien lucrar-se aixafant als seus iguals en compte d'enfocar la seua ira cap als veritables culpables.
Finalment, Vittorio intenta redreçar parcialment la seua vida. És en eixe precís instant quan es dóna pas al magistral somni de la mort. En les seqüències, dóna la sensació d'estar dins d'aquesta successió d'imatges reforçades per la respiració del protagonista. L'espectador es pregunta si aquest somni serà profètic o metafòric, si realment estem davant de la mort simbòlica de l'anterior Accatone o, si per contra és la conseqüència lògica d'una sèrie de comportaments que condueixen al punt més tràgic. Millor no explicar res més i que un mateix ho comprove, només avançar que estem davant d'un realista, valent, arriscat film que val la pena veure.
ACCATTONE. 1961. Itàlia. Blanc i Negre. 116 Min.
El director mostra a una Roma marginal amb personatges allunyats de les normes socials establertes. Matar l'estona, mandrejar, fer apostes, extorsionar i aprofitar-se de les xiques que no tenen recursos, són l'única motivació d'un grup de joves buits de contingut (cosa que també que recorda a Els Inútils). El seu protagonista principal Vittorio és un personatge sense escrúpols que representa al patriarcat més masclista. En contraposició a ell es troba el seu germà, Renato, qui intenta, tot i les òbvies adversitats, portar una vida equànime. Tots dos simbolitzen la cara i creu d'una mateixa moneda, dues maneres diferents d'afrontar la vida.
Aquesta obra és, en definitiva, la visió de l'altra Roma, amb personatges que són víctimes de la misèria d'un context social determinat i que trien lucrar-se aixafant als seus iguals en compte d'enfocar la seua ira cap als veritables culpables.
Finalment, Vittorio intenta redreçar parcialment la seua vida. És en eixe precís instant quan es dóna pas al magistral somni de la mort. En les seqüències, dóna la sensació d'estar dins d'aquesta successió d'imatges reforçades per la respiració del protagonista. L'espectador es pregunta si aquest somni serà profètic o metafòric, si realment estem davant de la mort simbòlica de l'anterior Accatone o, si per contra és la conseqüència lògica d'una sèrie de comportaments que condueixen al punt més tràgic. Millor no explicar res més i que un mateix ho comprove, només avançar que estem davant d'un realista, valent, arriscat film que val la pena veure.
Direcció: Pier Paolo Pasolini
Intèrprets: Franco Citti, Silvana Corsini, Franca Pasut, Paola Guidi, Adriana Asti, Mario Cipriani, Roberto Scaringella, Adele Cambria
Guió: Pier Paolo Pasolini y Sergio Citti
Música: Johann Sebastian Bach
Fotografia: Tonino Delli Colli
Fotografia: Tonino Delli Colli
Crítiques de Pier Paolo Pasolini:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada