(4) L'ACUSAT, d'Yvan Attal (2022)

It's not your fucking body!

Va ser Sam Carter, cantant de la banda Architects, qui en el seu espectacle va presenciar com un xic palpava a una xica que estava fent crowdsurfing i immediatament va aturar el concert per a denunciar l'execrable acte, tot catalogant-lo d'intolerable. "It's not your fucking body!" (No és el teu maleït cos!), va cridar el vocalista, donant una solemne lliçó a l'agressor, bo i exemplificant  com s'han de frenar en sec totes aquestes accions tan vomitives i irrespectuoses.

Mai no he pogut suportar el comportament abominable d'alguns homes envers les dones quan busquen obtenir plaer sexual sense el seu consentiment. No entenc com hi ha gent que es creu amb el dret de tocar altres persones sense el seu permís. Al final, però, tot té una raó. No podem obviar la societat patriarcal i masclista en la qual vivim. L'educació i tot allò que s'ha mamat des de la infantesa té un lligam cognitiu que és inseparable del context social.

Ho hem viscut darrerament. Encara que hi ha hagut polèmiques (algunes d'interessades) es necessitava una llei que blindés el dret individual de les dones. No entraré més en detall sobre això, ja que ens desviaria del tema. Ho menciono perquè aquesta pel·lícula hi va més enllà i qüestiona les interpretacions malintencionades que es fan posteriorment d'un delicte d'aquest tipus. Per això la defineixo com una cinta molt valenta perquè desafia la norma àmpliament acceptada que, si una dona actua d'una manera determinada, és perquè vol, o que l'home, com a figura masculina dominant, té tot el dret sobre la dona.

Cal dir que aquesta obra és una autèntica delícia. Malgrat de mostrar-hi un drama judicial bastant estandarditzat, compta amb una construcció narrativa molt ben fragmentada a base de flashbacks i el·lipsis. Les interpretacions són excel·lents, i la pel·lícula és tècnicament notable, amb un contingut molt interessant i didàctic. Tenint en compte això, t'enganxa des d'una de les seves primeres seqüències quan en un programa radiofònic, Claire, una assagista coneguda pel seu feminisme, discuteix amb una altra invitada sobre uns immigrants que havien violat a una dona. En assabentar-se, però, de la denúncia contra el seu fill Alexandre per violació, comença a tenir una lluita interna mental en la qual intervenen els seus principis i el fet que la víctima és la filla de la seva actual parella. 

A parer meu, la gran virtut d'aquest treball és la seva capacitat per a fer-te reflexionar i dubtar en la línia tan fina que separa el fet legal i el fet moral. La càmera deixa que les coses passen i molt intel·ligentment actua de vegades fora de camp. Una eina que dota de més mestria a les imatges. Imprescindible.

LES CHOSES HUMAINES. 2022. França. Color. 132 Min.

Direcció: Yvan Attal

Intèrprets: Ben Attal, Suzanne Jouannet, Charlotte Gainsbourg, Mathieu Kassovitz, Pierre Arditi, Audrey Dana, Benjamin Lavernhe, Judith Chemla, Franz-Rudolf Lang, Laëtitia Eïdo, Camille Razat, Julie Fournier

Guió: Yvan Attal, Yaël Langmann. Novel·la: Karine Tuil

Música: Mathieu Lamboley

Fotografia: Rémy Chevrin

(3) NO ESPERES MASSA DE LA FI DEL MÓN, de Radu Jude (2023)

Amarga realitat

Caldria pensar en com està conformada la societat d'avui en dia. En els darrers cent anys hem passat per diversos sistemes polítics i econòmics, però, fet i fet, el poble sempre sofreix. Així doncs, estem davant de la sempiterna dualitat i l'etern continu opressors-oprimits. Per a retractar-ho artísticament, Radu Jude recorre a la comèdia negra per a fer una mirada profunda de l'opressió en la qual estan sumits aquells que han de suar la cansalada per a guanyar-se els quartos. D'aquesta manera la pel·lícula mostra la impossibilitat de les persones per abastar un estat permanent de benaurança. És xocant l'humor negre que hi utilitza, però realment el film no deixa canya dreta perquè la crítica està present a tot arreu. Al mateix sac hi entren el capitalisme asfixiant, l'explotació laboral, les empreses corruptes que incompleixen les lleis de seguretat laboral.

La darrera escena és realment poderosa on s'instrumentalitza a una víctima d'un accident laboral per tal de justificar la irresponsabilitat empresarial. Una imatge absolutament deshumanitzadora la qual reflecteix una indefensió que s'accentua més encara per la manipulació de les altes esferes.

M'agrada el seu estil visual i el to irònic que hi utilitza, així com també les seves dualitats. Per una banda, estan les escenes de la pel·lícula dels anys vuitanta romanesa ("Àngela continua endavant", de Lucian Bratu). Com un trencaclosques, s'integren perfectament en la trama, mostrant els contrastos físics del moment: una Romania sota el comunisme i una altra sota el capitalisme, així com les diferències tècniques: el color per a les seqüències antigues i el blanc i negre per a la pel·lícula actual. En això ve a dir-nos que tot i que les condicions de vida han  evolucionat, una gran part de les dinàmiques i lluites per sobreviure persisteixen. Per altra banda, hi apareix l'ambivalència entre la comèdia i el drama perquè darrere de tot eixe humor excèntric i peculiar s'amaga una veritat amarga sobre la realitat.

Com he esmentat abans l'humor negre està sempre present. El personatge de Bobita és demolidor i el director ho equilibra a la perfecció ja que aquesta comicitat oculta una grisor que envolta la vida dels personatges.

El seu títol encara que desesperançador (perquè no hi ha més enllà del que tenim aquí), és al mateix temps optimista: ens està dient que gaudim del present.

NU ASTEPTA PREA MULT DE LA SFÂRSITUL LUMII. 2023. Romania. Color i B/N. 163 Min.

Direcció: Radu Jude

Intèrprets: Ilinca Manolache, Ovidiu Pirsan, Nina Hoss, Dorina Lazar, Katia Pascariu, Laszlo Miske, Uwe Boll

Guió: Radu Jude

Fotografia: Marius Panduru

(3) UN BONIC MATÍ, de Mia Hansen-Løve (2023)

Un bonic retrat de la vida

Crec, honestament, que aquesta obra és un bell cant a la vida, un exemple didàctic de la seva realitat per a aquells que tenen la sort de viure en el Primer Món, salvaguardat de les guerres i penúries. No sé exactament on s'allotja, però existeix una línia divisòria en el nostre continu vital en el qual toquem els peus a terra. Efectivament, arribarà un moment, tard o d'hora, en què la càrrega de viure en aquest món es farà feixuga. Tanmateix, hi ha aspectes més poderosos que tot això i, encara que la mort ens espera, aquests alleugeriran els episodis viscuts.

Sandra Kienzle hi fa front cada dia. Té una filla petita, Linn, i el seu pare té una malaltia degenerativa. Juntament amb la seva família tracta de buscar-li una residència per a gent gran. Al mateix temps, es retroba amb un vell amic, Clément el qual està casat i enceten una clandestina relació.

Un dels punts forts del film és la seva manera d'abordar obertament la vida. Problemes, entrebancs i il·lusions s'entremesclen. La protagonista lluita per a aixecar el cap, per sentir-se realitzada i per donar-li un sentit a l'existència. Són molt emotives i d'especial rellevància les distintes imatges del pare, com es va deteriorant i com això colpeix l'ànima de la protagonista.

Tècnicament la pel·lícula és d'una alta qualitat: macos escenaris, una lluminosa fotografia, un guió molt ben embastat i unes interpretacions convincents. Com he comentat, un bell retrat —com el matí bonic que evoca el seu suggerent títol— que val la pena veure'l.

UN BEAU MATIN. 2023. França. Color. 105 Min.

Direcció: Andrea Jaurrieta

Intèrprets: Léa Seydoux, Pascal Greggory, Melvil Poupaud, Nicole Garcia, Camille Leban Martins, Sharif Andoura, Elsa Guedj, Kester Lovelace

Guió: Mia Hansen-Løve

Fotografia: Denis Lenoir

(2) NINA, d'Andrea Jaurrieta (2024)

Venjança associada a justícia

No es pot negar l'interès que subjau en aquesta pel·lícula, ja que tracta de manera força important la pederàstia i la cultura de la violació. Si aquest tema avui dia ja suposa endinsar-se en terrenys pantanosos, imaginem-nos com seria fa trenta-cinc anys en un poble de la societat basca de l'època, on les coses se sabien, però ningú no feia res. També és positiu que la pel·lícula explori l'impacte que el trauma té en les víctimes al llarg de les seves vides, sense deixar de banda l'anàlisi psicològica d'aquells que van patir abusos durant la seva adolescència a mans de persones amb trastorns patològics.

Des d'aquest punt de vista, aquest treball em sembla valent i necessari. No obstant això, en la meva opinió, l'estructura narrativa presenta errades significatives. La cohesió entre el guió, la música, el tempo i els diàlegs sembla desajustada. Això afecta el ritme de la pel·lícula, i en diversos moments es percep que hi ha metratge de més, cosa que fa que l'obra, en la seva forma actual, podria haver funcionat millor amb una durada menor que concentrés les seves principals virtuts.

Malgrat aquestes debilitats, vull destacar el final, que em sembla particularment efectiu. La pel·lícula es presenta com una història de venjança, un concepte que tots portem arrelat en el nostre interior, ja que l'associem amb la idea de justícia. Tanmateix, ambdós conceptes es confronten i intentem ser equànimes quan la duem a terme. El final de la pel·lícula aconsegueix capturar aquesta dualitat de manera efectiva, i el disseny visual en vermell potencia encara més el significat.

En definitiva, un film amb bastants alts i baixos, que compta amb una interpretació excel·lent de Patricia López Arnaiz, però, malauradament, això no és suficient per elevar-la al nivell d'una gran pel·lícula.

NINA. 2024. Espanya. Color. 105 Min.

Direcció: Andrea Jaurrieta

Intèrprets: Patricia López Arnaiz, Darío Grandinetti, Iñigo Aranburu, Mar Sodupe, Ramón Agirre, Aina Picarolo, Silvia de Pé, Daniel Vitallé, Sara Ramos, Eneko Gutiérrez, Leyre Berrocal, Unai López de Armentia

Guió: Andrea Jaurrieta

Música: Zeltia Montes

Fotografia: Juli Carné Martorell

(4) SORRY WE MISSED YOU, de Ken Loach (2019)

  Desmuntant el relat capitalista

La crisi financera del 2008 va causar estralls en una gran part del món. Famílies asfixiades pels deutes, acomiadaments, gent sense feina, desnonaments i retallades a tort i dret.El fet desubsistir —ja no la realització personal— es va erigir en l'únic i suprem objectiu a assolir. El món es va ensorrar com un castell de cartes, fruit d'un ferotge capitalisme que —en comptes de salvar les persones— va furgar més a la ferida amb el rescat als bancs i les minves socials.

Ken Loach reflecteix aquesta sordidesa a la figura de Ricky, un pare de família que, després de moltes dificultats i una entrevista esperançadora, aconsegueix trobar-hi feina. Al principi, se suposava que era autònom perquè dirigeix una franquícia com a conductor de repartiment, però realment està supeditat a la supervisió de Maloney, un ocupador dur i inflexible que tracta els conductors com a números. La cosa lamentable és que ha de treballar catorze hores de dilluns a dissabte i, si per qualsevol motiu un dia no ho pot fer (malaltia, força major, etc.), ha de buscar un substitut i pagar-lo, sota pena de sanció per part de l'empresa principal. A més a més , també será multat si no fa els lliuraments a temps.. Per tot això, Ricky està diàriament sotmés a una gran pressió i a un continu estrés.

Per la seua banda, la seua dona —Abby— treballa com a cuidadora a domicili. Ha venut el cotxe perquè el marit puga llogar la furgoneta. Per aquesta raó s'ha vist obligada a acudir al treball amb autobús amb el risc de no arribar a hora a les cases dels pacients que ha de visitar. Per acabar, el matrimoni té un fill idealista i rebel (se salta classes a l'escola i es reivindica com a grafiter) que discuteix amb el seu pare, i una filla d'onze anys que pateix la tensió familiar. Com es pot observar, el panorama per a la família és força descoratjador.

El realitzador exposa aquest drama social i, alhora, denuncia el gastat relat capitalista que qui és pobre és perquè s'ho mereix. Com una lletania, solem escoltar la faula que l'èxit s'aconsegueix només si ets emprenedor i lluites per superar-te. Precisament, la mateixa retòrica que li transmet Maloney, el seu encarregat, i que al final Ricky fagocita i assumeix (extrapolable, també, a la població en general).

A banda d'aquesta doble recriminació, el director britànic dissenya una supèrbia crònica vital —amb uns pares abnegats i uns fills que intenten solidaritzar-se amb l'entitat que conforma la família— on s'articulen les penúries, les alegries i els clarobscurs de l'esdevenir humà.

El treball actoral, l'expressió cinematogràfica i el seu encertat guió ajuden, encara més, a millorar aquesta pel·lícula que —al marge dels seus innegables mèrits— em sembla realment necessària.

SORRY WE MISSED YOU. 2019. Regne Unit. Color. 101 Min. 

Direcció: Kean Loach

Intèrprets:  Kris Hitchen, Debbie Honeywood, Rhys Stone, Katie Proctor, Alfie Dobson , Charlie Richmond, Ross Brewster, Julian Ions, Sheila Dunkerley, Maxie Peters, Christopher John-Slater, Dave Turner

Guió: Paul Laverty

Música: George Fenton
Fotografíi: Robbie Ryan

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les) 

(4) STRAW DOGS (ELS GOSSOS DE PALLA), de Sam Peckinpah (1971)

No sé tornar a casa

Dins de cada ésser humà romanen silencis intrínsecs, hermètics i inaccessibles per a la resta de les persones, fins i tot si aquests són molt propers a nosaltres. Per tant, depenent de com siguen les relacions amb els nostres iguals, els dits silencis, o bé poden sanar-se o, per contra, pansir-se del tot.

David és un jove matemàtic americà que es trasllada amb la seua dona Amy al poble d'aquesta, situat en la campanya anglesa, per a concentrar-se en els seus treballs d'investigació. Només en arribar-hi, s'hi palpa un ambient enrarit a causa del comportament dels vilatjans, cosa que, com a espectador es té el pressentiment que quelcom no funciona adequadament.

Tot i que en un principi tenen l'aparença de ser una parella ben avinguda, prompte ens adonem que entre ambdós existeixen moltes barreres, guardant ella, a més, un secret i una pulsió que la turmenta.

M'agrada com Peckinpah retorç encara més el relat original del llibre (és una adaptació de la novel·la de Gordon Williams "The Siege of Trencher's Farm"), donant-li un punt de mala bava, despullant, alhora, les nostres perversions psíquiques i sexuals (sobretot per la predominant ambigüitat moral que hi desprèn i per l’escena de la violació amb l’actitud tan equívoca d’Amy). Amb això, ens demostra la vasta complexitat de l'ésser humà i, per tant, molt delicada d'analitzar.

La pel·lícula aborda la xenofòbia (envers, en aquest cas, els nord-americans), el masclisme (impregnat en totes les seqüències), i la violència consubstancial a les persones. Per això últim, és molt interessant tenir en compte la transformació que té el protagonista, el qual passa de ser un convençut pacifista a utilitzar les mateixes armes que els seus agressors. La qual cosa ens reafirma que la violència genera violència, però com actuaríem nosaltres si, com el protagonista, en veiérem en una situació límit?, hi faríem el mateix?

Un altre concepte determinant que es tracta a la pel·lícula és la comunicació i la sinceritat en la relació de parella. Com deia al començament de l'escrit, de vegades, les veritats que es mantenen ocultes es vicien en el nostre interior acabant en un atzucac. Silencis que es podreixen i, abans o després, es manifesten de manera negativa com ben bé hi podem comprovar. Al final, ni Henry Niles (amb trastorn mental) ni David saben tornar a casa; poètica metàfora del seu desconcert.

Excel·lent film; valent, arriscat que, tot i tenir molts canvis respecte al llibre, adapta molt bé l'essència de l'obra original. Però, especialment, perquè et fa reflexionar, conjugant amb mestria la basarda i l'entreteniment.

STRAW DOGS. 1971. Regne Unit. Color. 113 Min.

Direcció: Sam Peckinpah

Intèrpretes: Alexander Skarsgård, James Marsden, Kate Bosworth, Dominic Purcell, James Woods, Willa Holland, Walton Goggins, Laz Alonso

Guió: David Zelag Goodman, Sam Peckinpah. Novel·la: Gordon M. Williams

Música: Jerry Fielding

Fotografia: John Coquillon