Si mengem junts, romandrem junts
Ken Loach té la virtut de tocar temes socials que al remat són necessaris per a despertar consciències i que porten l'espectador a reflexionar i a qüestionar què està passant al món. Són successos que s'escolten als mitjans de comunicació i als quals no se li donen importància. Se sol dir:
"ah, bé... ha passat allà",
"la guerra de Síria, tan llunyana, ens sap greu, però què hi podem fer?" Ara bé, tot canvia quan aquesta gent cerca refugi en el nostre territori, aleshores és quan solten:
"és que ens furtaran la faena".
El context de la pel·lícula està escenificat en un antic poble miner en el comtat de Durham, la seua població va patir conflictes laborals als anys huitanta juntament amb els posteriors tancaments de mines. A causa d'això la gent, en l'actualitat continua anant-se'n, hi ha una alta incidència d'atur i les cases estan buides i barates (és per això perquè els refugiats sirians s'hi allotgen). En el pub del barri "The Old Oak" la gent parla i pren cervesa mentre es queixen de la falta de faena, la precarietat de l'habitatge i del poc futur que li espera a la joventut. En arribar-hi els immigrants sirians, el propietari del pub, serà l'únic que els rebrà amb bonhomia.
Per les raons abans esmentades són llocs on el racisme s'ageganta. Es pot comprovar en l'escena quan li regalen la bicicleta a una xiqueta refugiada. Alguns xiquets del poble pregunten per què a ells no els en regalen. Aquest punt de vista disjuntiu el mostra molt intel·ligentment el director britànic, bo i resolent-lo en l'obertura d'un espai de menjar per als necessitats del poble.
La pel·lícula parla de la solidaritat, de la desconfiança envers els nou vinguts (especialment si són pobres; el conegut classisme recalcitrant) i del racisme. No estic d'acord amb el fet que el cinema de Loach siga pamfletari i maniqueista. És evident que la guerra de Síria hi és i la vinguda d'immigrants és quelcom palmari. La pel·lícula no pot obviar les reticències dels natius. Loach ho mostra i amb això és objectiu. És clar, que no mirarà de gaidó la seua ideologia amb la denúncia de les injustícies, però la seua càmera mostra la realitat social. Per altra banda, ací no hi ha bons i dolents. El protagonista mateix que és el qui humanitza la història, però aquest l'heroi samarità, té un punt obscur quan confessa que havia fet mal als seus éssers volguts. La cinta també intenta comprendre les queixes dels habitants, però Loach ens explica que aquesta actitud és fruit de l'estultícia, que quan coneixem realment bé els altres és quan connectem i empatitzem. I això és molt bonic, tan bonic com la càmera fotogràfica regalada per son pare a la xica siriana, tan bonic com la crida a la solidaritat i tan bonic com el lema: "si mengem junts, romandrem junts" que simbolitza la unió de les persones per enfortir-se mútuament.
Aquesta obra té molta intensitat dramàtica i emocional en la seua primera hora, sí que és de veres que després eixa força es dilueix una mica, però cal veure-la. Pense que, a més de didàctica, és necessària.
THE OLD OAK. 2023. Regne Unit. Color. 110 Min.
Direcció: Kean Loach
Intèrprets: Dave Turner, Ebla Mari , Claire Rodgerson, Trevor Fox, Chris McGlade, Col Tait, Debbie Honeywood, Chris Gotts, Andy Dawson, Reuben Bainbridge, Lloyd Mullings, Rob Kirtley, Andrea Johnson, Laura Lee Daly, Amna Al Ali, Neil Leiper, Jordan Louis, Chrissie Robinson
Guió: Paul Laverty
Música: George Fenton
Fotografia: Robbie Ryan
Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)
