Sense renunciar a la seva constant cinematogràfica, Sorrentino ens presenta —més que una obra de contingut explícit— un exercici d’estil canalitzat a través de les seves potents imatges plenes de significat. Aquest és, paradoxalment, el seu gran encert i, alhora, el seu gran error, perquè permet que el simbolisme s’apoderi del tema central i de les emocions dels protagonistes.
És un homenatge a la ciutat de Nàpols, però també un estudi de la feminitat que, a parer meu, es veu limitat per una visió excessivament lligada als cànons estètics. Només les dones belles mereixen atenció? La pel·lícula sembla sotmetre’s a una idea de bellesa esclavitzada, on la dona és més contemplada que compresa. El paral·lelisme amb Fellini és inevitable, però a diferència del director romà, la seva proposta és plena d’alts i baixos i, malgrat la seva aclaparadora posada en escena, no vaig aconseguir connectar-hi.
PARTHEPONE. 2024. Itàlia. Color. 117 Min.
Direcció: Paolo Sorrentino
Intèrprets: Celeste Dalla Porta, Stefania Sandrelli, Luisa Ranieri, Gary Oldman, Silvio Orlando, Dario Aita, Isabella Ferrari, Brando Improta, Peppe Lanzetta
Guió: Umberto Contarello, Paolo Sorrentino
Música: Lele Marchitelli
Fotografia: Daria D'Antonio
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada