ROCK, FOLK I SIMFONIA URBANA

Fent referència a la música creada per compositors pertanyents a l'estat espanyol, comentem quatre treballs realitzats en 2008. Dos d’ells en parla anglesa (Russian Red i Remate) i els dos restants en llengua castellana (Extremoduro i Josele Santiago)
El debut discogràfic de Russian Red es caracteritza per una apreciable suavitat acústica acompanyada per una magnífica, potent i vibrant veu. Bona atmosfera melancòlica en cançons com “Cigarretes” ,“Gone, play on” o “Take me home”. Ressaltar també l'encertat cover de Cindy Lauper “Girls just want to have fun”, adaptat perfectament al terreny de la cantant. Un llarg prometedor.
Valent, arriscat i digne és La ley innata, el nové treball d'estudi d'Extremoduro. Es tracta d'un àlbum conceptual fragmentat en sis parts (una introducció, quatre moviments i una coda). Melodies i líriques recurrents actuen com a element unificador en un treball que utilitza la música simfònica (quartet de corda, oboé, flauta…) en “Dulce introducción al caos” i “Primer movimiento: El sueño”, el seu rock urbà més característic en “Tercer movimiento: Lo de dentro” i fins i tot el flamenc progressiu en “Coda flamenca: (Otra realidad)”. Cuidats arranjaments en la instrumentació i agudes lletres són els factors més destacables d'aquest honest disc.
Reminiscències de Lou Reed, folk, pop i rock componen l'últim disc de Remate. Aquest músic ha creat un treball replet de bones cançons, melodies hipnòtiques i glam setenter. Encara que faltat de consistència és un àlbum a tindre en compte.
El debut de Josele Santiago en Las golondrinas etcètera (04) va ser sensacional. El disc amb un ambient més assossegat respecte al seu grup Los Enemigos tenia, a més d'uns textos molt intel·ligents, uns exquisits arranjaments de piano i guitarra. Cançons com “Ole papa”, “Tragón”, “Rompes mi canción” o l'obra mestra “Mi prima y sus pinceles” (quina gran cançó!) configuraven un L.P. que va suposar un èxit de vendes i de crítica (millor disc nacional per a les revistes Rolling Stones i Rock de Luxe). Posteriorment amb Garabatos (06) el compositor va perdre tota la frescor del seu treball anterior. No obstant, ara amb aquest Loco Encontrao, encara que sense arribar a les cotes del seu debut, ha aconseguit assemblar-se prou. Junt amb el seu grup "Sus Menudencias” pels seus temes passegen ritmes rock, swing i jazz. Cançons portentoses com “Mar de fondo” i l'apoteòsica instrumentació final de “De repente nada” donen compte d'uns resultats satisfactoris.

(2) Russian Red "I Love Your Glasses" Valoració:1,66
(2) Extremoduro "La Ley Innata" Valoració: 1,66
(2) Remate "Safe & Sound" Valoració: 1,79
(2) Josele Santiago "Loco Encontrao" Valoració: 2,15

ARRUGAS, de Paco Roca [2008]

En principi aquest blog estava concebut per a fer comentaris sobre música i cinema. No obstant això, m' agradaria eixamplar-lo a diferents arts com en aquest cas el còmic.
Comence amb una obra de Paco Roca anomenada “Arrugas”. Aquest treball que ha sigut guardonat amb el “Premio Nacional de Comic 2008”, és una magnífica anàlisi sobre la senectut.
Els nostres majors, eixa gent que amuntona saviesa i experiència, son mostrats com a víctimes de la més profunda soledad sense el valor que els haurien d'oferir els seus descendents. Aquestos viuen allunyats dels seus acostats en una residencia dividida en dues plantes: La de baix; en la qual estan els qui es poden valer per ells mateix i la de dalt; en la qual apareixen els ancians que necessiten assistència. Tanmateix, per damunt de tot açò sobrevola el pitjor (és possible que hi haja alguna cosa més dolenta?). Parle d' eixa malaltia tan terrible, i sobretot cruel, com és el Mal d'Alzheimer, encarregada d'aniquilar la història individual de cadascú.
Altres factors com l'amistat (de Miguel amb Emilio), la picaresca (del mateix miguel), els anhels de llibertat i emancipació (la magnífica escena de la fugida amb el cotxe dels tres ancians) conformen un relat entretingut i rigorós, però principalment, ens ajuda a reflexionar sobre quin és el paper que juguem amb relació als nostres majors: són suficientment valorats i respectats?, així com també en la presa de consciència sobre l'esmentada malaltia neurodegenerativa i els seus efectes devastadors.
Altament recomanable.

SOLCS MALENCONIOSOS

La música tranquil·la i relaxant amb certa tendència a la malenconia -llegat de grups de principis dels setanta- continua actualment vigent i conviu en perfecta harmonia junt amb altres vessants musicals prou més allunyades. Aquests quatre treballs -realitzats a 2008- que a continuació comentarem exemplifiquen eixa successió i tots ells, dins de les seues comprensibles llacunes, tenen aspectes a destacar.
El classicisme de Ron Sexsmith en Exit strategy of the soul es tradueix en belles melodies amb apreciables seccions de vents en “This is how I now”, “One last round” i “Music to my ears”, així com senyals al mestre Mccartney en “Impossible song”. Un treball digne encara que en el seu conjunt es ressent per la seua excessiva dulcificació.
Màxima quietud en l'últim treball de Lambchop. Sensualitat soul, mescladissa de folk, simfònic i retalls jazz conformen un acceptable treball replet d'alts i baixos però amb grans cançons com “Slipped, dissolved and loosed” i “A hold of you”.
Multitud d'harmonies vocals, gospel i sentiments d'arrels americanes abrigades per un folk classicista, no exempt d'elements psicodèlics ens condueixen al primer L.P. homònim de Fleet Foxes. Aquesta banda de Seattle ha aconseguit crear un bon treball que té l'habilitat de fagocitar les primigènies influències folk adaptades a la seua peculiar manera d'entendre la música en les seues composicions. Obviant alguns temes reiteratius que, en alguns aspectes, donen una sensació de lleu monotonia, cançons com “Red squirrell, sun rises”, White winter hymnal” o “Tiger mountain peasant song” mostren el camí d'un futur prometedor.
Seguint per semblants passatges ens trobem amb Okkerville River i el seu estimable “The Stands in”. Rock-folk impreses en belles melodies evocadores del primer indie dels 80 i l'emotiva veu de Will Sheff es reflecteix en grans temes com “Blue tulip”, “Loast coastlines” i “Starry stairs” amb una precisa secció de vents.

(2) Ron Sexsmith "Exit Strategy of the Soul" Valoració: 1,50

(2) Lambchop "Oh Ohio" Valoració: 1,65
(2) Fleet Foxes "Fleet Foxes" Valoració: 1,78
(2) Okkerville River "The Stands in" Valoració: 1,82

(1) Kings of Leon "Only by the night" [2008]

Sempre he pensat que un dels exercicis més difícils en la composició musical és la realització de balades. Una vegada immersos en tal ocupació, poden ocórrer coses tan dispars com que la peça siga una magistral partitura emotiva o que, al contrari, caiga en les profunditats de la més vergonyant frevolesa.
Kings of Leon han destacat per la seua precisió en tal procés creatiu, no obstant en aquesta última entrega han demostrat tenir la pólvora mullada. Si Because of the times (07) va ser una perfecta combinació de temes tranquils i el seu particular noise-rock amb arrels surenyes -millor disc 2007 per a rockmetratge-, aquest Only by the night és el seu antagonista: balades que no arriben ni de lluny a la profunditat de “True love way” o “Arizona” i amb peces rockeres que es queden totalment a mitjan camí si exceptuem la magnífica “Closer”.
En definitiva, un salt arrere d'aquesta banda de Tenesse que ens deixa un poc dubitatius davant dels seus futurs treballs. Esperem que s'allunyen d'aquesta línia tan edulcorada i reprenguen la contundència del seu fantàstic Because of the times.
Valoració: 1,28

CANÇONS OCULTES: Turn it again, de Red Hot Chili Peppers (Stadium Arcadium, 2006)

Stadium Arcadium és el nové treball en estudi d'aquesta banda californiana Un ambiciós projecte en forma de doble disc amb 28 cançons que són un combinat del seu genuí estil funk-rock -aquest en menor grau- i de la seua vessant rock amb traços psico-hard que sempre han mostrat, més o menys obertament, en les seues entregues. Un estimable disc que no agrada als més puristes del grup pel seu distanciament respecte als seus primers treballs. Dit açò em ve a la memòria una frase d'un seguidor seu qui afirmava que des de Californication (99) els Red Hot Chili Peppers són “mes que una gran banda, una banda gran”.
Polèmiques a part m'agradaria rescatar “Turn it again”. Un tema que conjuga les seues millors virtuts, en la qui destaca el seu excepcional guitarrista John Frusciante -un músic, hereu dels grans guitarristes del rock (Hendrix Page, etc.) qui li dóna un toc especial a la banda amb els seus majestuosos riffs- i el seu apoteòsic solo de guitarra cap al final de la cançó.

CANÇONS OCULTES: Sweet brother Malcom, de Richard Ashcroft (Keys to the world, 2006)

Tercer disc en solitari del cantant de The Verve amb un treball, al meu parer, no prou valorat. Es tracta d'una honesta col·lecció de cançons acompanyades d'una inquietant atmosfera malenconiosa, però també combinades amb altres peces d’estil Britpop (“Why not nothing”) o soul-funk (“Music is power”).
M'agradaria rescatar el seu sisè tema "Sweet brother Malcom”, una cançó que reuneix -tant en la seua música (excel·lents cordes) com en la seua lletra (oda poètica a l'absència terrenal)- una subtilesa sentimental, reforçada i ornamentada per la tonalitat vocal del seu intèrpret, amb un resultat molt emotiu.

(3) Los Piratas "Manual para los fieles" [1997]

Immens quart disc d'aquesta banda gallega amb què aconsegueixen, tant per la seua profunditat lírica com per la seua capacitat sonora, la plena maduresa. Manual para los fieles està prop de diferents estils però manté simultàniament el seu segell distintiu que millora gràcies a un Iván Ferreiro amb una veu esguerrada, portentosa i, al mateix temps dúctil, perquè s'acomoda perfectament a l'atmosfera que desprèn cada tema.
La seua introducció és un tema tradicional que dóna pas a la magnífica “Fecha caducada” amb guitarres constants i melòdiques entrellaçades amb un el seu rock potent -present en la majoria de l'obra- atorgant-li una tonalitat absolutament atraient. “Mi Coco” és una bella balada amb tints malenconiosos recolzat per la lletra i la veu del seu líder. En aquest moment del disc és quan som engolits per la força de “La canción de la tierra”, magistral manifest ecologista assaonat amb una gran empremta sonora rockera, a més de l'excel·lent col·laboració de Kepa Junquera que aporta un so espectacular amb la seua Trikitixa (acordió diatònic de botons basc). Una autèntica delícia.
Continuant amb el passeig pel disc ens trobem amb les fantàstiques “M”, genial peça i melodia amb una relaxant veu -que actua com a consciència- de Cristina Perales i “Te echaré de menos” que és una gran tonada amb la veu acompanyant de Sole Jimenez.
“Mi matadero clandestino (big stations)” posseeix un gran ritme de baix, suggestius trets lírics i harmònics, així com la com la col·laboració en segona veu de Miqui Puig. “Canción para pris”, “Tr” i “”Tan fácil” segueixen amb la mateixa línia i, encara que dignes, són els temes més fluixos de l'àlbum. Destacar l'encertada elecció, en l'equador del disc, de l'interludi de temàtica tradicional que alerta a l'oient dels nous camins que queden per descobrir.
Ara ens endinsem a l'abisme amb “Comarcal al infierno”, el seu "Simpathy for the devil" particular, que representa una magnífica aproximació del grup al Hard-Rock.
En els últims compassos trobem l'acceptable “Mr. Wah Wah" i l'efecte purificador que representa “El viaje sideral del pequeño saltamontes en modo D 2ª parte”, que opera com un artefacte de recuperar records. Una temàtica psicodèlica i surrealista encarregada de resumir totes les peces escoltades per a recompondre-les en forma de cançó i que, amb la suau veu rap d'Antón Reixa, ens deixa sumits en un feliç atordiment.
Per finalitzar, “Tristura” una notable peça, amb lletra de Rosalía de Castro, composta per Alfonso Román i Paco Serén que suposa un tancament excepcional a un treball que per la seua qualitat perdurarà en l'imaginari col·lectiu musical a l'estat espanyol. Un treball que guanya cada vegada que l'escoltes. Per a gaudir.

Valoració: 3,17