(4) SICKO, de Michael Moore [2009]

Terrorisme d'Estat

Imagineu-vos als Estats Units d'Amèrica com una gran poma amb una magnífica i abellidora aparença exterior. No detingueu el vostre pensament i continueu amb la il·lusió. Apareix ara un home rabassut, de mitjana edat amb gorra i ulleres qui, amb una navalla, comença a pelar la poma assossegadament. Una vegada tallada en fines làmines comencem a observar com el seu interior dista enormement del seu aspecte original ja que aquesta fruita pomàcia està totalment podrida.
Açò és el que ha fet Michael Moore amb el seu magnífic documental Sicko. Una demolidora crítica al sistema sanitari nord-americà: La sanitat en poder del sector privat amb l'únic objectiu d'obtenir beneficis a costa de la salut de la societat. A través de les seues imatges esglaiadores podem reparar en famílies destrossades -per la mort d'algun familiar (fills, marits)- perquè la seua asseguradora no els va permetre l'operació. Malalts abandonats a causa de la falta de solvència per a pagar la seua estada a l'hospital o a persones obligades a decidir, després d'un accident laboral, quin dels dos dits restituir depenent de la suma de l'operació (permitiu-me la redundància).
Sicko és, a més, un documental de contrasts: 1.- La diferència que mostra el director entre diversos llocs: Creuar la frontera canadenca és, per a un ciutadà americà, introduir-se en un nou món on la sanitat és solidària, doncs és pública i s'aplica a tot el món. Moore passeja la seua càmera per altres països on la sanitat està socialitzada (fins i tot en el demonitzat país cubà). 2.- L'ignominiós tracte rebut per part de l'administració americana cap als bombers, policies i rescatadors de l’11 de setembre. “Van respondre amb vertader heroisme”, “Els devem tot!” -van dir al principi-. Després la cosa es va complicar. Molts van patir efectes secundaris (problemes de respiració, fibrosi pulmonar, insomni, deficiències psicològiques…) per la seua ajuda incondicional als seus conciutadans. Centenars de rescatadors no eren empleats estatals però van estar a la Zona Zero per a tirar una mà. Ací és quan el govern va dir “No són la nostra responsabilitat! Perquè no estan en la nostra plantilla”. Van ser tractats com a escòria sense un subsidi per a la seua malaltia. Moore els va portar a Cuba on van rebre una atenció gratuïta i de qualitat.
Diu el seu director: Per què un país lliure no pot tenir assegurança mèdica? Al cap i a la fi tots estem en el mateix vaixell i, més enllà de les nostres diferències, ens afonem o nadem junts. Així sembla en tots els altres llocs. Es cuiden entre si més enllà de les seues discrepàncies. Quan veiem una bona idea d'un altre país, l'adoptem. Si fan un cotxe millor, el conduïm. Si fan un vi millor, el bevem. Així que si tenen una forma millor d'atendre als malalts, d'ensenyar-los als seus fills, de cuidar els seus bebès, de simplement ser bons amb el proïsme, quin és el nostre problema? Per què nosaltres no podem fer-ho? Viuen en un món del "nosaltres" en compte de "jo". Mai no arreglarem res fins que no entenguem bé això. Les forces poderoses esperen que mai no ho fem perquè continuem sent l'únic país del món occidental sense atenció mèdica gratis i universal.
És EE.UU. un país totalment desenvolupat?
S'ha de veure.

SICKO. 2007. USA. Color
Direcció: Michael Moore
Intérprets: Personajes de documental
Fotografía: Andrew Black
Música: Erin O'Hara

(3) LA VENTANA, Carlos Sorín [2009]

Les últimes hores

Un dels majors mérits d'aquest film és la gran quantitat de sensacions que transmet arran de la seua senzillesa narrativa. La naturalitat dels seus plantejaments es tradueix en un llenguatge fílmic minimalista que cuida al màxim tots els detalls. Sorín, deutor del cinema d'autor europeu, ens condueix a una aproximació de la mort i intenta cercar respostes a qüestions com: Què és el que ens pot passar pel cap en els nostres últims instants? Preguntes que suposen una interessant reflexió i que estan descrites moltes vegades mitjançant metàfores: el piano en desús, el tic-tac del rellotge de paret, el vals de Chopin, els continus silencis i la recurrent finestra com a única via de escapament per a aferrar-se a la naturalesa de la vida.
La ventana agrupa tots els ingredients que componen el nostre cicle vital. D'aquesta manera la soledat és tractada amb especial cura, com una barreja de carència i malenconia que atrapa el nostre protagonista.
Un bell i poètic film que val la pena conèixer.

LA VENTANA. 2008. Argentina-Esp. Color
Direcció: Carlos Sorín
Intèrprets: Antonio Larreta, María del Carmen Jimenez, Emilse Roldán, Roberto Rovira, Victoria Herrera, Arturo Goetz
Guió: Carlos Sorín y Pedro Maizal
Fotografía: Julián Apezteguia
Música: Nicolás Sorín

CANÇONS OCULTES: Twilight, d'U2 (Boy, 1980)

La prolífica producció de temes que des de fa sis lustres ens han oferit els irlandesos U2 pot fer oblidar solcs tan magnífics com aquest.
“Twilight” és la segona cançó pertanyent al seu disc de debut Boy (80). No és la més coneguda d'aquest exitós treball (des de 1984 no la toquen en els concerts), no obstant, al meu parer, aquesta peça reuneix totes les virtuts de la banda: des de la peculiar veu de Bono fins a l'esquinçadora guitarra de The Edge. En aquest tema, l'inconfusible segell personal del grup apareix impregnat de traços psicodèlics i hard amb uns frenètics puntetjos de guitarra absolutament poderosos.

(4) Bob Dylan "Street Legal" [1978]

Fantàstic dihuitè disc d'estudi d'aquest cantautor nord-americà que, amb nova banda, reuneix nou cançons d'una gran qualitat. Mandolines, saxos (tenor i soprano) i fastuosos cors femenins (molt pròxim al gospel) juguen un paper preponderant en aquest bellíssim treball.
“Changing of the guards” és un meravellós cant acompanyat per uns persistents cors i orgues. El segon solc, el magnífic blues-rock “New pony” destaca per la seua línia rítmica de guitarra molt pròxima al hard. “No time no think”, “True love tends to forget”, “We better talk this over” i “Where are you tonight” són cançons que representen l'esperit del disc amb uns texts i una instrumentació treballada.
El single “Baby stop crying” és una meravellosa balada harmoniosa amb una lletra inspirada en el “Stop breaking down” del bluesman Robert Johnson. “Is your love in vain?” mostra la vessant més malenconiosa del treball.
Per finalitzar, “Señor (Tales of yankee power)” és, al meu parer, la millor cançó del disc. Una espècie de càntic celestial amb una lírica a la recerca de respostes i ornamentada amb una excel·lent composició en què es conjuguen a la perfecció tots els instruments utilitzats a l'àlbum. Una autèntica joia.
Valoració: 3,71

RESULTATS DISCRETS

Després de l'extraordinari I am a bird now (millor disc per a Rockmetratge 2005), Antony Hegarty continua amb els seus màgics registres malenconiosos i emocionals carregats, això sí, de més experimentació progressiva. El resultat està lluny del seu anterior treball però conté temes estimables com la cançó que obri el disc “Her eyes are underneath the ground”, un nostàlgic tema, tan bell com la veu i el piano que l'acompanya, la jovial “Kiss my name” o la bella melodia “Epilepsy is dàncing”.
Els veterans U2 han realitzat un disc -un poc procliu a l'experiment musicocultural- amb massa alts i baixos i sense consistència. No obstant es poden trobar bons moments en cançons com l'homònima “No line on the horizon”, l'evocadora “Unknown caller”, la rockera “Stand up comedy” o la introspectiva “Withe as snow”.

(2) Antony & The Johnsons "The Crying Light" [2009] Valoració:1,82
(2) U2 "No Line On The Horizon" [2009] Valoració: 1,64

(3) CADILLAC RECORDS, de Darnell Martin [2009]

I Got The Blues

Interessant aproximació als orígens de la música contemporània a través de la història de Leonard Chess, un emigrant polonès que va crear el conegut segell discogràfic -capdavanter del blues- “Chess Records”. Leonard va aconseguir el seu somni, a més d'un elenc d'artistes d'una gran qualitat musical (a causa del seu bon ull a l'hora cercar talents). I és que per la casa Chess van desfilar figures de la importància de Muddy Waters, Little Walter, Howlin' Wolf, Chuck Berry, Etta James…
Atés l'entrebanc d'aprofundir en cada un dels artistes, la pel•lícula realitza una succinta pinzellada sobre les bases -que van tenir la seua arrancada als camps surenys de cotó- d'aquest tipus de música i la seua posterior comercialització. Des d'un punt de vista sociocultural el director contempla el negoci de la indústria discogràfica, la rivalitat i l'amistat entre músics, la seua agitada vida, els problemes amb l'alcohol i l'heroïna, la segregació racial…
I com a narrador de la història actua el Déu (I am the blues) del blues, Willie Dixon. Creador aquest de gran part dels èxits dels artista esmentats i figura influent entre els emblemàtics del rock (Led Zeppelin, Steve Ray Vaughan, Jeff Beck, Rolling Stones, Eric Clapton…). Gran encert per part de la directora la utilització de la seua veu en off com a fil conductor de l'argument.
Cal destacar també anècdotes i curiositats amb referencia a plagis musicals (quan Chuck Berry se n'adona per la ràdio que els Beach Boys els ha copiat les notes d'una cançó seua) o de l'admiració professada cap a aquests músics per icones del rock posteriors a ells (quan apareixen uns jóvens Rolling Stones demostrant la seua total admiració per un Muddy Waters en declivi). Amb relació a açò últim, va ser a Europa on existia una total devoció per aquests músics, així que des d'allí fou on es va reactivar la carrera –de manera pòstuma o no- de cadascú.
Beyoncé apareix recreant la figura d'una autodestructiva Etta James i realitza una tan sorprenent com magnífica interpretació. La seua portentosa veu en les gravacions és combinada amb el seu domini absolut de tots els registres dramàtics.
La direcció d'actors està molt aconseguida en la que destaca Adrien Brody en el paper de Leonard Chess.
Una didàctica història del blues perquè tot el món, sobretot la joventut actual, siga conscient d'on vénen tots eixos meravellosos ritmes i sentiments que trobem en cada acord i nota de les cançons actuals en la música popular. I és que com va dir Willie Dixon: “Vam crear el tipus de música que pot convertir-se en el que siga: Rhythm And Blues, Rock and Roll, Hip Hop. Siga el que siga allò que toques, xicon, estarem allí amb tu.”

CADILLAC RECORDS. 2009. USA. Color
Direcció: Darnell Martin
Intèrprets: Adrien Brody, Jeffrey Wright, Beyoncé Knowles, Columbus Short, Cedric The Entertainer, Emmanuelle Chriqui, Eamonn Walker, Mos Def, Gabrielle Union
Guió: Darnell Martin
Fotografía: Anastas Michos
Música: Terence Blanchard

CANÇONS OCULTES: Terry's song, de Bruce Springsteen (Magic, 2007)

Terry's Song és la cançó oculta per antonomàsia. Springsteen va decidir incloure-la a l'àlbum d'una manera subreptícia (per això no apareix en els seus títols de crèdit).
Aquest va ser el seu homenatge al seu gran amic Terry Magovern (Bruce ja la va interpretar al seu funeral).
El tema és una bellíssima elegia folk amb una lletra que evoca tot el que l'autor sent per la figura d'una persona que l'ha acompanyat durant una gran part de la seua vida, i que, alhora, representa un bell cant nostàlgic a la profunditat de l'amor i l'amistat. Una autèntica obra mestra.