CANÇONS OCULTES: Viva Corrales, de Las Ruedas (Viva Corrales, 1988)

Una de les millors cançons del rock espanyol i no sé fins a quin punt desconeguda. Las Ruedas van ser un grup de rock madrileny que a mitjan dels 80 van realitzar el seu primer EP per després realitzar tres discos més fins a la seva dissolució en 1993. Discos discrets però dignes, amb un toc d'independència i amb algunes cançons que van excel.lir i van tenir certa ressonància com “Ok Nastassia Kinsky” o “Rosa’s Motel”, però no de la qualitat suprema d'aquesta magnífica “Viva Corrales”.

CANÇONS DIDÀCTIQUES: 2.- "La Depressió": Canción para una Depresión, de J.B. Humet (Hay que vivir, 1981)

Encara que no haja sigut seguidor de la seua trajectòria i no es trobe dins de les meues predileccions, cal reconéixer que Joan Bautista Humet sempre ha sigut prou hàbil a l'hora de descriure realitats socials.
"Canción para una depresión" detalla intel•ligentment les sensacions i percepcions d'aquest trastorn de l'estat de l'ànim. El cantautor actua com un perfecte analista, detallant la simptomatologia d'aquesta dolència contemporània que es reforça per eixe aire malenconiós que imprimeix a la seva melodia.
Identificable per a molts, didàctica per a tots.

Uno no sabe lo que pasa,
qué luna cambió,
que se introdujo en casa
y te atrapó.

Uno se apaga de repente,
sin saber porqué,
enfermo de algo inexistente
que va oprimiéndote.

La tarde pasa tan despacio,
y hay tanto espacio en un rincón,
que uno quisiera correr de un tirón,
huir hasta el portal,
y ya no hay solución.

Es algo más que pesadumbre,
es más soledad,
que arrastra la costumbre
por dónde va.

Ese silencio impertinente
que insiste en hablar,
y no hay amor y no hay ausente
que lo pueda calmar.

Es esa vida sin sentido,
o aquel amor que embarrancó.
O simplemente que has vuelto a saber
del hombre que partió
y no pudiste ser.

Uno se agarra a cualquier cosa,
por no reventar,
y acaba por hallar
la mas airosa.

Buscando amores más cercanos
por la habitación,
abandonándose a sus manos
y a la imaginación.

La soledad da tanto miedo
y hay tantos miedos que aliviar,
pero no cede, de nada sirvió,
se irá como llegó,
se irá sin avisar.

CANÇONS DIDÀCTIQUES: 1.- "L'Educació": Esos locos bajitos, de J.M. Serrat (En tránsito, 1981)

D'entre les moltes virtuts que li podem atribuir, Joan Manuel Serrat sempre ha destacat pel seu enginy a l'hora d'escriure textos i poemes (a més de musicar versos de famosos poetes). La següent cançó -que pertany al seu disc En Tránsito (81)- és un autèntic tractat de pedagogia. D'una manera intel•ligent el cantautor descriu com és l'evolució dels nostres menuts, com ens influeixen i com els transmetem. Tot això condensat en 4 minuts i acompanyat d'una perfecta melodia. Carlos Varela va realitzar una magnífica versió del tema en l'homenatge al cantautor en Serrat… eres único (95).

A menudo los hijos se nos parecen,
así nos dan la primera satisfacción;
esos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

CANÇONS OCULTES: El Blues del Colgao, de Acero (Acero, 1983)

Heus ací una d'eixes cançons que il•lustra perfectament els somnis de llibertat d'una generació. Blues, jupes de cuiro i diversió. Acero, grup alacantí que va tindre una certa repercussió en els 80, va llançar un E.P. homònim de heavy-rock en què incloïa aquesta espècie d'himne (em consta que es va cantar prou en nits de festa) .
Bon blues de qualitat, enginyosa lletra i una intel•ligent descripció d'una realitat social.
Per a gaudir.

RESUM MUSICAL 2009

"The Boss" en plena forma. Millor Disc 2009 per a Rockmetratge.

Aquest blog té una cita obligada anual en resumir allò que ens ha deparat el panorama musical. Com sempre ens trobem amb una gran varietat de treballs destacables, altres que no han estat a l'altura del que esperaven i alguna que una altra decepció.
Heus ací un tomb per aquest passat 2009:
Les creacions de Bruce Springsteen solen ser apostes fermes i segures. El de New Jersei no deixa de sorprendre últimament amb notables entregues. El seu Working on a Dream és per a Rockmetratge el millor disc de l'any. No és per a menys. El seu folk-rock ens ha deixat dotze estimables melodies més la magnífica i "oscaritzada" “The Wrestler”.
El demolidor From Hell to Texas dels Nashville Pussy ha suposat un treball impactant amb una gran frescor replet de potents temes. Els Sunday Drivers amb el seu The End of Maiden Trip certifica que els toledans continuen gaudint de bona salut amb cançons amb sabor beatlelià i el seu preciosista indie-rock. El “Black Key” Dan Auerbach ha realitzat un molt interessant treball d'arrels blues amb la fantàstica “Keep it hid” com a estendard.
Ha sorprès també l'estimable debut de Telekinesis. Melodies indie-pop amb un to jovial. Guitarres i cors rítmics en forma de cançons com “Tokio” o “Coast of carolina” exemplifica una banda a tenir en compte.
Després de la seua fantàstica recuperació en el sensacional One day it will please us to remember even this (06), els New York Dolls continuen amb el seu energètic rock amb grans temes com “Lonely so long”.
Encara que lluny de la mestria dels seus dos últims treballs, el disc homònim de Wilco manté el seu emotiu country-rock en cada un dels seus solcs. El conceptual The Harzards of Love de The Decemberists és una interessant i arriscada proposta simfònica amb línia narrativa inclosa. Antony and the Jonsons segueix emocionant-nos amb la seua sensibilitat aclaparadora amb The Crying light. Yo La Tengo, encara que per baix de les seues possibilitats, ens ha deixat un parell de grans peces ampliades com “Fireside” i “And the gliter is gone”.
Cada vegada més veig la proximitat del gran cantautor Conor Oberst al Bob Dylan de Blonde on Blonde (66). Pot semblar una exageració però la instrumentalització mostrada en el seu Outer South és clarament esperançador per als seus pròxims treballs.
Els novaiorquesos Pains of Being Pure At Heart han mostrat la seua frescor pop amb un debut prometedor.
Encara que un poc irregular el Journal for a Plague Lovers de Maniac Street Preachers conté dues peces mestres com la que inicia el treball “Peeled Aples” o la que el finalitza, la magnífica balada “William last words”. Ha estat per baix de l'anterior Averia y Redención nº 7 (07) el cantautor Quique Gonzalez. Daiquiri Blues manté un to acceptable amb cançons i lletres ben treballades però amb certa sensació de monotonia en escoltar-lo.
Encara que discrets també cal destacar el folk-indie d'Elvis Perkins, el rock-blues de Joe Bonamassa, l'eclecticisme Devendra Banhart, l'elegància de Necko Case, la mixtura jazz-folk-rock de la incombustible Rickie Lee Jones, el rock dur de Wolfmother, el tranquil folk de King of Convenience i l'intent –a vegades encertat, a vegades fallit, dels U2 per acostar-se a les seues arrels.
Tant Green Day com Fito & Fitipaldis han realitzat una espècie de continuació dels seus últims treballs però sense els resultats esperats. És cert que hi ha alguns temes rescatables però sense produir-nos l'entusiasme d'aleshores.
Finalment The XX emanen en el seu debut una delicada atmosfera pop replet de ritmes relaxants. Però analitzat globalment, trobem un ambient massa repetitiu i pesat per a l'oient.
Aquest ha sigut tot el que he pogut escoltar enguany. Atesa la impossibilitat de comprendre'-ho tot m'haguera agradat atendre altres treballs com per exemple l'últim dels Flaming Lips o John Frusciante. En fi, espere poder fer-ho en una altra ocasió.
Fins al pròxim resum!

MILLORS DISCS 2009

1.- Bruce Springsteen "Working on a Dream"

2.- Nashville Pussy "From Hell to Texas"

3.- The Sunday Drivers "The End of Maiden Trip"

4.- Dan Auerbach "Keep it Hid"

5.- Telekinesis "Telekinesis!"

MILLORS FILMS 2009

1.- El secreto de sus ojos, de Juan José Campanella

2.- Sicko, de Michael Moore

3.- Retorno a Hansala, de Chus Gutiérrez

4.- Vals con Bashir, de Ari Folman

5.- Agora, de Alejandro Amenabar