(3) AJAMI, de Scandar Copti i Yaron Shani [2010]

Xoc de cultures

Cinc històries entrellaçades conformen aquest magnífic film en el qual es presenta un barri multicultural amb un impactant xoc de cultures. La conflictiva convivència entre jueus, musulmans i cristians és presentada en una comunitat tancada amb un gran realisme (més encara si tenim present que està protagonitzada per actors no profesionals).
La seua mestria narrativa, a la manera d'un trencaclosques -la influència de Pulp Fiction és clara-, afegeix al film un aire d'intriga que aconsegueix encara més identificar-nos amb la trama i els seus personatges.
Aquest interessant film dels directors Yaron Shani (jueu) i Scandar Copti (palestí cristià) va aconseguir la Càmera d'Or al Festival de Cannes i ha estat nominada a l'Oscar a la millor pel lícula de parla no anglesa.

AJAMI. 2010. Israel y Alemania. Color
Direcció: Scandar Copti y Yaron Shani
Intérprets: Shahir Kabaha (Omar), Ibrahim Frege (Malek), Fouad Habash (Nasri), Youssef Sahwani (Abu-Lias), Ranin Karim (Hadir), Eran Naim (Dando), Scandar Copti (Binj), Elias Sabah (Shata), Hilal Kabob (Anan), Nisrin Rihan (Ilham)
Guió: Scandar Copti y Yaron Shani
Música: Rabiah Buchari
Fotografía: Boaz Yehonatan Yaacov

(3) SOUL KITCHEN, de Fatih Akin [2010]

Viu el moment

Sempre ens aconsellen que hem de prendre'ns la vida amb filosofia. Ens parlen del sentit de l'humor com quelcom terapèutic, que hem de ser positius i que hem de ser capaços de sobreposar-nos davant les adversitats.
Un bon exemple del que s'ha comentat en el paràgraf anterior seria la proposta d'aquesta magnífica comèdia. El seu realitzador, Fatih Akin, recull tots aquests principis i els reflecteix en una sèrie de situacions amb un gran repertori de personatges i ambients descrits d'una manera molt intel.ligent.
El resultat és una divertida, fresca, trepidant i llibertària pel .lícula amb una eclèctica banda sonora que recull traços soul dels setanta, funk, tradició, electrònica i reggae.
Premi especial del jurat al Festival de Venècia. Absolutament recomanable.

SOUL KITCHEN. 2010. Alemania. Color
Direcció: Fatih Akin
Intèrprets: Adam Bousdoukos, Moritz Bleibtreu, Birol Ünel, Udo Kier
Guió: Fatih Akin, Adam Bousdoukos
Fotografía: Rainer Klausmann

(1) Arcade Fire "The Suburbs" [2010]

Em va agradar bastant el debut d'Arcade Fire amb Funeral (04), un disc amb una gran riquesa melòdica i instrumental. El seu posterior Neon Bible (07), encara que mantenint la seva línia estilística amb sons post-rock i orquestracions glam, no va aconseguir ni de lluny la qualitat del seu predecessor, amb un excés d'ornamentació i ampulosidad en les seues melodies.
En la meva opinió aquest The Suburbs, encara que amb algun moment apreciable, segueix amb la mateixa tònica monòtona que Neon Bible.
Un disc totalment sobrevalorat.

CANÇONS OCULTES: Buscando tu luz, de Carlos Segarra (Las edades de Lulú, 1990)

Tema corresponent a la Banda Sonora Original de Las Edades de Lulú (Bigas Luna, 1990), basada en la novel.la de Almudena Grandes, en la qual el director mostra un erotisme explícit autènticament alliberador.
La música original del film correspon a Carlos Segarra-excepte "Walk on the wild side", de Lou Reed (magnífica la sensualitat de l'escena)-, en què el cantant de Los Rebeldes mostra el seu segell particular, deixant en els seus temes una barreja inquietant entre romanticisme, perversió, ingenuïtat i atmosfera rocker romàntica anys 50-60.
Aquesta cançó, "Buscando tu luz", és una bona prova.

(4) Supertramp "Breakfast in America" [1979]

Un retret que sempre se li ha atribuït a aquest disc és el de ser excessivament comercial i d'allunyar-se de la línia simfònica-progressiva de les seues obres mestres, com Crime of the Century (74) o Crisis, What Crisis? (75).

De vegades, quan un grup musical no fa més que crear obres mestres com si foren rosquilletes, alguns crítics —intolerants davant qualsevol intent de renovació— esperen a l'aguait per posar fre a aquest estat continu de gràcia.

Breakfast in America era una bona excusa: algunes cançons enganxoses (en el bon sentit del terme) i ritmes més digeribles podien ser un blanc perfecte. No obstant això, si analitzem el treball, no estaria de més preguntar-nos si és habitual fer un disc d'estudi del qual es puguen extreure, almenys, fins a sis singles (el 60%, en aquest cas).

Efectivament, amb bombes del calibre de "The Logical Song" (intel·ligent utilització de les esdrúixoles) i l'homònima "Breakfast in America" (magnífic el trombó), s'adverteix que estem davant d'un treball que té molt a oferir. A més, podem descobrir melodies fantàstiques com "Goodbye Stranger", precioses balades de la qualitat de "Lord Is It Mine" (Hodgson), "Casual Conversations" (Davies) o gaudir de la impressionant "Take the Long Way Home", amb una entrada emotiva d'harmònica i un ritme hipnòtic de teclat (en la meua opinió, una de les millors cançons d'aquesta banda, una autèntica genialitat de Roger Hodgson).

Però això no és tot: si examinem les quatre cançons restants (que podríem definir com menys "seductores" a primera escolta), ens trobem amb la dolçor d'"Oh Darling", la desesperació de "Just Another Nervous Wreck", l'expressivitat emocional del seu pròleg "Gone Hollywood" i l'impressionant epíleg "Child of Vision", on deixen clar que el seu vessant progressiu està totalment intacte, gràcies a la improvisació i l'extensió de la peça.

Belles melodies, sonoritat de teclats i harmonia vocal i lírica. Comercial i ensucrat per a alguns. La resta, a gaudir!.

Crítiques de Supertramp:
"Crisis, What Crisis?" (1975)

(2) Ray LaMontagne and The Pariah Dogs "God Willin' & The Creek Don't Rise " [2010]

Quart disc del cantautor de New Jersey i primer amb la col.laboració d'una banda. Els músics de The Pariah Dogs són els que l'acompanyen en aquest treball impregnat d'expressions folk, country i soul.
La seua peculiar finor vocal, la seva sensibilitat melòdica i la seva solvent execució doten el disc d'una evident senzillesa clàssica. I és que el cantautor aconsegueix el seu objectiu en la creació d'aquest treball, tan allunyat dels dictats comercials com pròxim al seu academicisme (The Band, Stephen Stills ...).
A destacar la cançó que tanca el disc, "Devil's in the Jukebox" un fabulós compendi blues-soul amb una harmònica fascinant.

(2) The Wave Pictures "Susan Rode the Cyclone." [2010]

Aquesta prolífica banda de rock britànica ha realitzat amb Susan Rode the Cyclone un estimable disc que en les seves successives escoltes ens transporta als diferents derivats de la música rock com el prog, la psicodèlia i el country-folk. Aquestes diferents expressions són fagocitades pel grup per, al mateix temps, harmonitzar amb la seva treballada lirica i el seu personal estil indie.
La guitarra punyent i els característics trets vocals del seu cantant David Tattersall imprimeixen una gran personalitat a cadascuna de les seves melodies: "Kittens", "American Boom" o el magnífic single "Sweetheart" són una bona prova.