(4) PENA DE MORT, de Tim Robbins (1995)

La pena capital: termòmetre de salut mental

La mirada clavada de Sean Penn en els ulls de Susan Sarandon en els segons previs a la seua execució, les seues paraules d’amor cap a ella i, per extensió, cap al món que està a punt d’abandonar, és l’últim colp —el més dur— durant el visionat d’aquest film, a la nostra consciència. I és que el valor més destacable d’aquesta obra és el seu constant martelleig en la ment de l’espectador i la seua —necessària— incomoditat, en què és difícil posicionar-nos a favor d’uns o dels altres. Així, podem sentir una barreja de compassió i repulsió per Matthew Poncelet, veure els pares com a intolerants, però, al mateix temps, comprendre’ls perfectament, o experimentar sentiments d’afecte i de rebuig cap a Helen Prejean davant la seua descontrolada benignitat. El resultat és un constant maremàgnum de contradiccions davant les accions de cadascun dels implicats en la història.

Tim Robbins realitza un treball valent, sense amagar absolutament res i exposant obertament una realitat crua i nua: la de l’assassinat despietat, la de la interrupció definitiva —homicida i abrupta— del futur de dos joves de díhuit anys, la del patiment etern dels pares, la de la mort d’un fill, la de la disjuntiva de considerar un criminal com un ésser humà… Moltes coses per a entendre, moltes coses per a analitzar: el perdó, la redempció, la culpa, la pau interior…, conceptes que s’interposen i es molesten entre si per a arribar a una reflexió que únicament es pot resoldre a través dels nostres conflictes interns.

D’altra banda, existeix en la pel·lícula una manifestació externa i objectiva com és la pena de mort, i vet ací el dilema: té un Estat dret a llevar la vida als seus habitants independentment dels crims o delictes que hagen comés? 

El film, a banda de reflexionar sobre cadascun dels aspectes i efectes col·laterals que desfilen al voltant d’aquest càstig, mostra un contundent al·legat contra la pena capital. La cinta té un fantàstic pols narratiu, utilitza flashbacks que actuen com a canalitzadors de la culpa (Poncelet, reconstruint els fets, i Prejean, matant l’animal durant la seua infància) i compta amb les estupendes interpretacions de Sean Penn com a acusat i de Susan Sarandon com a monja, allunyada de la religiositat oficial i pròxima a la teologia de l’alliberament. Ens ensenya a comprendre, a perdonar i a apagar el nostre odi i la nostra ira; en definitiva, a estimar. Cal veure-la. Molt emotiva.

DEAD MAN WALKING. 1995. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Tim Robbins
Intèrprets: Sean Penn, Susan Sarandon, Robert Prosky, Raymond J. Barry, R. Lee Ermey, Celia Weston, Peter Sarsgaard, Jack Black, Lois Smith, Scott Wilson, Roberta Maxwell, Margo Martindale, Kevin Cooney, Clancy Brown, Barton Heyman, Michael Cullen, Missy Yager, Nesbitt Blaisdell

Guió: Tim Robbins. Llibre: Helen Prejean

Música: David Robbins

Fotografia: Roger Deakins