(3) UNA HISTÒRIA IMMORTAL, d'Orson Welles (1968)

L'ambició pel poder total

L'afany de poder portat fins al paroxisme a través de la personalitat ruda, i esquerpa del Sr. Clay es barreja amb els desitjos de venjança del seu secretari Levinsky i de Virgine, filla de l'home que va arruïnar i es va suïcidar per culpa seua. La pel·lícula planteja algunes preguntes morals: ¿Tenim tots un preu?, ¿podem evitar la desgràcia i la tristesa acumulant riqueses?
La paranoia per ser una espècie de déu per part del comerciant es tradueix, no només en el fet de posseir abundant capital, sinó també en el desig per controlar la vida dels altres i convertir la fantasia en realitat: "...creieu fer-ho perquè voleu, però no, ho feu perquè jo ho dic". La seua aspra personalitat no fa més que amagar un ésser amargat i insatisfet a la vida.
Welles, a partir del relat curt de l'escriptora danesa Karen Blixen ("Memòries d'Àfrica", "El festí de Babette”), plasma una interessant i profunda obra amb una realització dotada d'una excel·lent ambientació, magnífiques interpretacions (el mateix OrsonWelles, Jean Moreau i Roger Coggio) i una estupenda utilització del color (la primera vegada que va experimentar amb ell). La música d'Erik Satie tenyeix de nostàlgia cada fotograma d'aquest estrany —amb la seua atmosfera pessimista— i fascinant film.  

THE IMMORTAL STORY . 1968. França. Color.

Direcció: Orson Welles
Intèrprets:Orson Welles, Jeanne Moreau, Roger Coggio, Norman Eshley, Fernando Rey

Guió: Orson Welles, Louise de Vilmorin (Novela: Karen Blixen)
Música: Música d'Erik Satie

Fotografía: Willy Kurant

(4) LA STRADA, de Federico Fellini (1954)

 

Realitat Social, Realitat Emocional

Fellini plasma mitjançant aquest fantàstic retrat social les dificultats que ha de travessar la població en la Itàlia de la postguerra. La seua arrencada ja és esgarrifosa: una mare es veu "obligada" a vendre la seua filla gran a un recent vidu, treballador de circ ambulant. A partir, d'ací la pel·lícula passa a través dels ulls de Gelsomina (fantàstica, un cop més, Giulietta Massina) que representa la bondat i ingenuïtat quasi infantil. El seu objectiu és ser feliç i sembla estar expectant perquè el vent bufe a favor seu. No obstant això, es topa amb la vida mateixa, i les hostilitats que comporta. Els interessos personals, els laments del desamor, la manca d'empatia, l'enveja, l'engany ..., tot es gira en contra seu. Ella és víctima d'una dependència emocional cap al seu botxí del qual sent un amor autoimposat.

La història es va desenvolupant mitjançant un halo poètic, social, còmic, humanístic i emocional. De fons, la recurrent i hipnòtica melodia de Nino Rota ens condueix al moment més dur de la vida: la mort. La benignitat i blanor de Gelsomina, que no suporta el dolor dels altres, la farà embogir. Zampanò caurà en el compte de tot després (gran paper el d'Anthony Quinn); el seu plor i desesperació en la magistral última escena així ho manifesten.

El realitzador italià afirmava que "el neorealisme hauria d'abastar no només la realitat social, sinó també la realitat espiritual, la realitat metafísica i tot el que hi ha dins l'home". Ací, ho va brodar.

LA STRADA . 1954. Italia. Blanco y Negro.

Dirección: Federico Fellini

Intérpretes: Anthony Quinn, Giulietta Masina, Richard Basehart, Aldo Silvani, Marcella Rovere, Livia Venturini

Guión: Hans Kyser (Novela: Johann Wolfgang Von Goehte)
Música: Nino Rota

Fotografía: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) FAUST, de F.W. Murnau (1926)

 Imatgeria reflexiva

A través d'una imatgeria prodigiosa, tot abordant conceptes tant mundans com filosòfics, Murnau s'endinsa en el mite de Faust. En aquesta obra, darrera filmada a Alemanya per donar pas al seu periple americà —que va començar amb la fantàstica Sunrise: A Song of Two Humans— el director alemany continua donant lliçons fílmiques amb una escenografia plena d’expressionisme. Basant-se en el text de Goethe, la cinta rellança en cada seqüència totes aquelles sempiternes reflexions que l'ésser humà es planteja al llarg de la seua existència. 
D'aquesta manera, temes com la finitud de la vida, la pèrdua de la joventut o l'hedonisme en constant pugna amb l'avorriment servicial als condicionants socioculturals, són mostrats amb l'objecte d’intercalar-se amb diversos aspectes que completen el film. Així, comprovem com d’allò que és terrorífic (els constants jocs de cambra, llums i ombres i vestuari), podem passar al còmic (el flirteig de tia Marta amb el Diable) fins a arribar al punt més tràgic i cruel (la mort de congelació del xiquet de bolquers i la condemna a la foguera de la mare).
En definitiva, una pel·lícula molt completa, tècnicament impecable i innovadora (cal recordar que va ser rodada el 1926).  

FAUST . 1926. Alemanya. Blanc i Negre. Muda

Dirección: F.W. Murnau

Intèrprets: Emil Jannings, Gösta Ekman, Camilla Horn, William Dieterle, Yvette Guilbert, Frida Richard, Eric Barclay, Hanna Ralph, Werner Fuetterer, Hans Brausewetter

Guió: Hans Kyser (Novela: Johann Wolfgang Von Goehte)

Fotografia: Carl Hoffmann

Crítiques de F.W. Murnau:
Sunrise: A Song of Two Humans (1927) 

(3) SIN RETORNO, de Miguel Cohan (2010)

L'ètica al servei de la vida

El punt de partida de Sin retorno és una proposta que conté un espinós plantejament moral: ¿Què faríem nosaltres, com a pares, si el nostre fill atropellara a una altra persona i aquest haguera ocultat tal succés? Segurament, en primera instància, triaríem l'opció més aparentment sensata com és la de denunciar el fet a la policia. Tanmateix, en la vida, els episodis que s'esdevenen no solen ser tan senzills i de vegades la dualitat cor-ment pot entrar en un conflicte difícil de resoldre.
Federico Samaniego i Víctor Marchetti són les dues víctimes de la trama (exceptuant al fill de Víctor i el seu fatal desenllaç). El primer serà el fals culpable i el segon es trobarà desemparat davant la falta de resultats per part de l'acció policial. Tots dos seran els que mouran els fils de la investigació de manera separada en l'espai i en el temps; Víctor per descobrir l'autor de la mort del seu fill i Federico –una volta alliberat de la presó i amb l'afany de trobar una reparació davant la seua injustícia- per trobar al vertader responsable de la mort.
El film compta amb un intel·ligent guió les històries paral·leles de les quals es van acostant i entremesclant fins arribar a la confrontació final. El seu final obert és molt interessant en fer-nos reflexionar sobre els sentiments de culpa i la responsabilitat unida al deure, a l'obligació i a l'ètica. I és que cada acte que realitzem a la vida té les seues conseqüències, sense volta de fulla i sense retorn al seu punt d'inici.

SIN RETORNO . 2010. Arg. Color.
Direcció: Miguel Cohan
Intèrpretes: Leonardo Sbaraglia, Federico Luppi, Martín Slipak, Luis Machín, Bárbara Goenaga, Ana Celentano
Guió: Miguel Cohan, Ana Cohan
Música: Lucio Godoy
Fotografia: Hugo Colace

(2) MOTÖRHEAD "ACE OF SPADES" (1980)

Un compendi de trallades en abundància conduïdes per la greu veu de Lemmy conforma el quart disc d'aquesta banda britànica. He de confessar que els Motörhead no entren dins dels meus intocables, no obstant això, és de justícia reconèixer la seua determinació a l'hora de proposar una pionera intensitat i contundència en els seus temes que van desfilant sense treva amb una gran vehemència.
A destacar el seu hit homònim i la magnífica "The Chase is Better Than The Catch".

Cançons destacades en el disc (clicar per escoltar): 
Ace of Spades
The Chase is Better Than The Catch

Per escoltar el disc complet:

Motörhead "Ace of Spades" (1980)

(3) CLÈO DE 5 À 7, d'Àgnès Varda (1962)

  Espera infinita

Imaginem un moment determinat de la nostra vida on l'ansietat i l'angoixa s'apoderen de nosaltres. Un espai de temps en el qual tot allò que hem confeccionat al llarg dels anys potser s'ensorre a causa d'una possible fatídica malaltia. Aquest contratemps psicofisiològic donarà pas a una espera agònica, eterna i infinita fins a conèixer el resultat de les proves. Però, a més, la duresa d'aquesta amarga experiència es duplicarà perquè es dóna la circumstància que ha passat en el moment més dolç de la nostra existència: la joventut. Arran d'ací començaran a fluir preocupacions, pors, pensaments especulatius i reflexions metafísiques.
Agnès Varda amb aquest llenguatge fílmic innovador de la nouvelle vague plasma de manera suggestiva tal maremàgnum emocional a través d'hora i mitja de filmació, amb temps real i fragmentat en petits capítols a manera de fals documental.
La pel·lícula medita i considera conceptes com la vulnerabilitat humana, la finitud de la vida, la solidaritat, l'hedonisme i l'aprofitament al màxim de cada moment vital. La seua realitzadora ens fa partícips de tot allò que esdeveneix en un moment concret de la història de Cleo. A causa d'això, serem com els seus ulls i la seua ment: per davant de nosaltres desfilaran els pensaments dels altres, el context social i les preocupacions de la ciutadania (la guerra d'Alger) el que suposa una suggestiva relació bidireccional entre espectador i film.

CLÉO DE 5 À 7 . 1962. Fra. Blanc i negre.
Dirección: Àgnes Varda
Intèrprets: Corinne Marchand, Antoine Bourseiller, Dorothée Blanck, Michel Legrand, Dominique Davray, José Luis de Vilallonga, Loye Payen, Jean-Luc Godard, Anna Karina, Eddie Constantine, Jean-Claude Brialy, Sami Frey
Guió: Àgnes Varda
Música: Michelle Legrand
Fotografia: Jean Rabier

(3) COCO, de Lee Unrick i Adrián Molina (2017)

   

Acceptem mort (com a animal de companyia)

Pel que fa a la visió de la mort hi ha grans diferències interculturals. En la nostra societat suposa un tabú que s'intenta allunyar de la nostra quotidianitat. Una cosa així com si portarem una bena als ulls per tal d'ignorar qualsevol coneixement sobre la fi de la vida.
Davant del prisma pejoratiu d'aparició i representació dels morts en la nostra pusil·lànime cultura, trobem "El Dia de los Muertos" que marca el calendari mexicà. En aquesta data se celebren les memòries que els difunts han deixat entre els vius. Els éssers estimats tornen a la festa de la vida on podem brindar de nou amb ells i obsequiar-los, així, amb les seues begudes preferides. Perquè realment ..., ¿qui se’n recordarà de nosaltres dins de dos-cents anys? Expirem físicament i, després, el nostre record vaga per les ments de les persones amb les quals vam tenir relació i vam deixar emprempta en el nostre curt recorregut vital. No obstant això, aquesta memòria —tal com mostra la pel·lícula— tindrà un límit i s'extingirà, de fet, serà la segona vegada que morim i, per tant, la definitiva.
¿Per què ens han inoculat al llarg de la nostra existència que tot allò que puga procedir del més enllà ha de ser malèfic? ¿Per què aquest interès desmesurat en desnaturalitzar la mort? ¿No seria millor una continuació de la vida a través de la memòria dels éssers estimats que ens han deixat? 
Coco mostra molt bé tota l'energia positiva —que podem canalitzar i emanar— com a mostra d'homenatge cap a aquestes persones que ens van deixar però que, tanmateix, continuaran pervivint en el nostre interior.
Cal destacar la seua perfecta animació que conjuga moments còmics, summament divertits amb reflexions profundes —molt intel·ligent aquest món paral·lel— sobre la desmitificació de la mort.

COCO. 2017. USA. Color. 
Direcció: Lee Unrick y Adrián Molina
Intèrprets: Personatges d'animación
Guió: Adrián Molina, Matthew Aldrich (Historia original: Lee Unrich, Jason Katz, Adrián Molina, Matthew Aldrich
Fotografia: Animació: Matt Aspurby, Danielle Feinberg
Musica: Michael Giacchino