(2) LA FORMA DE L'AIGUA, de Guillermo del Toro (2017)

 Connexió interior 

Encara que tots entrem entrar dins de la categoria d'éssers humans, la distància entre nosaltres és, en alguns casos, abismal. Tal com deia la teoria platònica: som esclaus del nostre cos i la nostra aparença fa callar tot el que realment amaguem en el nostre interior. D'aquesta manera, costa trobar un igual amb el qual podem connectar i, per això, al llarg de la nostra existència ens topem amb multitud de persones tòxiques de les quals hem de fugir com més aviat millor.
El film filtra aquesta connexió a través d'un relat fantàstic contextualitzat en plena guerra freda. El segell de Guillermo del Toro és innegable: la seua encomiable construcció poètica i la seua màgica ambientació amb ressons somiadors ens traslladen a un univers únic i irrepetible. Ara bé, a pesar de tot el que hem comentat, La forma de l'aigua em sembla una obra menor, amb algun defecte de guió —allunyada d'altres títols seus com Cronos (1993) o El laberinto del Fauno (2006)— encara que en global es deixa veure de grat .

THE SHAPE OF WATER. 2017. USA. Color. 119 Min.
Direcció: Guillermo del Toro
Intèrpretes: Sally Hawkins, Doug Jones, Michael Shannon, Octavia Spencer, Richard Jenkins, Michael Stuhlbarg, Lauren Lee Smith, David Hewlett, Nick Searcy, Morgan Kelly, Dru Viergever, Maxine Grossman, Amanda Smith, Cyndy Day, Dave Reachill
Guió: Guillermo del Toro, Vanessa Taylor
Música: Alexandre Desplat
Fotografia: Dan Lausten

(2) BIRD BOX, de Susanne Bier (2018)

 Futur opressiu

Conec dues estupendes pel·lícules de Susanne Bier: Després de la boda (2006) i En un món millor (2011). En totes dues, la realitzadora demostra ser una fantàstica comptadora d'històries que adopta un atraient to reflexiu i una gran dosi de profunditat en cadascuna d'elles. De fet, el seu visionat em va portar a decidir-me fa un temps a anar coneixent tota la seua filmografia. No obstant això, he de confessar que m'he topat amb aquesta cinta pertanyent a Netflix per casualitat i he descobert la seua autoria als crèdits finals.
En realitat, aquesta producció sí que s'aparta bastant del seu estil tan peculiar de cinema d'autora, potser perquè l'adaptació del llibre no dóna per a molts arguments d'anàlisi. Tanmateix, cal reconèixer que la pel·lícula té ritme i manté l'atenció de l'espectador fins al final.
El film és una mena de metàfora apocalíptica del futur de la nostra espècie. Una advertència del que ens pot passar si continuem enverinant el planeta a través de guerres imperialistes i maltractaments ecològics. El desenvolupament de la trama i la posada en escena recorden sèries com The Walking Dead, en les quals hi ha una contínua tensió en cada seqüència.
El resultat final és, en general, satisfactori especialment pel segell personal de Bier (que es nota, sobretot, quan entren en conflicte diferents personalitats en la lluita per sobreviure). L'obra compta, a més, amb actors de renom: el gran John Malcovich i Sandra Bullock —una mica inversemblant allò de l'embaràs— la qual és també productora executiva del film .

BIRD BOX . 2018. USA. Color.124 min.

Direcció: Susanne Bier
Intèrpretes: Sandra Bullock, Trevante Rhodes, John Malkovich, Sarah Paulson, Jacki Weaver, Danielle Macdonald, Julian Edwards, Vivien Lyra Blair, Rosa Salazar, BD Wong, Tom Hollander, Machine Gun Kelly, David Dastmalchian, LilRel Howery, Happy Anderson, Amy Gumenick, Parminder Nagra, Taylor Handley, Keith Jardine, Chanon Finley, Damon O'Daniel, Matt Leonard
Guió: Eric Heisserer (Novela: Josh Malerman)

Música: Trent Reznor, Atticus Ross

Fotografia: Salvatore Totino

(3) JEFFERSON AIRPLANE "SURREALISTIC PILLOW" (1967)

A San Francisco, fins al gener de l'any 1967 l'LSD estava permès i a partir d'aleshores es va il·legalitzar. Grups com Greatful Dead o Jefferson Airplane eren abanderats d'aquesta substància. Aquest "coixí surrealista" que comentarem el podríem definir com un extracte d'aquesta filosofia de vida abraçada a l'hedonisme. 

Surrealistic Pillow és un excel·lent treball de la banda californiana Jefferson Airplane composta per onze pinzellades psicodèliques embolicades per la inquietant veu de Grace Slick. 

Aquesta obra es caracteritza per ser un intent d'anar més enllà, és a dir; en cada tema la banda no s'expressa només passió pel blues, beat o rock, sinó que trobem alguna cosa nova, original i diferent que crida poderosament l'atenció: no s'assembla a res del que s'ha escoltat anteriorment. A més d'aquest tret innovador, el disc es distingeix per la guitarra àcida de Jorma Kaukonen trufada amb ritmes refulgents que estan condensats en un suggerent binomi folk-rock. 

Conegut com l'àlbum de l'"Estiu de l'amor" destaca per peces emblemàtiques com els hits "Somebody to Love" i la lisèrgica i himne del moviment hippy "White Rabbit": una fascinant lectura psicodèlica d'"Alícia al país de les meravelles" a través de l'àcid que va ser gravada el 1966 quan el LSD encara era legal. 

Així mateix compta amb melodies cadencioses com "How do You Feel", "Today" o "Come Back to me", animosos i enèrgics talls rock; "She Has a Funny Car", viatges cap a la lluminositat; "D.C.B.A.", psicodèlia poppy; "My Best Friend" i "3/5 of a Mile in 10 seconds" i hipnòtics instrumentals com "Embryonic Journey". La guinda a aquest fantàstic plàstic la trobem -valga la redundància- amb l'estupenda "Plastic Fantastic Lover", expeditiva trallada rockera i verbal amb una atractiva conjunció grupal.   

Cançons destacades en el disc (clicar per escoltar): 
Somebody to Love
White Rabbit
Plastic Fantastic Lover
D.C.B.A.

Per escoltar el disc complet:

Jefferson Airplane "Surrealistic Pillow" (1967)

(3) PAISÀ, de Roberto Rossellini (1946)

 La crua realitat

Uns dels majors assoliments d'aquest film de Rosellini és que mostra la crua realitat tal com és. Normalment les històries de la vida, més encara si es basen en conteses bel·licoses, no acaben bé. Tanmateix, la indústria cinematogràfica s'ha encarregat un munt de vegades d'edulcorar guions, per traure-li'n més rèdit a la producció, clar està. I així és com el realitzador italià, en aquesta segona pel·lícula de la seua anomenada "trilogia neorealista" sobre la guerra, dibuixa un esborronador paisatge dividit en sis parts, totes separades i interconnectades alhora mitjançant l'alliberament d'Itàlia pels aliats. 

Al primer relat podem gaudir de poesía pura quan sorgeix el trobament entre Carmela i el Sergent Joe. La diferència de l'idioma no suposa cap entrebanc per traure la llum de les emocions de cadascun. Bell sentiment profund que només pot truncar la violència de les guerres i que condueix a la misèria més absoluta del segon episodi; on la relació entre el xiquet i el militar americà deixarà a aquest últim trastocat per la dissortada vida del primer. 

La tercera part parla de tot allò que haguera pogut ser i que no és quan estem immersos en un conflicte bèl·lic. Relacions impossibles i, sobretot, la necessitat de sobreviure. Necessitat per culpa de la fam, ombra que aguaita amb les seues urpes preparades. La gent, Francesca en aquest cas, ha de resistir com siga i és ací quan el director planteja la injustícia social de la prostitució. 

L'amor trencat, la lluita de religions i l'abatiment de partisans i americans per part de les tropes alemanyes -a la quarta, cinquena i sisena sessió, respectivament- al costat de la utilització d'actors no professionals mostren i emfatitzen, més si és possible, aquest panorama desolador i de sofriment que vol transmetre el film. Absolutament recomanable. 

PAISÀ . 1946. Itàlia. Blanc i Negre.

Direcció: Roberto Rossellini
Intèrprets: Maria Michi, Gar Moore, Carmela Sazio, Dots M. Johnson, Harriet White, Bill Tubbs, Dale Edmonds
Guió: Federico Fellini, Roberto Rossellini, Sergio Amidei

Música: Renzo Rossellini

Fotografía: Otello Martelli

(4) UMBERTO D., de Vittorio de Sica (1952)

Desesperació vital

Una manifestació de persones jubilades exigint un augment en les seues pensions pels carrers de Roma. Aquesta és la primera imatge, absolutament impactant, de la història d'Umberto Domenico; empleat del govern retirat que tot i haver passat tota la vida treballant com a funcionari es troba en la seua senectut sense recursos i sense poder atendre gairebé a les seues necessitats bàsiques.
Vittorio de Sica retrata aquest context social desolador a la Itàlia de la postguerra; éssers desprotegits i marginals, víctimes d'un entorn estatal que desatén als seus ciutadans (plantejament totalment vigent en l'actualitat).
Les seqüències són realment dures amb una música tensa que reforça la cruesa del drama. L'angoixa interna del protagonista està perfectament plasmada en els gestos del personatge i en els suggestius posats (els seus intents per demanar almoina o de suïcidar-se). Cada fotograma traspua quotidianitat, premissa bàsica en els cànons del neorealisme, perquè d'això es tractava en aquesta innovadora forma de fer cinema; mostrar les coses per comprometre’s socialment a través del setè art.  

UMBERTO D . 1952. Itàlia. Blanc i Negre. 100 Min.

Direcció: Vittorio de Sica
Intèrprets: Carlo Battisti, Maria Pia Casilio, Lina Gennari, Memmo Carotenuto, Alberto Albani Barbieri

Guió: Cesare Zavattini, Vittorio de Sica
Música: Alessandro Cicognini

Fotografia: G.R. Aldo

(3) UNA HISTÒRIA IMMORTAL, d'Orson Welles (1968)

L'ambició pel poder total

L'afany de poder portat fins al paroxisme a través de la personalitat ruda, i esquerpa del Sr. Clay es barreja amb els desitjos de venjança del seu secretari Levinsky i de Virgine, filla de l'home que va arruïnar i es va suïcidar per culpa seua. La pel·lícula planteja algunes preguntes morals: ¿Tenim tots un preu?, ¿podem evitar la desgràcia i la tristesa acumulant riqueses?
La paranoia per ser una espècie de déu per part del comerciant es tradueix, no només en el fet de posseir abundant capital, sinó també en el desig per controlar la vida dels altres i convertir la fantasia en realitat: "...creieu fer-ho perquè voleu, però no, ho feu perquè jo ho dic". La seua aspra personalitat no fa més que amagar un ésser amargat i insatisfet a la vida.
Welles, a partir del relat curt de l'escriptora danesa Karen Blixen ("Memòries d'Àfrica", "El festí de Babette”), plasma una interessant i profunda obra amb una realització dotada d'una excel·lent ambientació, magnífiques interpretacions (el mateix OrsonWelles, Jean Moreau i Roger Coggio) i una estupenda utilització del color (la primera vegada que va experimentar amb ell). La música d'Erik Satie tenyeix de nostàlgia cada fotograma d'aquest estrany —amb la seua atmosfera pessimista— i fascinant film.  

THE IMMORTAL STORY . 1968. França. Color.

Direcció: Orson Welles
Intèrprets:Orson Welles, Jeanne Moreau, Roger Coggio, Norman Eshley, Fernando Rey

Guió: Orson Welles, Louise de Vilmorin (Novela: Karen Blixen)
Música: Música d'Erik Satie

Fotografía: Willy Kurant

(4) LA STRADA, de Federico Fellini (1954)

 

Realitat Social, Realitat Emocional

Fellini plasma mitjançant aquest fantàstic retrat social les dificultats que ha de travessar la població en la Itàlia de la postguerra. La seua arrencada ja és esgarrifosa: una mare es veu "obligada" a vendre la seua filla gran a un recent vidu, treballador de circ ambulant. A partir, d'ací la pel·lícula passa a través dels ulls de Gelsomina (fantàstica, un cop més, Giulietta Massina) que representa la bondat i ingenuïtat quasi infantil. El seu objectiu és ser feliç i sembla estar expectant perquè el vent bufe a favor seu. No obstant això, es topa amb la vida mateixa, i les hostilitats que comporta. Els interessos personals, els laments del desamor, la manca d'empatia, l'enveja, l'engany ..., tot es gira en contra seu. Ella és víctima d'una dependència emocional cap al seu botxí del qual sent un amor autoimposat.

La història es va desenvolupant mitjançant un halo poètic, social, còmic, humanístic i emocional. De fons, la recurrent i hipnòtica melodia de Nino Rota ens condueix al moment més dur de la vida: la mort. La benignitat i blanor de Gelsomina, que no suporta el dolor dels altres, la farà embogir. Zampanò caurà en el compte de tot després (gran paper el d'Anthony Quinn); el seu plor i desesperació en la magistral última escena així ho manifesten.

El realitzador italià afirmava que "el neorealisme hauria d'abastar no només la realitat social, sinó també la realitat espiritual, la realitat metafísica i tot el que hi ha dins l'home". Ací, ho va brodar.

LA STRADA . 1954. Italia. Blanco y Negro.

Dirección: Federico Fellini

Intérpretes: Anthony Quinn, Giulietta Masina, Richard Basehart, Aldo Silvani, Marcella Rovere, Livia Venturini

Guión: Hans Kyser (Novela: Johann Wolfgang Von Goehte)
Música: Nino Rota

Fotografía: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)