(3) SUNRISE, de F.W Murnau [1927]

 Els joncs i la força visual

 ¿Què passa amb el poder didàctic del cinema? ¿Veuen els nostres menors i joves cinema clàssic? ¿Per què no s'ensenya a les escoles? Sembla que es menysprea la idea del setè art com a element educador, a través del qual, -amb la seua invitació a la reflexió-, el nostre cervell pot arribar a transformar-se.
Totes aquestes preguntes em van venir al cap una vegada estava visionant la cinta que ens ocupa. Realment és una solemne barbaritat que tot aquest seguit de joies clàssiques no es fomenten ni difonguen a les noves generacions.
Sunrise: A Song of Two Humans és el primer treball de Murnau rodat a Hollywood, una lliçó de cinema amb un llenguatge fílmic difícil de veure en l’actualitat. L'obra combina magistralment l'expressionisme característic del director amb el realisme cinematogràfic, la comèdia amb la intriga i el melodrama amb el romanticisme.
La força de les imatges, els moviments de càmera, les transparències, les sobreimpressions, les tensions sonores..., tot això supleix qualsevol tipus de diàleg i expressa de manera apassionada la psicologia dels personatges.
Talent i domini tècnic a dojo, Murnau en estat pur.  

SUNRISE: A SONG OF TWO HUMANS. 1927. USA. Blanc i Negre. Muda
Direcció: F.W. Murnau
Intérprets: George O'Brien, Janet Gaynor, Margaret Livingston
Guió: Carl Mayer
Música: Hugo Riesenfeld, Ernö Rapée
Fotografía: Charles Rosher, Karl Struss 

Crítiques de F.W. Murnau:
Faust (1926) 

(3) MAZES "Ores & Minerals" [2013]

Mazes, trio indie-rock de Manchester, han realitzat amb Ores & Minerals, un interessant disc replet de xicotetes joies. El treball es caracteritza per les seues refinades melodies que estan amanides amb una atraient psicodèlia conduïda a través de riffs i puntejos de guitarra -a vegades destemperats-, però amb una elegància incessant ("Bodies", "Dan Higgs Particle", "Significant Bullet", "Skulking").

En el conjunt de l'obra hi ha una suggestiva articulació de centelleigs electrònics absolutament hipnòtics (com en l'homònima "Ores & Minerals", "Bite" i "Slice"), així com una innegable infuència dels 90 de grups com Yo La Tengo ("Sucker Punched", "Delancey Essex").
D'entre tot aquest ventall de ramificacions sòniques em quedaria amb "Jaki", un bon exemple de la finor i delicadesa que destil·la el grup.

(3) BOB DYLAN "Desire" [1976]

El dissetè disc de Bob Dylan és una màgica barreja de sons folk, rock i country que es tradueixen en melodies de gran qualitat com el trepidant ritme de "Hurricane", els traços blues de "Isis", la bellíssima balada "Oh, Sister" o el desesperat cant amorós de "Sara".  
"Black Diamond Bay" i "Joey" són dues bones cançons encara que resulten massa repetitives i extenses ". Romance in Durango ", la més fluixa del disc, és un intent fallit de reproduir els sons típics d'un escenari propi del sud.
No obstant, de tot el grapat de temes que ens ofereix el cantautor, em quedaria amb els preciosos violins de "One More Cup of Coffe" i, especialment, amb el misteriós ensomni de "Mozambique".

.

(4) BLUR "Parklife" [1994]

Sembla mentida, però han passat vint anys des de la publicació de Parklife, el tercer àlbum de la banda de Damon Albarn. Estem davant la seua obra magna que destaca per la seua psicodèlia barretiana i pel seu eclecticisme. Però, abans que res, cal ressaltar que aquest treball va suposar l'inici del britpop, un fenomen cultural que va anar molt més enllà de l'estrictament musical.
Hi ha una gran quantitat d'elements a destacar, entre d'altres: la fantàstica línia de baix de "Girls & Boys", el desencant rítmic de "Tracy Jacks", la sensibilitat de "End of The Century", la màgica "Clover Over Dover" (amb clavicordi inclòs que no s'escoltava en el rock des dels Beach Boys, Kinks o Yes), així com la bella composició "This is a Low".
No obstant em quedaria amb la sensacional i hipnòtica "Badhead", on l'esperit de Barret i l'ombra de Bowie amenacen constantment. Una obra per a escoltar una i una altra vegada. Molt recomanable.

(3) YO, TAMBIÉN, d'Álvaro Pastor i Antonio Naharro [2009]

Cine compromès

Yo, También és sobretot una cinta compromesa en la qual es mostra d'una manera oberta, honrada i sense complexos el tema de la discapacitat (síndrome de Down).
Atès que existeix en la societat una espècie de tabú a l'hora de parlar de certs temes, aquesta pel • lícula resulta molt necessària per tal de despertar consciències sobre aquesta realitat.
El que més caracteritza el film és la seua naturalitat i la seua emotivitat, gràcies sobretot al punt de vista oferit pels seus directors i a l'excel • lent treball dels seus actors Lola Dueñas i Pablo Pineda.
.

YO, TAMBIÉN. 2009. España. Color
Direcció: Álvaro Pastor y Antonio Naharro
Intérprets: Lola Dueñas (Laura), Pablo Pineda (Daniel)
Guió: Álvaro Pastor y Antonio Naharro
Música: Guille Milkyway
Fotografía: Alfonso Postigo

(3) BRINCOS "World, Devil & Body" [1970]

Heus ací una reivindicació per un dels treballs més interessants que s'han realitzat en la història del rock espanyol. Un disc imprescindible i que ningú hauria de deixar de conèixer.
Estem en l'última etapa dels renovats Brincos (arribada dels germans Morales i Lazprilla), la fase més madura i arriscada.
Arbex va contactar amb el teclista colombià Oscar Lazprilla per esbossar una obra conceptual que recull idees pròpies juntament amb la música i el so que s'estava coent pel Londres de l'època. Ací és on van anar per gravar aquest fantàstic i psico-progressiu World, Devil & Body.
 Ara bé, el grup tenia la pressió de Zafiro, la seua companyia discogràfica, la qual els instava a crear èxits comercials a l'ús per al benefici dels directius de l'entitat. No obstant això, ells no estaven disposats a sacrificar el seu projecte innovador per un simple grapat de temes fàcils. Cal pensar que ja només en l'arrencada del treball hi havia un extens tema progressiu de dotze minuts. Difícil de pair per a aquesta gent ... Quin senzill anaven a extreure'n?
Així, supose que també per acontentar la companyia, van realitzar dues edicions: una de nou cançons anomenat Mundo, Demonio y Carne, gravat íntegrament en castellà (excepte el tema central), per a Espanya i Llatinoamèrica, i aquest de set cançons, totes en anglès, amb l'objectiu d'arribar al major públic possible.
Entre ambdues edicions ha diferències. Hi ha algunes cançons que no estan en un altre. En la versió en anglès els sons rítmics de guitarra de la cançó homònima són una mica diferents, bastant més psicodèlics. A més en la versió en castellà sí que podem advertir alguns temes bastant comercials, cosa que no passa en la seua edició en anglès. No obstant això i contradictòriament, la supèrbia i instrumental "Kama-sutra" la podem trobar només en la seua edició per a Espanya.
D'aquesta manera, tractarem en aquest post de parlar sobre l'edició anglesa. El treball s'obri amb la fantàstica, experimental i progrock suite de dotze minuts "World, Devil & Body", amb les seues quatre parts: a) "Crazy World", b) "Angel Felt", c) "Hell 's Door" i d) "Body and Soul".  
"Promises & Dreams" i "Body Money Love (Too Cheap, Cheap)", són dues cançons de pop-rock amb clara influència del mercat anglosaxó. "Misery & Pain" és un excel • lent tema amb un gran joc de guitarra i teclats. "Where is my love" és una trista melodia de rock simfònic, amb una brillant secció de cordes i un emocionant final. "If I Were You", és un gran tema que hipnotitza per les seues influències barrettianes.
Menció especial mereix la grandiosa "Emancipation" amb un espectacular òrgan de l'excel • lent Oscar Lazprilla. Cançó referent del progressiu, conjuga amb mestria els teclats del compositor colombià amb la fantàstica guitarra de Ricky Morales. Magnifica cançó.
La portada, amb els cinc Brincos amb el tors nu va ser, per descomptat, censurada pel(s) governant(s) de l'època. D'ahí que hi haja una altra portada amb la imatge d'un cervell en descomposició que representa la temàtica del disc: un món en decadència.
World, Devil & Body, és una creació pionera i innovadora. Discoteca bàsica per als amants del rock en general i del progressiu en particular. Tots hauríem d'estar agraïts a Brincos per aquest llegat. És un acte de responsabilitat per a tots els que estimem la música difondre aquesta obra perquè la puguen conèixer moltes persones que segurament no sabran de la seua existència.  

Articles sobre Los Brincos:

Kama-sutra, de Brincos
The Who vs. Los Brincos
 
 

CANÇONS OCULTES: Live Every Minute, d'Ali Thomson (Take a Little Rhythm , 1980)

Vaig estar molts anys buscant el so Supertramp en altres grups o cantants diferents a aquesta formació. Casualitats de la vida, vaig trobar aquesta cançó Live Every Minute, d'Ali Thomson, pertanyent al seu disc Take a Little Rhythm (80), de A&M Records, la mateixa companyia discogràfica que Supertramp.

També hi ha una altra dada interessant sobre la similitud entre ambdós sons. Ali Thomson és germà de Dougie Thomson el baixista del grup britànic. De fet la cançó comença amb un so similar a "Take The Long Way Home" i amb un ritme de teclats bastant pròxim a "Dreamer".
En qualsevol cas, malgrat les semblances, estem davant d'una curiosa i estimable cançó.