(2) THE STROKES "Is This It" (2001)

Revisió rítmica

Guitarres trepidants amalgamades amb un pòsit melòdic podrien definir al primer àlbum d'aquesta banda novaiorquesa. La seua òpera prima és una crònica de la seua ciutat esquitxada d'històries lliurades a l'amor, d'emocions, de sexe i de crítica al convencionalisme social. 

Tres excel·lents esclafits com "Someday, Late Nite" o "The Modern Age", conformen la cúspide d'una piràmide que està acompanyada de grans temes com "Is This it" (fantàstica la seua línia de baix), l'al·legoria Huxeliana de "Soma" o la tornada acollidora de "Hard to Explain". 

Bon debut, de vegades una mica repetitiu, el mèrit del qual va ser el seu aprofundiment en els aspectes rítmics del rock amb el seu estil garatger, descurat i atrevit .

Gravat en: Transporterraum. Nueva York.

Duració: 36:28

Cançons: 11

Segell discogràfic: RCA

Productor/s: Gordon Raphael

(3) SHADOW OF A DOUBT (1943), d'Alfred Hitchcock

Falses aparences

Uns dels valors més atraients que ofereix el cinema és el seu poder de captivar els espectadors mitjançant la suposadament senzilla eina de contar històries. Ara bé, això que és tan fàcil d'escriure no és, ni de bon tros, una tasca planera de realitzar. S'ha de tenir molta precisió i cura en el maneig dels temps, en la posada en escena, en l'elecció actoral i, especialment, en el llenguatge fílmic. L'admiració que tot cinèfil té cap a aquest director britànic és exactament per això, perquè té la virtut de saber combinar tots aquests conceptes i, oimés, per la seua intel·ligència a l'hora de donar-hi matisos i trets personals que encara reforcen més la seua suggestibilitat. D'aquesta manera, l'aspecte psicològic, la intriga, el suspens, les relacions interpersonals i la presència constant de l'humor (com ara les brillants xerrades dels xiquets o les disquisicions del pare amb l'amic sobre el crim perfecte) donen lloc a un còctel irresistible per a qualsevol observador d'aquesta obra. 

Els contrastos, l'oposició i l'asimetria són elements que hi juguen un paper molt important a l'entramat cinematogràfic representat en la relació entre l'oncle i la neboda. Tot i que semblen —en un principi— ànimes bessones, existeix un fort antagonisme entre ambdós. Així, l'admiració primigènia que té ella envers el seu oncle sofreix una metamorfosi i esdevé en constant patiment psicològic: assaltada pels dubtes, l'esbalaïment anirà esvaint-se a mesura que avancen els seus descobriments. El mateix Charlie (Joseph Cotten), ja suposa una lluita de contraris amb les dues cares que hi presenta: exemplar i encisador ciutadà versus fred psicòpata. 

El film no té cap prejudici en mostrar la part més salvatge de l'ésser humà, diguem-ne si volem patològic, però amb una aurèola que es manifesta per tot arreu al llarg de la vida. I és que la rialla, la tendresa, la simpatia, la malicia, la vilesa o la dolenteria molt sovint es trepitgen i es confonen. Tampoc hi falta el retrat, tan verídic com emmelat, de la família americana culturalment associada al patriarcalisme i a la ingenuïtat. 

En definitiva, un molt bon film del mestre britànic amb una magistral narració que, malgrat el seu forçat i inversemblant final, posseeix un ritme que capta constantment la nostra atenció.

SHADOW OF A DOUBT. 1943. Estats Units. Blanc i Negre. 108 Min.

Direcció: Alfred Hitchcock
Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Shailene Woodley, Melissa Leo, Zachary Quinto, Tom Wilkinson, Rhys Ifans, Nicolas Cage, Logan Marshall-Green, Timothy Olyphant, Scott Eastwood, Joely Richardson, Jaymes Butler, Ben Schnetzer, Lakeith Stanfield, Ben Chaplin, Edward Snowden

Guió:  Thornton Wilder, Alma Reville, Sally Benson. Argumento: Gordon McDonell
Música: Dimitri Tiomkin
Fotografia: Joseph A. Valentine

(2) BILLY JOEL "Streetlife Serenade" (1974)

Entre la melancolia i la nostàlgia

La major part d'aquest treball es troba ubicat als terrenys de la malenconia i la nostàlgia. Amb passatges tenyits de blues i jazz el cantant novaiorqués homenatja els músics del carrer i el seu modus vivendi a la cançó que dóna nom al disc (shoppin'centre heros-working hard for wages. Herois del centre comercial-treballant de valent per un salari). Sentiment de tristesa a "The Great Suburbian Showdown", oda a aquells temps llunyans que se'ns queden enrere després d'un llarg període absents. Les mateixes coses, els mateixos llocs i passats els anys, ho veiem com una cosa aliena a nosaltres. No ens queda més que acomiadar-nos i acceptar la nova realitat deixant-ho tot al seu lloc adequat a l'espai i al temps. "Souvenir" té un aire similar, endinsant-se en els grats moments que gaudim de la vida, però que, tanmateix, es van esvaint al llarg dels nostres dies. 

En aquest treball també hi ha cabuda per a l'amor. "Roberta" parla d'una dura separació d'una parella acompanyada per uns acords molt emotius. També a "Last of the Big Time Spenders" l'artista executa una metafòrica declaració d'amor (el temps invertit en tu és la millor i més gran de les riqueses). 

"Los Angelenos" és un retrat sobre la diversitat de L.A. amb un constant i suggestiu piano elèctric. 

És molt interessant trobar en aquesta obra un Billy Joel mordaç i corrosiu a "The Entertainer", una mirada crítica amb aires de folk a l'efímer dels artistes que estan supeditats al caprici del públic oient i també una sàtira cap als executius de les indústries discogràfiques: "If you're gonna have a hit you gotta make it fit" "So they cut it down to 3:05" "Si vols tenir un hit, caldrà que l'ajustes". "Aleshores ells ho tallaran als 3:05". En la mateixa línia ens topem amb la crítica social a "Weekend Song", amb aires de rock, el tema presenta un personatge cremat de la feina que l'únic que pretén és evadir-se de l'àmbit laboral i sortir el cap de setmana. 

Finalment, el músic hi demostra el seu virtuosisme al piano en aquestes dues obres instrumentals: "Root Beer Rag" i "The Mexican Connection". 

Sense ser un gran disc, Streetlife Serenade, és una obra estimable amb aspectes d'interés, potser li falta alguna gran cançó: l'ombra de Piano Man és molt allargada.

Gravat en: Devonshire Sound. California

Duració: 37:41

Cançons: 10

Segell discogràfic: Columbia Records

Productor/s: Michael Stewart

(3) SNOWDEN (2016), d'Oliver Stone

Estem constantement vigilats?

Les persones solem actuar mecànicament, de manera rutinària i sense pensar-hi. Tenim una visió egocèntrica de nosaltres mateixos i així, tractem de suportar els problemes quotidians que se'ns plantegen. D'altra banda, la societat ha canviat de manera vertiginosa en els darrers cinquanta anys. Hem patit un salt cap a una tecnologia avançada amb unes repercussions subreptícies que atempten la nostra dignitat i els nostres drets. En aquest món globalitzat —on la preponderància d'internet i les xarxes socials ha canviat la nostra manera de relacionar-s’hi— s'amaga una cosa terrorífica que la pel·lícula d'Oliver Stone mostra amb una claredat meridiana. 

Snowden és una pel·lícula valenta, revolucionària i, des del meu punt de vista, necessària. I és valenta perquè, allunyant-se del pamflet, denuncia els interessos d'un país amb aires imperialistes que vol controlar el món. I entre tot això —parlant-hi de coratge— sobresurt la figura d'Edward Snowden, consultor tecnològic qui va tenir l'audàcia de fer front al poder establert. I és que en aquesta història verídica es planteja un interessant dilema ètic: cal supeditar el bé comú al particular? El protagonista tenia una feina, guanyava una suma de diners estratosfèrica, tenia la seva parella estable, joventut i un futur sense angoixes amb la vida solucionada. No obstant això, després de conèixer els tripijocs i les mentides del govern del seu país, desencantat i també amb sentiment de culpabilitat decideix renunciar a tot això en benefici de totes les societats al món. 

En definitiva, un film de denúncia molt interessant que ens fa entendre que estem controlats en tots els nostres moviments i que la distòpia orwelliana no era més que una realitat tangible i futura.

SNOWDEN. 2016. Estats Units. Color. 134 Min.

Direcció: Oliver Stone
Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Shailene Woodley, Melissa Leo, Zachary Quinto, Tom Wilkinson, Rhys Ifans, Nicolas Cage, Logan Marshall-Green, Timothy Olyphant, Scott Eastwood, Joely Richardson, Jaymes Butler, Ben Schnetzer, Lakeith Stanfield, Ben Chaplin, Edward Snowden

Guió:  Kieran Fitzgerald, Oliver Stone. Obra: Luke Harding
Música: Craig Armstrong, Adam Peters
Fotografia: Anthony Dod Mantle

(5) CANÇO DE BRESSOL TRENCADA (1932), d'Ernst Lubitsch

Per la supressió de les guerres

El remordiment — capaç d'empresonar-nos i confinar-nos en un món interior i angoixant— és una de les emocions més tòxiques que hi ha: com trobar, doncs, la redempció? Paul Renard, emprén un camí desesperant després d'intentar expiar les culpes amb la confessió al seu sacerdot. D'aquesta manera, acudeix a visitar els progenitors i la promesa de la seua víctima, i és llavors quan ens preguntem: què faria jo en les mateixes circumstàncies?, com actuaria davant d'una situació tan enutjosa?, com la gestionaria?, com la gestionaria?, com l'encararia i l'afrontaria? Atés que, inevitablement, ens convertim en el reflex del protagonista, aquestes pors i inseguretats passen als espectadors, tenint com a conseqüència una sensació d'inquietud i intranquil·litat al llarg del film. 

A banda de tractar i analitzar aquest tipus de sentiment a través del tempestuós infern marcat indeleblement per a tota l'existència, la pel·lícula observa i estudia també l'altra part: la família de Walter Holderlin. La seua situació actual, els seus records, la pena per la seua mort, l'odi cap als botxins... Cal destacar les bellíssimes imatges dels pares, amb la seua enorme il·lusió davant l'adveniment del seu "nou fill", seqüències que contenen un halo poètic absolutament commovedor. Antibel·licista, pacifista, conciliadora, Remordiment és un sensacional estudi de la culpa disseccionat, com bisturí, a través de la intel·ligent càmera del geni Lubitsch. Un film memorable, una lliçó de vida que hauria de ser fonament educacional a les escoles.

THE BROKEN LULLABY. 1932. Estats Units. Blanc i Negre. 77 Min.

Direcció: Ernst Lubitsch

Intèrprets: Lionel Barrymore, Nancy Carroll, Phillips Holmes, Louise Carter, Lucien Littlefield, Frank Sheridan, ZaSu Pitts, George Bickel, Rod McLennan, Dorothy Vernon, Marjorie Main, Emma Dunn, Reinhold Pasch, George Irving, Russ Powell

Guió:  Reginald Berkeley, Samson Raphaelson, Ernest Vajda. Obra: Maurice Rostand
Música: W. Franke Harling
Fotografia: Victor Milner

Crítiques d'Ernst Lubitsch (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

That uncertaing feeling (1941)

(3) EL PODER DEL GOS (2021), de Jane Campion

Instint de protecció

L'instint de protecció envers els nostres éssers estimats es podria definir com quelcom intuïtiu i impulsiu, guarnit per un sentiment de noblesa que aïlla el nostre jo en benefici de l'altri. 

Ens trobem en l'any 1925 a Montana, Estats Units, envoltats dins d'una atmosfera sòrdida on és complicat moure's amb llibertat. Una època en què els drets socials eren inexistents i la repressió feia que l'autocensura fora un mecanisme de defensa que permetia amagar —sota la part interna i més profunda de l'ésser humà— tots els desitjos socialment reprensibles. 

L'homosexualitat, latent en la ruda i impassible personalitat de Phil, té un tractament molt subtil i intel·ligent perquè analitza un comportament i un caràcter condicionat per eixe abrupte fre dels impulsos humans. Això es tradueix en un odi a tot allò que emane sensibilitat i finor (el tractament cap al xicot o la gelosia cap a la cunyada). 

D'aquesta manera els contrastes hi estan molt marcats, especialment en la contraposició dels seus germans, i també en la cunyada, la qual perd l'oremus en un triangle on s'hi troba molt incomoda (alcoholisme, depressió...). La similitud la podem observar, però, entre l'atmosfera que s'hi respira, això és: un paisatge sec i un ambient abjecte juntament amb les relacions interpersonals dels personatges. Tanmateix, Peter, es posarà a l'aguait i protegirà fins al final la seua mare. 

El poder del gos és un valent i arriscat film pel seu ritme assossegat i per la història que vol contar. La planificació i la bella fotografia reforcen encara més l'halo opressiu d'aquesta pel·lícula tan tancada i reservada, però tan suggestiva alhora.

THE POWER OF THE DOG. 2021. Austràlia. Color. 128 Min.

Direcció: Jane Campion
Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Jesse Plemons, Kirsten Dunst, Kodi Smit-McPhee, Thomasin McKenzie, Frances Conroy, Keith Carradine, Geneviève Lemon, Peter Carroll

Guió:  Jane Campion. Novela: Thomas Savage
Música: Jonny Greenwood
Fotografia: Ari Wegner

(2) DRIVE MY CAR (2021), de Ryûsuke Hamaguchi,

Dolor amarg

Diversos aspectes sobtats i inesperats poden canviar-nos la vida. Què difícil és expressar el dolor que ens sorprén quan menys ens ho esperem, i, especialment, el fet d’haver de sobreviure a uns successos tan desagradables. Les emocions es manifesten de moltes maneres, però en aquestes circumstàncies s'hi troben amagades al nostre interior i no sabem com traure-les-hi. És quelcom destructiu i complex de gestionar. 

Hamaguchi dibuixa una història que juga a tres bandes entre la xòfer, l'amant i el protagonista. La mort està present en tot moment en el relat i els fets passats es tradueixen en un subreptici dolor, punyent i amarg. 

Drive my car també parla de l'amor i tot ho conta d'una manera pausada lligat l'obra teatral de Txékhov. La pel·lícula és irregular i alterna molts bons moments en uns altres prescindibles, això no obstant, recull molts aspectes d'interés.

DORAIBU MAI KA. 2021. Japó. Color. 179 Min.

Direcció: Ryûsuke Hamaguchi,
Intèrprets: Hidetoshi Nishijima, Tôko Miura, Reika Kirishima, Sonia Yuan, Satoko Abe, Masaki Okada, Perry Dizon, Ahn Hwitae

Guió:  Ryûsuke Hamaguchi, Takamasa Oe. Novela: Haruki Murakami
Música: Eiko Ishibashi
Fotografia: Hidetoshi Shinomiya