(4) LES GERMANES DE GION, de Kenzi Mizoguchi (1936)

 

 Crítica al poder masculí

Tot i estar rodada als anys trenta estem davant d'una història vigent i universal com és l'explotació i cosificació de la dona. Mizoguchi mostra una societat patriarcal i masclista (en Contes de la lluna pàl·lida d'agost ja feia referències a aquesta vilesa masculina) il·lustrat en el senyor Furusawa qui —obligat a tancar el seu negoci de mobles i arruïnat—, és capaç d'abandonar a la seua família i fills xicotets per trobar refugi en el "districte del plaer" a l'aixopluc de les geishes i la beguda.
És molt substanciós el plantejament de les dues germanes geishas en considerar dos punts de vista diametralment oposats. D'una banda, Umekichi, conservadora, abnegada, submissa i amb una òptica conformista de la vida, opta per fer-li el joc al poder (el gènere masculí) considerant que és l'única manera de sortir il·lesa d'una atmosfera tan negativa. A l'altre extrem Omocha, rebel, revolucionària i inconformista, pensa que davant d'una situació tan abusiva el millor és prendre avantatge i aprofitar-se al màxim de l'element alienador i explotador que és l'home (el seu enemic perenne).
Per sobre de tot queda patent una crítica ferotge a una societat perversa que al llarg de la història s'ha caracteritzat per usar, beneficiar i esprémer als més vulnerables. En aquest cas les dues germanes, tot i que amb un sistema de creences diferent, donen una lliçó de suport mutu i solidaritat perquè totes dues són víctimes d'un món inacceptable i injust. Tal com comenta Omocha en la magistral última escena amb el zoom aproximant-se a ella postrada al llit: «Per què hem de patir així?, per què hi ha professions com la de Gheisa?, per què el món necessita aquesta professió? És tan injust. Tant de bo no existira!» 
Segons el mateix director aquesta va ser la seua primera gran pel·lícula (anteriorment es va dedicar a realitzar adaptacions de Tostói o versions de l'expressionisme alemany). I és que en realitat, amb aquesta "òpera prima" Mizoguchi va realitzar un interessant relat de denúncia replet de bells plans. Imprescindible.

GION NO SHIMAI. 1936. Japó. Color. 67 Min.

Direcció: Kenzi Mizoguchi
Intèrpretes: Isuzu Yamada, Yôko Umemura, Benkei Shiganoya, Eitarô Shindô, Taizô Fukami, Fumio Okura, Namiko Kawajima, Reiko Aoi

Guió: Kenji Mizoguchi, Yoshikata Yoda (Novela: Aleksandr Kuprin)
Fotografía: Minoru Miki

Crítiques de Kenzi Mizoguchi (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):

Contes de la Lluna Pàlida d'Agost (1953), Els Amants Crucificats (1954), El Carrer de la Vergonya (1956)

(4) CONTES DE LA LLUNA PÀL·LIDA D'AGOST, de Kenzi Mizoguchi (1953)

 Ambició i vilesa masculina

Tot i estar contextualitzada en un període tan dur com són les èpoques de guerres al Japó del segle XVI, Mizoguchi construeix una bella història visual, -unint molt intel·ligentment elements realistes amb components fantàstics-, en la qual mostra com la dona és víctima , com sempre al llarg de la història, de la vilesa masculina.

Les difícils condicions dels camperols i la seua lluita per la supervivència atrapen als protagonistes Tobei i Genjuro amb les seues famílies. La desesperació els porta a marxar del poble, deixant a les seues dones i fills, per aconseguir millor sort, un com a venedor i l'altre com samurai. No obstant això, tots dos acaben sent víctimes d'una ambició que els arrossega a cometre actes irracionals i contraproduents. És ací quan Mizoguchi mostra la fragilitat humana: Tobei és anul·lat com a persona, embogit per aconseguir una gran fortuna és literalment abduït per la bellesa de la princesa "fantasma" i irresponsablement s'oblida del perill en què es troba el seu xiquet xicotet i la seua dona. Genjuro, per la seua banda, està encegat per arribar a un estatus i no li importa arribar-hi a través de procediments innobles. D'aquesta manera, es converteix en un samurai altiu i arrogant, esborrant de la seua ment a la seua esposa fins que se la troba treballant de prostituta en un bordell.
Així les coses, tots dos intenten reaccionar, però les coses potser no tornaran a ser com abans.
Cal destacar la seua increïble posada en escena. Per revisitar una i mil vegades.

CONTES DE LA LLUNA PÀL·LIDA D'AGOST. 1953. Japó. Blanc i Negre.

Direcció: Kenzi Mizoguchi

Intèrprets: Machiko Kyo, Mitsuki Mito, Kinuyo Tanaka, Masayuki Mori, Eitaro Ozawa, Eigoro Onoe, Ichisaburo Sawamura, Ryosuke Kagawa, Sugisaku Aoyama.
Guió: Matsutaro Kawaguchi, Yoshikata Yoda
Música: Fumio Hayasaka, Tamekichi Mochizuki, Ichiro Saito
Fotografia: Kazuo Miyagawa

Crítiques de Kenzi Mizoguchi (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):

Les Germanes de Gion (1936), Els Amants Crucificats (1954), El Carrer de la Vergonya (1956)

(4) ELS AMANTS CRUCIFICATS (1954), de Kenzi Mizoguchi

Amors impossibles

Les normes —tant legals com consuetudinàries— es troben allunyades de les llibertats individuals. Ens enfrontaríem amb un dilema ètic si llançarem la pregunta sobre la justícia de cada reglament que s'aplica en els diferents escenaris que hi puguen haver. Societats de segles enrere, sense valors purament democràtics, on les diferències jeràrquiques estaven molt marcades, eren entorns molt propicis per a conculcar qualsevol dret humà. 

Al Japó del segle XVII dintre d'una societat feudal existia un gran desequilibri de classes, a més a més, la dona exercia un paper secundari. L'adulteri estava criminalitzat, fins al punt —sempre que no fora un home acabalat, és clar— d'arribar a la crucifixió com a castic. 

El film, a banda de reproduir l'adaptació teatral (kabuki) del segle XVII, dibuixa un al·legat en contra de les desigualtats socials, de la misogínia regnant i d'una societat on la hipocresia i la doble moral estava per tot arreu. És realment trist observar les mostres de vassallatge, servitud i acatament de la població davant d'aquells personatges amb més autoritat (nobles, empresaris, etc.). Nugats al metall d'una cadena invisible, perenne i amenaçadora, el ciutadà comú només podia acatxar el cap i fer les reverències pertinents per a no ser mossegat per l'ullal de l'omnipotent "Gran Germà" del poder estatal. Una organització social on hom —especialment el gènere femení— estava determinat i condicionat a una vida que no havia sigut triada per la persona que la havia de viure. D'aquesta manera, podria tocar-te passar-te una gran part de la teua existència amb un home que, a més de tenir més de trenta anys de diferència d'edat— no reunia, ni de bon tros, les condicions necessàries que es necessita per a conviure amb una persona. Per altra banda, l'amor —entès com a aquell sentiment d'abnegació i afecte cap a altri— estava maltractat i menystingut, com una pulsió humana perversa que només estava reservada per les classes més privilegiades. 

En veritat, Els amants crucificats, parla molt sobre la passió i les emocions de l'ànima —quelcom que en un principi és platònic, eteri i intangible— i que després, a mesura que els fets conformen una figura amb peces d'Eros, esdevé en una excitació i il·lusió valuosíssima pel que paga la pena venir a aquest món. També és una rebel·lió contra les normes absurdes de la societat quan els dos amants, tot i que van estar a punt de completar el suïcidi, decideixen que tenen dret a la vida i estimar-se fins al mai. 

Tots aqueixos elements són tractats d'una manera subtil i encertada per Kenji Mizoguchi on els escenaris, la posada en escena i els moviments de càmera són autèntica poesia visual, sobretot en la seua darrera escena on els protagonistes damunt del cavallet i d'esquena un de l'altre, van feliços i contents, agafats de la mà al seu inexorable final.

CHICAMATSU MONOGATARI. 1954. Japó. Blanc i Negre. 102 Min.

Direcció: Kenzi Mizoguchi
Intèrprets: Kazuo Hasegawa, Kyôko Kagawa, Eitarô Shindô, Eitarô Ozawa, Ichiro Sugai, Haruo Tanaka, Yôko Minamida, Kazue Tamaki, Hiroshi Mizuno, Hisao Toake, Tatsuya Ishiguro, Chieko Naniwa

Guió:  Yoshikata Yoda, Matsutaro Kawaguchi. Obra: Chikamatsu Monzaemon
Música: Fumio Hayasaka
Fotografia: Kazuo Miyagawa

Crítiques de Kenzi Mizoguchi (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):

Les Germanes de Gion (1936), Contes de la Lluna Pàlida d'Agost (1953), El Carrer de la Vergonya (1956)

(3) EL CARRER DE LA VERGONYA (1956), de Kenzi Mizoguchi

Disecció de la prostitució i el seu entorn

A partir d'una proposició de llei del Parlament Japonés on es planteja la prohibició de la prostitució, aquesta pel·lícula denuncia la situació de desemparament d'un gran nombre de dones japoneses, les quals es veuen obligades a exercir aquesta activitat per sobreviure en un bordell del barri vermell de Tòquio. Famílies amb problemes econòmics i desprotegides socialment treuen el cap en aquest dur i cru relat que Miziguchi dibuixa adherit a una esgarrifosa quotidianitat. D'aquesta manera, reflectint alhora realitat i societat, les víctimes estan sotmeses a un recurrent patiment on la humiliació es converteix en l'àrdua i feixuga cullera de la subsistència. Tot i això, com ja va mostrar Luis Buñuel a Viridiana, no hi ha cap regla de tres que indique que una persona desafavorida haja de ser bondadosa. Així, hi ha vegades que les víctimes es converteixen en botxins (la relació entre Yasumi, la qual engalipa i enganya Aoki per pagar una fiança amb l'objectiu d'alliberar el seu pare que ha estat empresonat de manera injusta). 

El film està ple de situacions molt tristes i veritablement dramàtiques que Miziguchi retrata i reprodueix a la perfecció a través d'uns espais i una atmosfera enganyosament liberal per a alguns, i asfixiant per a d'altres. El director denuncia també als propietaris dels prostíbuls que s'erigeixen com la quinta essència de la barra, en assumir l'irònic rol d'assistents socials en detriment d'un estat, segons ells, incapaç de tenir cura dels seus conciutadans. 

D'un ambient insà sorgeixen, com cal esperar, la bogeria i la ira incontrolada. No obstant això, una vegada que la roda recorre la seua volta, tot torna a començar com a la fantàstica escena final, on la vergonyosa realitat inicia el seu periòdic itinerari fins a assolir un altre final diferent en la forma, però igual en el fons.

AKASEN CHITAI. 1956. Japó. Blanc i Negre. 85 Min.

Direcció: Kenzi Mizoguchi
Intèrprets: Machiko Kyô, Aiko Mimasu, Ayako Wakao, Michiyo Kogure, Eitarô Shindô, Kumeko Urabe, Bontarô Miake, Haruo Tanaka, Daisuke Kato, Hisao Toake

Guió:  Masashige Narusawa. Novela: Yoshiko Shibaki
Música: Toshiro Mayuzumi

Fotografia: Kazuo Miyagawa

Críticas de Kenzi Mizoguchi  (clicar en este mismo enlace para leerlas):

Les Germanes de Gion (1936), Contes de la Lluna Pàlida d'Agost (1953), Els Amants Crucificats (1954)