Aroma clàssic
No cal dir que aquest episodi de la història perpetrat per l'Església catòlica és absolutament aborronador. La veritat és que n'extrauríem un bon grapat d'assumptes escabrosos i ignominiosos per part d'una institució que, dia rere dia, es contradiu amb les ensenyances de Jesucrist. Si la doble moral se sol instal·lar en aquells que ostenten el poder, és més impactant quan niua en les ments que propugnen la bonhomia i el bé incondicional.
El tema que s'aborda en aquest film no és, ni de bon tros, anodí. Es tracta del cas d'Edgardo Mortara, un nen jueu de sis anys, que va ser segrestat el 1858 a Bolonya per ordre de les autoritats papals sota el govern del papa Pius IX. La raó principal era que havia estat batejat en secret per una serventa cristiana quan era un nadó, ja que es creia que estava a punt de morir. Segons el dret canònic de l'època, un xiquet de bolquers batejat no podia ser criat per pares no cristians. Això va portar l'Església catòlica a justificar el seu "rescat espiritual", separant-lo de la seva família per ser educat com a cristià.
L'argument és, ja de per si, força interessant perquè, com a espectadors, a més de ser partícips de la injustícia del rapte, fa que empatitzem amb el patiment dels pares. Ara bé, la pel·lícula, a banda de denunciar a aquest fet (que va ser un escàndol internacional i molt criticat per part de cercles liberals i jueus d'Europa) fa palesa del fanatisme religiós i de la manipulació de la jerarquia eclesiàstica (és xocant la transformació del xiquet en fer-se adult). El pitjor de tot ja no és només el menysteniment a la llibertat religiosa, sinó també el fet de vulnerar els drets humans i prendre’s la llicència de robar a un xiquet, destrossar una família i obviar les conseqüències emocionals que podia ocasionar.
Endinsant-se en el seu contingut, cal remarcar que Bellochio, molt didàcticament, reflecteix de manera brillant els esdeveniments de la seva època històrica amb una fascinant escenografia i posada en escena. Les seves imatges —tan harmoniosament construïdes i narrades— ens evoquen a aquelles obres d'antany que t'introduïen en la pantalla, per això, cada seqüència desprèn un inconfusible aroma clàssic que t'atrapa des del primer instant. Tots aquests elements, juntament amb els diàlegs, interpretacions i una música (magnífic Fabio Massimo Capogrosso) que actua com un element descriptiu més, conformen una pel·lícula important que, per a mi, tot i haver sigut seleccionada per a la Palma d'or a Canes, ha sigut la gran oblidada de 2023.
RAPITO. 2023. Itàlia. Color. 134 Min.
Direcció: Marco Bellochio
Intèrprets: Fabrizio Gifuni, Filippo Timi, Barbara Ronchi, Fausto Russo Alesi, Corrado Invernizzi, Alessandro Fiorucci, Paolo Pierobon, Enea Sala, Leonardo Maltese, Andrea Gherpelli
Guió: Marco Bellocchio, Susanna Nicchiarelli, Edoardo Albinati, Daniela Ceselli
Música: Fabio Massimo Capogrosso
Fotografia: Francesco Di Giacomo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada