De negres i maricons
Ho sé. Impressiona llegir el titular d'aquesta crítica. Primer, perquè hom no sap de què va, i segon, perquè, atesa la utilització i el to popular de la frase, fa una mica de fàstic. He de confessar, però, que aquest encapçalament és intencionat. Com a autor vull despertar la consciència del lector envers col·lectius que, a causa de la seva marginalitat, han sigut vilipendiats al llarg de la història. A més a més, també tinc el propòsit de jugar amb el llenguatge. De fet, en la pel·lícula no es pronuncia cap de les dues paraules, ans al contrari, les seves connotacions fan por a la gent i, per tal d'evitar-les, utilitzen les expressions com "de color" (per a la comunitat negra) o "suau" o "un d'eixos" (per a la gai). Però, clar, estem als anys cinquanta als Estats Units on impera el racisme i la intolerància sexual, un lloc difícil per a aquells que tenen una raça o una orientació sexual diferent de la resta. Lamentablement, tot i que s'ha avançat molt, encara se solen emprar despectivament aquests termes en l’actualitat.
Far from heaven —títol poètic i revelador— és una història de presons invisibles amb tres persones que viuen captives en sengles bambolles. El marit; en la de l'orientació sexual que ha d'amagar dia rere dia, l'esposa; en la d'una mestressa de casa encotillada en les directrius de la família burgesa americana, i, finalment, el jardiner; en la de la condició d'afroamericà en una societat fortament xenòfoba i excloent.
L'obra se centra en la figura de Cathy Whitaker. Abnegada esposa, mestressa de casa, un model de bonhomia que, a manera d'esclau del segle XX, viu enclaustrada en els canons socials marcats pel context social de l'època: "sigues bona esposa", "cuida els teus fills", "porta-li les sabatilles al teu home quan arribi de treballar", "ix de tant en tant a fer-te un cafè amb les amigues i no et permetis l'homenatge de sentir, alliberar-te o vibrar". És impossible no apreciar la seva qualitat humana: altruista, empàtica i en contra de les desigualtats socials. Tanmateix, no troba cap mena de sinergia i reciprocitat amb el seu marit, un home comú en el marc de la societat nord-americana d'aquell temps: principal sustentador econòmic de la família, moderat i judiciós. Un estendard del "somni americà", en definitiva.
Eixa forma de vida tan arrelada en la meitat del segle passat va començar a ser qüestionada gràcies als moviments socials dels anys seixanta i setanta. No obstant això, tot eixe món idíl·lic es trontolla quan Cathy descobreix la doble vida del seu marit. Conversió sexual inclosa, la parella intenta dreçar la situació, però, tal com diu la dita: “la cabra avesada a saltar, té tendència a tornar-hi”, i la crisi matrimonial s'unfla com un suflé fins a explotar. Frank Whitaker, el marit, és un analfabet emocional, distant, que no demostra un bri de volença ni cap a la seva muller ni cap als seus fills. En eixir a la llum la seva vida paral·lela, tots dos intenten dissimular una situació irreversible que, finalment, cau pel seu propi pes. Podríem dir que tots dos són víctimes d'una societat opressora, però seria injust obviar aspectes de la seva personalitat d’ambdós que podrien millorar les condicions desfavorables en què es troben.
Tanmateix, encara hi ha un tercer en discòrdia. És el jardiner, Raymond Deagan, un personatge crucial en la trama on, dins d'eixa voràgine de crueltat, naix una bonica història d'amor inconfessable entre la Sra. Whitaker i ell. La connexió emocional de tots dos es palpa en l'ambient. De vegades no cal que diguin res, sobra amb els gestos, les mirades, les converses o en el simple fet de passar-t'ho bé (riure) amb l'altra persona. Malauradament, tot s'esvaeix per estar en un món que imposa barreres a les emocions.
Aquesta cinta és a la vegada molt profunda i molt senzilla. La profunditat ve perquè explora el masclisme, la intolerància, el racisme i l'exclusió social. Perquè s'encarrega de trencar esquemes i brindar a la nostra existència el simple fet de viure i gaudir. Perquè mostra com a exemple una societat antihumana, constreta, que ho cataloga tot i que està marcada per absurdes normes. Una cultura que ha arrossegat una empremta residual a les noves generacions. Per contra, la senzillesa prové d’un guió que de seguida t'enganxa i per unes imatges que mostren els suburbis de la classe mitjana americana, amb paisatges uniformes que formaven part d'una comunitat aparentment idíl·lica. És com transportar-te des de la ingenuïtat fins a l’empatia, per a posar-te en el lloc de l'altre i reflexionar sobre l'ofegament d'un parell d’ànimes que l'únic que pretenen és socialitzar i estimar.
El resultat de tot és un bellíssim melodrama acompanyat per una estupenda banda sonora d'Elmer Bernstein. I sí, no es mereix la capçalera que té en aquest article, però d’alguna manera volia simbolitzar el despropòsit de la intransigència que fa malbé i podreix aquest món. Perquè, al capdavall, no es tracta de negres i maricons. Només, de persones humanes.
FAR FROM HEAVEN. 2002. Estats Units. Color. 107 Min.
Direcció: Todd Haynes
Intèrprets: Julianne Moore, Dennis Quaid, Dennis Haysbert, Patricia Clarkson, Viola Davis, James Rebhorn, Celia Weston, Michael Gaston, Bette Henritze, Ryan Ward, Lindsay Andretta
Guió: Todd Haynes
Música: Elmer Bernstein
Fotografia: Edward Lachman
