Reparar la injustícia del destí
Té mèrit coordinar en el temps limitat que té un metratge, elements tan naturals i vitals com els que presenta aquesta pel·lícula. Primerament la malaltia que té el protagonista. Després la germanor i els conflictes interfamiliars. I, finalment, l'amor incondicional per la música que experimenten els dos germans en el seu trobament.
Courcol fa comèdia, fa drama, fa vida i dispara emocions per tot arreu en una obra amb molta força emocional que cuida tots els detalls. M'agrada perquè és vitalista i és optimista i perquè presenta tot allò que haguera pogut ser i no va ser.
La música és, finalment, el canalitzador que actua com a catarsi, una mena de fil conductor emocional amb l'objectiu de connectar per sempre la vida de dues persones que el destí els va separar. Tot i que sorgeixen conflictes entre ells —el germà donant es queixa que l’altre va tenir més sort (la grossa, com ell deia) perquè va créixer en una família amb més recursos —, realment el fet de retrobar-se els va canviar la vida totalment i per a bé.
És una llàstima que el film es perda una mica a mitjan metratge, concretament en el procés de convergència entre els dos personatges. No obstant això, cal dir que compta amb una magnífica banda sonora, referències culturals en què predomina la melomania i un guió molt ben construït, amb ritme i interpretacions convincents.
El final és absolutament memorable, amb l’escena impagable del Bolero de Ravel, on l’emotivitat es multiplica.
EN FANFARE. 2025. França. Color. 103 Min.
Direcció: Rodrigo Moreno
Intèrprets: Benjamin Lavernhe, Pierre Lottin, Sarah Suco, Ludmila Mikaël, Jacques Bonnaffé, Nathalie Desrumaux
Guió: Emmanuel Courcol, Irène Muscari
Música: Michel Petrossian
Fotografía: Maxence Lemonnier
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada