Determinació i educació
Res no és impossible amb determinació. No sé on he sentit aquesta frase; el que sí que sé, però, és que guarda una gran part de veritat. La mateixa determinació que demostra Anne Sullivan —la mestra contractada per la família— a l'hora d'educar Helen, una xiqueta sorda i cega que, atesa la seva incapacitat per a comunicar-se, viu atrapada en el seu propi aïllament. Amb molta perseverança i esforç, capgira la situació i fa entendre a la família que el veritable problema no resideix en la seva diversitat funcional, sinó en una manera d'educar-la massa indulgent i condescendent.És colpidor observar el treball que fa per a transformar uns hàbits i uns costums profundament arrelats en la personalitat d'Helen. Tot i els entrebancs que troba en el seu entorn, hi aplica una metodologia meticulosa i planificada. És un procés lent, però intens, que va calant en la figura de l'educanda. Per aquest motiu, considero que la pel·lícula és —en aquest sentit— un autèntic assaig de pedagogia.
Aquesta obra també té un desenvolupament gradual. Els sentiments dels pares envers la filla canvien quan s'assabenten de les seves limitacions. Hi ha un abans i un després de l'arribada d'Anne a la casa: què hauria sigut de la vida de Helen si no hagueren buscat ajuda? Els inicis són francament difícils, però la situació compta amb l'avantatge que Anne havia sigut també cega en la seva infantesa. Això —i la seva perícia en l'aproximació per a construir i estructurar la seva personalitat— farà que el seu temps esmerçat tingui resultats. A més, en el seu procés d'ensenyança-aprenentatge se li dona una importància capital al llenguatge i a la comprensió del seu significat, cosa que Anne persegueix obsessivament. L'oposició dels pares és cada vegada més forta, més encara quan s'adonen que Helen ja obeeix les normes. Actes com abraçar-la, acaronar-la o recompensar-la amb un dolç fan que el procés involucioni. Contràriament, actes tan forçats i tan eficaços alhora, com fer entendre i ensenyar que Helen mengi bé i doblegue el tovalló, revertiran la situació. El poder de convicció d'Anne és crucial i el fet d'endur-se-la dues setmanes a la cabanya serà determinant.
Tots aquests aspectes reflecteixen un procés progressiu que va de menys a més i que acaba amb succés. Cosa que demostra la importància d'una educació especial de qualitat. Ara bé, estem parlant de les acaballes del segle XIX, temps en què aquests temes estaven encara en bolquers.
El guió és una adaptació de l'obra teatral homònima, aspecte que es fa palès en la posada en escena. Els elements fílmics s'ajusten perfectament a la trama: l'atmosfera, l'escenografia, la música i unes portentoses interpretacions d'Anne Bancroft i Patty Duke.
Em sembla molt emocionant l'última escena. És el moment en què es produeix l’insight de la xiqueta i en eixe precís instant es convenen la comprensió de les ensenyances de la mestra i l'amor incondicional dels pares.
La pel·lícula està basada en una història real, la de Helen Keller, la qual va continuar amb la mestra fins a la mort d'aquesta i es va convertir, a més d'activista política, en la primera persona sordmuda a traure's un títol universitari. Va publicar articles i llibres sobre la seva pròpia experiència. Com he indicat adés: determinació i educació.
THE MIRACLE WORKER. 1962. Estats Units. Blanc i negre. 107 Min.
Direcció: Richard Linklater
Intèrprets: Anne Bancroft, Patty Duke, Inga Swenson, Andrew Prine, Kathleen Comegys, Victor Jory
Intèrprets: Anne Bancroft, Patty Duke, Inga Swenson, Andrew Prine, Kathleen Comegys, Victor Jory
Guió: William Gibson. Teatre: William Gibson
Música: Laurence Rosenthal
Fotografia: Ernesto Caparros
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada