Folk a la falda de l'ària de Donizetti
Les baquetes rítmiques ens transporten a “(Well) Dusted” al sentiment de buit i de soledat que experimenta el seu protagonista. A “Punishing Sun” es realitza un cant —metafòric i enigmàtic— a la resignació amb escletxes obertes a l’esperança a través d’una guitarra suau. Són especialment interessants aquests versos:
Candles are melting without being lit.
Knocked upside the head without even being hit.
The lamp light flickers from a bad wire.
The dark is self editing prior to expire.
Espelmes que es fonen sense ser enceses,
colpejat al cap sense haver rebut cap cop,
el llum parpelleja per un cable defectuós,
la foscor s'edita a si mateixa abans de desaparèixer.
La suavitat melòdica continua amb “X-tra Wide”, de text fosc, que critica l’sobreesforç que suposa assolir la felicitat dictada pels convencionalismes socials.
El grup fa una mena d'interludi i ens connecta amb “1972”, referències a l’any en qüestió a través de batzegades rockeres i hard.
“Temptation of egg” és una peça lisèrgica i contemplativa del sexe femení, canalitzada per un piano recurrent i un fons d’orgue juntament amb una percussió sincopada. La desesperació i la redempció entren a “Raw”, música tranquil·la liderada pel teclat.
“Wolfy” porta un canvi d’estil i, amb ritmes que recorden Beck, executen un ajustament de comptes a la crítica periodística.
Cal fer una menció especial a la cançó “Shiver”, de tall més comercial però d’una qualitat immensa que guanya amb cada escolta. El tema juga molt bé amb els sons i conté una crida a estremir-nos i a fer estremir el proïsme. “Dirty from the Rain” és un folk bell, una càustica referència a la intoxicació —manipulació i tergiversació— que patim per part dels poders fàctics.
Captivador i pausat és el tall “Astonished (In Memphis)”, on es parla de la sorpresa i l'estupefacció de les relacions que, presumiblement, ens aporten valors de vida. Seguim amb l’estat reposat i assossegat a “No Reply”, en la qual s’exposa la incomprensió en la comunicació entre persones. Les influències de Bowie són evidents a “Satellite”, una orquestració fresca i excel·lent on es fa referència a les limitacions humanes i a la incapacitat d’abastar-ho tot. Passa el mateix que amb “Shiver”: cada vegada que s’escolta, guanya en matisos.
Aires jazzístics i un piano suggeridor protagonitzen “Bottom Line Man”, d’una gran profunditat vital, realista i escèptica. La paràbola bukowskiana amb tints de blues de “Way to End The Day” és una oda (que maleeix?) a la ressaca. El disc arriba a la seva fi amb l’epíleg instrumental el destí del qual és un santuari, un tema bell amb aires folk que s’assenta a la falda de l’ària de Donizetti. Un bon disc.
Gravat en: Tucson, New York City and Memphis
Duració: 59:53
Cançons: 16
Segell discogràfic: Thrill Jockey / Loose Music
Productor/es: John Parish, Jim Dickinson, Kevin Salem
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada