(3) APOCALYPTO, de Mel Gibson [2007]

Entretinguda i interessant aproximació històrica al context de la crepuscular civilització Maia poc abans del descobriment del “Nuevo Mundo” per part dels colonitzadors espanyols. Una època de decadència interna que apareix reflectida en una citació al principi del film: “Una civilització no es conquesta des de fora si no s'ha destruït a si mateixa des de dins”.
Concebuda com una cinta d'aventures la pel·lícula ens mostra l'instint i la lluita per la supervivència que caracteritza a l'espècie humana. Sense aprofundiments antropològics, la història contraposa dues maneres d'entendre la vida: una “hedonista” on s'aprofiten els recursos que proporciona l'ambient, sense més lluita que l'amor cap a les arrels i una altra caracteritzada per la recerca del poder absolut recorrent al sacrifici de vides humanes, per a rebre favors dels Déus, sense el menor respecte cap a la vida ni cap a la natura.
La vida plàcida i plaent del la tribu del protagonista –moment en què la pel·lícula gaudeix de certa dosi d'humor (les bromes sobre l'esterilitat d'un membre de la tribu)- deixa pas a una inquietant i pertorbadora tensió (també contreta per l'espectador) que pateix la població atacada, amb mostres realistes i contundents de vertadera cruesa; un espai obert a les pràctiques violentes, amb escenes esgarrifoses (mort, sang, devastació…) i a la superstició (el presagi de la xiqueta afectada de pesta, les pregàries en els sacrificis…)
És important subratllar el tracte respectuós del director cap a les llengües pròpies de cada territori (tal com va fer en “La passió de Crist”) –rodat en llengua maia yucateca- i l'atenció al màxim dels detalls (encara que és inevitable no caure en algun que altre anacronisme).
Se li pot atribuir al film una visió maniquea, on la valoració dicotòmica entre bons i roïns sol accentuar-se prou. No obstant això, aquesta llacuna queda compensada per la seua excel·lent narrativa i fotografia, el seu àgil ritme, la seua gran força visual en les imatges i per la magnífica interpretació del seu protagonista (Rudy Youngblood) el qual domina amb la seua mirada -contemplativa i penetrant- tots els recursos expressius.

APOCALYPTO. 2007. USA. Color
Direcció: Mel Gibson
Intèrprets: Rudy Youngblood, Dalia Hernandez, Jonathan Brewer, Raoul Trujillo, Gerardo Taracena, Rodolfo Palacios (Snake Ink), Fernando Hernandez Perez
Guió: Mel Gibson y Farhad Safinia
Fotografía: Dean Semler
Música: James Horner

(2) Quique González "Averia y Redención # 7" [2007]

Al voltant d´una hora aquest cantant madrileny, amb la seua banda La Aristocracia del Barrio, ens transmet totes les seues influències tant d´ací (Urquijo, Vega...) com angloamericanes (Petty, Young, Adams...). Estem davant de dèsset cançons que destil.len nostálgia i energia a parts iguals. L´obra, tal como glossa el seu títol, és un clarobscur en forma de música i lletres reflectit en les seues grans balades -“Doble fila”, “Backliners”, “La vida te lleva por caminos raros” (composta per Vasallo de Duncan Dhu), “Nos invaden los rusos” (amb emocionant instrumentació final), “Los desperfectos”- i en cançons properes al rock com “Pequeñas monedas y grandes mentiras”, “Avería y redención” amb col.laboració vocal de Leiva, de Pereza, el magnífic single “Hay partida” amb extraordinari guitarra acompanyant i solista de Javi Pedreira i “Las gafas de Mike”, entre altres.
Tal vegada una bona selecció, obviant les cançons més prescindibles, li haguera donat al disc un punt més de qualitat, però, ajustos a banda, cal reconèixer que estem davant d´un obra apreciable, intimista, allunyada de les radiofórmules i per tant, arriscada.

Valoració: 2,17

Psicodelia Americana: El sonido de la Contracultura

Anàlisi del moviment anomenat contracultura que va sorgir als Estats Units a la dècada dels seixanta a causa dels esdeveniments politicosocials i la seua relació amb les formacions musicals -conformades per una part de la joventut d´aleshores que s´oposava frontalment a una mentalitat de l’establishment totalment reaccionaria (intervenció a Vietnam, sobretot)-, en una societat que estava mutant.
Paral.lelament apareixien músics i bandes amb una immensa creativitat musical, compromesos amb tot allò que els envoltava.
D´aquesta manera els seus autors (Sergio Guillén i Andrés Puente), els quals mantenen una interessant web musical: Renacer Eléctrico, realitzen una espècie de guia on es fa una relació d'una gran quantitat de grups i en la que també es parla dels discs que més incidència i influència tingueren.
Grups de culte, la llavor del Hard Rock, l´època Hippy, el garatge, panteres negres, la tragèdia –Stones al capdavant- d´Altamont i músics entre altres com Grateful Dead, Hendrix, The Byrds, Joplin, The Sonics, Zappa, Nazz, The Loovin´ Spoonful, The Seeds, Flaming Groovies, Sly & The Family Stone… així com una interessant sèrie de anècdotes i curiositats (com la dolenta decisió de The Human Expression en el rebuig de “Born to be wild”), fan que aquest interessant llibre siga altament recomanable.

RESUM MUSICAL 2007

Kings of Leon han realitzat, per a Rockmetratge, el millor disc de l´any

Dintre del que hom pot arribar a abastar a l´hora d´escoltar música i si tenim en compte que aquest any en curs ja està ben avançat, potser siga el moment de fer un repàs a allò que ens ha oferit aquest passat 2007.
Si bé la collita no ens ha proporcionat cap obra mestra, almenys si ens ha deparat grates sorpreses, bons discs i alguna que altra decepció.
El Because of Times de Kings of Leons es per ROCKMETRATGE el millor disc de l´any. Amb un potent blues-rock d´aires surenys, els germans Followill han gestat un disc replet de bones cançons amb partícules noise i reggae, a més d´alguna que altra excel.lent balada. Ha sigut una molt grata sorpresa l´últim treball de Jet Lag. Amb nou vocalista han sabut fins i tot millorar la línia que portaven abans, cosa gens fàcil.
Fantàstics els Wilco i el seu Sky blue sky. La banda de Jeff Tweedy ha gravat un disc plàcid i assossegat que recorre al rock amb barrejes folk sense deixar de costat els solos de guitarra. Magnífica “Impossible Germany”.
Els toledans The Sunday Drivers, encara que un esglaó per baix dels fantàstic Little heart attack, han presentat un estimable tercer treball amb un pop-rock tradicional molt prop dels mètodes anglosaxons.
Han funcionat bastant bé els treballs en solitari de Marc Ford (ex Black Crowes) i Eddie Vedder (cantant de Pearl Jam), el primer reivindicant el rock clàssic, i el segon seguint el deixant més tranquil del seu grup.
Bon disc del “Boss” Springsteen, però per baix de les seues possibilitats. A aquesta mena de genis cal exigir-los més, sobretot després de les estupendes darreres entregues (fora de Devil and Dust). Així i tot ens deixa grandíssimes cançons com “Terry´s Song”.
Ha sigut una agradable sorpresa el soul de Amy Winehouse, el càlid folk de Josh Rouse i el rock intimista de Quique Gonzalez & La Aristocracia del Barrio.
Menció apart mereix el Cassadaga de Bright Eyes després de reinventar amb enginy el folk dylanià. El valencià Siwel ens mostra el seu univers personal en un estimable i plàcid A Healthy Shift. Cal ressaltar també l´ecleticisme psico-hippie de Devendra Banhart i el flamenc psicodèlic del darrer treball de Los Planetas en La Leyenda del Espacio.
Fins ací el primer bloc de discs, diguem-ne, “de primer nivell”. Ara anem a endisar-nos-en en una sèrie d´obres que encara que són acceptables han resultat irregulars:
El grunge-rock de Foo Fighters i, sobretot, el british rock dels Babyshambles de Pete Doherty han sigut quelcom repetitius. The Hold Steady ha impactat per la seua mixtura entre Thin Lizzy i Bruce Springsteen però a l'escoltar-los fa la sensació com si els haguera faltat rematar la feina. Rickie Lee Jones alterna entre grans cançons i altres prescindibles. P.J. Harvey més calmada, s´ha assegut al piano i ha fet un disc pausat d´aire romàntic amb moments dignes peró que no acaba de funcionar del tot, ja que cau en la monotonia.
Marlango pareix que posen, cada vegada que ofereixen quelcom nou, la marxa arrere. Spoon ha mostrat un pop-rock interessant a estones i Mccartney no ha defraudat, encara que ha mostrat un nivell més baix que en la darrera entrega.
Es esperançador el segon disc dels texans Midlake els quals empren un pop sinfònic prou convincent, es troba a faltar més cançons de la qualitat com la que obri el disc, la fantàstica “Roscoe”.
Passem, per finalitzar, al tercer i últim apartat referent a algunes obres que han decebut sobre manera. Més encara si ajuntem a músics de grans grups com Paul Simonon (baixista de The Clash), Simon Tong (guitarrista de The Verve) i Damon Albarn ('alma mater' de Blur). Diferents estils -rock, funk, ambiental i progressiu- que no donen un resultat satisfactori al projecte, a excepció d´algun passatge salvable com "History Song”. Alguns l'havien volgut equiparar amb el Parklife de Blur (més que una afirmació pareix una broma). Com és habitual, aquestes reunions quasi sempre resulten un fracàs.
Arcade Fire han estat molt inferiors aquesta segona vegada; massa ornamentació i ampul.lositat. Radiohead pareix que s´hagen preocupat més per llançar gratuïtament el seu treball a la xàrcia, que per la qualitat de les seues peces, i això és nota amb excès en el resultat final. Què dir de Withe Stripes? Molt poca cossa, un disc absolutament decebedor i és que el grup no alça el cap des de Elephant. Jack White és perd massa en els aguts sons de guitarra i en experimentacions que no porten a cap lloc.
Sé que hi hauran més grups, més treballs interessant que no he tingut l'avinentesa d´escoltar. Si algun lector considera alguna obra imprescindible que no s´haja parlat en aquest post, agrairia que fera el suggeriment. Ah! Per cert! Promet escoltar i comentar el darrer doble de Eagles que m´han dit que està molt bé.

(3) Jet Lag "Forever" [2007]

Després de la marxa del seu anterior vocalista (Pablo Garcia) aquest disc esdevenia en una autèntica prova de foc que el grup madrileny ha sabut superar amb escreix. Agafa el comandament vocal i compositiu el bateria Ramiro Nieto, qui ha deixat el seu seient per a posar-se al micro. La banda amb el seu pop dens, preciosista i d´aire cadenciós ha gestat uns dels millors discs de 2007.
Excel.lent la seua unitat sonora: acompanyament rock amb tocs psicodèlics ornamentats amb fastuosos cors, càlides guitarres i una genial secció de vents (sobretot en la impecable “My own personal flight attendant”, “Logical” i la que tanca el disc “And now I´ll close my eyes).

Valoració: 2,62

(2) Amy Winehouse "Back to Black" [2007]

Dotada d´una veu portentosa, el seu disc suposa una bafarada d´aire fresc al panorama musical de l´any 2007. La cantant conjumina sonoritats retro com el Soul, Rhythm and Blues, Gospel i Jazz. Els instruments de vent, les tecles i el seu talent ens transporten als anys 50-60, i es que escoltant aquest treball podem sentir la presència de Ella Fitzgerald, Aretha Franklin, Billie Holliday, la Motown, Phil Spector…
Si la totalitat del disc tinguera la qualitat de les seus tres primeres cançons estaríem parlant d´una obra mestra. “Rehab”, “You know I´m no good” i sobretot “Me & Mr. Jones” són una manera de dignificar i homenatjar als pioners del desenvolupament de la música Soul. Cal tenir en compte que Amy, a banda de la seua perfecció vocal, es la compositora de tots els seus temes la qual cosa dóna a entendre de les seues possibilitats.
Podem parlar de correcció si fem referència a la resta de cançons, exceptuant la magnífica “Tears dry on their own” o, per contra, l´embafosa “Love is a losing game”, però el que és clar es que estem davant d´una obra -malgrat algunes llacunes- atractiva i seductora.

Valoració: 2,15

ANUNCIS DE QUALITAT

De vegades els anuncis televisius ens ofereixen petites obres mestres. És el cas de la publicitat de Mastecard. Sorprèn veure com en tant poc espai de temps -tot just trenta segons- s´homenatja als símbols més emblemàtics de la cultura.
A través de la mirada imaginària infantil desfilen, tant personatges insignes de Cervantes, com obres artístiques de Gaudi i Picasso. Aquestes imatges es reforcen amb música del cançoner tradicional: Lorca, gran recopilador de cançons populars antigues, acompanya al piano a La Argentinita, la qual interpreta “Nana de Sevilla”.
La lectura més interessant de l´anunci –des d´un punt de vista cultural- és el poder de la fantasia dels menuts: eixe esperit creatiu que posseíem a la infantesa i que, dissortadament, anem perdent mentre ens fem majors. Una habilitat de veure mes enllà de les coses on es crea un món paral.lel on es viatja per uns llocs forjats d´il.lusió.