GENEROSITAT ROCKERA

És grat contemplar com el rock clàssic s'introdueix en l'imaginari musical de bandes que, independentment de la seua experiència, donen clara mostra de la seua font d'influència en produccions que ens retrotrauen a un rock de sabor anyenc.
Fiction Plane, la banda de Joe Summer, fill de Sting, ha realitzat un treball prou estimable. Pop melòdic, agitació rockera, llampades reagges i vuitanteres, així com elements psicodèlics, ronden per cada solc junt amb la sòbria veu de Joe (en alguns moments increïblement semblant a la del seu progenitor).
“Death Machine” i “Drink” són dos clars exemples del contrast entre el rock esguerrat i la balada harmoniosa presents en el grup. “Running the country” i “Cross the line” són dues peces a destacar per la seua arriscada instrumentació i per la seua proposta psicodèlica. Un grup a seguir.
Els germans Rich i Chris Robinson al front de The Black Crowes realitzen un encomiable compendi de Rock, Hard, Folk, Blues i Country en Warpaint. Consolidats en el panorama musical des que debutaren amb Shake your money maker (90), el grup -encara que amb menys fuel que llavors- continua il·lusionant amb eixa barreja de rock clàssic i sureny. Com a prova, el magnífic blues-rock “God's got it”.
Quan escoltes The Fleshtones et preguntes: Estan ací els Sonics? Perquè aquests veterans de Nova York són deutors i hereus del garatge-rock primigeni que despatxaven els americans The Sonics a mitjan dels anys 60.
Take a good look , replet de temes curts que estan sustentats per guitarres garatgeres i per la veu esguerrada de Peter Zaremba ens porta a escoltar bombes tan notables com la intensa “First day (are you coming on to me)”, la surfera “Ruby's old estafe” o el seu senyal als citats Sonics en “New York City”. En definitiva, energia a dolls fabricada per aquestos incombustibles rockers novaiorquesos.

(2) Fiction Plane "Left Side Of The Brain" Valoración: 2,06
(2) The Black Crowes "Warpaint" Valoració: 2,14
(2) The Fleshtones "Take a Good Look" Valoració: 2,18

(4) EL TRUCO DEL MANCO, de Santiago A. Zannou [2008]

Working on a dream

Contundent, arriscada i estupenda òpera prima del realitzador Santiago A. Zannou qui analitza a la perfecció tant la psicologia d'uns personatges com les circumstàncies d'uns ambients no habituals en el cinema convencional. Si això li afegim l’honestedat del realitzador a l'hora de tractar la condició de discapacitat del seu protagonista principal el resultat és un film que deixa una empremta indeleble en la ment de l'espectador.
La història de Cuajo i els seu somni (el projecte de muntar un estudi de musica hip hop), és una bellíssima metàfora sobre l'afany de superació (“A mi no me digas que no se puede”). L'entrebanc de les deficiències físiques son suplides amb escreix per una prodigiosa força moral, tot el contrari que el seu company Adolfo, fill d'immigrant alcohòlic i amb problemes d'addicció a les drogues. Tots dos amb famílies desestructurades lluiten fugir dels tripijocs de carrer amb l’esperança de trobar un treball digne, per a d’aquesta manera autorealitzar-se en el millor que saben fer: cantar i mesclar.
La direcció atrau, especialment, pel seu realisme i per mostrar la cara més crua de la vida amb totes les seues amargures. La marginació que a causa de l'atzar del naixement en barris perifèrics marginals han de patir els protagonistes esdevé en una autentica lliçó de fortesa i de convicció.
Cal destacar la interpretació de Juan M. Montilla “El Langui” y de Ovono Candela (magistral la ultima escena on presenta el seu habitual posat impertèrrit amb el rostre ensanguinat).
Per tot això, podem afirmar que El truco del manco és un film que destil.la honestedat, frescor i sinceritat en tots els seus aspectes. Valga el títol del darrer disc del Boss per resumir l’esperit d’aquesta obra. De visió imprescindible.

EL TRUCO DEL MANCO. 2008. Esp. Color
Direcció: Santiago A. Zannou
Intèrprets: Juan Manuel Montilla, Ovono Candela, Javier Iglesias, Elio Toffana, Fanny Gatibelza, Juan Navarro, Alicia Orozco, Mala Rodriguez
Guió: Santiago A. Zannou e Iván Morales
Fotografía: Albert Pascual
Música: Woulfrank Zannou

(2) Mudcrutch "Mudcrutch" [2008]

Mudcrutch va ser el primer grup de Tom Petty abans de formar la seua banda de sempre, The Heartbreakers. En l'actualitat s'han tornat a reunir per a fer aquesta obra homònima.
Estem davant d'un atractiu disc d'arrels on podem apreciar totes les influències country, folk i rock de l'autor. Peces tradicionals tan magnífiques com “Shady Groove” i “June Apple”, de collita pròpia com la sensacional “The wrong thing to do” amb ascendència del Dylan més elèctric, la fantàstica balada “Crystal River” o la moguda “Bootleg Flyer”.
Per finalitzar, cal destacar l'estimable cover de Dave Dudley “Six days on the road” que és una autèntica delícia rockera i la versió de The Byrds “Lover of the Bayou”, magistral revisitació representada per una perfecta conjunció de guitarra amb la resta d'instruments dotada d'una gran capacitat emotiva.

Valoració: 2,35

(3) CENIZAS DEL CIELO, de J.A.Quirós [2008]

¿Per què has de fotre'm la vida?

Hi havia una lletra d’una cançó (La gent vol viure en pau) del grup de folk-fusió català Companyia Elèctrica Drama que deia quelcom així: “…la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana…”. Doncs bé, aquesta frase encaixaria perfectament en el pensament de Federico, el protagonista del film.
I és que deixant a banda la contraposició i les contradiccions que mostra el realitzador entre el progrés i el respecte a la terra, el que és evident en aquesta obra és l’alteració (i manipulació) que pateix un paisatge originàriament tranquil i rural.
La causa de Federico -qui durant tota la seua vida ha lluitat per tancar eixa monstruositat (la central tèrmica) adherida a la seua realitat concreta- s’enriqueix amb l’aparició de Ferguson, escriptor escocés de guies turístiques que irromp per casualitat a causa d’una avaria de la seua roulotte en el lloc on es desenvolupa la història. Aquest s’amera involuntàriament d’una realitat injusta i dels esdeveniment que envolten el grup amb el qual es belluga Federico. Arran d’això naix una complicitat entre ambdós que es barreja amb la influència que té amb la gent del poble.
Cenizas del cielo és una pel.lícula optimista i llibertària amb un bon grapat de dosis d’humor (la metàfora de l’esperança en el naixement de Kyoto -nom que li posa al vedell en homenatge al Compromís-, l’abraç al cirerer, el golf…) que es combina amb el dramatisme de l’atemptat contra el medi ambient i contra el modus vivendi d’una estructura social acostumada al contacte directe amb la natura.
Però el súmmum del desvergonyiment arriba quan acusen al protagonista de delicte ecològic, i es que, a propòsit de la cançó de l’encapçalament d’aquest post, la pel.lícula ens fa meditar sobre les accions dels nostres mandataris, així com el perquè de vegades la gent humil ha de suportar qüestions alienes a la seua voluntat per a engreixar les butxaques dels poderosos.
Amor, reivindicació, amistat, poesia i denúncia es convenen en aquest magnífic film de J.A Quirós, un director compromés que ja va donar comptes de la seua vàlua al seu anterior treball Pídele cuentas al rey (que per cert, l’anomenen com a una mena d’autohomenatge).
Ressaltar, per finalitzar, la immensa interpretació de Celso Bugallo, un excel.lent actor (qui ja ho va demostrar en la Noche de los girasoles) on podem comprovar com l’edat avançada no està en absolut renyida amb el bon treball d’un actor.

CENIZAS DEL CIELO. 2008. Esp. Color
Direcció: José Antonio Quirós
Intèrprets: Celso Bugallo, Clara Segura, Gary Piquer, Fran Sariego, Beatriz Rico, Txema Blasco, Raquel Evia, Eduardo Antuña, Nicolas Fernandez, Carlos Kaniowski
Guió: Dionisio Pérez y José Antonio Quirós
Fotografía: Álvaro Gutiérrez
Música: Ramón Prada

ENCERTS PARCIALS

Ens endinsem en el comentari de sis discs realitzats l'any que hem deixat i que -almenys parcialment- compleixen amb les expectatives creades:

Amb una notable milloria respecte al seu anterior The Information (07), Beck ens ofereix en aquest Modern Guilt un prometedora arrancada amb quatre primeres cançons (“Orphans”, “Gamma Ray”, “Chemtrails” i “Modern Guilt”) que són una encertada combinació de Rock, Garatge i Psicodèlia, llàstima que algunes de la resta de peces es diluïsquen en una inoportuna experimentació. Destacar també el tema que tanca el disc, l'apreciable balada “Volcano”.
Inferior al seu darrer llarg A blessing and a curse (06), els nord-americans Drive- By Truckers continuen amb el rock “sureño” per a plasmar-ho en un ambiciós treball de 19 cançons. Brighter than creation's dark és una obra que combina influències de grups com Lynyrd Skynyrd amb el neocountry tan peculiar de la banda i que resulta -a causa de la seua alternança de grans temes amb altres més avorrits- tan estimable com excessiu.
Els islandesos Sigur Ros reflecteixen el seu post-rock de reminiscències simfòniques en el seu últim redó Með suð i eyrum við spilum endalaust. Obra que ens introdueix dins del seu univers melòdic i que, malgrat en alguns passatges hi haja una excessiva grandiloqüència, suposa un agradable exercici de relaxació.
Power pop i Rock alternatiu és la proposta de Nada Surf en Lucky; replet de melodies enèrgiques amb contínues guitarres encara que amb la sensació de massa similitud entre elles. Ressaltar la magnífica dolçor a dues veus de la seua ultima cançó “The film did not go assalt”.
La setena entrega de Marah és un disc de rock-pop inspirat a estones i quelcom inconsistent però, no obstant, amb bones peces com “Coughing up blood”, “Santos de madera”, “Angels of destruccion” i “Wilderness” que és un interessant collage final de deu minuts amb una trepidant instrumentació (gaites incloses).
Per últim, l'australià Nick Cave expandeix el seu característic rock amb tints ombrius a la seua darrera entrega. Pinzellades surreals, grans texts i gemecadores guitarres conformen aquest Dig, Lazarus Dig que -encara que amb algunes llacunes- conté temes tan formidables com “Lie down here (and be my girl)”, “More news from nowhere” i l'excepcional balada “Jesús of the moon”

(2) Beck "Modern Guilt" Valoración: 1,68

(2) Drive- By Truckers "Brighter Than Creation's Dark" Valoració: 1,70

(2) Sigur Ros "Med Sum I Eyrum Vid Spilum Endalaust" Valoració: 1,71

(2) Nada Surf "Lucky" Valoració: 1,76

(2) Marah "Angels of Destruction" Valoració: 1,83

(2) Nick Cave & The Bad Seeds "Dig, Lazarus Dig" Valoració: 1,89

SENSE SUBSTÀNCIA

Analitzem ara quatre discs produïts durant el passat any per grups i músics consolidats en el panorama actual i que, no obstant, han suposat un intent fallit per enfortir la seua posició en l'ambient musical.
L'embolic de pop, rock i tecno -així com la seua evocació dels vuitanta- que proposen Magnetic Fields en el seu Distortion no acaba de convèncer, més prompte deixa l'oient en una sensació general de monotonia.
Els britànics Supergrass van tenir el seu moment més àlgid amb la publicació del seu fantàstic homònim Supergrass (99) i amb la seua digna continuació Life on the other planets (02); ambdós oferien un rock prou peculiar, deutor del glam i el simfònic. No obstant, els seus següents treballs -tant el seu Road to rouen (05), com aquest Diamond Hoo Ha- han perdut la frescor i l'enginy dels seus antecessors, amb unes cançons que es queden sempre a mitjan camí.
Em va agradar el primer disc de la reunió de Jack White provinent de White Stripes per a formar The Raconteurs. El seu Broken brown soldier (06) va ser una acceptable i arriscada obra amb reminiscències psicodèliques i beatlelianes. No obstant, no puc dir el mateix del seu últim Consolers of the Lonely perquè, a excepció d'alguns interessants passatges, resulta -a causa de la seua aguda instrumentació- massa carregós.
Lluny del magnífic i stonià Riot city blues (06), els escocesos Primal Scream s'acosten en aquest Beatiful Future massa a l'electre-rock i presenten un treball amb molts alts i baixos encara que amb alguna que altra cançó apreciable com “Beatiful Summer”.
Per tant, quatre treballs que estan desproveïts de la suficient substància per a entusiasmar.

(1) The Magnetic Fields "Distortion" Valoració: 1,07
(1) Supergrass "Diamond Hoo Ha" Valoració: 1,21
(1) The Raconteurs "Consolers of the Lonely" Valoració: 1,36
(1) Primal Scream "Beatiful Future" Valoració: 1,37

(3) LA VIDA DE LOS OTROS, de Florian Henckel von Donnersmarck [2007]

Sonata per a un bon home

Interessant producció alemanya guanyadora d'un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa que suposa una revenja contra el sistema governant de l'extinta Republica Democràtica Alemanya (RDA).
Des d'un punt de vista cinematogràfic cal destacar la seua posada en escena amb una atmosfera grisa -molt ben aconseguida- que simbolitza el règim dominant, així com la magnífica interpretació de Ulrich Mühe en el paper d'espia com a oficial de la Stasi (la policia secreta alemanya de l'estat).
Si bé l'obra no aprofundeix en els aspectes que comporten a aquest sistema a realitzar mètodes tan contundents -algunes veus han titlat a la pel·lícula de parcial i d'oferir una visió irreal sobre la RDA (segons comenten està realitzada per part de ciutadans occidentals (wessi) en contra dels de l'est (ossi) amb l'objecte de perpetuar el Mur que contínua vigent a la ment col·lectiva d'ambdues Alemanyes)- el més rellevant al meu entendre -al marge d'altres aspectes d'interès com les relacions del grup de dissidents- és tant el retrat sobre la soledat que ofereix el director com el conjunt de processos mentals que experimenta l'oficial, una persona freda, calculadora i escrupolosa, per a arribar a participar afectivament, mitjançant les escoltes, amb les seues víctimes. I és que durant l'espionatge brollaran, d'un lloc recòndit del seu esperit, les seues voluntats més reprimides.
Cal destacar l'habilitat del director en el darrer tram del film, amb una intriga molt intel·ligent que desemboca en la conversió de Gerd Wiesler a la filantropia.

LA VIDA DE LOS OTROS. 2007. Alemanya. Color
Direcció: Florian Henckel von Donnersmarck.
Intèrprets: Martina Gedeck, Ulrich Mühe, Sebastian Koch, Ulrich Tukur, Thomas Thieme, Hans-Uwe Bauer, Volkmar Kleinert, Matthias Brenner, Herbert Knaup.
Guió: Florian Henckel von Donnersmarck
Música: Gabriel Yared y Stéphane Moucha.
Fotografía: Hagen Bogdanski.
Vestuari: Gabriele Binder.