(3) GREEN ZONE, de Paul Greengrass [2010]

Exercici d'autocrítica

Valenta –per la seva mirada cap a dintre en tractar-se d'un film americà- i interessant cinta en la qual a través de les creixents sospites del seu protagonista (un immens Matt Dammon), podem observar les mentides que van impulsar una ocupació junt a tots els seus tèrbols interessos creats.
Els motius d'una guerra amb el fals argument de les Armes de Destrucció Massiva, porta amb si un paisatge de mort i destrucció per a vergonya (?) de la terna de les Açores i el funest resultat de les 191 víctimes de la massacre de Madrid.
Quanta gent innocent va haver de pagar les conseqüències?

GREEN ZONE. 2010. USA-Bri-Fra. Color
Direcció: Paul Greengrass
Intèrprets: Matt Damon, Greg Kinnear, Amy Ryan, Brendan Gleeson, Jason Isaacs, Khalid Abdalla
Guió: Reginal Harkemer
Fotografía: Brian Helgeland
Música: John Powell

(2) LESLIE, MY NAME IS EVIL, de Reginald Harkema [2010]

Innocència sagnant

Al fil d'allò que s'ha comentat en l'anterior post , aquesta pel•lícula que comentarem conté suficients vímens com per a embastar una perfecta història.
Realment el tema és molt interessant i, de fet, es poden constatar amb la proposta del director amb diversos episodis entremesclats que inviten a la reflexió: Vietnam, el fanatisme religiós, el conservadorisme, la revolució hippy, els dubtes morals del jove que formava part del jurat popular...
I, a pesar, d'algunes llacunes -com el psicòpata de disseny que interpreta Ryan Robbins, la falta d'aprofundiment en la psicologia de la Cheerlader o la realització a manera de telefilm, la cinta aconsegueix mantindre el seu atractiu.

LESLIE, MY NAME IS EVIL. 2010. Canada. Color
Direcció: Reginal Harkemer
Intèrprets: Gregory Smith, Kristen Hager, Ryan Robbins, Kristin Adams, Kaniehtiio Horn, Angelica Scannura, Sarah Gadon, Tracy Wright, Don Mckellar, Travis Milne
Guió: Reginal Harkemer
Fotografía: Jonathon Cliff
Música: Paul Kehayas

(3) CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL [1995]

Pertorbació en cadena

La primera vegada que vaig conèixer la història de Charles Manson a través d’aquest documental, em vaig quedar sorprés per l'esglaiadora radiografia d'un dels criminals més torbadors de la història. Horroritza adonar-se de l'existència d'aquest tipus de ments patològiques i del seu gran poder de manipulació.
També resulta impactant el futur que aquest misteriós psicópata els va procurar a les seues joves acòlites. Hom es pregunta: Com és possible deixar el control d'un mateix a la mercè d'altra persona? Què és el que passaria per les seves ments alienades?.
Tot això ens condueix a l'impressionant contrast final entre els integrants de la, en altres temps, “Família”: la ratificació d'un i el penediment –com si haguessin despertat d'un mal somni- d'unes altres.

CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL. 1995. USA
Direcció:Peter Tarshis

(5) The Doors "The Doors" [1967]

Primer disc d'aquesta banda californiana que suposa una autèntic exemple de domini, destresa i compenetració. Músics tècnicament impecables com Ray Manzarek en els teclats, Robby Krieger a la guitarra i l'extraordinària veu de JIm Morrison qui, junt amb els seus inquietants textos, donen forma a aquest disc fonamental en la història del Rock.
En els seus solcs hi podem trobar superbs clàssics com “Break on Trough (to the other side)”, “Light my fire” I els deu minuts que tanquen el disc amb l'èpica “The End”. Hipnótiques i psicodèliques melodies com la fantástica “Soul Kitchen”, la balada “The Crystal Ship” i la impressionant “End of the night”. Temes rock barrejats amb el seu peculiar estil abanderat pel virtuós, sucós i psicodèlic teclat de Manzarek com “I looked at you”, “Twentieht Century Fox” o “Take it as it comes”.
Aixi com també dos covers: Una adaptacio de la melodía del tándem Weill-Bretch, la festiva “Alabama Song (Whiskey Bar) i la magistral versió del blues de Willie Dixon “Back Door Man” amb un Manzarek i un Morrison portentosos.
En definitiva una autèntica obra mestra que tindrà una espècie de continuació en el seu següent disc, l'estupend Strange Days (67).

The Doors:
L.A Woman (71)

CANÇONS OCULTES: Manager's Blues, de Revólver (Si no hubiera que correr, 1992)

Si hi ha una cosa per la qual destaca Carlos Goñi és per la seva habilitat en les sis cordes. Fundador, a banda de Revólver, de grups com Garaje o Comité Cisne, aquest cantant i guitarrista ha estat des de l'any 82 deixant el seu segell particular en cadascun dels seus projectes. Encara que a la seva discografia impera la irregularitat, és just reconèixer els seus colps precisos en alguns dels seus temes. Goñi mai no ha amagat la seva devoció pels clàssics (és evident les seves contínues picades d’ullet a Springsteen). En aquesta ocasió el seu homenatge al blues és francament admirable amb la cançó que tanca el disc del seu segon L.P Si no Hubiera que Correr (92). M'estic referint a “Manager’s Blues”: Un sensacional blues que no pot deixar indiferent tant per la seva magnífica atmosfera creada com pels seus demoledors puntejos de guitarra.

CANÇONS OCULTES: Viva Corrales, de Las Ruedas (Viva Corrales, 1988)

Una de les millors cançons del rock espanyol i no sé fins a quin punt desconeguda. Las Ruedas van ser un grup de rock madrileny que a mitjan dels 80 van realitzar el seu primer EP per després realitzar tres discos més fins a la seva dissolució en 1993. Discos discrets però dignes, amb un toc d'independència i amb algunes cançons que van excel.lir i van tenir certa ressonància com “Ok Nastassia Kinsky” o “Rosa’s Motel”, però no de la qualitat suprema d'aquesta magnífica “Viva Corrales”.

CANÇONS DIDÀCTIQUES: 2.- "La Depressió": Canción para una Depresión, de J.B. Humet (Hay que vivir, 1981)

Encara que no haja sigut seguidor de la seua trajectòria i no es trobe dins de les meues predileccions, cal reconéixer que Joan Bautista Humet sempre ha sigut prou hàbil a l'hora de descriure realitats socials.
"Canción para una depresión" detalla intel•ligentment les sensacions i percepcions d'aquest trastorn de l'estat de l'ànim. El cantautor actua com un perfecte analista, detallant la simptomatologia d'aquesta dolència contemporània que es reforça per eixe aire malenconiós que imprimeix a la seva melodia.
Identificable per a molts, didàctica per a tots.

Uno no sabe lo que pasa,
qué luna cambió,
que se introdujo en casa
y te atrapó.

Uno se apaga de repente,
sin saber porqué,
enfermo de algo inexistente
que va oprimiéndote.

La tarde pasa tan despacio,
y hay tanto espacio en un rincón,
que uno quisiera correr de un tirón,
huir hasta el portal,
y ya no hay solución.

Es algo más que pesadumbre,
es más soledad,
que arrastra la costumbre
por dónde va.

Ese silencio impertinente
que insiste en hablar,
y no hay amor y no hay ausente
que lo pueda calmar.

Es esa vida sin sentido,
o aquel amor que embarrancó.
O simplemente que has vuelto a saber
del hombre que partió
y no pudiste ser.

Uno se agarra a cualquier cosa,
por no reventar,
y acaba por hallar
la mas airosa.

Buscando amores más cercanos
por la habitación,
abandonándose a sus manos
y a la imaginación.

La soledad da tanto miedo
y hay tantos miedos que aliviar,
pero no cede, de nada sirvió,
se irá como llegó,
se irá sin avisar.