(1) Arcade Fire "The Suburbs" [2010]

Em va agradar bastant el debut d'Arcade Fire amb Funeral (04), un disc amb una gran riquesa melòdica i instrumental. El seu posterior Neon Bible (07), encara que mantenint la seva línia estilística amb sons post-rock i orquestracions glam, no va aconseguir ni de lluny la qualitat del seu predecessor, amb un excés d'ornamentació i ampulosidad en les seues melodies.
En la meva opinió aquest The Suburbs, encara que amb algun moment apreciable, segueix amb la mateixa tònica monòtona que Neon Bible.
Un disc totalment sobrevalorat.

CANÇONS OCULTES: Buscando tu luz, de Carlos Segarra (Las edades de Lulú, 1990)

Tema corresponent a la Banda Sonora Original de Las Edades de Lulú (Bigas Luna, 1990), basada en la novel.la de Almudena Grandes, en la qual el director mostra un erotisme explícit autènticament alliberador.
La música original del film correspon a Carlos Segarra-excepte "Walk on the wild side", de Lou Reed (magnífica la sensualitat de l'escena)-, en què el cantant de Los Rebeldes mostra el seu segell particular, deixant en els seus temes una barreja inquietant entre romanticisme, perversió, ingenuïtat i atmosfera rocker romàntica anys 50-60.
Aquesta cançó, "Buscando tu luz", és una bona prova.

(4) Supertramp "Breakfast in America" [1979]

Un retret que sempre se li ha atribuït a aquest disc és el de ser excessivament comercial i d'allunyar-se de la línia simfònica-progressiva de les seues obres mestres, com Crime of the Century (74) o Crisis, What Crisis? (75).

De vegades, quan un grup musical no fa més que crear obres mestres com si foren rosquilletes, alguns crítics —intolerants davant qualsevol intent de renovació— esperen a l'aguait per posar fre a aquest estat continu de gràcia.

Breakfast in America era una bona excusa: algunes cançons enganxoses (en el bon sentit del terme) i ritmes més digeribles podien ser un blanc perfecte. No obstant això, si analitzem el treball, no estaria de més preguntar-nos si és habitual fer un disc d'estudi del qual es puguen extreure, almenys, fins a sis singles (el 60%, en aquest cas).

Efectivament, amb bombes del calibre de "The Logical Song" (intel·ligent utilització de les esdrúixoles) i l'homònima "Breakfast in America" (magnífic el trombó), s'adverteix que estem davant d'un treball que té molt a oferir. A més, podem descobrir melodies fantàstiques com "Goodbye Stranger", precioses balades de la qualitat de "Lord Is It Mine" (Hodgson), "Casual Conversations" (Davies) o gaudir de la impressionant "Take the Long Way Home", amb una entrada emotiva d'harmònica i un ritme hipnòtic de teclat (en la meua opinió, una de les millors cançons d'aquesta banda, una autèntica genialitat de Roger Hodgson).

Però això no és tot: si examinem les quatre cançons restants (que podríem definir com menys "seductores" a primera escolta), ens trobem amb la dolçor d'"Oh Darling", la desesperació de "Just Another Nervous Wreck", l'expressivitat emocional del seu pròleg "Gone Hollywood" i l'impressionant epíleg "Child of Vision", on deixen clar que el seu vessant progressiu està totalment intacte, gràcies a la improvisació i l'extensió de la peça.

Belles melodies, sonoritat de teclats i harmonia vocal i lírica. Comercial i ensucrat per a alguns. La resta, a gaudir!.

Crítiques de Supertramp:
"Crisis, What Crisis?" (1975)

(2) Ray LaMontagne and The Pariah Dogs "God Willin' & The Creek Don't Rise " [2010]

Quart disc del cantautor de New Jersey i primer amb la col.laboració d'una banda. Els músics de The Pariah Dogs són els que l'acompanyen en aquest treball impregnat d'expressions folk, country i soul.
La seua peculiar finor vocal, la seva sensibilitat melòdica i la seva solvent execució doten el disc d'una evident senzillesa clàssica. I és que el cantautor aconsegueix el seu objectiu en la creació d'aquest treball, tan allunyat dels dictats comercials com pròxim al seu academicisme (The Band, Stephen Stills ...).
A destacar la cançó que tanca el disc, "Devil's in the Jukebox" un fabulós compendi blues-soul amb una harmònica fascinant.

(2) The Wave Pictures "Susan Rode the Cyclone." [2010]

Aquesta prolífica banda de rock britànica ha realitzat amb Susan Rode the Cyclone un estimable disc que en les seves successives escoltes ens transporta als diferents derivats de la música rock com el prog, la psicodèlia i el country-folk. Aquestes diferents expressions són fagocitades pel grup per, al mateix temps, harmonitzar amb la seva treballada lirica i el seu personal estil indie.
La guitarra punyent i els característics trets vocals del seu cantant David Tattersall imprimeixen una gran personalitat a cadascuna de les seves melodies: "Kittens", "American Boom" o el magnífic single "Sweetheart" són una bona prova.

(3) Bruce Springsteen "Greetings from Asbury Park N.J." [1973]

L'òpera prima del cantant de New Jersey és un estupend disc de folk-rock amb clares influències de Bob Dylan. Al disc podem trovar-hi a la E. Street Band i els seus magnífics instrumentistes amb Clarence Clemons com a estendard.
En Greetings From Asbury Park N.J. s’adverteix la portentosa capacitat lírica i compositiva d'un autor que segueix emanant qualitat en cadascun dels seus discos al llarg de la seva prolífica carrera.
Cançons que a mesura que ha transcorregut el temps s'han convertit en autèntics himnes, especialment en els seus directes, com la deliciosa “Growin’ up”, el jazz-rock de "Spirit in the night”, l'enèrgica malenconia de “For you” o la rítmica de “It’s hard to be a Saint in the city”.
Destacar altres grans peces com la vivor que desprenen “Blinded by the light” o "Does this bus stop at 82nd Street?", la quietud de “Mary Queens of Arkansas”, la bellesa de la balada “The Angel” i finalment la preciosa “Lost in the Flood” una suggestiva barreja d'instrumentació i lirisme.
Un treball que va obrir les portes a un dels més grans autors de la música contemporània.

(4) The Doors "Strange Days" [1967]

La màgia continua. Si el seu primer disc homònim era una obra mestra, aquest treball suposa una espècie de continuació estilística i de composició. I és que una bona part dels temes que componien Strange Days van ser composts al mateix temps que els inclosos en el primer àlbum del grup editats al principi del mateix any. En Strange Days també es troba concentrat l'esperit de The Doors, un grup que va elevar la concepció artística de la música pop afrontant assumptes transcendentes per a la societat en la qual vivien.
El rock-hipnòtic, que passeja per tots els seus solcs, és manejat a la perfecció per aquesta banda de brillants músics al costat de l'extraordinària capacitat vocal de Jim Morrison.
La proposta de l'àlbum es mostra des del principi en la seva surrealista portada d'estètica circense i, especialment, en el seu contingut: la lírica i la psicodelia impreses en belles balades com “You’re lost Little girl” i “I Ca’t See your Face in my Mind", la disbauxa de sons torbadors en “Moonlight Drive”, els portentosos exercicis de mixtura d'expressió musical en les impressionants “People are Strange”, “Strange Days”, “My Eyes Have Seen you”, “Unhappy Girl” i l'espectacular deliri de sons pop-rock, amb una poderosa càrrega sexual, que suposa el seu single “Love me Two Times”.
Morrison deixa la seva petjada poètica amb la somiadora “Horse Latitudes” , recitada pel cantant amb sons ombrius de fons.
L'esquinçador tema final “When the Music Over”, és un extens poema èpic que tanca aquest fantàstic disc que -com “The End”, tema que tanca el seu anterior treball- és un joc d'interacció dramàtica entre els músics i la veu de Morrison amb un clarificador missatge per a la joventut de l'època: “Volem el món i ho volem ara” (“We want the world and We want it, now”).
Amb aquest disc el grup californià es va reafirmar com un dels més innovadors i controvertits de la dècada dels 60.

Crítiques de The Doors:
"The Doors" (1967)
"L.A. Woman" (1971)