(3) Thin Lizzy "Renegade" [1981]

Tot i que va ser el seu penúltim disc i que no va ser molt ben acollit per la crítica, al meu entendre, estem davant d’un fabulós treball. Renegade conté tres grans temes (l'homònima "Renegade", "No One Told Him" i "It 's Getting Dangerous") del seu líder Phil Lynnot en què destaca una fantàstica línia de baix i una excel • lent veu -quelcom així com una espècie de mixtura entre Van Morrison i Springsteen-. Aquestes tres cançons són una clara evidència que tot allò que crea Lynnot ha de ser pres molt en compte. 

Les cançons restants, encara que de menor nivell, no són meres comparses ja que contenen moments destacables com ara la introducció de teclats i la seua posterior guitarra del tema que obre el disc "Angel of Death", la moguda "Leave This Town" que recorda la música de l'anterior component de la banda Gary Moore, l'experimentació jazzística i aflamencada de "Fats" i "Mexican Blood" respectivament, així com la més enganxosa i comercial -però no exempta de qualitat-"Hollywood (Down On Your Lock)" . 

Digníssim treball. 

(4) EL GABINET DEL DR. CALIGARI, de Robert Wiene [1920]

Força visual

El Gabinet del Dr Caligari va suposar el naixement de l'expressionisme alemany en el cinema. Aquesta pel • lícula del director alemany Robert Wiene -Fritz Lang seria en principi el realitzador però no va poder perquè encara estava enmig del rodatge del seu film Les Aranyes- està proveïda d'una fantàstica posada en escena amb suggerents decorats i una atmosfera espectral molt ben aconseguida que influeix substancialment en la trama. 

Una història extraordinàriament narrada, amb volta de rosca inclosa, quelcom sorprenent ja que estem parlant dels anys vint. De fet la seva influència posterior ha sigut immensa com el cinema de la Hammer o en directors contemporanis com Burton o Lynch.

Imprescindible.  

EL GABINET DEL DR. CALIGARI. 1920. Alemanya. Muda.
Direcció: Robert Wiene
Intèrprets: Werner Krauss, Conrad Veit, Friedrich Feher, Lil Dagover, Rudolf Klein-Rogge, Hans Heinz Von Tawardowski
Guió: Carl Mayer, Hans Janowitz
Fotografia: Willy Rameister

(2) The Decemberists "The King is Dead" [2011]

The Decemberists han realitzat un magnífic compendi de folk i country rock. Harmòniques, òrgan, pedal steel i guitarres acústiques es convenen per realitzar temes d'apreciable qualitat com "Your say carry it all", "Calamity song", "Rox in the box"o "All arise!".

Ja va despertar el meu interès el seu conceptual The Hazards of Love (09) amb referències a l'edat mitjana, no obstant, aquest The King is Dead és encara més reflexiu amb reminiscencies a Dylan i Young.
A escoltar. 

(3) NADIER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ, de Asghar Farhadi [2011]

 Visions diferents

Un dels trets que més criden l'atenció en aquest brillant film és la seva espontaneïtat. Al llarg del metratge, la càmera es passeja davant d'uns personatges i unes situacions de manera tan absolutament objectiva que deixa l'espectador totalment implicat. 

Una història de posicions enfrontades en què es donen una gran diversitat de circumstàncies (drama familiar iranià sobre el divorci, malaltia d'Alzheimer, diferència de classes, judicis ...) que sota la mirada imparcial del seu realitzador, mostra els diferents punts de vista de cada personatge del film. 

Cal vore-la.  

NADIER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ. 2011. Irán. Color
Direcció: Asghar Farhadi
Intèrprets: Peyman Moaadi (Nader), Leila Hatami (Simin), Sareh Bayat (Razieh)
Guió: Asghar Farhadi
Fotografia: Mahmuoud Kalari
Música: Sattar Oraki 

Crítiques d'Asghar Farhadi: Todos lo saben (2018)

(2) Bon Iver "Bon Iver" [2011]

Estimable segon disc del grup del cantautor Justin Vernon ple de temes en què la quietud i la malenconia són el factor predominant. 

La seua veu a manera de falset ajuda a escoltar aquesta col·lecció de cançons com un sentiment de somni que porta a l'oient fins un estat quasihipnòtic.  

"Holocene" i "Towers" són una bona prova, dues balades que marquen l'estil del disc, una barreja de folk i de dream pop.

(2) Beady Eye "Different gears, still speeding" [2011]

Beady Eye és el projecte que ha creat Liam Gallagher després de la ruptura d'Oasis.
El resultat ha estat un interessant treball amb reminiscències sesenteras i psicodèliques, sense oblidar que l'esperit de Lennon sobrevola cada solc del disc (escoltar "Three ring circus"). 

D'entre les grans cançons cal destacar l'estupenda psicodèlia-pop de "Millonaire", la fantàstica balada amb aires d'himne "Kill for a dream" i el genial progressiu "Wigwam".

(4) INCENDIES, de Denis Villeneuve [2011]

 La dona que canta

Amb una narració impecable mitjançant fragments -passats i presents- que es van embastant a mesura que es desenvolupa la història, el canadenc Denis Villeneuve signa una pel • lícula que deixa l'espectador totalment implicat en tot el que passa.
Les vicissituds de la mare, el viatge cap l'horror que han de realitzar els fills per descobrir la veritat, les guerres, conflictes de religió, incest accidental... Tot es barreja per convidar-nos a reflexionar sobre l'angoixa i el perdó.
Una cinta dura, punyent -amb magnífiques interpretacions-, sobre les conseqüències de l'extremisme religiós i la indestructible voluntat d'una mare en la lluita per la vida dels seus fills. Va ser nominada a l'Oscar a la millor pel • lícula estrangera, no va poder emportar-se'l però va ser també digna mereixedora.
De visió imprescindible.

INCENDIES. 2011. Can. Color
Direcció: Denis Villeneuve
Intèrprets: Lubna Azabal (Nawal), Mélissa Dèsormeaux-Poulin (Jeanne), Maxim Gaudette (Simon), Rémy Girard (notari Jean Lebel)
Guión: Denis Villeneuva, a partir de l'obra teatral de Wajdi Mouawad
Música: Grégoire Hetzel