(3) R.E.M "Murmur" [1983]

Fantàstica òpera prima d'aquest quartet nord-americà en el qual destaca el seu estil peculiar, reflexiu, hipnòtic i envolvent. És, de tota la seva discografia, el treball més aconseguit i una carta de presentació per als seus discos venidors. En Murmur, els R.E.M, van trobar el so que els definiria durant tota la seua carrera. Una obra plena de meravelles com el single que obri el disc "Radio Free Europe", joies melòdiques com "Perfect Circle", "Talk About The Passion" i "Laughing", la inquietant "Moral Kiosk", la coral i directa "Catapult" o la bella  "Sitting Still". En definitiva, un gran disc de debut amb una perfecta atmosfera. Les seues guitarres seixanteres (impossible no evocar The Byrds) junt a les reminiscències del proto-punk, de bandes com The Stooges, conformen un nou so-genuí i pioner-que tindrà una gran influència posterior.

(3) Queen "The Game" [1980]

Segurament, encara que després van realitzar treballs dignes, estem davant l'últim disc d'alta qualitat de la banda. 

En els seus treball anteriors els Queen s'enorgullien de no utilitzar sintetitzadors. No obstant això, els temps canvien i en una cursa tan dilatada tothom claudica a innovar i ells no van ser menys. Això sí, la qualitat compositiva dels seus membres no va minar en absolut: 

Mercury a l'excel • lent melodia "Play The Game" i el fabulós rockabilly "Crazy Little Thing Called Love". May en dos grans balades com "Sail Away Sweet Sister" i, sobretot, l'emotiva "Save Me" ("Dragon Attack", encara que signada per May, és una improvisació dels quatre membres amb un gran resultat). Taylor amb el seu hard "Rock It". Per finalitzar, Deacon en la seua experimentació disc-funk-rock, la immensa "Another On Bites The Dust ". 

Un gran treball que sempre cal revisar.

(3) Queen "News Of The World" [1977]

Sisè disc de la banda que -en menor grau- encara manté la qualitat dels anteriors. El disc comença amb dos autèntics bombes. La força de "We Will Rock You" i la balada "We Are The Champions" (ambdues bastant cremades ja que s'ha utilitzat en infinitat d'ocasions com càntics d'alè i com a símbol de victòria en diferents esdeveniments esportius). En qualsevol cas, s'han convertit en autèntics himnes en l'actualitat. 

"Sheer Heart Attack" és una cançó composta pel bateria Roger Taylor. Desdenyada del seu tercer àlbum Sheer Heart Attack (74), destaca per la seva duresa i per la seua barreja de heavy-punk. 

"All Dead, All Dead" és la meva cançó preferida. Amb un piano que emana un excel • lent classicisme el resultat és veritablement hipnòtic i emotiu. Cantada i composta per Brian May, a més de tocar guitarra i piano. Sempre vaig creure que Mercury tocava el piano en aquest tema, em vaig sorprendre quan vaig saber que era May. Brian May en unes declaracions el 1983 a Guitar Magazines declarar: "Aquesta cançó és una de les meues favorites, va ser una de les que millor em va eixir, sempre he estat molt content amb el so, quan l'escolte sempre em sorprèn la seva emotivitat" 

Seguint pel treball ens trobem amb l'esplèndida "Spread Your Wings". Va ser, composta pel baixista John Deacon i ressalta sobretot la guitarra melòdica de May i la portentosa veu de Mercury. "Fight From The Inside" és una altra composició hard de Roger Taylor en què predomina la veu esquinçada del bateria amb una fantàstica línia de baix. 

Del restant m'agradaria destacar el fantàstic rock de Brian May "Sleeping On The Walkside", els tints blues de "My Melancholy Blues" i el gir radical pel que fa a gènere musical de la sorprenent "Who Needs You" del seu baixista Deacon; una composició propera al calipso amb sabor illenc que demostra la capacitat i versatilitat de la banda. 

Finalment es troba la fluixa "It 's Late" no acaba d'encaixar en el disc per ser massa llarga i reiterativa. D'altra banda la fallida i l'experimental "Get Down Make Love", més preocupada de la seua atmosfera sexual que d'una altra cosa. 

En definitiva, i malgrat algunes xicotetes llacunes, molta qualitat musical en aquest estimable treball.

(3) Thin Lizzy "Renegade" [1981]

Tot i que va ser el seu penúltim disc i que no va ser molt ben acollit per la crítica, al meu entendre, estem davant d’un fabulós treball. Renegade conté tres grans temes (l'homònima "Renegade", "No One Told Him" i "It 's Getting Dangerous") del seu líder Phil Lynnot en què destaca una fantàstica línia de baix i una excel • lent veu -quelcom així com una espècie de mixtura entre Van Morrison i Springsteen-. Aquestes tres cançons són una clara evidència que tot allò que crea Lynnot ha de ser pres molt en compte. 

Les cançons restants, encara que de menor nivell, no són meres comparses ja que contenen moments destacables com ara la introducció de teclats i la seua posterior guitarra del tema que obre el disc "Angel of Death", la moguda "Leave This Town" que recorda la música de l'anterior component de la banda Gary Moore, l'experimentació jazzística i aflamencada de "Fats" i "Mexican Blood" respectivament, així com la més enganxosa i comercial -però no exempta de qualitat-"Hollywood (Down On Your Lock)" . 

Digníssim treball. 

(4) EL GABINET DEL DR. CALIGARI, de Robert Wiene [1920]

Força visual

El Gabinet del Dr Caligari va suposar el naixement de l'expressionisme alemany en el cinema. Aquesta pel • lícula del director alemany Robert Wiene -Fritz Lang seria en principi el realitzador però no va poder perquè encara estava enmig del rodatge del seu film Les Aranyes- està proveïda d'una fantàstica posada en escena amb suggerents decorats i una atmosfera espectral molt ben aconseguida que influeix substancialment en la trama. 

Una història extraordinàriament narrada, amb volta de rosca inclosa, quelcom sorprenent ja que estem parlant dels anys vint. De fet la seva influència posterior ha sigut immensa com el cinema de la Hammer o en directors contemporanis com Burton o Lynch.

Imprescindible.  

EL GABINET DEL DR. CALIGARI. 1920. Alemanya. Muda.
Direcció: Robert Wiene
Intèrprets: Werner Krauss, Conrad Veit, Friedrich Feher, Lil Dagover, Rudolf Klein-Rogge, Hans Heinz Von Tawardowski
Guió: Carl Mayer, Hans Janowitz
Fotografia: Willy Rameister

(2) The Decemberists "The King is Dead" [2011]

The Decemberists han realitzat un magnífic compendi de folk i country rock. Harmòniques, òrgan, pedal steel i guitarres acústiques es convenen per realitzar temes d'apreciable qualitat com "Your say carry it all", "Calamity song", "Rox in the box"o "All arise!".

Ja va despertar el meu interès el seu conceptual The Hazards of Love (09) amb referències a l'edat mitjana, no obstant, aquest The King is Dead és encara més reflexiu amb reminiscencies a Dylan i Young.
A escoltar. 

(3) NADIER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ, de Asghar Farhadi [2011]

 Visions diferents

Un dels trets que més criden l'atenció en aquest brillant film és la seva espontaneïtat. Al llarg del metratge, la càmera es passeja davant d'uns personatges i unes situacions de manera tan absolutament objectiva que deixa l'espectador totalment implicat. 

Una història de posicions enfrontades en què es donen una gran diversitat de circumstàncies (drama familiar iranià sobre el divorci, malaltia d'Alzheimer, diferència de classes, judicis ...) que sota la mirada imparcial del seu realitzador, mostra els diferents punts de vista de cada personatge del film. 

Cal vore-la.  

NADIER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ. 2011. Irán. Color
Direcció: Asghar Farhadi
Intèrprets: Peyman Moaadi (Nader), Leila Hatami (Simin), Sareh Bayat (Razieh)
Guió: Asghar Farhadi
Fotografia: Mahmuoud Kalari
Música: Sattar Oraki 

Crítiques d'Asghar Farhadi: Todos lo saben (2018)