(3) LA DOLCE VITA, de Federico Fellini (1960)

Atrapat en el (des)plaer

Sempre recorde aquesta pel·lícula em ve al cap la imatge de la Fontana de Trevi. Una imatge prodigiosa, portentosa, amb una força que no perd mai vigor així passen els anys. Els ulls d'Anita Ekberg, l'elegància i la cega inclinació de Marcelo Mastroianni cap a ella, l'aigua, els llums reflectits en ells... I és que La Dolce Vita és sorprenent i admirable per la seua imatgeria visual, per la utilització dels amplis espais i pel seu desenvolupament coral. A més, passa comptes amb el periodisme sensacionalista més ferotge, un groguisme que s'arrossega d'una manera ignominiosa fins als nostres dies. Al bell mig està Marcelo Rubini: bohemi, vividor i faldiller, va bambant d'un lloc a un altre buscant la notícia més enganxosa. 

D'entre tanta faràndula sorgeixen —això és també un dels grans mèrits de l'obra— aspectes dramàtics i existencialistes. Així, els intents per llevar-se la vida —a causa de no sentir-se estimada—de la parella de Marcelo, els problemes entre ells, l'episodi amb el pare de Marcelo, la mort del xiquet en l’esdeveniment del miracle i, especialment, el suïcidi del seu amic Steiner, pessimista existencialista, després de matar els seus dos fills xicotets.  

Marcelo se sent ofegat i vol escapar però no li resulta senzill fugir d'un hedonisme trufat d'alcohol i perversió. Tres hores de metratge on el director italià amalgama i conjumina diferents aspectes socials, humans i filosòfics. Un gran treball.

LA DOLCE VITA. 1960. Itàlia. Blanc i Negre. 175 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Marcello Mastroianni, Anita Ekberg, Anouk Aimée, Yvonne Furneaux, Magali Noël, Alain Cuny, Annibale Ninchi, Lex Barker, Walter Santesso, Ida Galli, Jacques Sernas, Nadia Gray, Valeria Ciangottini, Riccardo Garrone, Audrey McDonald  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano, Brunello Rondi 

Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(2) BOCCACIO '70 , de Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti (1962)

Moral flamejada

Aquesta extensa pel·lícula està dividida en quatre relats —quatre actes tal com resa en els títols anunciants—. Monicceli, Fellini, Visconti i De Sica. Cadascú fa un migmetratge d'uns cinquanta minuts aproximadament per explicar històries de relacions, contradiccions, moralitats i pulsions humanes, evocant, és clar, Boccacio. 

Renzo i Luciana (Renzo i Luciana), de Mario Monicelli, és autèntic cinema social. Aquest episodi conta les dificultats d'una parella per trobar un pis. A causa d'això, es veuen obligats a viure amb els membres de la família de Luciana. A més a més, estan sotmesos als abusos contractuals del cap de l'empresa en la qual tots dos treballen. Amor sotmés a les condicions socials a la Itàlia dels seixanta. (2). 

Les temptacions del Doctor Antonio (Le tentazionni del Dottor Antonio), de Federico Fellini és una meravellosa ratllada —en el bon sentit de l'expressió— del director italià. Per ella desfilen la beateria, la hipocresia i la doble moral d'aquesta casta de castradors que encapçalarien el rànquing de qualsevol llista de pervertits. Magnífics Peppino de Filippo i la gran Anita Ekberg que fagocita els instints més primaris d'aquest inquisidor, vingut a menys, del segle XX. (3)

El treball (Il lavoro), de Luchino Visconti. Amb guió basat en relats de Guy Maupassant ("Al costat del llit") i Arthur Schintzler ("La senyoreta Elsa") es rebla el clau als excessos comesos pel seu marit amb senyoretes de companyia. Seducció i reflexió en aquest interessant episodi. Les llàgrimes finals de Rommy Schneidder donen compte de les seues profunditats emocionals. (2)

Finalment, La Rifa (La Riffa), de Vittorio de Sicca és —de lluny— el pitjor dels capítols d'aquest film. Totalment prescindible, un autèntic nyap més proper al landisme que una altra cosa i amb tints masclistes. Per a oblidar. (0)

 

BOCCACIO '70. 1962. Itàlia. Color. 210 Min

Direcció: Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti

Intèrprets: Germano Gilioli, Marisa Solinas, Peppino De Filippo, Anita Ekberg, Antonio Acqua, Eleonora Nagy, Dante Maggio, Donatella Della Nora, Giacomo Furia, Alfredo Rizzo, Alberto Sorrentino, Monique Berger, Polidor, Romy Schneider, Tomás Milián, Romolo Valli, Sophia Loren

Guió: Cesare Zavattini, Luchino Visconti, Suso Cecchi d'Amico, Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli, Giovanni Arpino, Italo Calvino, Mario Monicelli

Música: Nino Rota, Armando Trovajoli, Piero Umiliani

Fotografia: Otello Martelli, Giuseppe Rotunno, Armando Nannuzzi

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(1) FELLINI SATYRICON, de Federico Fellini (1969)

Erroni experiment Petronià

Versió lliure del clàssic de Petroni on el realitzador italià obre la seua imaginació per mostrar un fresc absolutament absurd. El seu anhel d'experimentació i la barreja amb el seu univers propi donen com a resultat una infinitat de vaivens i de situacions que desemboquen en un despropòsit difícilment assimilable. La seua pretesa extravagància no fa més que insuflar nerviosisme a l'espectador. La pel·lícula, caòtica, fa aigües per tot arreu i no funciona en absolut. Fluixíssima.

FELLINI SATYRICON. 1969. Itàlia. Color. 129 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Martin Potter, Hiram Keller, Max Born, Salvo Randone, Magali Noël, Alain Cuny, Tanya Lopert, George Eastman, Donyale Luna, Carole André  
Guió: Bernardino Zapponi, Federico Fellini (Libro: Petronius)

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

ROGER HODGSON "Plaça de Bous" - Alacant

   
Afortunadament, no va ser un somni

Conscient de trobar-se en una ciutat allunyada del món anglosaxó i de parlar una llengua diferent, Roger Hodgson va transmetre, el 14 d'agost de 2018, el seu amor per una ciutat com Alacant i el seu penediment per no dominar la llengua espanyola. És per això que va tenir la deferència —cosa que no fan tots— de comunicar-se amb l'audiència de manera pausada en anglès perquè una gran part del públic poguera entendre’l.
Música des del cor per a endinsar-se en les ànimes dels que l'escolten. Aquesta és la proposta que proclama el cantant i que l'ha portat al llarg de la seua carrera a signar un gran nombre de cançons emblemàtiques que formen part de la banda sonora de les nostres vides. Si bé, cada vegada que acaba un concert seu o dels Supertramp actuals, un sempre té la sensació que allò que ofereixen queda com coix (es troba a faltar les cançons, teclats i veu de Davies i els instruments de vent de Helliwell -en el primer- o la veu de Hodgson en el segon) sí que cal reconèixer que en la sessió vam poder observar a un Roger en plena forma i amb una banda bastant solvent.
I és que el músic de Portsmouth va oferir un set memorable, molt emocionant, ple de cançons de Supertramp (tretze cançons) i unes poques dels seus discos en solitari (quatre temes). Només començar el recital, van sonar les primeres notes amb l'harmònica de "Take The Long Way Home" i, sense adonar-te'n, ja estaves introduït en un món paral·lel aliè als problemes mundans. Després, "School", ¿estava al·lucinant ?, esperava el sol de piano del músic que l'acompanyava, ¿ho farà igual de bé que Rick?, ho va fer bé, però no tan bé. "In Jeopardy" del seu primer disc en solitari, "Breakfast in America", ¡es desencadena la bogeria !, ¿què més dóna com sonen? Vam viatjar del Crisis, What Crisis? a Crime of the Century, de la genial "Sister Moonshine" a l'emotiva "Hide in your Shell".
Més tard, immersos en una treva, buf ..., massa emocions deslligades, escoltem "Alone Came Mary" de Open the Door, dosi relaxant per arribar a la força de "The Logical Song", ¡quina pujada d’adrenalina!. Seguidament, Roger es va asseure al piano i va començar a sonar la melodia preciosista de "Lord is it Mine".
A mitat concert arribem a una altra xicoteta aproximació al seu últim treball amb "Animal Death" per introduir-se amb la guitarra en el tema del disc homònim "Even in the Quietest Moments" (com bé diu la cançó va suposar un moment d'assossec —i entendriment— extrem). El crit gutural d'un bebè ens va conduir al seu hit en solitari "Had a Dream" per arribar fins a la fabulosa interpretació de la progressiva "Child of Vision".
Per finalitzar, quatre extraordinaris bombes —"Dreamer", "Fools Overture" (indescriptibles les sensacions experimentades), "Give a Little Bit" i "It 's Raining Again"—en una nit absolutament màgica i inoblidable.

(4) ANIMALS NOCTURNS, de Tom Ford (2016)

  Pensaments interns en conflicte

Susan es troba com buida. Casada però amb la sensació que, inconscientment, ha entrat dins de la "roda de la vida". Sempre va estar renegant de sa mare però al final va acabar repetint els mateixos clixés que ella. Va apartar al seu amor vertader no per seguir el que li dictava el seu interior, sinó, més aviat al contrari, perquè li ho ordenava la norma social. Galerista d'art, professional d'èxit, amb independència econòmica, però desmotivada. La seu "comoditat incòmoda" canvia quan arriba fins a les seues mans un llibre i una nota adjunta. És la del seu exmarit: "Estimada Susan, he escrit una novel·la que publicaré a la primavera. És diferent al que escrivia quan estàvem junts. Al final em vas donar la inspiració que necessitava per escriure de cor. Volia que fores la primera a llegir-lo, així que t'envie un esborrany. Estaré a Los Angeles fins dimecres, podríem veure'ns després de tant de temps. Et deixe el meu correu i el meu mòbil. Eduard.” 
Susan comença a llegir i ens introduïm en una diegesi estremidora, una road movie esgarrifosa, una espècie de barreja entre el Duel de Spielberg i el Funny Games de Haneke. I és que Animals Nocturns és una història dins d'una altra història. Mentre Susan va llegint la seua ment comença a rememorar la seua relació amb l'Eduard i es va adonant que hi ha una espècie d'estranya connexió entre la novel·la i la realitat. Tom Ford juga amb mestria amb aquests dos elements per deixar a l'espectador sense saber a què atenir-se en aquesta pel·lícula amb final obert: ¿és veritat allò què explica el llibre ?, ¿és un missatge subreptici el fet de no acudir a la cita al restaurant? , ¿potser una venjança?
La cinta té interessants i detingudes reflexions sobre quina és la nostra millor manera d'obrar en la vida; si seguir els nostres principis i criteris interns o, d'altra manera, caure en el pou sense fons de la dissonància cognitiva, és a dir; procedir quotidianament sota el jou d'un estat de desharmonia dels nostres pensaments.
El desassossec i angoixa de la narració del llibre al costat de la tristesa nostàlgica de la trama central conformen una estranya atmosfera que fa inevitable la no identificació del públic amb tot el que passa darrere de la pantalla. Excel·lent film i magnífica interpretació d'Amy Adams.

ANIMALS NOCTURNES (NOCTURNAL ANIMALS) 2016. USA. Color.
Direcció: Tom Ford
Intèrprets: Amy Adams, Jake Gillenhaal, Michael Shannon, Aaron Taylor-Johnson, Armie Hammer, Isla Fisher, Michael Sheen
Guió: Tom Ford (Novela: Austin Wright)
Música: Abel Korzeniowosky
Fotografía: Seamus McGarvey

(3) VERÓNICA, de Paco Plaza (2017)

 La fantasía com a escapada del buit interior

La clara divisió entre realitat i fantasia que planteja aquest film s'estableix a través d'una línia de temps present -amb uns personatges que han de lluitar contra els problemes quotidians- i les al·lusions a Bèquer, als rituals asteques i "als fenòmens del tot inexplicables" (tal com manifestava el estupefacte inspector de policia).
D'aquesta manera, la pel·lícula exposa molt intel·ligentment un altre caire enfrontat al fantàstic, això és; la solitud per la qual travessa l'adolescent protagonista davant d'uns fets que li han marcat la vida com són la mort del seu pare i el rol d'adult que li tocarà exercir. La seua situació familiar és totalment atípica: sa mare regenta un bar i serà ella qui s'haurà de fer càrrec tant de la casa com de la cura dels seus tres germans xicotets (massa responsabilitat i pressió per a una persona de tan sols tres lustres).
Entre tot eixe maremàgnum d'incomoditats, a l'interior de Verónica s'allotja l'anhel per parlar amb el seu progenitor que la portarà a utilitzar la ouija per contactar amb ell.
Amb tots aquests elements el director construeix un relat molt atractiu trufat amb imatges, música i colps d'efecte que aconsegueixen transmetre una tensió constant en l'espectador. Així doncs, podem afirmar que estem davant d'una obra sòlida amb les peces molt ben encaixades (xiquets, adolescents, temes d'Héroes del Silencio i la inquietant participació de la monja cega). Interessant film.

VERÓNICA. 2017. España. Color.
Direcció: Paco Plaza
Intèrprets: Sandra Escacena, Bruna Gonzalez, Claudia Placer, Ivan Chaverro, Ana Torrent, Consuelo Trujillo, Sonia Almarcha
Guió: Paco Plaza, Fernando Navarro
Música: Chucky Namanera
Fotografía: Pablo Rosso 

Crítiques de Paco Plaza en Rockmetratge: 
REC (2007)

(5) L'ÀNGEL BLAU, de Josef Von Stenberg (1930)

  Descens als inferns

Encara que es poden extreure múltiples lectures a partir del visionat d'aquest film basat en el llibre "El professor Unrat" d'Heinrich Mann ", L'àngel blau és sobretot una pel·lícula psicològica. Analitzant el comportament i la metamorfosi del seu protagonista, és inevitable reflexionar sobre quins són els mecanismes i processos psicològics que ens porten a actuar d'una determinada manera (pulsions sexuals i desitjos reprimits). Davant d'aquesta conjuntura no s’ha de deixar constant una variable externa tan crucial com seria la importància de la influència que uns éssers humans tenen sobre altres (qüestions d'índole social com les normes establertes i els convencionalismes).
El professor Immanuel Rath és un home solter de 57 anys que exerceix com a professor al Liceu masculí. Aparentment porta una vida fàcil, té una posició, una economia i és una persona versada i amb coneixements. La seua personalitat és la d'una persona metòdica, ordenada que ho té tot categoritzat i controlat. El seu procedir davant els seus alumnes és bastant sever amb un sistema d'educació anàleg a l'aforisme "la lletra per les anques entra". Posseïdor d'una moral reprimida, el docent explota quan descobreix a través d'unes postals que els seus alumnes van cada nit al cabaret "L'Àngel Blau" a veure a la ballarina principal. Una volta decideix acudir al local a donar una estirada d'orelles als seus pupils, el mestre s'introduirà dins d'un camí sense retorn en conèixer a l'artista principal de l'espectacle, la dona aranya, Lola Lola.
Rath serà anul·lat com a persona a través de l'immens poder seductor i psicològic de la vedette. La força eròtica que emana farà miques el seu sistema moral i tot alló construït fins aleshores s'esvairà com un castell de cartes fins a descendir als inferns. Al final, la seua bomba de rellotgeria interior esclatarà per arribar a la senda de la bogeria (el monumental quiquiriquic).
Josef Von Stenberg realitza una magnífica posada en escena amb tints de l'expressionisme alemany. La manera d'interpretació és clarament deutor del cinema mut, especialment en el seu actor principal Emil Janning i en la seua exageració dels gestos facials. Finalment, remarcar la immensa actuació de Marlene Dietrich en una pel·lícula absolutament impactant capaç d'alterar la consciència en l'espectador, cosa que dóna una mostra clara de la seua mestria.

EL ÁNGEL AZUL (DER BLAUE ENGEL). 1930. Alemanya. Blanc i Negre.
Direcció: Josef Von Stenberg
Intèrprets: Marlene Dietrich, Emil Jannings, Kurt Gerron, Rosa Valetti, Hans Albers, Eduard Von Winterstein
Guió: Carl Zuckmayer, Karl Vollmuller, Robert Liebmann (Novel·la; Heinrich Mann)
Música: Robert Liebmann
Fotografía: Günter Rittau, Hans Schneeberger