(2) GIRLS WILL BE GIRLS, de Shuchi Talati

Contradiccions

El despertar sexual és universal. El problema és que aquesta universalitat té uns condicionants que venen marcats per la societat i l'època en què es viu. A l'estat espanyol, per exemple, no seria el mateix una persona als anys cinquanta que als anys huitanta del segle passat.

En aquest cas, per contra, ens situem a l'Índia dels noranta, un context social bastant paternalista i repressiu respecte al desig, especialment el femení. Les actituds masclistes es consideren naturals i no són reprovades, com es veu en l’escena en què els xics fan fotos a les xiques mentre pugen les escales.

La nostra protagonista, Mira, es troba al bell mig d'eixa tessitura. Nota la pruïja del sexe a través de Sri, un company de l'institut i ensopega amb l'oposició de la família i l'internat. A més, es troba amb el comportament desconcertant d’Anila, la seua mare, que limita els encontres amb Sri, però, inesperadament, sembla mostrar certa atracció cap a ell quan aquest visita sa casa.

El film posa sobre la taula les contradiccions del comportament humà. Mira és víctima de l'entorn paternalista en el qual està envoltada, però, alhora, actua com a delegada en l'institut amb una actitud inhibidora.  D’altra banda, Anila recrimina la conducta de la filla amb els xics, però, d'alguna manera, flirteja amb el potencial nóvio.

I amb tot això es desenvolupa un metratge que, si he de ser sincer, m'ha deixat un poc despagat en el seu final. No reste mèrits a la seua anàlisi i denúncia esmentada, però sembla que la directora no l'ha acabat de tancar bé del tot. 

En definitiva, es tracta d’una cinta amb aspectes molt interessants i una bona mirada crítica, però que queda a mig camí en la seua resolució.

GIRLS WILL BE GIRLS. 2024. Índia. Color. 118 Min.

Direcció: Shuchi Talati

Intèrprets: Preeti Panigrahi, Kani Kusruti, Kesav Binoy Kiron, Kajol Chugh, Nandini Verma, Devika Shahani, Akash Pramanik, Aman Desai, Sumit Sharma, Jitin Gulati

Guió: Shuchi Talati

Música: Sneha Khanwalkar, Pierre Oberkampf

Fotografia: Jih-E Peng

(3) MOLT LLUNY, de Gerard Oms (2025)

Mirada interior

El començament té una aparença senzilla. Es tracta d’un aficionat ultra de l’Espanyol que viatja a Utrecht a animar al seu equip. L’endemà, però, Sergio pateix un atac d’ansietat i enganya el seu germà i els companys fent-los creure que ha perdut el carnet d'identitat. Amb aquesta excusa, decideix no tornar a Barcelona i trenca de soca-rel qualsevol vincle amb el seu passat. A partir d’aquest moment, comença a malviure, treballant en allò que pot i buscant, amb esforços, trobar-se a si mateix i definir la seva pròpia identitat.

El que més m’agrada del seu plantejament és que darrere d’aquesta forma planera de presentar la pel·lícula s’hi amaga una gran complexitat que s’endinsa en l’existencialisme d’aquest hooligan. 

A través de pensaments amagats i reprimits durant tota una vida, aquesta història fa palesa d’una societat hipermasculinitzada i el turment que viuen aquells obligats a dissimular sentiments i emocions per culpa de la cultura adquirida.El cas de Sergio és encara més punyent perquè pertany a una estirp on predomina la virilitat, i, en contraposició, conceptes psicològics com la sensibilitat o la reflexió són aliens i proscrits.

El film ens mostra aquest viatge personal a través de les diverses vicissituds que afronta el protagonista: el revers de la medalla de la immigració, l’amistat, el treball, l’oci, el sexe i l’amor. Però sobretot, ens convida a una mirada profunda del protagonista cap a ell mateix, una mena d’introspecció que sacseja bona part dels conceptes apresos. Sergio intenta acceptar-se tal com és, i fuig cap a un lloc on ningú el coneix, a la recerca d’una llibertat íntima. És fascinant observar la metamorfosi d’una persona tan esquerpa davant les pròpies emocions com davant les alienes.

En definitiva, una suggerent mirada interior acompanyada de paisatges dels Països Baixos que, de manera metafòrica, accentuen els contrastos que viu el protagonista.

MOLT LLUNY. 2024. Espanya. Color. 118 Min.

Direcció: Gerard Oms

Intèrprets: Mario Casas, David Verdaguer, Ilyass El Ouahdani, Jetty Mathurin, Raúl Prieto, Hanneke van der Paardt, Nausicaa Bonnín, Daniel Medrán, Marcus Klück

Guió: Gerard Oms

Música: Silvia Pérez Cruz

Fotografia: Edu Canet

(3) LA LLUM QUE IMAGINEM, de Payal Kapadia (2024)

Metàfora de la quotidianitat

La llibertat individual és eixe concepte que tant anhelem i que, algunes vegades, és restringida per factors externs. Com si fos un miratge, creiem tocar-la, però s'esvaeix en acostar-s'hi. Una cosa tan senzilla i tan normal com és el fet de triar passar la vida amb algú que ens estima és una espinosa tasca en determinades societats.En Mumbau, les dues infermeres Prabha i Anu estan contaminades per aquest estigma. 

La primera té a un marit, fruit d'un matrimoni pactat en Alemanya que no dona gaires senyals de vida. Tot i que és conscient de la seva quimera, somnia en què torni i que la relació esdevingui amor vertader.

La segona, té com a nuvi a un musulmà. Sap perfectament que no serà acceptat a la seva família i es veuen de manera clandestina.

Ambdues tenen el desig de ser atrapades per la llum que els anunciï la seva felicitat. 

Per altra banda, Prabha intenta ajudar a Parvaty, la cuinera de l'hospital, a lluitar contra un especulador que vol ensorrar casa seva.  Vista la impossibilitat del cas, decideix deixar el treball i tornar al seu poble. Totes dues infermeres viatgen amb ella, per fer-li un cop de mà en la mudança. En eixe indret sorgirà la reflexió i l'esperança...

Amb una posada en escena molt poètica, la pel·lícula es recolza en la metàfora de la quotidianitat: els carrers, la foscor, els sentiments interns i el bri de confiança en què la llum cristal·lina que imaginen els brindarà un món millor. Un interessant film que il·lumina els sentits.

ALL WE IMAGINE AS LIGHT. 2024. Índia. Color. 118 Min.

Direcció: Payal Kapadia

Intèrprets: Kani Kusruti, Divya Prabha, Chhaya Kadam, Hridhu Haroon, Azees Nedumangad, Anand Sami, Lovleen Mishra, Madhu Raja

Guió: Payal Kapadia

Música: Dhritiman Das, Topshe

Fotografia: Ranabir Das

(3) EL BANY DEL DIABLE, de Severin Fiala i Veronika Franz (2024)

Això és cosa del dimoni

Els comportaments que han existit al llarg de les distintes èpoques de la història resulten més comprensibles si els analitzem i els contextualitzem. Al segle XVIII ni la ciència estava tan avançada com ara, ni la igualtat ni els drets humans estaven protegits. I què dir de les malalties psíquiques? Si algú actuava de manera estranya, només podia ser perquè ho feia a propòsit o perquè estava posseït per algun esperit maligne.

La nostra protagonista, Agnés, era una víctima fàcil d’aquelles creences injustes. Profundament religiosa i molt sensible, es casa amb Wolf, l’home que estima. Enllestida per a viure una vida feliç d’esposa, la decepció l’atrapa com una mosca en una teranyina: el seu marit no la correspon ni psicològicament ni sexualment; viu sota el sostre d’una sogra que la menysté constantment; desitja ser mare, però veu el futur cru. Tampoc se sent integrada en una comunitat tancada i patriarcal. Tot allò que havia imaginat es desfà com un gelat al sol de l’estiu.

És aleshores quan arriben la depressió i els pensaments suïcides. Com es podia tractar això en aquella època? Difícil solució... 

En aquells anys, hi havia qui, per aconseguir morir, cometia un assassinat per ser executat. D’aquesta manera, després de confessar-se i morir “net de pecat”, esperava entrar al cel. Es creia que els suïcides estaven condemnats eternament. La majoria d’aquests casos eren dones, i les víctimes, sovint, xiquets. Se n’han documentat més de quatre-cents només a les regions de parla alemanya.

Les imatges transmeten perfectament l’angoixa i la foscor de la història, amb una escenografia plena de paisatges boscosos, una fotografia excel·lent i una música que acompanya cada fotograma amb intensitat. El metratge és lent, rude, fosc, però t’atrapa a mesura que avança.

Un film dur, però profundament interessant.

DES TEUFELS BAD. 2024. Àustria. Color. 120 Min.

Direcció: Severin Fiala i Veronika Franz

Intèrprets: Anja Plaschg, David Scheid, Maria Hofstätter, Tim Valerian Alberti, Elias Schützenhofer, Natalija Baranova, Franziska Holzer, Elmar Kurz, Agnes Lampl, Claudia Martini, Camilla Schilia, Annemarie Schwarzenberger, Lukas Walcher

Guió: Severin Fiala i Veronika Franz

Música: Anja Plaschg

Fotografía: Martin Gschlacht

(2) BLACK BOX DIARIES, de Shiori Ito (2024)

Queda molta feina per fer

Tot el patiment que viu una persona, objecte d’una agressió sexual, no es pot descriure ni amb paraules ni amb imatges. L’únic consol és que aquest documental ajuda a comprendre i a empatitzar amb les víctimes d’aquesta atrocitat. I ho aconsegueix perquè resulta impossible no connectar amb l’afectada després del pou d’indefensió i impotència on cau quan intenta trobar ajuda i justícia.

Aquest film és una denúncia clara que deixa al descobert la fragilitat i l’endarreriment dels mecanismes judicials i socials del Japó actual.

El relat és colpidor. Entre els testimonis de les víctimes s’hi intercalen imatges d’arxiu, i a poc a poc es va desplegant una veritat ignominiosa. Davant l’angoixa de la víctima i la indiferència de les institucions, l’espectador resta commocionat. Però, afortunadament, també hi ha lloc per a la solidaritat, com la del porter de l’hotel, un autèntic bon samarità que li dedica unes paraules inesborrables: “Estic disposat a fer qualsevol cosa per ajudar-la. Pot revelar el meu nom. Res és comparable al patiment que ha suportat. No em preocupa res. Endavant, utilitzi el meu nom.”

Queda encara molta feina per fer. No només al Japó, sinó arreu del món.

BLACK BOX DIARIES. 2024. Japó. Color. 99 Min.

Direcció: Shiori Ito

Intèrprets: Shiori Ito

Guió: Shiori Ito

Música: Mark De Gli Antoni

Fotografia:  Yuta Okamura

(2) NO PARLES AMB ESTRANYS, de James Watkins (2024)

Excessivament truculenta

No m’agradaria que aquesta crítica quedara com que he vist una producció dolenta, perquè realment no ho és. Crec que té el mèrit —no gens fàcil— de mantindre l’espectador ancorat a la pantalla dins d’una història pertorbadora. 

Ara bé, dit això, la pel·lícula es perd en clixés ja vistos en el cinema, cosa que fa que moltes vegades la narració resulte predicible. El thriller té moments “Gossos de palla” o “The Shining”, però, a diferència d’aquests films, utilitza desencertadament el concepte de venjança. 

A favor seu està el joc de guió en els canvis d’escenaris i situacions, però el seu maniqueisme, amb uns personatges un pèl encartonats, i la violència gratuïta que hi mostra fan que esdevinga, especialment en el seu tram final, una successió d’imatges excessivament truculentes. 

Per finalitzar, cal puntualitzar que Speak no Evil es un remake de la cinta danesa de 2022 Gæsterne. No he pogut veure la original. Espere que, des de un punt de vista cinematogràfic, siga més honesta.

SPEAK NO EVIL. 2024. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: James Watkins

Intèrprets: James McAvoy, Aisling Franciosi, Mackenzie Davis, Scoot McNairy, Dan Hough, Alix West Lefler, Motaz Malhees

Guió: James Watkins, Christian Tafdrup, Mads Tafdrup

Música: Danny Bensi, Saunder Jurriaans

Fotografía: Tim Maurice-Jones

(2) BIKERIDERS, LA LLEI DE L'ASFALT, de Jeff Nichols (2024)

Motos, xuleria i testosterona

Entenc que ser aficionat a les motos és una forma de vida que pot esdevenir una passió, d’eixes sense les quals no entendríem l’existència. Molts caps de setmana m'hi trobo per la carretera a grups de motoristes gaudint, a la seva manera, del dia. La veritat és que mai no he posat esment amb ells, ni m'he parat a pensar sobre com seran les seves vides.

He de confessar que, en canvi, sí que tenia coneixements que als anys seixanta i setanta hi havia bandes de motoristes que circulaven per carreteres, anaven a concerts i, fins i tot, algunes eren la versió sobre rodes de bandes organitzades. 

Efectivament, Harley Davidson, Hells Angels..., sabia que això existia i, gràcies a aquesta pel·lícula, m'he pogut endinsar dins de les profunditats del cor d'aquesta realitat.

Entre el 1965 i el 1973 el fotògraf Danny Lyon va retratar i entrevistar els membres d'un club de motoristes de l'Oest Mitjà i va escriure un llibre amb les seves experiències. Anys més tard, Jeff Nichols agafa el testimoni i crea aquesta producció.

En realitat no puc dir res en contra del film, perquè té el seu interès, amb un cert pòsit de Scorsese pel que fa a l’atmosfera enrarida i violenta. La planificació, molt encertada, retracta a una societat misògina en un context marginal i, a més a més, està acompanyada per una excel·lent música de l’època. Potser els personatges manquen de profunditat, però en conjunt destaca la correcció i el bon ofici.

THE BIKERIDERS. 2024. Estats Units. Color. 110 Min.

Direcció: Jeff Nichols

Intèrprets: Jodie Comer, Austin Butler, Tom Hardy, Michael Shannon, Boyd Holbrook, Norman Reedus, Damon Herriman, Beau Knapp, Karl Glusman, Emory Cohen, Mike Faist, Toby Wallace, Mike Feist

Guió: Jeff Nichols, Novel·la: Danny Lyon

Música: David Wingo

Fotografía: Adam Stone