(2) ROBOT SALVATGE (2024), de Chris Sanders

Un robot amb ànima

Entranyable història de superació, adaptació i relacions socials que se centra en el robot Roz, una mena de Tarzan metal·litzat que escampa la bondat arreu on arriba. 

El guió, tot i que convencional, realça valors importants com l’amistat, la solidaritat i al fet de creure en un mateix. 

Estem davant d'una pel·lícula familiar, en què caben menuts i grans, per a seguir les aventures d’aquest robot amb ànima, que ens ve a dir que el nostre cor emocional sempre roman latent per aixoplugar aquells que estimem. 

THE WILD ROBOT. 2024. Estats Units. Color. Animació. 98 Min.

Direcció: Chris Sanders. 

Intèrprets: Animació

Guió: Chris Sanders. Llibre: Peter Brown

Música: Kris Bowers

Fotografia: Animació. Chris Stover

(2) MARINA, UNPLUGGED (2024), d'Alfonso Amador

L'emperador nu

Sí. És un fals documental. El veig amb interés. No sé res d’ell. Tampoc sé —perquè m’he mantingut al marge del context polític— si és un pamflet de la ultradreta espanyola o una crítica cap a ella, encara que m’ho puc imaginar. El que sí que puc afirmar—perquè ho comprove empíricament—és que és un treball ben fet que mostra de primera mà els mecanismes de la política per atraure la ciutadania: què cal dir, com cal dir-ho i com transmetre-ho per manipular-la (convéncer seria un eufemisme).

L’objectiu de la protagonista del film és tan audaç com astut: presentar un míting polític com una escenificació teatral. Amb l’ajuda d’un director d’escena, compon un monòleg captivador per seduir les masses, sota el títol de “Marina, Unplugged”.

La veritat és que aquest "documental" és tan fals com lleial i tan “populista” com didàctic. És inevitable percebre les costures de la trampa a través de petites contradiccions: “¿un partit nacionalista amb un eslògan anglosaxó?” o “¿qui és el que realment veu l’emperador despullat?”.

Filmat en un suggeridor blanc i negre i magníficament interpretat per Claudia Faci, aquest treball resulta captivador i fascinant, tot i que alguns moments durant els assajos puguen resultar una mica tediosos.

MARINA, UNPLUGGED. 2024. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Alfonso Amador

Intèrprets: Claudia Faci, Jorge Picó, Alaitz Catalá, Toni Agusti, Ángel Galán, Miguel Ángel Romo, Begoña Soler

Guió: Obra: Alonso Amador, Jorge Picó

Música: Angel Galán

Fotografia: Diego Opazo

(2) LOS ÚLTIMOS ROMÁNTICOS (AZKEN ERROMANTIKOAK) (2024), de David P. Sañudo

Sobreviure des de la fragilitat

Des de la inseguretat i la por que transmet la protagonista d’aquest film, s’albira una vida plena de sofriment. Podríem dir que la violència de gènere n’és el tema central; tanmateix, la directora utilitza aquest element fora de camp: només el percebem en la insolidaritat dels seus veïns i en el comportament anòmal del maltractador. Aquest mal generat s’inocula en l’ànima i es reflecteix en la mirada d’Irune (gran treball de Miren Gaztañaga): una mirada esquiva, poruga, que reclama empatia i comprensió.

A aquest problema tan arrelat en la nostra societat s’hi afegeixen els conflictes laborals, l’abús patronal i l’aparició d’un bony al seu pit. D’aquesta manera, Irune tracta de sortejar les adversitats somiant de tenir un espai de benestar emocional a través de la fantasia telefònica del seu «príncep blau», Miguel María, una mena d’Ítaca que esdevé el seu motor vital i existencial.

La tristesa, l’alegria i la positivitat s’entrellacen en aquest retrat de la vida, que troba el seu punt més genuí en la seua forma narrativa. En definitiva, un film que val la pena veure.

AZKEN ERROMANTIKOA. 2024. Espanya. Color. 102 Min.

Direcció: David P. Sañudo
Intèrprets: Miren Gaztañaga, Maica Barroso, Erik Probanza, Itziar Aizpuru, Ignacio Mateos

Guió: David P. Sañudo, Marina Parés. Novela: Txani Rodríguez

Música: Beatriz López-Nogales
Fotografia: Víctor Benavides

(2) LA VIATGERA (2024), de Hong Sang-Soo

Les coses senzilles de la vida

Aquesta és la història d'un viatge que condueix al retrobament amb un mateix. No sabem la raó —tampoc la pel·lícula ens ho explica— però la protagonista arriba a Corea del Sud, sense rumb i sense faena. Un amic seu li recomana que done classes de francés. Ella té una perspectiva hedonista de la vida i li agrada gaudir dels petits plaers personals, com ara anar descalça o tocar la flauta en un banc de la ciutat. I, realment, d’això tracta el film: de la senzillesa i de la manera minimalista d’afrontar positivament tots els moments que es presenten en la nostra existència.

Però minimalista també és el metratge, amb una proposta austera en la posada en escena i en el contingut (supose que la repetició en els diàlegs, quan implanta la metodologia d'ensenyança de l'idioma, és intencionada). També s'hi mostra una petita subtrama amb la gelosia de la mare envers la relació que manté el seu fill jove amb la protagonista.

Tot és interpretable i no cal calfar-se el cap: aquesta cinta vol transmetre la necessitat de viure el dia a dia amb el màxim benestar emocional.

Lenta a vegades, però amb el seu encant.

Os d'Argent al Festival Internacional de Cinema de Berlín (Berlinale) 2024.

YEOHAENGJAUI PILYO. 2024. Corea del Sud. Color. 90 Min.

Direcció: Hong Sang-Soo
Intèrprets: Isabelle Huppert, Kwon Hae-hyo, Yunhee Cho, Lee Hye-young, Ha Seong-guk, Jo Yoon-Hee, Cho Yun-hee

Guió: Hong Sang-Soo

Música: Hong Sang-Soo
Fotografia: Hong Sang-Soo

(2) DÌDI (2024), de Sean Wang

Primerenca adolescència

L'adolescència sempre ha sigut un territori complex. És una etapa en què descobrim sensacions que mai no havíem experimentat i que marca un trànsit, sovint feixuc, cap a l’edat adulta. Ara bé, això no vol dir que no estiga plena de moments dolços: ¿qui no ha embogit algun cop pel seu sabor inoblidable? Parlem d’una època d’encreuament de camins, on conviuen comportaments infantils i la voluntat d’adoptar un seny que encara no tenim del tot. Les malifetes i el desig de semblar més madurs en són trets característics.

En Dìdi, ho podem observar. Aquest adolescent taiwanés-estatunidenc (tret condicionant amb la cultura americana) de tretze anys comença un període de descobriment a través de l'amor que sent per una xica de la seua edat.  Però Dìdi continua tenint comportaments infantils. És l'any 2008, moment d’efervescència de les primeres xarxes socials i d’un accés temptador a tota mena de distraccions al ritme d’un sol clic.

Entre l'skateboarding, el primer amor i les tempestuoses relacions amb la seua mare va avançant el metratge en una cinta amable, amb tocs d'humor i una inevitable reconeixença amb l'espectador.

Finalment, cal destacar-ne l’atractiva factura tècnica —especialment la representació de la comunicació digital— i una banda sonora ben escollida.

Premi del públic al millor drama estatunidenc en el Festival de Cinema de Sundance 2024.

DÌDI. 2024. Estats Units. Color. 93 Min.

Direcció: Sean Wang
Intèrprets: Izaac Wang, Joan Chen, Shirley Chen, Chang Li Hua, Mahaela Park, Raul Dial, Aaron Chang, Chiron Denk, Sunil Maurillo, Montay Boseman, Alysha Syed, Alaysia Simmons, Georgie August, Jayden Chiang, Joziah Lagonoy, Spike Jonze, Sheng Wang, Stephanie Hsu

Guió: Sean Wang

Música: Giosue Greco
Fotografia: Sam A. Davis

(2) BABYGIRL (2024), d'Halina Reijn

Les complexes pulsions sexuals

Tot i tenir un constant perill de caure en una pobra estètica d'anuncis de colònia —cal dir que alguna volta ho fa— o de semblar una seqüela de "Nou setmanes i mitja”, he de reconéixer que la pel·lícula sobreviu gràcies al fet que hi rau una interessant profunditat psicològica i que aborda el tema de la sexualitat mitjançant un guió valent. Concretament, mostra la insatisfacció i la no acceptació de les fantasies sexuals, indret sobre el qual plana l'ombra de Freud, del nostre subconscient i del seu mecanisme repressor.

És per això que qualsevol espectador podria preguntar-se: ¿per què una dona d’edat mitjana i exitosa es complica la vida d’aquesta manera? Sent honestos, però, la pregunta és força naïf: no tot és tan fàcil, i la complexitat resulta inevitable si tenim en compte l’entramat de pulsions que circulen per la ment humana.

Podríem dir que aquesta història es especialment suggestiva perquè ve acompanyada d’una posada en escena i, d'una banda, sonora que emfatitzen la seua ornamentació de thriller sexual. Les confrontacions es despleguen al llarg de tot el metratge: la joventut enfront de la maduresa, les diferents maneres de viure la sexualitat —des de les més convencionals fins a d’altres més alternatives—, fet que acaba fent trontollar el matrimoni i la família.

El final és una mica edulcorat, però crec que paga la pena veure-la.

BABYGIRL. 2024. Estats Units. Color. 114 Min.

Direcció: Maura Delpero
Intèrprets: Nicole Kidman, Harris Dickinson, Antonio Banderas, Sophie Wilde, John Cenatiempo, Leslie Silva, Anoop Desai, Victor Slezak, Esther McGregor, Vaughan Reilly, Gabriela Torres

Guió: Halina Reijn

Música: Cristobal Tapia de Veer
Fotografia: Jasper Wolf

(1) ESCAPE (2024), de Rodrigo Cortés

Falsament kafkiana

Ens trobem davant de la típica pel·lícula que ho promet tot: un repartiment formidable, un director consolidat, una banda sonora hipnòtica, un bon disseny visual, una factura tècnica impecable i una producció a càrrec del mateix Martin Scorsese. Qui dona més? Amb aquests elements, qualsevol cinèfil tindria motius de sobres per a afrontar el seu visionat amb entusiasme.

Tanmateix, el resultat no pot ser més decebedor. El director ens ofereix una història falsament kafkiana que intenta —sense aconseguir-ho— emular tant l’humor macabrament absurd dels germans Coen com el surrealisme de Buñuel.

No sé si el metratge pretén servir com una metàfora sobre la manca de llibertat autoinduïda que els éssers humans cedim a les autoritats; segurament admet múltiples interpretacions. El que sí que puc afirmar és que, en termes narratius i cinematogràfics, aquesta història no funciona de cap de les maneres.

ESCAPE. 2024. Espanya. Color. 129 Min.

Direcció: Rodrigo Cortés
Intérpretes: Mario Casas, Anna Castillo, José Garcia, Guillermo Toledo, Josep Maria Pou, Blanca Portillo, José Sacristán, Juanjo Puigcorbé, Francisco Javier Pastor, Xóan Fórneas, David Lorente, Zulema Santana, Albert Pla, Sergio Álvarez, Daniel Chamorro

Guió:  Rodrigo Cortés. Novela: Enrique Rubio
Fotografia: Víctor Reyes

Música: Pau Castejón