(2) El Orfanato, de Juan Antonio Bayona (2007)

El orfanato és una pel.lícula que agafa retalls dels gèneres de suspens i de misteri. De fet -i cenyint-nos al cinema espanyol- és inevitable que vinguen a la memòria referències com Los otros de Amenabar, o en alguns moments de ¿Quién puede matar a un niño? de Ibañez Serrador. No obstant això, l´ús en determinants moments d´un hàbil guió -molt intel.ligent el joc proposat pels xiquets- i la bella factura visual fan que el film mantinga en suspens l´atenció de l´espectador.
La història juga entre la fantasia infantil i la màgia de la muller envers allò no terrenal, la qual cosa entra en confrontació amb el caràcter empíric del marit.
Des de l´arrancada fins a la meitat, el film mostra les seues millors virtuts. Si bé, a partir d´ahí encara que manté el seu interés, el relat va desunflant-se a poc a poc -amb alguns moments introduïts amb calçador- fins a arribar a un final una mica decebedor.
Cal destacar la gran interpretació de Geraldine Chaplin en el paper de mèdium. Belen Rueda, resulta convincent com a protagonista, amb un personatge que té una clara vinculació amb el Peter Pan de Barrie (per cert, no sé si és un plagi o un homenatge al Hook de Spielberg, però l´escena quan la xiqueta cega acarona la cara de Laura i descobreix -malgrat que s´ha fet gran- la seua identitat es totalment calcada a la del film de l´esmentat director).
Aquesta meritòria cinta de J.A Bayona va ser elegida per a representar a Espanya per a la cerimònia dels Oscars, tanmateix va ser exclosa per l´Academia. De totes maneres, el treball del seu director, que ja havia fet algun que altre destacat curtmetratge, és totalment prometedor.

EL ORFANATO. 2007. Esp. Color
Direcció: Juan Antonio Bayona
Intèrprets: Belén Rueda, Geraldine Chaplin, Roger Príncep, Fernando Cayo, Mabel Rivera, Montserra Carulla, Andrés Gertrudix, Edgar Vivar
Guió: Sergio G. Sanchez
Fotografia: Oscar Faura
Música: Fernando Velásquez

(2) Marc Ford "Weary and wired" [2007]

L´exguitarrista de The Black Crowes ens presenta el seu segon disc en solitari. Després de It´s about time, d´aire folk, el music canvia de registre, per a fer allò en el que sempre s´ha distingit: el rock anyenc i atemporal en totes les seues vessants.
A les cançons es pot apreciar el seu enriquidor so de guitarra i el seu homenatge al rock clàssic de sempre.
Cal destacar dues cançons de llarga duració: el brillant blues “The same thing” on la guitarra –junt a la veu i el teclat- fa un valuós joc pregunta-resposta i “Smoke signals” que és una autèntica mostra de virtuosisme.
La millor cançó del disc “1000 ways” es un gran blues-rock amb magistral solo de guitarra inclòs.
Ressaltar també entre altres: “It´ll be over soon”, “Dirty Girl” i el senyal que li fa a Chuck Berry en “Bye bye Suzy”
En definitiva un treball d'una gran força d'un dels millors guitarristes que hi ha en l´actualitat.

Valoració: 2,22

(2) EDDIE VEDDER "Into the wild" [2007]

Agradable i tranquil disc del líder de Pearl Jam qui, amb un to més intimista, dóna forma al seu primer treball en solitari.
Into the wild és la banda sonora de la pel.lícula homònima dirigida per Sean Penn. En aquest compacte (replet d´emotives balades folk-rock) l´autor s´allunya dels seus inicis en el grunge-rock però s´apropa, alhora, a les magnífiques balades que el grup ens oferia en les seues diverses entregues.
La meitat de les cançons no arriben als tres minuts, cosa que -si li afegim la instrumentació semidesendollada i la modulació vocal del cantant- li dóna una gran intensitat a l´obra.
També podem trobar temes moguts com “Setting forth” i “Far behind” que són dos clars exemples de la procedència de l´intèrpret. A més, dos covers: “Hard sun” de Gordon Peterson, la qual no aporta massa a l´original (malgrat la qualitat d´ambdues es prou pareguda, fins i tot en la veu) i la fantàstica “Society” de Jerry Hannan.
En “No ceiling” s´endevina la influència de Townshed i els seus Who, en la meravellosa “Rise” el cantant continua en la línia emprada per la seua banda original. Així mateix, el disc conté la instrumental i assossegada “Toulomne”, “The Wolf” on Vedder demostra els seus recursos vocals i la més fluixa per llandosa “Long nights”.
Per finalitzar, dues bones cançons que tanquen el disc: “End of the road” i la guanyadora del Globus d´Or a la millor cançó “Guaranted” (sorprenentment no va estar nominada a l´Oscar).

Valoració: 2,20

(2) BRIGHT EYES "Cassadaga" [2007]

La banda de Conor Oberst se supera en aquesta entrega de tretze cançons on el grup manté el seu estil folk-rock i, a més, reinventa la seua influència dylaniana. Si bé, el seu anterior album I´m wide awake, It´s morning era un disc digne, però que donava una sensació general de llangor, en aquest el grup guanya des d´un punt de vista instrumental i melòdic, a banda dels seus textos cuidats i extensos.
En ell trobem grans cançons com la jovial “Four winds” -fenomenal el constant violí-, la diferent en estil (new music) però suggestiva pels seu influx coral aràbic “Coat check dream song” i “If the brakeman turns my way” en la qual l´autor pren un glop de la font de Dylan.
D´altra banda cal destacar el sensacional arranjament de “Middleman”, i el gran colofó harmoniós de “Soul singer in a session band”.
La resta es compon de temes grats d´escoltar. Tal vegada el disc es beneficiaria si s´haguera prescindit d´alguns minuts o d´alguna peça com la tediosa “Lime tree”, no obstant això, Cassadaga, és un disc acceptable, treballat i més madur que el seu predecessor.

Valoració: 2,14

(3) Black Sabbath "Black Sabbath" [1970]

Carta de presentació d´un dels grups innovadors del hard-rock i posterior heavy metal. La seua influència derivada del blues elèctric i el rock barrejada amb la seua atmosfera fosca i tenebrosa -sols cal mirar la portada- li van donar una profunditat sonora que, junt a la veu ombriua de Ozzy Osbourne i als magnífics riffs de Tony Iommi, esdevingué en un segell inconfusible de la banda en els seus primers discs. A més de la font d´inspiració que ha suposat, per a molts grups posteriors, la seua estètica i disseny mefistofèlic
La cançó homònima que obri el disc resulta estremidora: la tempesta i campanes fúnebres, la instrumentació i la veu sinistra de Ozzy li donen una caire teatral i tètric no exempt de qualitat. Tot seguit, l´harmònica bluesera del cantant dóna pas a “The Wizzard” i a la contundència de la guitarra de Iommi amb el contrast de bateria i baix on el grup demostra tota la seua vivacitat
Entre les més aclamades de la història del grup trobem “N.I.B” (abreviatura de Nativity in black ) en la qual Geezer Butler fa una gran introducció amb el seu baix. “Behind the wall of sleep”, conté uns dels millors solos del disc i “Sleepping village” comença lentament per a passar a l´enjogassament de Iommi amb l´instrument.
Per últim dos covers: un de Crows anomenat “Evil woman” que no passa de discret i, cal destacar, sobretot l´altre de The Aynsley Dunbar Retaliation anomenat “The Warning” que és una magistral revisitació eixamplada mitjançant una guitarra d´aire zeppeliana i amb una sensacional base rítmica.
“Wicked World” originàriament no formava part del disc però fou introduïda en posteriors edicions. La cançó és un compendi de les influències que ha tingut la banda i és la que tanca un treball que destaca, més que per la qualitat, per la seua fonamental aportació a la configuració i cimentació del heavy metal.

Valoració: 2,63

(4) THE DOORS "L.A. Woman" [1971]

El darrer treball dels quatre membres del grup fou totalment sorprenent, sobri i portentós. Jim Morrison, immers en l´alcohol i les drogues amb vint quilos de més, demostra la versatilitat de la seua veu que guanya en profunditat respecte als altres treballs. Ens trobem davant del disc més “blueser” de la banda.
Replet de grandíssimes cançons, conté algunes que son autèntiques obres mestres:
“Car his by my window” és un excel.lent blues clàssic on Morrison al final de la cançó, amb molta maestria, imita a la perfecció el so d´una guitarra.
“Crawling king snake” es un cover de John Lee Hooker on la guitarra solista de Robby Krieger ens transporta als arrels del blues de Chicago. “Lover her madly” d´aire poppy, comercial -de fet es va editar com a single- va ser composada per Krieger amb notable qualitat i va suposar un èxit de vendes.
Seguint pel disc podem escoltar el rock de “The Changeling”, el blues-rock potent de “Been down so long” on destaca la veu cavernosa del cantant, l´estimable melodia “Hyacinth house” on el teclista Ray Manzarek toca amb l´orgue un passatge de la “Polonesa Heroica” de Chopin.
Després ens endinsem en dues cançons experimentals com l´èpica psicodèlia de “L´America”, que va a aparèixer la banda sonora de “Zabriskie point” de Michelangelo Antonioni, i la rabiosa instrumentació de “The Wasp (Radio texas & The big beat)” amb recitació inclosa del cantant.
I, per finalitzar el repàs, les dues cançons més conegudes com “L.A. Woman” que és un bell homenatge a la ciutat de Los Ángeles i “Riders on the storm” concebida, en principi com a tema instrumental, tanmateix Morrison li va posar lletra en el darrer moment. Aquesta cançó és una formidable disbauxa capitanejada per Ray Manzareck a les tecles i una de les cançons de la banda per antonomàsia.
Jim Morrison va morir tres mesos després de la gravació del disc a Paris. L.A. Woman ha significat un brillant epíleg per part d´un dels grups més importants de la història del rock.
Heus ací una versió en directe de "Crawling king snake":

(3) Pink Floyd "More" [1969]

More, és la banda sonora que va fer Pink Floyd per al film homònim de Barbet Schroeder qui, després, tornaria a reunir-los per a treballar amb La Vallée. Prova de l´admiració que tributava el director a la banda es aquesta frase seua: "Existeix en la música de Pink floyd una qualitat espacial que em sedueix".
Aquest tercer disc de la seua discografia -quan Syd Barret ja s´havia tancat en la seua “càpsula lunar”- va suposar un èxit formidable. Encara que en realitat era fruit d´un encàrrec, la història del fim –un jove alemany que fa un viatge, primer a Paris i després a l'illa d´Eivissa a la recerca d´ell mateix, i el que realment troba serà la barreja letal del món dels estupefaents i l´heroïna junt a un amor impossible- va captivar el quartet.

L´escenificació i la trama implicaven una gran avinentesa per a poder musicar unes imatges que resultaven impactants. More suposa la primera unió audiovisual entre música rock i cine modern.
En ella hi trobem tots els ingredients floydians de la primera època (on estava molt present encara la influència de Syd Barret): la quietud de Cirrus Minor -amb un genial orgue de Rick Wright que recorda al “Celestials Voices” de A Saurcerful of Secrets-, "Crying song", "Green is the colour", la magistral malenconia de "Cymbaline", el rock potent de "The nile song" -amb una extraordinària veu esgarrada de David Gilmour- i de "Ibiza bar", el surrealisme de "Up the khyber" -amb un excel.lent conjugació de piano i orgue d´aire lisèrgic-, "Main theme" -que descriu musicalment, a l´inici de la pel·lícula, l´estimulant i al.lucinogen viatge que se li acosta al protagonista-, i la inquietant psicodèlia de "Quicksilver".
Per completar tenim incursions en el blues “More blues” i, fins i tot, en el flamenc "A spanish piece" on David Gilmour posa en practica els trucs de merda -com ell deia- per a poder eixir airós en eixe estil de musica tan complicat.

Valoració: 3,19