(3) CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL [1995]

Pertorbació en cadena

La primera vegada que vaig conèixer la història de Charles Manson a través d’aquest documental, em vaig quedar sorprés per l'esglaiadora radiografia d'un dels criminals més torbadors de la història. Horroritza adonar-se de l'existència d'aquest tipus de ments patològiques i del seu gran poder de manipulació.
També resulta impactant el futur que aquest misteriós psicópata els va procurar a les seues joves acòlites. Hom es pregunta: Com és possible deixar el control d'un mateix a la mercè d'altra persona? Què és el que passaria per les seves ments alienades?.
Tot això ens condueix a l'impressionant contrast final entre els integrants de la, en altres temps, “Família”: la ratificació d'un i el penediment –com si haguessin despertat d'un mal somni- d'unes altres.

CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL. 1995. USA
Direcció:Peter Tarshis

(5) The Doors "The Doors" [1967]

Primer disc d'aquesta banda californiana que suposa una autèntic exemple de domini, destresa i compenetració. Músics tècnicament impecables com Ray Manzarek en els teclats, Robby Krieger a la guitarra i l'extraordinària veu de JIm Morrison qui, junt amb els seus inquietants textos, donen forma a aquest disc fonamental en la història del Rock.
En els seus solcs hi podem trobar superbs clàssics com “Break on Trough (to the other side)”, “Light my fire” I els deu minuts que tanquen el disc amb l'èpica “The End”. Hipnótiques i psicodèliques melodies com la fantástica “Soul Kitchen”, la balada “The Crystal Ship” i la impressionant “End of the night”. Temes rock barrejats amb el seu peculiar estil abanderat pel virtuós, sucós i psicodèlic teclat de Manzarek com “I looked at you”, “Twentieht Century Fox” o “Take it as it comes”.
Aixi com també dos covers: Una adaptacio de la melodía del tándem Weill-Bretch, la festiva “Alabama Song (Whiskey Bar) i la magistral versió del blues de Willie Dixon “Back Door Man” amb un Manzarek i un Morrison portentosos.
En definitiva una autèntica obra mestra que tindrà una espècie de continuació en el seu següent disc, l'estupend Strange Days (67).

The Doors:
L.A Woman (71)

CANÇONS OCULTES: Manager's Blues, de Revólver (Si no hubiera que correr, 1992)

Si hi ha una cosa per la qual destaca Carlos Goñi és per la seva habilitat en les sis cordes. Fundador, a banda de Revólver, de grups com Garaje o Comité Cisne, aquest cantant i guitarrista ha estat des de l'any 82 deixant el seu segell particular en cadascun dels seus projectes. Encara que a la seva discografia impera la irregularitat, és just reconèixer els seus colps precisos en alguns dels seus temes. Goñi mai no ha amagat la seva devoció pels clàssics (és evident les seves contínues picades d’ullet a Springsteen). En aquesta ocasió el seu homenatge al blues és francament admirable amb la cançó que tanca el disc del seu segon L.P Si no Hubiera que Correr (92). M'estic referint a “Manager’s Blues”: Un sensacional blues que no pot deixar indiferent tant per la seva magnífica atmosfera creada com pels seus demoledors puntejos de guitarra.

CANÇONS OCULTES: Viva Corrales, de Las Ruedas (Viva Corrales, 1988)

Una de les millors cançons del rock espanyol i no sé fins a quin punt desconeguda. Las Ruedas van ser un grup de rock madrileny que a mitjan dels 80 van realitzar el seu primer EP per després realitzar tres discos més fins a la seva dissolució en 1993. Discos discrets però dignes, amb un toc d'independència i amb algunes cançons que van excel.lir i van tenir certa ressonància com “Ok Nastassia Kinsky” o “Rosa’s Motel”, però no de la qualitat suprema d'aquesta magnífica “Viva Corrales”.

CANÇONS DIDÀCTIQUES: 2.- "La Depressió": Canción para una Depresión, de J.B. Humet (Hay que vivir, 1981)

Encara que no haja sigut seguidor de la seua trajectòria i no es trobe dins de les meues predileccions, cal reconéixer que Joan Bautista Humet sempre ha sigut prou hàbil a l'hora de descriure realitats socials.
"Canción para una depresión" detalla intel•ligentment les sensacions i percepcions d'aquest trastorn de l'estat de l'ànim. El cantautor actua com un perfecte analista, detallant la simptomatologia d'aquesta dolència contemporània que es reforça per eixe aire malenconiós que imprimeix a la seva melodia.
Identificable per a molts, didàctica per a tots.

Uno no sabe lo que pasa,
qué luna cambió,
que se introdujo en casa
y te atrapó.

Uno se apaga de repente,
sin saber porqué,
enfermo de algo inexistente
que va oprimiéndote.

La tarde pasa tan despacio,
y hay tanto espacio en un rincón,
que uno quisiera correr de un tirón,
huir hasta el portal,
y ya no hay solución.

Es algo más que pesadumbre,
es más soledad,
que arrastra la costumbre
por dónde va.

Ese silencio impertinente
que insiste en hablar,
y no hay amor y no hay ausente
que lo pueda calmar.

Es esa vida sin sentido,
o aquel amor que embarrancó.
O simplemente que has vuelto a saber
del hombre que partió
y no pudiste ser.

Uno se agarra a cualquier cosa,
por no reventar,
y acaba por hallar
la mas airosa.

Buscando amores más cercanos
por la habitación,
abandonándose a sus manos
y a la imaginación.

La soledad da tanto miedo
y hay tantos miedos que aliviar,
pero no cede, de nada sirvió,
se irá como llegó,
se irá sin avisar.

CANÇONS DIDÀCTIQUES: 1.- "L'Educació": Esos locos bajitos, de J.M. Serrat (En tránsito, 1981)

D'entre les moltes virtuts que li podem atribuir, Joan Manuel Serrat sempre ha destacat pel seu enginy a l'hora d'escriure textos i poemes (a més de musicar versos de famosos poetes). La següent cançó -que pertany al seu disc En Tránsito (81)- és un autèntic tractat de pedagogia. D'una manera intel•ligent el cantautor descriu com és l'evolució dels nostres menuts, com ens influeixen i com els transmetem. Tot això condensat en 4 minuts i acompanyat d'una perfecta melodia. Carlos Varela va realitzar una magnífica versió del tema en l'homenatge al cantautor en Serrat… eres único (95).

A menudo los hijos se nos parecen,
así nos dan la primera satisfacción;
esos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

CANÇONS OCULTES: El Blues del Colgao, de Acero (Acero, 1983)

Heus ací una d'eixes cançons que il•lustra perfectament els somnis de llibertat d'una generació. Blues, jupes de cuiro i diversió. Acero, grup alacantí que va tindre una certa repercussió en els 80, va llançar un E.P. homònim de heavy-rock en què incloïa aquesta espècie d'himne (em consta que es va cantar prou en nits de festa) .
Bon blues de qualitat, enginyosa lletra i una intel•ligent descripció d'una realitat social.
Per a gaudir.