(4) DIES PERDUTS (THE LOST WEEKEND), de Billy Wilder (1945)

Radiografia de l'addicció a l'alcohol

Hi ha en aquest interessant film dos elements que sustenten la trama i que són analitzats amb una admirable profunditat. El més visible és, evidentment, l'addicció a l'alcohol. Wilder plasma un contundent i impressionant retrat de la dependència de l'alcohol a través d'un jove escriptor, Don Birnam, que recorre a aquest tipus de beguda per aconseguir un alt nivell d'inspiració a l'hora de seure davant de la màquina d'escriure. D'altra banda, l'altre element que subjau darrere és l'amor abnegat que Helen professa al Don. Una dona que lluitarà per ell fins a l'extenuació, fins i tot veient les dificultats de la seva recuperació. 

Don Birnam, està absolutament perdut i tots els seus desitjos i somnis són diluïts per les ganes irrefrenables de beure. No pot concentrar per escriure, no pot estar disposat per estimar, és una ànima en pena que divaga sense rumb. L'ajuda del seu germà i l'amor incondicional de Helen no són suficients per redreçar i sol "reviu" quan ingereix el licor. 

Tota aquesta trama; dura i aspra, està acompanyada d'una excel·lent planificació (el pla zenital que remarca la influència i la vampirització de l'whisky o el contrapicat quan el malalt li explica a l'escriptor el que li pot passar). Per finalitzar, cal ressaltar la sòbria interpretació de Ray Miland i les imatges de les seves al·lucinacions que són totalment sorprenents i impactants. Magnífic film .

 

THE LOST WEEKEND. 1945. USA. Blanc i Negre. 101 Min.

Direcció: Billy Wilder

Intèrprets: Ray Milland, Jane Wyman, Phillip Terry, Howard Da Silva, Doris Dowling, Frank Faylen, Mary Young, Anita Bolster, Lilian Fontaine, Frank Orth, Lewis L. Russell

Guió: Charles Brackett, Billy Wilder. (Novel·la: Charles R. Jackson)

Música: Miklós Rózsa

Fotografia: John F. Seitz

(3) ALTSASU (GAU HURA), d'Amets Arzallus i Marc Parramon (2021)

La injustícia d'un estat corrupte

Un cop més un altre documental que deixa en bolquers a un estat opressor amb manca de justícia com és l'espanyol. Com bé diuen els entrevistats, una bona part de la ultradreta regnant necessiten l'ombra d'E.T.A. amb candeletes i, per això, es valen de caps de turc, utilitzant-los com a elements materials, sense importar-los ni el seu sofriment ni el de les seves famílies. 

A base d'entrevistes el documental exposa de manera molt gràfica uns fets que donen bon compte de la desraó i de la corrupció d'un sistema maliciós com el que patim. L'obra conjuga molt intel·ligentment el treball de recerca amb unes imatges metafòriques i poètiques que expliquen els fets esdevinguts des de tres anys enrere. 

Altsasu (Gau Hura) és un excel·lent document de denúncia que s'ha de veure.

 ALTSASU (GAU HURA). 2020. Espanya. Color. 80 Min.

Direcció: Amets Arzallus y Marc Parramon

Intèrprets: Personatges entrevistats

Guió: Amets Arzallus

Música: Ariel Marx

Fotografia: Marc Parramon

(3) SHIVA BABY, d'Emma Selligman (2020)

Intel·ligent combinació de situacions

La realitzadora de Shiva Baby, introdueix dins d'una coctelera jueva diferents ingredients: una cullerada de contradiccions de la vida, un pessic d'eleccions equivocades, 1 kg de mares controladores, 100 g de pares despistats, 1 litre d'hipocresia i doble cullerada de doble moral (permeteu-me la redundància) per alliberar una sèrie de desgavellats i còmics episodis. El resultat és una intel·ligent combinació de situacions encaixades en un espai de temps determinat que s'endinsa en l'interior dels seus personatges. L'acció passa tota en un dia i la càmera es passeja per analitzar i extreure les diferents peculiaritats emocionals que sobrevolen en l'ambient funerari. És molt interessant observar la contraposició existent entre les repressives tradicions i la modernitat que dimana la jove protagonista. Un film que, malgrat la seva aparent comicitat, convida a la reflexió sobre el paper que exercim —tant en la comunitat jueva com en la societat en general— com a joves acabats de sortir de l'adolescència, com a marits, com a esposes, com a pares i com tot aquell paper que acompanya una responsabilitat en la nostra vida.  

 

SHIVA BABY. 2020. Estats Units. Color. 71 Min.

Direcció: Emma Selligman

Intèrprets: Dianna Agron, Glynis Bell, Richard Brundage, Polly Draper, Danny Deferrari, Ariel Eliaz, Molly Gordon, Jackie Hoffman, Sondra James, Vivien Landau

Guió: Emma Selligman

Música: Ariel Marx

Fotografia: Maria Rusche

(3) TODOS LO SABEN, d'Asghar Farhadi (2018)

De la festivitat a la tragèdia

El director iranià Asghar Farhadi centra la seva càmera, més enllà dels successos externs, a l'interior dels personatges que apareixen en aquest interessant film rodat a Espanya. Amb actors de sobrada vàlua i experiència al costat de joves emergents, l'obra dissecciona la vida mateixa a través de tot allò que s'oculta en el més profund del nostre ésser. I és que allò que un principi arrenca com hedonisme pur: un dia de festa en el casament d'un amic o familiar es pot tornar, com molt bé mostra l'obra, en quelcom funest i dramàtic (cosa consubstancial a la nostra realitat). 

Existeix una atraient metamorfosi en l'evolució dels personatges, ja que a partir d'un succés tràgic, comencen a fluir emocions amagades tot apareixent un suggerent joc de retrets. La pel·lícula fa una harmònica conjunció de tots els seus elements: bon guió i narració, misteri i anàlisi de la condició humana. A veure.

 

TODOS LO SABEN. 2018. Espanya. Color. 130 Min.

Direcció: Asghar Farhadi

Intèrprets: Penélope Cruz, Javier Bardem, Ricardo Darín, Eduard Fernández, Bárbara Lennie, Inma Cuesta, Elvira Mínguez, Ramón Barea, Carla Campra, Sara Sálamo

Guió: Asghar Farhadi

Música: Canciones: Javier Limón, Nella Rojas

Fotografia: José Luis Alcaine

Crítiques d'Asghar Farhadi:

Nadier i Simin, una separació (2011)

(3) LA LLOBA, de William Wyler (1941)

Depredadors

Adaptació de l'obra de teatre homònima "The Little Foxes" de Lillian Helman, autora també deL guió. El film retrata de la lluita d'interessos d'una sèrie de personatges, concretament els tres germans Hubbard, embriagats pel desig quasi malaltís d'atresorar diners i tot a costa dels altres, sense importar-los el grau de relació. Enmig, queden la filla i el marit de Regina, estupefactes davant la reguera de berganteria després respectivament per la mare i esposa. 

És absolutament impactant l'escena on Regina espera pacientment, amb absoluta passivitat, la consumició vital del seu marit. Repantigada al sofà, la seva postura i la seva mirada són d'una fredor difícilment igualable. Bé la pel·lícula s'haguera pogut anomenar (almenys en la seva versió catalana) Els llops, perquè la major part de la família Hubbard són uns absoluts depredadors capaços d'engolir fins al mateix dimoni. 

William Wyler juga en una trama aparentment senzilla amb una planificació ombrívola i amb els interessants matisos que aporten els seus protagonistes. La interpretació de Bette Davies és fantàstica; gestos i mirades que són capaços de transmetre una infinitat d'emocions amagades en un personatge amarg i roí que metaforitza l'inevitable joc de la vida. 

 

THE LITTLE FOXES. 1941. Estats Units. Blanc i Negre. 116 Min.

Direcció: William Wyler

Intèrprets: Bette Davis, Teresa Wright, Herbert Marshall, Patricia Collinge, Carl Benton Reid, Richard Carlson, Russell Hicks, Charles Dingle, Lucien Littlefield, Hooper Atchley

Guioó: Lillian Helman (Novela: The little foxes, de Lillian Helman)

Música: Meredith Wilson

Fotografia: Gregg Toland

(3) AKELARRE, de Pablo Agüero (2020)

 Menyscapte atemporal dels drets humans

Relat ambientat al País Basc, segle XVII, on, a partir d'uns successos relacionats amb la bruixeria, s'enllacen diferents conceptes pertanyents al nostre context humà i social. De fet, la pel·lícula es basa en un judici (és un dir) real que va ocórrer en aquells dies. D'aquesta manera, podem destacar en l'obra la seva atemporalitat que es reflecteix en la paranoia religiosa de l'època, en la llibertat individual i col·lectiva i en la manca de drets humans. Què es pot esperar d'un període on l'estultícia, el masclisme i, especialment, la maldat requeia en els grans estaments? 

Pablo Agüero aconsegueix un encertat anàlisi crític del detriment del desenvolupament i creixement de les llibertats humanes. Així, el Rei a través del jutge Rostegui, tractava de purificar (clar eufemisme d'erradicar) les ànimes d'aquelles persones que, segons el seu criteri, havien practicat qualsevol mena d'aquelarre. Un grup de noies joves l'únic crim del qual va ser divertir-se en les seves festes particulars, es van convertir en les seves noves víctimes. A partir d'aquí els estratagemes per sobreviure —el jutge, acaba sent "posseït" eròticament a través de les invencions d'Anna— seran la seva motivació. 

L'odi al diferent, a les llengües pròpies marginades (en aquest cas, l'euskera) i a la misogínia, cosa que encara perdura fins als nostres dies —d'ahí la seva atemporalitat— ho retrata el director a la perfecció. Això, al costat d'una atmosfera molt ben encertada, a través dels espais i de la seva posada en escena molt propera a la coreografia musical, conformen un film molt atractiu. Cal destacar la magistral interpretació d'Amaia Aberasturi.

 

AKELARRE. 2020. Espanya. Color. 90 Min.

Direcció: Pablo Agüero

Intèrprets: Amaia Aberasturi, Àlex Brendemühl, Daniel Fanego, Jone Laspiur, Daniel Chamorro, Iñigo de la Iglesia, Yune Nogueiras, Elena Uriz, Asier Oruesagasti, Garazi Urkola, Irati Saez de Urabain, Lorea Ibarra

Guió: Pablo Agüero, Catell Guillou

Música: Maite Arrotajauregui, Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Aguirre Erauso

(4) EL SERVENT, de Joseph Losey (1963)

Anàlisi de les relacions de classe

El cinema de Losey —fidel a analitzar les profunditats de les pulsions humanes— tracta d'abordar en aquest interessant film, la decadència psíquica i moral experimentada per un dels seus protagonistes. Tony, burgés i aristòcrata britànic, és un home d'èxit, amb un gran futur i amb molt de projectes per davant. És, en contractar els serveis d'un majordom, quan tots els seus assoliments emocionals comencen a trontollar. 

¿Com pot influir en la nostra cognició els trets físics i psicològics dels altres, més si encara ens atrauen com si foren un imant? El director ja ho va mostrar en l'excel·lent Eve (1962) i ara ho barreja amb la influència de l'altre element que aporta (el servent Barret) per conformar un triangle devastador. El realitzador presenta ací una suggestiva i perversa metàfora: la subversió i inversió del sistema establert. D'aquesta manera, el majordom ordena al seu amo i Vera, element detonador de les forces impulsores dels protagonistes, serà el suport on Barret es recolze per a trencar els esquemes vigents. Una atrevida proposició revolucionaria si canviem al majordom pels ciutadans i al jove burgés pels governants. 

En definitiva, El Servent, és una pel·lícula reflexiva, absolutament recomanable que suposa un suggestiu estudi dels personatges i de les relacions de classe.

 

THE SERVANT. 1963. Regne Unit. Color. 115 Min.

Direcció: Joseph Losey

Intèrpretes: Dirk Bogarde, Sarah Miles, Wendy Craig, James Fox, Catherine Lacey, Richard Vernon, Brian Phelan, Hazel Terry, Alison Seebohm, Philippa Hare, Dorothy Bromiley

Guió: Harold Pinter (Novela: Robin Maugham)

Música: John Dankworth

Fotografia: Douglas Slocombe