(4) RADICAL, de Christopher Zalla (2023)

Absolutament captivadora

Cada ésser humà té una sèrie de fortaleses, algunes de les quals romanen latents en el seu món interior. La pena és que segurament hi haurà molts casos al llarg de la història que aquest do de la naturalesa visca silent i es muira junt amb la persona. Quants de talents s'hauran perdut d'aquesta manera! Sembla que aquestes línies reclamen la figura de l'educador (en el sentit potent de la paraula). Un educador que actue de guia i que com un bon il·lusionista extraga de manera màgica la nostra corda creativa. Quants Sergios Juárez Correa com el d’aquesta pel·lícula hauran existit? Segurament n'hi haurà hagut, i, si algú dels lectors va tenir un personatge similar com a docent, l'enhorabona, perquè va trobar un tresor.

Hi ha vegades que en una obra artística tot encaixa a la perfecció, i Radical, és una d'elles. Tot, absolutament tot, està perfecte: escenaris, música, fotografia, interpretació (magnífic el planter actoral), i els seus personatges tan entranyables com el mestre, el director, Lupita, la xiqueta filòsofa (per a menjar-se-la) i el tàndem tan bonic que formen Paloma i Nico.

Quan la pobresa, la violència dels càrtels de drogues i el perill estan aguaitant per tot arreu és difícil que qualsevol infant es dedique plenament a l'aprenentatge. Si veus que la teua família quasi com pot subsistir, en l'únic en què estàs pensant és en treballar per guanyar una mica de diners que hi puguen ajudar. Òbviament, Matamoros, la ciutat fronterera amb Brownsville (Texas) no era l'ambient més propici perquè un petit grapadet de xiquets tragueren cap a fora totes les seues potencialitats.

Radical, si se'm permet la definició, és una barreja entre "El club dels poetes morts" i "La lengua de las mariposas", però en diferents entorns. Ara no estem en una societat de classe mitjana alta dels Estats Units, ni tampoc en el temps de llibertat republicana de l'estat espanyol. Som al Mèxic profund, en 2011, on ni les noies ni els nois poden tenir una sala d'ordinadors, on hi ha treball infantil arreplegant brossa, on el paisatge desolador, de buidor i de tristesa pinta la vida quotidiana dels seus habitants.

En definitiva, aquesta obra, és una lliçó de cine i d'humanitat. Una injecció de vida que motiva i que emociona. I sí, se li poden trobar errades, per descomptat, com la recerca, a vegades, fàcil de commoure l'espectador, però és un recurs fílmic perdonable. Ho compensa tota la resta. La recomane vivament perquè és absolutament captivadora.

RADICAL. 2023. Mèxic. Color. 120 Min.

Direcció: Christopher Zalla

Intèrprets: Eugenio Derbez, Jennifer Trejo, Daniel Haddad, Danilo Guardiola, Mía Fernanda Solis, Gilberto Barraza, Victor Estrada, Manuel Márquez, Christian González, Xochiquetzal Martínez, Edmundo Moñoz, Enoc Leaño

Guió: Christopher Zalla. Artícle: Joshua Davis

Música: Pascual Reyes i Juan Pablo Villa

Fotografia: Mateo Londono

(4) POBRES CRIATURES, de Yorgos Lanthimos (2023)

Transgressió

Com a éssers humans sempre estem buscant respostes i ens preguntem per què ens comportem d'una determinada manera quan, en el fons, potser no volem fer-ho. Fingint desinterès, ens deixem escanyar per cada baula de la cadena que a poc a poc captura la nostra ànima i ens porta a un punt —sovint sense retorn— que ens oprimeix a causa d'una llibertat prohibida i plena de tabús. Bella Baxter, la protagonista d'aquesta pel·lícula, s'adona que sent pler en masturbar-se i s'"electrifica" quan cavalca bojament damunt d'algun mascle. La seva principal reflexió és per què tothom no cerca tal estat de goig permanent.

Aquest primer paràgraf és només una de les tantes qüestions que planteja aquest film. Yorgons Lanthinos, amb una imaginació desbordant, ens proposa una història fascinant tant des del seu punt de vista tècnic com del seu contingut. D'aquesta forma, combina una estètica gòtica de plans asimètrics i angulats, amb un profund rerefons esquitxat d'elements ètics, terrenals i existencials.

A través del seu estil tan peculiar, envoltat d'una atmosfera exquisidament estranya i real alhora, les imatges evoquen el cinema de monstres (el Dr. Godwin Baxter és un transsumpte del Dr. Frankenstein), i reflecteixen en cada personatge aspectes de traumes del passat (el mateix Dr. Baxter), les misèries humanes (la gelosia del Dunca Wedderburn), l'empoderament femení, la llibertat sexual i l'amor.

El resultat és, a parer meu, d'una qualitat irresistible, com una pintura al fresc que atrapa tots els teus sentits i que et fa reflexionar en cada pas que dona la ingènua i inconscient Bella, amb un cervell que és i no és seu, i que no te por de trencar les barreres socials imposades culturalment. L'enigmàtica Emma Stone atorga a la història un aire de raresa i excentricitat que es complementa amb el paper de científic extravagant —qui juga a ser Déu— de Williem Dafoe. Tots dos completen dues interpretacions magnífiques.

En definitiva, un goig de film. Peculiar, diferent, salvatge, transgressor i subversiu i amb un misteri incognoscible que t'absorbeix des de la primera escena.

POOR THINGS. 2023. Irlanda. Color. 141 Min.

Direcció: Yorgos Lanthimos

Intèrprets: Willem Dafoe, Emma Stone, Margaret Qualley, Mark Ruffalo, Kathryn Hunter, Christopher Abbott, Jerrod Carmichael, Ramy Youssef, Hanna Schygulla, Charlie Hiscock, Vicki Pepperdine

Guió: Tony McNamara. Novela: Alasdair Gray

Música: Jerskin Fendrix

Fotografia: Robbie Ryan

(4) EL RAPTE, de Marco Bellochio (2023)

Aroma clàssic

No cal dir que aquest episodi de la història perpetrat per l'Església catòlica és absolutament aborronador. La veritat és que n'extrauríem un bon grapat d'assumptes escabrosos i ignominiosos per part d'una institució que, dia rere dia, es contradiu amb les ensenyances de Jesucrist. Si la doble moral se sol instal·lar en aquells que ostenten el poder, és més impactant quan niua en les ments que propugnen la bonhomia i el bé incondicional.

El tema que s'aborda en aquest film no és, ni de bon tros, anodí. Es tracta del cas d'Edgardo Mortara, un nen jueu de sis anys, que va ser segrestat el 1858 a Bolonya per ordre de les autoritats papals sota el govern del papa Pius IX. La raó principal era que havia estat batejat en secret per una serventa cristiana quan era un nadó, ja que es creia que estava a punt de morir. Segons el dret canònic de l'època, un xiquet de bolquers batejat no podia ser criat per pares no cristians. Això va portar l'Església catòlica a justificar el seu "rescat espiritual", separant-lo de la seva família per ser educat com a cristià.

L'argument és, ja de per si, força interessant perquè, com a espectadors, a més de ser partícips de la injustícia del rapte, fa que empatitzem amb el patiment dels pares. Ara bé, la pel·lícula, a banda de denunciar a aquest fet (que va ser un escàndol internacional i molt criticat per part de cercles liberals i jueus d'Europa) fa palesa del fanatisme religiós i de la manipulació de la jerarquia eclesiàstica (és xocant la transformació del xiquet en fer-se adult). El pitjor de tot ja no és només el menysteniment a la llibertat religiosa, sinó també el fet de vulnerar els drets humans i prendre’s la llicència de robar a un xiquet, destrossar una família i obviar les conseqüències emocionals que podia ocasionar.

Endinsant-se en el seu contingut, cal remarcar que Bellochio, molt didàcticament, reflecteix de manera brillant els esdeveniments de la seva època històrica amb una fascinant escenografia i posada en escena. Les seves imatges —tan harmoniosament construïdes i narrades— ens evoquen a aquelles obres d'antany que t'introduïen en la pantalla, per això, cada seqüència desprèn un inconfusible aroma clàssic que t'atrapa des del primer instant. Tots aquests elements, juntament amb els diàlegs, interpretacions i una música (magnífic Fabio Massimo Capogrosso) que actua com un element descriptiu més, conformen una pel·lícula important que, per a mi, tot i haver sigut seleccionada per a la Palma d'or a Canes, ha sigut la gran oblidada de 2023.

RAPITO. 2023. Itàlia. Color. 134 Min.

Direcció: Marco Bellochio

Intèrprets: Fabrizio Gifuni, Filippo Timi, Barbara Ronchi, Fausto Russo Alesi, Corrado Invernizzi, Alessandro Fiorucci, Paolo Pierobon, Enea Sala, Leonardo Maltese, Andrea Gherpelli

Guió: Marco Bellocchio, Susanna Nicchiarelli, Edoardo Albinati, Daniela Ceselli

Música: Fabio Massimo Capogrosso

Fotografia: Francesco Di Giacomo

(3) DISPARARON AL PIANISTA, de Fernando Trueba i Javier Mariscal (2023)

Matar a l'americana

Si férem la prova de tirar una fitxa de parxís al sobre d'un mapa estès a la taula i caigués en qualsevol país, tindríem per davant un munt d'elements per conèixer, investigar i esbrinar sobre ell. Realment hi ha una gran quantitat de coses per a descobrir en cada indret del món. Què se me'n ve al cap quan sento la paraula Brasil? Doncs, així de primeres...: futbol, festa i carnestoltes. Això, evidentment, fent-hi una mirada molt superficial, perquè només gratant-hi ens atraparia la sorpresa i la satisfacció.

Art, cultura, política i societat, entre altres coses, és el que ens ve a proposar aquest estupend document animat que han fet Trueba i Mariscal. Jeff Harris és un periodista musical de Nova York que enceta una investigació quan s'adona de la misteriosa desaparició del pianista brasiler, Tenório Júnior, habitual acompanyant de Vinícius de Moraes. Arran d'això s'hi destapa la implicació de un govern que presumeix de ser democràtic i que, contradictòriament, vol tancar la llibertat de diversos països llatinoamericans amb l'objectiu de controlar-los a través de l'operació Còndor, el qual va derivar en l'anorreament i desaparició d'un munt de persones innocents.

La pel·lícula és un frenesí de musicalitat sonora brasilera (amb el seu punt àlgid de l'època dels cinquanta, seixanta i setanta) juntament amb la denúncia dels règims totalitaris sostinguts per l'administració ianqui. Un thriller captivador, amb una estructura precisa, una tensió constant i una animació hipnotitzant. Una obra per gaudir intensament i aprendre alhora.

THEY SHOOT THE PIANO PLAYER. 2023. Espanya. Color. 103 Min.

Direcció: Fernando Trueba i Javier Mariscal

Intèrprets: Animació

Guió: Fernando Trueba i Javier Mariscal

Música: Joao Gilberto, Caetano Veloso, Gilberto Gil, Vinicius de Moraes, Paulo Moura

Fotografia: Animació

(3) NO ME LLAME TERNERA, de Jordi Évole i Màrius Sánchez (2023)

Objectivitat

No entenc per què aquest documental ha creat tanta polèmica (tot i que, pensant-ho bé, amb el que va passar vint anys enrere amb el treball de Julio Medem, tot és possible a l’estat espanyol). Se l'acusa a Jordi Évole de blanquejar el terrorisme, cosa amb la qual no estic d'acord perquè el curs de l'entrevista sempre camina per l'objectivitat, amb les preguntes escaients i amb una inevitable tensió. Una altra cosa és que l'entrevistat done respuestas que no li agraden al receptor —perquè, entre altres coses, l’entrevistat valida o justifica gran part de les accions— però el que és incontestable és que aquest documental està ben dirigit —formalment i de contingut— i  amb una intel·ligent manera de confrontar els dos punts de vista entre el botxí (Josu Urrutikoetxea) i una de les seues víctimes (Francisco Ruiz). 

En definitiva, un treball molt didàctic perquè afegeix documentació històrica del conflicte. Sempre he pensat que és important escoltar l'altre, i per això crec fermament que aquest tipus de documentals són necessaris. Cadascú pot extreure les seues pròpies conclusions, evidentment, però és important mantenir una actitud freda i distant perquè l'objectivitat impere durant el metratge, i això, Évole ho aconsegueix amb escreix.

NO ME LLAME TERNERA. 2023. Espanya. Color. 101 Min.

Direcció: Jordi Évole i Màrius Sánchez

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Jordi Évole, Màrius Sánchez, Júlia Badenes, Silvia Merino, Adriá Attardi

Fotografia: Paco Amate

(3) ELS QUE ES QUEDEN (THE HOLDOVERS), d'Alexander Payne (2023)

De menys a més

Sí, de menys a més. Així és com definiria aquesta formidable obra que a poc a poc va in crescendo, guanyant en el seu contingut, especialment en intensitat emocional. Al principi ens sentim com els alumnes que estan empipats i han de passar les vacances de Nadal al col·legi, això és; amb unes expectatives properes a l'avorriment i a la previsibilitat. Però no, la trama va donant, quasi com si res, petits tombs que ens transporten a un univers prenyat de sentiments. I en eixe context ocorre una gran metamorfosi en els tres peculiars i distints personatges que ens hi presenta. Paul Hunham; un professor rondinaire que oculta els seus sentiments, Angus; un intel·ligent i problemàtic noi que arrossega els seus propis traumes, i Mary; la cap de cuina de l'escola que recentment ha perdut un fill a Vietnam.

Entre tots tres comencen els conflictes personals que acaben convertint-se en una catàrtica sinergia que ajudarà cada membre a créixer psicològicament i abastar una pau interior carregada de solidaritat. És molt bonica la relació que es crea entre el professor i el seu alumne, amb una emotivitat captivadora. Si a tot això li afegim que el film està farcit diàlegs molt ocurrents, de divertides dosis d'humor i d'un dramatisme molt real, podríem afirmar que estem davant d'un excel·lent festival psicològic i emocional. 

Cal destacar, per a finalitzar, la seva magnífica ambientació escènica i les seves superbes interpretacions. Molt recomanable.

THE HOLDOVERS. 2023. Estats Units. Color. 130 Min.

Direcció: Alexander Payne

Intèrprets: Paul Giamatti, Dominic Sessa, Da'Vine Joy Randolph, Gillian Vigman, Carrie Preston, Tate Donovan, Michael Provost, Oscar Wahlberg, Brady Hepner

Guió: David Hemingson

Música: Mark Orton

Fotografia: Eigil Bryld

(3) ALICE, TRESOR, de Mary Nighy (2023)

She said no

El maltractament psicològic, moltes vegades —potser inconscientment— queda un segon pla. Si ho analitzem bé, tot allò que no se sol veure queda com emblanquinat, com invisible per als ulls de la resta. Pensem ara, amb la diferència existent entre les afeccions físiques i les psíquiques: en primera instància, no sentim el mateix en veure un coix que a un deprimit i el sentiment de pena serà més gran cap al primer que no pas per al segon. Efectivament, les conseqüències per a la ment són igual o més devastadores que per al cos.

Aquesta pel·lícula aborda el maltractament psicològic en la parella a través d'una violència masclista subtil, insondable i imperceptible per a la gent del voltant. Unes accions anorreadores que van minvant a la víctima i que anul·len progressivament la seva personalitat. Doncs bé, tots aquests elements, la cinta els reflecteix de manera real i objectiva. I ho fa amb perspicàcia, sovint sense mostrar el maltractament en si, sinó en els efectes —tant físics com psicològics— que produeixen en la protagonista (arrancades de cabells, nerviosisme, comportament bipolar...). Una fugida cap endavant que desemboca en l'amistat i la solidaritat de les seves dues amigues.

Dins de la trama, hi ha una història paral·lela que és la d'una xiqueta desapareguda. Tothom està buscant-la i malauradament la troben morta. Doncs bé, existeix una delicada analogia entre Alice i ella: ambdues es trobaven perdudes, desorientades i sense trobar el camí d'eixida.

És difícil fer front a un assetjament d'eixe tipus, però aquest film ens ajuda a entendre-ho i plantar-li cara. Per descomptat que tots els altres aspectes cinematogràfics hi acompanyen, especialment la seva narració que ho conta a través de les emocions de la protagonista i després per la seva senzilla però efectiva posada en escena, juntament amb unes convincents interpretacions.

ALICE, DARLING. 2023. Canada. Color. 89 Min.

Direcció: Mary Nighy

Intèrprets: Anna Kendrick, Charlie Carrick, Kaniehtiio Horn, Wunmi Mosaku, Mark Winnick, Daniel Stolfi, Carolyn Fe, Gordon Harper

Guió: Alanna Francis

Música: Owen Pallett

Fotografia: Mike McLaughli

(3) AMERICAN FICTION, de Cord Jefferson (2023)

Viure amb estereotips

El fet de ser víctima constantment dels estereotips no ha de ser molt agradable, però, malauradament és així com viuen els grups de persones que són discriminats racialment. Si hom és negre als Estats Units serà, inevitablement, un blanc fàcil, per la qual cosa el fastig s'apodera d'aquells que dia rere dia han de bregar contra eixa actitud d'altri. Evidentment, com a éssers humans, acaben cansats d'haver de reivindicar-se cada dos per tres. 

El novel·lista, protagonista d'aquest film, fart que les classes dirigents es lucren a costa d'eixe entreteniment, decideix escriure un llibre barroer que conté els mateixos clixés ofensius dels llibres "negres" que tenen èxit i que tant ell critica. Com si res, s'hi veurà abocat en eixe món hipòcrita que va representar a la novel·la.

Aquest eix central de la pel·lícula es complementa amb la personalitat de l'escriptor, que té una vida farcida de dèries, cabòries, sentiments, pors i emocions, amb una mare amb Alzheimer, una germana que mor, un germà amb problemes i, en definitiva, una relació familiar amb molts de vaivens. Els seus amoïnaments es concentren en la creença amb si mateix i en la seva habilitat com a escriptor.

El director retrata a aquesta comunitat negra americana que sempre ha hagut de suportar aquest estigma —sigui socialment sigui culturalment— des de l'antiga esclavitud, i ho fa molt intel·ligentment a través d'una narració elegant que es consolida en eixe final tan obert que planteja.

AMERICAN FICITION. 2023. Estats Units. Color. 117 Min.

Direcció: Cord Jefferson

Intèrprets: Adam Brody, Jeffrey Wright, Tracee Ellis Ross, John Ortiz, Erika Alexander, Leslie Uggams, Sterling K. Brown, Keith David, Myra Lucretia Taylor, Issa Rae, Nicole Kempskie, Becki Dennis

Guió: Cord Jefferson. Novel·la: Percival Everett

Música: Laura Karpman

Fotografia: Cristina Dunlap

(3) L'ÚLTIM ESTIU, de Catherine Breillat (2023)

Clavar-se en un atzucac

La normopatia és un concepte psicològic que no es troba als diccionaris, però que fa referència al fastig que provoca seguir les normes convencionals socials. Hi ha gent que busca descórrer la cortina de la cosa políticament correcta i abraçar-se desesperadament a un hedonisme que li aporti agradables sensacions psicofisiològiques. De fet, aquest film reflexiona sobre el plaer sexual de la dona.

Anne, una brillant advocada, es queixa al seu marit de l'avorriment exasperant que li generen els seus amics quan venen de visita a casa. D'alguna manera se sent ofegada i necessita respirar aires de llibertat. En conèixer, Théo, el jove fill problemàtic de la seva parella que han d'acollir, comencen a trontollar els esquemes psicològics que estan arrelats a dintre seu i es clava en un terrible atzucac.

Catherine Breillat fa una pel·lícula valenta perquè toca un tema difícil on té cabuda la moral i l'ètica. Tal vegada, no sempre sigui bona idea el fet de deixar-se anar-hi quan al voltant hi ha gent que la podem ferir. M'encanta el prisma psicològic del film que està acompanyada per una magnífica posada en escena i unes notables interpretacions.

M'he assabentat que està basada en una pel·lícula danesa de 2019: Dronningen (Reina de cors). Després de veure L'Été dernier, tinc un gran interès a descobrir l'obra original danesa per comparar com cada versió aborda aquesta complexa història.

L'ÉTÉ DERNIER. 2023. França. Color. 104 Min.

Direcció: Catherine Breillat

Intèrprets: Léa Drucker, Samuel Kircher, Olivier Rabourdin, Clotilde Courau, Serena Hu, Angela Chen, Romain Maricau, Nelia Da Costa

Guió: Catherine Breillat. Argument: Maren Louise Käehne i May el-Toukhy (película "Reina de cors")

Fotografia: Jeanne Lapoirie

(3) LA QUIMERA, d'Alice Rohrwacher (2023)

Perseguint un desig

Entre la nostàlgia d'un amor perdut i la felicitat utòpica es desenvolupa aquest film que se centra en les peripècies de la banda de tombaroli, un grup de lladres d'antigues tombes i de jaciments arqueològics. Arthur és el seu personatge principal i simbolitza tot el sentiment emocional d'una trama marcada per la desesperança i el desencant. Aquest, igual que cada ésser humà, persegueix una quimera. En la seva realitat, somnia amb una vida sense treball juntament amb el desig inabastable del regrés de la seva parella, Benjamina. Malgrat de ser conscient d'estar enfront d'un miratge, continuarà incansablement en el seu idealista viatge a través d'una senda que li reportarà pau i plenitud en sentir-se mentalment més a prop del seu propòsit.

La pel·lícula manté el seu interès durant tot el metratge i, a més de la seva atraient narrativa que utilitza components fantàstics, hi barreja una bella posada en escena amb una excel·lent fotografia.

LA CHIMERA. 2023. Itàlia. Color. 130 Min.

Direcció: Alice Rohrwacher

Intèrprets: Isabella Rossellini, Josh O'Connor, Alba Rohrwacher, Luca Chikovani, Carol Duarte, Milutin Dapcevic, Vincenzo Nemolato, Elisabetta Perotto, Julia Vella, Francesca Carrain

Guió: Alice Rohrwacher, Carmela Covino, Marco Pettenello

Fotografia: Hélène Louvart

(1) DUNGEONS & DRAGONS: HONOR ENTRE LLADRES, de John Francis Daley i Jonathan M. Goldstein (2023)

Entretinguda, però previsible

No estic molt posat en les anteriors produccions de la saga (tampoc és que hagi tingut massa interès, la veritat). Vaig decidir veure-la amb l’objectiu de tocar quasi tots els gèneres cinematogràfics pertanyents l'any 2023. Ara bé, després de fer-ho he de dir que si passes dues hores del teu temps per a veure una pel·lícula i, una vegada finalitzada, tens la sensació que has sigut una estona agradable, crec que no pots dir que acabes de consumir un producte dolent. És veritat que films d'acció i d'aventures n’he vist un munt al llarg de la meva experiència amb el cinema, i, per això, és inevitable que de vegades tingui la sensació de ja haver-ho vist en el passat.

Això és el que ocorre en el visionat d'aquesta adaptació cinematogràfica del primer joc de rol de la història, publicat per primera vegada el 1974: bastants clixés es repeteixen i el procés de la trama és força estandarditzada, per la qual cosa, alguns aspectes són previsibles i naïfs.

Amb tot, seria injust no remarcar les seves virtuts, perquè estem davant d'una obra amena que, d'alguna manera o altra, abasta altres aspectes de la vida o de l'ésser humà: l'amor, l'amistat, la creença en un mateix... S’hi afegeixen, a més a més, pinzellades de comèdia i drama que es combinen amb uns personatges peculiars i unes imatges amb uns atraients efectes especials. Tanmateix, no passa de ser un producte entretingut, però previsible.

DUNGEONS & DRAGONS: HONOR AMONG THIEVES. 2023. Estats Units. Color. 128 Min.

Direcció: John Francis Daley i Jonathan M. Goldstein

Intèrprets: Chris Pine, Michelle Rodríguez, Regé-Jean Page, Justice Smith, Sophia Lillis, Chloe Coleman, Daisy Head, Hugh Grant, Jason Wong, Nicholas Blane

Guió: Jonathan M. Goldstein, John Francis Daley, Michael Gilio. Historia: Chris McKay, Michael Gilio

Música: Lorne Balfe

Fotografia: Barry Peterson

(2) INDIANA JONES i EL DIAL DEL DESTÍ, de James Mangold (2023)

Mangfold agafa el testimoni

Sorprès des del seu inici, amb un jove Harrison Ford (que admirable és la tecnologia!), aquesta pel·lícula és pur entreteniment (i del bo), perquè té la virtut de conjugar molt hàbilment aventura, didàctica, intriga i humor. Tot i tenir elements en contra com l'edat del protagonista o l'inevitable gastament de la història, sembla que l'equip de producció, encapçalat pel director James Mangold, ha agafat el testimoni de les anteriors entregues i en aquesta cinquena ha sabut mantenir la flama tan interessant que es va encendre allà pels anys vuitanta.

El qui escriu aquesta crítica estava molt reticent en un principi perquè pensava que no anava a trobar-se res en el seu visionat: només buit i la mateixa cançó. Però no, no ha sigut així. De colp i volta, m’he vist absorbit per aquesta formidable aventura de to crepuscular i m'he introduït en el seu suggerent conglomerat de nazis, arqueòlegs, matemàtics, inventors i viatges en el temps. No sé com ho han fet, la veritat, més encara sabent que "el xic de la pel·lícula" era un octogenari. Però quin octogenari. L'octogenari més jove que mai no he conegut.

INDIANA JONES AND THE DIAL OF DESTINY. 2023. Estats Units. Color. 153 Min.

Direcció: James Ganfold

Intèrprets: Harrison Ford, Mads Mikkelsen, Phoebe Waller-Bridge, Antonio Banderas, Toby Jones, Boyd Holbrook, John Rhys-Davies, Shaunette Renée Wilson, Thomas Kretschmann

Guió: Jez Butterworth, John-Henry Butterworth, James Mangold, David Koepp. Personajes: George Lucas, Philip Kaufman

Música: John Williams

Fotografia: Phedon Papamichael

(2) EL MESTRE JARDINER, de de Paul Schrader (2023)

Turment

Tots tenim coses per les quals penedir-nos. Algunes són més fàcils de digerir si fem referència a assumptes banals, però la situació canvia quan es tracta de cometre delictes. En aquests casos, el complex camí cap a la redempció no sol enfilar-lo tothom perquè molta gent creu que no ho necessita. Per contra, el protagonista d'aquest film, sí. Té a la culpa constantment aguaitant-lo, i amb un passat que el turmenta. En l'actualitat és un home que s'ha transformat i dia rere dia aconsegueix sobreposar-se. Tanmateix, ha de viure amagant un secret que l'avergonyís, bo i recercant un perdó que només ell pot concedir-se. Aquest és, francament el repte més complicat, tot i això Narvel Roth lluita incansablement per tal de sortir airós. Amb el temps s'ha convertit en el meticulós horticultor de Gracewood Gardens i, alhora, en l'amant de la seva cap, la rica vídua Sra. Havernhill. En arribar-hi la seva neboda neta, Maya, com a aprenent, la situació farà un gir radical. En eixe corrent d'humanitat es troben dues ànimes perdudes que es necessiten l'un a l'altre.

Tot això ho conta Paul Schrader —també autor del guió— amb un to sobri, fosc i reflexiu que sintonitza amb les emocions del seu personatge principal. Les imatges, l'escenografia i la posada en escena transmeten el pes emocional del relat, creant una experiencia que els espectadors capten amb intensitat. És cine de contingut, narrat amb subtilesa o delicadesa, però d'una manera velada permetent-nos deduir el pes d'un passat inconfessable. Tot i que en un principi pot semblar una obra densa, no ho és en absolut.  Simplement és —necessàriament— seriosa i, com els seus personatges, —inevitablement— angoixant.

MASTER GARDENER. 2023. Estats Units. Color. 111 Min.

Direcció: Paul Schrader

Intèrprets: Joel Edgerton, Sigourney Weaver, Quintessa Swindell, Eduardo Losan, Esai Morales, Rick Cosnett, Victoria Hill, Amy Le, Samuel Ali, Erika Ashley, Christian Freeman, Matt Mercurio

Guió: Paul Schrader

Música: Devonte Hynes

Fotografia: Alexander Dynan

(3) THE LOST KING, de Stephen Frears (2023)

La creença en un mateix

Basada en fets reals, el director britànic aporta a aquesta història una dosi de dolçor i energia positiva que es reforça a través de la seua posada en escena, ambientada en els impressionants paisatges d'Edimburg. La tasca de la nostra protagonista no és gens senzilla; més aviat, sembla una causa perduda, ja que ha de fer front a l'escepticisme dels experts i a la incredulitat de la seua família. Tot i els seus problemes per a tirar endavant (l'esclerosi múltiple, els fills, la faena i la separació amb l'home), Philippa és una persona amb molta determinació que es trobarà amb nombrosos entrebancs, no obstant això, amb empenta i afany, lluitarà contra ells i aconseguirà capgirar-los.

Aquest viatge personal, per part de la protagonista, de reparar la figura i de recercar les restes de Ricard III d'Anglaterra, després d'haver estat més de cinc-cents anys perduts, és una didàctica i bonica història de superació, solidaritat i creença amb un mateix. Està envoltada d'uns diàlegs mordaços i una música que t'atrapa. Per a gaudir.

THE LOST KING. 2023. Regne Unit. Color. 103 Min.

Direcció: Stephen Frears

Intèrprets: Sally Hawkins, Harry Lloyd, Steve Coogan, James Fleet, Robert Jack, Jessica Hardwick, Sinead MacInnes, John-Paul Hurley, Phoebe Pryce, Benjamin Scanlan, Alasdair Hankinson, James Rottger

Guió: Steve Coogan, Jeff Pope

Música: Alexandre Desplat

Fotografia: Zac Nicholson

(2) CUANDO ACECHA LA MALDAD, de Demián Rugna (2023)

"Los embichaos"

"Los embichaos" en la cultura popular d'algunes zones rurals de l'Argentina, són aquelles persones que han estat posseïdes per un ésser maligne. Aquest concepte és el motor d'arrencada d'aquesta pel·lícula, els esdeveniments de la qual, embolcallats en una atmosfera de terror impregnada de forces fosques, submergeixen l'espectador en un estat d'angoixa permanent. En aquesta línia, el director no es fa enrere: les imatges són contundents i intenses, amplificant la maldat suggerida en el títol.

L’obra aconsegueix acoblar de manera efectiva gèneres com el thriller, el terror psicològic, el costumisme rural i els drames familiars. Tanmateix, aviat recorre al manual clàssic del cinema fantàstic, amb la lluita per erradicar el mal com a eix central. A partir d'aquesta narrativa, la cinta introdueix una crítica a la corrupció estatal, clarament representada per la incompetència policial.

En la meva opinió, el metratge compleix amb escreix el seu objectiu de mantenir l'espectador en tensió, torbació i inquietud constant. Això es complementa amb elements de suspens i misteri molt ben treballats i acompanyats, a més d'interpretacions encertades. Ara bé, no puc passar per alt algunes errades de guió: l'absència de referències científiques, la manca de precisió temporal sobre l'època en què es desenvolupa la trama i alguns personatges que queden relegats sense explicacions.

Amb tot, “Cuando acecha la maldad” és un film estimable que, a través de la seva atmosfera i narrativa, evoca els millors moments del gènere fantàstic, com la pertorbadora horda de nens de ¿Quién puede matar a un niño? El rastre de congoixa persisteix després dels crèdits. En dono fe.

CUANDO ACECHA LA MALDAD. 2023. Argentina. Color. 99 Min.

Direcció: Demián Rugna

Intèrprets: Ezequiel Rodríguez, Demián Salomón, Silvina Sabater, Luis Ziembrowski, Marcelo Michinaux, Emilio Vodanovich, Virginia Garófalo, Paula Rubinsztein, Lucrecia Nirón Talazac, Isabel Quinteros, Desirée Salgueiro, Federico Liss

Guió: Demián Rugna

Música: Pablo Fuu

Fotografia: Mariano Suarez

(2) MIL UN (A THOUSAND AND ONE), d'A.V. Rockwell (2023)

Vides que recerquen vida

El fet de reafirmar-te en la vida, sentir-te identificat i pertànyer a algun indret són elements que qualsevol humà tracta de perseguir al llarg de la seva existència. Cal dir que hi ha gent que ho té més fàcil que altra, això és evident, però la lluita per trobar-hi un lloc és universal. A.V. Rockwell trasllada aquesta història als barris marginals de Nova York, juntament amb personatges exclosos socialment i estigmatitzats. És per això que se centra en la població negra i, especialment, en la vulnerabilitat del noi que pertany a un sistema d'acollida.

La cinta critica a aquestes xarxes d'acollida, sovint indiferent a les repercussions emocionals en els nens que en formen part. També denuncia a la gentrificació com un mal de queixal que ofega a la població originària. I, per damunt de tot, reivindica l'esmerç i la resiliència de la seva protagonista, Inez, que tracta d'omplir una buidor interna amb el segrest del "no fill".

Arran d'això últim, poden sortir preguntes i reflexions ètiques: ho fa per egoisme, per altruisme, o simplement com una necessitat humana? Els espectadors ho aprovem o ho rebutgem? Què fem…; ens posem al costat de la responsable de serveis socials o de la protagonista?

L'interès de la pel·lícula augmenta a mesura que avança el metratge, mostrant un vaivé d'emocions amb la mare, el fill i la figura de Lucky —la parella d'Inez— qui, tot i que vacil·la en un primer instant, acaba abraçant el potencial nucli familiar que té davant. Correcte film.

A THOUSAND AND ONE. 2023. Estats Units. Color. 116 Min.

Direcció: A.V. Rockwell

Intèrprets: Teyana Taylor, Aaron Kingsley Adetola, Aven Courtney, Josiah Cross, William Catlett, Terri Abney, Delissa Reynolds, Amelia Workman, Adriane Lenox

Guió: A.V. Rockwell

Música: Gary Gunn

Fotografia: Eric Yue

(2) TERESA, de Paula Ortiz (2023)

Aprofundint en l'ànima

Reconec la valentia de la directora pel fet d'experimentar en la poesia i la metàfora per aprofundir en la figura de Teresa. Es tracta d'una obra arriscada i molt personal que s'allunya de les narratives cinematogràfiques convencionals. En realitat, si s'hagués inclinat per un enfocament més directe amb una representació explícita de les seves aventures, el resultat no hauria estat el mateix.

La pel·lícula s'endinsa en la complexa personalitat de Teresa, la qual, juntament amb el seu inquisidor —que moltes vegades empatitza i s’endinsa en la seva psicologia— obre una metàfora visual sobre els seus dubtes i desitjos interns. El text és molt ric, però alhora complex, cosa que pot resultar incòmode per als espectadors acostumats a visionar un altre tipus de cinema. Tot i això, les seves imatges, malgrat un ritme pausat que a vegades voreja la monotonia, destaquen per la seva impressionant riquesa estètica i simbòlica.

Crec que aquesta obra exigeix paciència. És important deixar-se portar, gaudir-la a poc a poc a través de les seves seqüències i paraules que evoquen vida, espiritualitat i emoció, per —finalment— abraçar tota la seva profunda estructura visual i els seus matisos interpretatius que engrandeixen la posada en escena gràcies al gran treball dels seus dos protagonistes.

TERESA. 2023. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Paula Oritz

Intèrprets: Blanca Portillo, Asier Etxeandia, Greta Fernández, Consuelo Trujillo, Luis Bermejo, Claudia Traisact

Guió: Paula Ortiz, Javier García Arredondo. Obra: Juan Mayorga

Música: Juanma Latorre

Fotografia: Rafael Garcia

(2) VERMIN: LA PLAGA, de Sébastien Vanicek (2023)

Inconsistent

Aquesta cinta arrenca amb una atraient estètica juvenil. D'aquesta manera, desenvolupa un pols narratiu àgil i interessant que està envoltat per un intrigant suspens. A més —i això és un punt a favor— el seu guió tampoc no obvia la crítica social ni els problemes psicològics inherents a l'existència vital, com ara; l'absència d'un ser volgut o els conflictes amb gent propera, com l'enemistat que s'hi forja entre germans i amics.

Tot resulta bé fins passat la meitat del metratge. Després, malauradament, es desinfla i cau en els clixés típicament associats al cinema de terror d'insectes (aranyes), assetjament i supervivència. Al final, tot resulta previsible i, el que és pitjor, fa la sensació, que ja s’ha vist anteriorment. Amb tot, no podem dir que es tracta d'una mala pel·lícula —ni de bon tros— perquè, malgrat la seva inconsistència, com s'ha comentat al principi, hi presenta molts aspectes a destacar.

VERMIN: LA PLAGA. 2023. França. Color. 105 Min.

Direcció: Sébastien Vanicek

Intèrprets:  Théo Christine, Sofia Lesaffre, Jérôme Niel, Lisa Nyarko, Finnegan Oldfield, Marie-Philomène Nga, Emmanuel Bonami, Mahamadou Sangaré, Ike Zacsongo, Abdellah Moundy, Xing Xing Cheng, Samir Nait

Guió: Florent Bernard, Sébastien Vanicek

Música: Douglas Cavanna, Xavier Caux

Fotografia: Alexandre Jamin

(2) STOPMOTION, de Robert Morgan (2023)

L'home de la cendra

Amb l'excepció de la primera escena (en la qual, el rostre de la protagonista, Elle, ho diu tot), aquesta pel·lícula té un arrancament amb una narrativa convencional. La relació autoritària de la mare envers la filla és el motor d'allò que vindrà després, cosa que el director ho reflecteix en la pantalla d'una manera bastant pertorbadora. La filla, per la seva part, arrossega un trauma d'eixa relació tan turmentosa que si bé va romandre latent en el passat, surt a l'exterior quan la mare cau malalta i, posteriorment, mor.

En la história, l'stop-motion és el mitjà que canalitza la tenebra i foscor profunda d'Elle, la qual té una personalitat minvada per una figura materna que li ha anul·lat totes les seves potencialitats. En ser, la seva mare, presa de la feblesa, no sabrà com gestionar eixe dol i eixes cicatrius emocionals. Amb l'ajut de la misteriosa xiqueta —una mena de perllongació de la seva mare— la protagonista embogeix en una atmosfera desconcertant que hom no aconsegueix saber si és realitat o ficció.

Cal dir que, tot i l'interès visual i  de contingut que hi desperta, el film té alts i baixos amb una qualitat desigual. De vegades, costa mirar a la pantalla amb les escenes sagnants que mostra. Em quedo més, però, en la profunditat emocional que hi vol transmetre. Concretament, amb l'home de la cendra, el dolent de la pel·lícula d'animació que Elle, a través de la xiqueta, està creant. Un home que personifica tota la toxicitat patològica que passeja en el fons de si mateixa.

En realitat, tothom té un home de cendra del qual paga la pena fugir i oblidar.

STOPMOTION. 2023. Regne Unit. Color. 93 Min.

Direcció: Nicolas Philibert

Intèrprets: Daniel Radcliffe, David Holmes

Guió: Robin King, Robert Morgan

Fotografia: Léo Hinstin