(3) LAS NIÑAS, de Pilar Palomero (2020)

Etapa de descobriment

En l'edat adulta es produeix una mena de punt cec que sobtadament esborra la nostra primera adolescència. La seva traducció tangent es pot mostrar en múltiples exemples. Així, ens trobem amb els docents que es queixen perquè els seus alumnes parlen molt a classe, amb aquells pares que no entenen la rebel·lia de la seva prole o amb persones que sembla que els molesti que la gent jove es diverteixi. En aquesta mateixa pandèmia s'està criminalitzant a la joventut des de diferents sectors, tant conservadors com progressistes, formats per persones adultes alienes a un temps que ja no els pertany. Com actuarien aquests joves dels vuitanta si haguessin hagut de conviure amb aquesta crisi pandèmica i les seves dures restriccions per a la vida social? Millor no contestar... 

Las niñas se centra en la fase de la preadolescència i això fa que una part del públic, poc empàtic cap a aquesta etapa, senti que el film estigui retratant un tràmit passatger de la vida, proper a la carrincloneria i al puerilisme. No obstant això, res més lluny de la realitat, ja que el seu enfocament emfatitza la lluita i el patiment per treure cap en aquest estadi de la infantesa a l'adolescència. La càmera s'endinsa en la intrahistòria i circumstàncies de cadascuna d'elles per extreure diferents maneres de sentir, de qüestionar i, en definitiva, de viure. En aquesta obra ens trobem en la Saragossa de principis dels noranta, fàcilment recognoscible per llocs, vestimentes i música de grups aragonesos de l'època (Héroes del silencio, Niños del Brasil, Manolo Kabezabolo...). Col·legi de monges, doctrina catòlica, mare soltera, promoció del preservatiu ... Consells i missatges contradictoris que s'entrecreuen en la ment de la protagonista i que obstaculitzen la seva assimilació de la realitat. 

Trobar el nostre lloc comença des de molt enrere i la història de Celia és un relat de descobriment, d'amistat i de recerca de la veritat. La directora el realitza d'una manera autèntica i amb una gran subtilesa. Serà això suficient per recordar al món adult la importància de les primerenques fases del nostre cicle vital. Tal vegada es reconeguin a les imatges, no sé...

 

LAS NIÑAS. 2020. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Pilar Palomero

Intèrpretes: Andrea Fandós, Natalia de Molina, Carlota Gurpegui, Zoe Arnao, Julia Sierra, Francesca Piñón, Álvaro de Paz, Mercè Mariné, Jesusa Andany, Maite Sequeira

Guió: Alejandro Hernandez

Música: Juan Carlos Naya

Fotografia: Daniela Cajías

(2) ADÚ, de Salvador Calvo (2020)

 

Valenta denúncia en un film irregular

Aquesta pel·lícula és un viatge iniciàtic per a tots aquells que naveguem a la zona de confort occidental. Diferents països del continent africà són retratats com a mostra de pobresa, misèria i escassetat de recursos amb el drama de la immigració, especialment infantil, a la cúspide. Ací és la tanca de Melilla, però podrien ser en qualsevol lloc on milions de persones es desplacen per trobar un món millor. 

Funciona molt bé la presència de l'infant (fantàstic Moustapha Oumarou) i les seues vicissituds i peripècies al costat de la seua mare, germana i el seu amic Massar. Adú, a través dels seus grans ulls, experimenta la crueltat i desigualtat mundana. Això és el més destacable del film: la seua capacitat per remoure consciències. 

També és molt encertada la seua denúncia a les institucions de l'estat, a les màfies africanes, a la xenofòbia i de la manca de justícia, però a més, el director planteja unes reflexions molt interessants en les tres històries entrecreuades, especialment en els dubtes del guàrdia civil.

La seua factura tècnica és impecable, no obstant això, l'obra presenta moltes debilitats. La relació pare i filla fa aigua per tot arreu al ser poc creïble i prescindible (Luis Tosar i Ana Castillo amb papers en els quals ja els havíem vist anteriorment com en También la lluvia i El olivo d'adolescent turmentada, respectivament). I, finalment, la cinta té un punt sensibler que li resta maduresa, amb una banda sonora massa ensucrada, a més d'un excessiu metratge acompanyat de sensació de pesadesa per a l'espectador. La metafòrica bicicleta també es queda en terra de ningú. Irregular.

 

ADÚ. 2020. Espanya. Color. 119 Min.

Direcció: Carlos Salvador 

Intèrpretes: Luis Tosar, Anna Castillo, Álvaro Cervantes, Miquel Fernández, Zayiddiya Dissou, Moustapha Oumarou, Adam Nourou, Jesús Carroza, Ana Wagener

Guió: Alejandro Hernandez

Música: Roque Baños

Fotografia: Sergi Vilanova

(3) BORG McENROE, de Janus Metz Pedersen (2017)

La vida en miniatura

Què hi ha darrere d'eixos esportistes que sovint veiem a la televisió? Normalment són com robots que, d'esma, només viuen per competir. Sembla, però, quelcom fàcil: només han de jugar al seu esport i viure. Res més lluny de la realitat. Per tal d'abastar el cim es necessita molt d'esforç i sacrifici; especialment dominar la complexitat que suposa l'aspecte psicològic. Sí, al cap i la fi, són persones humanes i, com a tals, dubten, pateixen i passen episodis d'alegries i penes. 

Aquesta pel·lícula se centra en l'esport del tennis, concretament en la rivalitat que van tindre Björn Borg i John McEnroe. Era l'any 1980 i el tenista suec portava quatre Wimbledon consecutius, podia fer història si es feia amb la quinta enciamera. 

El mèrit d'aquesta obra és la capacitat de transmetre mitjançant una història molt ben narrada, la inseguretat i emocions —com la por i la vulnerabilitat— dels protagonistes. Sota un aspecte extern modern i cosmopolita, quasi com a estrelles de rock, s'amagaven vertaderes lluites internes per tal de poder controlar totes les dificultats que la ment els plantejava.

Cal destacar una intel·ligent planificació (molt damunt dels personatges) i una eficient utilització del flashback on s'explica la infància d'ambdós. L'espectador pot assabentar-se així de les complicacions que van tenir per a formar-se com a jugadors (és xocant veure com Borg, canalitzava i gestionava malament les emocions fins el punt de ser igual d'irascible que McEnroe). 

El film també destaca la importància de dos elements crucials en l'esdeveniment de la formació d'un esportista (extrapolable també a altres àmbits de la vida). Un seria l'atzar: què haguera passat si Borg s'haguera dedicat a l'Hoquei o l'hagueren fet fora de l'escola de tennis?, i si el pare de McEnroe haguera enfocat el seu fill més cap als estudis? L'altre seria la influència d'un formador (motivador) extern: en aquest cas, el seu entrenador. D'aquesta manera, és ell qui veu que el xiquet té un talent innat i qui se l'emporta a l'equip de Copa Davis. És ell qui li fa entendre que tots els seus problemes estan en la seua ment i és ell que l'instrueix psicològicament, qui l'ensenya a gestionar tota aqueixa rabia que trau per la boca, canalitzant-la en els seus drives i revessos. 

Des d'un punt de vista tècnic l'emulació esportiva tant del joc dels tenistes (la manera de moure's a la pista, el swing, la forma de jugar, etc.) com la recreació del torneig de Wimbledon estan molt encertats, cosa que fa augmentar, més si cap, la seua credibilitat. 

Per últim, la interpretació també és significativa. Borg era el tranquil, McEnroe el rebel, doncs bé, eixos trets de la personalitat els transmeten ambdós a la perfecció. 

Com deia Andre Agassi en els títols de crèdit inicials: "El tennis empra el llenguatge de la vida: avantatge, servei, falta, break, res..., cada partit és una vida en miniatura". I Borg-McEnroe és una excel·lent pel·lícula sobre la vida. Totalment recomanable.

 

BORG McENROE. 2017. Suècia. Color. 103 Min.

Direcció: Janus Metz Pedersen 

Intèrprets: Sverrir Gudnason, Shia LaBeouf, Stellan Skarsgard, Tuva Novotny, Marcus Mossberg, Leo Borg, Robert Emms, Ian Blackman, James Sobol Kelly, Jackson Gann

Guió: Ronnie Sandai

Música: Vladislav Delay, Jonas Struck

Fotografia: Niels Thastum

(2) BLACK JACK, de Ken Loach (1979)

Triangle marginal

Film molt ben ambientat i entretingut en el qual el director britànic s'endinsa —a partir de l'adaptació de la novel·la de Leon Garfield— en aspectes propis de l'època del segle XVIII. Així, la picardia per sobreviure i guanyar-se la vida, el casament per conveniència, la indiferència, la ignorància i la crueltat davant les malalties mentals solien ser el denominador comú. 

És important tenir present que estem en un espai de temps de la història en què els drets humans i la justícia brillaven per la seua absència, tenint, a més a més, unes diferències de classe molt marcades. Amb aquests elements, Loach dibuixa una amena pel·lícula, amb una brillant posada en escena, fent-nos partícips de les aventures i desventures del triangle d'éssers marginats: el xiquet, el francès Black Jack i la xiqueta amb problemes mentals. Entre ells sorgeix una mena de maremàgnum d'emocions que prendran forma a mesura que el metratge es desenvolupa. Val la pena.

 

BLACK JACK. 1979. Regne Unit. Color. 105 Min

Direcció: Ken Loach

Intèrprets: Jean Franval, Stephen Hirst, Louise Cooper, Packie Byrne, Pat Wallis, John Young, William Moore, Russell Waters, Brian Hawksley

Guió: Ken Loach (Novel·la: Leon Garfield)

Música: Bob Pegg

Fotografia: Chris Menges

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les) 

(4) L'HOME ELEFANT, de David Lynch (1980)

La veritable essència de la bellesa

Moltes vegades no som conscients de la fondària del sofriment, entre altres coses perquè és un concepte que no es pot quantificar. No ens adonem del mal que podem fer als altres atés que ni planifiquem els nostres actes ni valorem les sensibilitats que es troben al nostre voltant. Sí, el patiment és intern, ocult i, normalment, escapa a la visió exterior. No obstant això, aquesta obra capta i transmet de manera magistral eixa experimentació a través de la tràgica i trista història de Joseph Merrick. Batejat com "L'home elefant" va ser obligat i, sobretot, condemnat per les circumstàncies a guanyar-se la vida exhibint-se en cercles ambulants de criatures deformes, convertint-se així en un ésser cosificat i mercantilitzat. 

Mai no arribarem a saber com pot ser de cruel l'ésser humà, tanmateix, la cinta revela el grau de sevícia de la nostra espècie, cosa que ens hauria d'avergonyir. Efectivament, si ens parem a pensar uns segons, ens cerciorem de la nostra connivència a l'hora de tractar al feble o al diferent a través de processos psicològics com la influència social o la conformitat de grup. En el llargmetratge, el context social, ple segle XIX, propiciava encara més la vulneració dels drets humans amb el resultat de la normalització de les constants humiliacions de John. En l'actualitat, igualment, solem deixar-nos portar pels comportaments de l'oligarquia dominant i veiem com quelcom “normal” les injustícies inconcebibles que es tradueixen en guerres, invasions, detencions, etc. 

David Lynch proposa, de manera molt encertada, altres interessants reflexions com quan el Doctor Frederick Treves dubta sobre la seua pròpia bondat. Es pregunta si està actuant de la mateixa manera que Bytes (el "propietari" de Johan) i li assalten els dubtes per si ha fet també de Merrick una curiositat, però en lloc d'en una fira, en un hospital. En altres paraules es planteja obertament la qüestió: ¿ajudem els altres per altruisme o per egoisme personal? 

Encara que semble un clixé, la subjectiva i aparent bellesa física és absolutament efímera. La veritable bellesa —reivindicant a Plató— es troba més enllà d'allò que és aparent, això és; en la veritat, en la saviesa, en l'ètic i en alló cognoscitiu. 

L'home elefant és una crítica a la hipocresia (les visites de l'alta burgesia), una oda a la bona educació (les exquisides formes de Merrick malgrat les seues penúries i la seua privació social), però és sobretot un enigmàtic, profund i emocionant film, tenyit d'un halo dolçament tètric.

 

THE ELEPHANT MAN. 1980. Estats Units. Color. 125 Min

Direcció: David Lynch

Intèrpretes: Anthony Hopkins, John Hurt, Anne Bancroft, John Gielgud, Wendy Hiller, Freddie Jones, Dexter Fletcher

Guió: David Lynch, Eric Bergren, Christopher de Vore

Música: John Morris

Fotografia: Freddie Francis

(3) ELEGY, d'Isabel Coixet (2008)

¿Tenen edat les relacions sentimentals?

El plantejament o missatge primigeni d'Elegy és molt interessant: ¿condiciona l'edat per mantenir relacions sentimentals i, per tant, sexuals amb altres persones molt més joves? David, professor d'universitat sexagenari i divorciat des de fa molts anys, se sent atret per la seua alumna de vint anys Consuela. En una festa de comiat de curs es coneixen més profundament, intimen i, posteriorment, emprenen una relació. Això, com és obvi, suposarà un punt d'inflexió en la vida del professor perquè a partir d'aquí sorgirà el recel al compromís i la por davant el que dicta el convencionalisme social. 

La pel·lícula remarca els clixés típics del sexe masculí (tot i provenint d'un col·lectiu intel·lectual), és a dir: el comportament fal·lòcrata, gelosia infundada, impossibilitat de tancar relacions anteriors i el fet de presumir constantment davant els altres (en aquest cas amb el seu amic confident). 

David sent la seua conquesta al principi com un trofeu (és clarificadora la frase seua; “quan fas l'amor amb una dona et venges de totes les coses que et van derrotar en la vida"). Després, especialment a partir de la separació entre tots dos, ve el canvi, el creixement i la maduració en el seu interior. A més, la mort del seu amic George i la seua trobada amb el seu fill li faran reflexionar amb deteniment sobre les coses importants i valuoses de la vida. I és que l'ombra de la mort aguaita en el film, més encara quan Consuela apareix després de dos anys i li explica el seu càncer. Una pluja d'impotència amanida de preguntes i dubtes comença a descarregar sobre David; "¿Què va poder ser i no va ser?", "Crec que no vaig saber estar amb ella", "¿per què la por em va paralitzar?", "¿Per què aquests dos últims anys no vaig estar amb la persona que més estime en la meua vida? " 

Elegy conté el peculiar “toc” Coixet, trufat d'un aire molt refinat i amb els seus personatges, —la majoria pertanyent a les classes altes— mostrant els seus dubtes, misèries i inseguretats. La directora plasma molt bé en l'obra el contrast entre dos mons tan dispars entre Consuela i David, tant per estatus com per edat (joventut-vellesa). Un film que val la pena.

 

ELEGY. 2008. Estados Unidos. Color. 108 Min

Direcció: Isabel Coixet

Interpretes: Ben Kingsley, Penélope Cruz, Dennis Hopper, Patricia Clarkson, Peter Sarsgaard, Deborah Harry, Charlie Rose, Antonio Cupo, Sonja Bennett, Chelah Horsdal

Guió: Nicholas Meyer (Novela: Philip Roth)

Música: Varios

Fotografia: Jean-Claude Larrieu  

Crítiques d'Isabel Coixet: Aprenent a conduir (2014), La llibrería (2017).

(3) LUCKY, de John Carroll Lynch (2017)

Reflexionant sobre la senectut

La senectut és una realitat que ens aguaita i, tanmateix, no solem tenir-la present. Sempre pensem que és una cosa que encara falta temps perquè arribe. No obstant això, de sobte, apareix un dia en què ens adonem que estem immersos en aquest últim període de la vida. 

Lucky és un homenatge a la vellesa. La mostra tal com és i la tracta amb absoluta naturalitat. Entre el desencís i la felicitat, la càmera mostra —a través d'uns paisatges desèrtics de l'Amèrica profunda— la personalitat del seu protagonista. Qualitats que es conjuguen amb el seu microcosmos particular, és a dir; la gent amb la qual interactua, el seu acostament a la cultura mexicana (impagable l'escena de Henry Dean Staton cantant la ranxera "Volver, volver"), els seus hobbies, els seus records i, especialment, la consciència d'una finitud imminent. 

El film juga molt amb els silencis i les metàfores (l'escena final de la tortuga). És important destacar el seu rerefons reflexiu i filosòfic: arribarà un moment en què el timbre ens avisarà i a la fi arribarem al final del nostre viatge que és el no-res. I és que entre l'existencialisme i el nihilisme només ens queda somriure, igual que la xiqueta víctima de l'horror de la guerra .

 

LUCKY. 2017. Estats Units. Color. 88 Min

Direcció: John Carroll Lynch

Intèrprets: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr., Beth Grant, James Darren, Barry Shabaka Henley, Yvonne Huff, David Lynch, Hugo Armstrong, Bertila Damas

Guió: Logan Sparks, Drago Sumonja

Música: Elvis Kuehn

Fotografia: Tim Suhrstedt