(2) EL MESTRE JARDINER, de de Paul Schrader (2023)

Turment

Tots tenim coses per les quals penedir-nos. Algunes són més fàcils de digerir si fem referència a assumptes banals, però la situació canvia quan es tracta de cometre delictes. En aquests casos, el complex camí cap a la redempció no sol enfilar-lo tothom perquè molta gent creu que no ho necessita. Per contra, el protagonista d'aquest film, sí. Té a la culpa constantment aguaitant-lo, i amb un passat que el turmenta. En l'actualitat és un home que s'ha transformat i dia rere dia aconsegueix sobreposar-se. Tanmateix, ha de viure amagant un secret que l'avergonyís, bo i recercant un perdó que només ell pot concedir-se. Aquest és, francament el repte més complicat, tot i això Narvel Roth lluita incansablement per tal de sortir airós. Amb el temps s'ha convertit en el meticulós horticultor de Gracewood Gardens i, alhora, en l'amant de la seva cap, la rica vídua Sra. Havernhill. En arribar-hi la seva neboda neta, Maya, com a aprenent, la situació farà un gir radical. En eixe corrent d'humanitat es troben dues ànimes perdudes que es necessiten l'un a l'altre.

Tot això ho conta Paul Schrader —també autor del guió— amb un to sobri, fosc i reflexiu que sintonitza amb les emocions del seu personatge principal. Les imatges, l'escenografia i la posada en escena transmeten el pes emocional del relat, creant una experiencia que els espectadors capten amb intensitat. És cine de contingut, narrat amb subtilesa o delicadesa, però d'una manera velada permetent-nos deduir el pes d'un passat inconfessable. Tot i que en un principi pot semblar una obra densa, no ho és en absolut.  Simplement és —necessàriament— seriosa i, com els seus personatges, —inevitablement— angoixant.

MASTER GARDENER. 2023. Estats Units. Color. 111 Min.

Direcció: Paul Schrader

Intèrprets: Joel Edgerton, Sigourney Weaver, Quintessa Swindell, Eduardo Losan, Esai Morales, Rick Cosnett, Victoria Hill, Amy Le, Samuel Ali, Erika Ashley, Christian Freeman, Matt Mercurio

Guió: Paul Schrader

Música: Devonte Hynes

Fotografia: Alexander Dynan

(3) THE LOST KING, de Stephen Frears (2023)

La creença en un mateix

Basada en fets reals, el director britànic aporta a aquesta història una dosi de dolçor i energia positiva que es reforça a través de la seua posada en escena, ambientada en els impressionants paisatges d'Edimburg. La tasca de la nostra protagonista no és gens senzilla; més aviat, sembla una causa perduda, ja que ha de fer front a l'escepticisme dels experts i a la incredulitat de la seua família. Tot i els seus problemes per a tirar endavant (l'esclerosi múltiple, els fills, la faena i la separació amb l'home), Philippa és una persona amb molta determinació que es trobarà amb nombrosos entrebancs, no obstant això, amb empenta i afany, lluitarà contra ells i aconseguirà capgirar-los.

Aquest viatge personal, per part de la protagonista, de reparar la figura i de recercar les restes de Ricard III d'Anglaterra, després d'haver estat més de cinc-cents anys perduts, és una didàctica i bonica història de superació, solidaritat i creença amb un mateix. Està envoltada d'uns diàlegs mordaços i una música que t'atrapa. Per a gaudir.

THE LOST KING. 2023. Regne Unit. Color. 103 Min.

Direcció: Stephen Frears

Intèrprets: Sally Hawkins, Harry Lloyd, Steve Coogan, James Fleet, Robert Jack, Jessica Hardwick, Sinead MacInnes, John-Paul Hurley, Phoebe Pryce, Benjamin Scanlan, Alasdair Hankinson, James Rottger

Guió: Steve Coogan, Jeff Pope

Música: Alexandre Desplat

Fotografia: Zac Nicholson

(2) CUANDO ACECHA LA MALDAD, de Demián Rugna (2023)

"Los embichaos"

"Los embichaos" en la cultura popular d'algunes zones rurals de l'Argentina, són aquelles persones que han estat posseïdes per un ésser maligne. Aquest concepte és el motor d'arrencada d'aquesta pel·lícula, els esdeveniments de la qual, embolcallats en una atmosfera de terror impregnada de forces fosques, submergeixen l'espectador en un estat d'angoixa permanent. En aquesta línia, el director no es fa enrere: les imatges són contundents i intenses, amplificant la maldat suggerida en el títol.

L’obra aconsegueix acoblar de manera efectiva gèneres com el thriller, el terror psicològic, el costumisme rural i els drames familiars. Tanmateix, aviat recorre al manual clàssic del cinema fantàstic, amb la lluita per erradicar el mal com a eix central. A partir d'aquesta narrativa, la cinta introdueix una crítica a la corrupció estatal, clarament representada per la incompetència policial.

En la meva opinió, el metratge compleix amb escreix el seu objectiu de mantenir l'espectador en tensió, torbació i inquietud constant. Això es complementa amb elements de suspens i misteri molt ben treballats i acompanyats, a més d'interpretacions encertades. Ara bé, no puc passar per alt algunes errades de guió: l'absència de referències científiques, la manca de precisió temporal sobre l'època en què es desenvolupa la trama i alguns personatges que queden relegats sense explicacions.

Amb tot, “Cuando acecha la maldad” és un film estimable que, a través de la seva atmosfera i narrativa, evoca els millors moments del gènere fantàstic, com la pertorbadora horda de nens de ¿Quién puede matar a un niño? El rastre de congoixa persisteix després dels crèdits. En dono fe.

CUANDO ACECHA LA MALDAD. 2023. Argentina. Color. 99 Min.

Direcció: Demián Rugna

Intèrprets: Ezequiel Rodríguez, Demián Salomón, Silvina Sabater, Luis Ziembrowski, Marcelo Michinaux, Emilio Vodanovich, Virginia Garófalo, Paula Rubinsztein, Lucrecia Nirón Talazac, Isabel Quinteros, Desirée Salgueiro, Federico Liss

Guió: Demián Rugna

Música: Pablo Fuu

Fotografia: Mariano Suarez

(2) MIL UN (A THOUSAND AND ONE), d'A.V. Rockwell (2023)

Vides que recerquen vida

El fet de reafirmar-te en la vida, sentir-te identificat i pertànyer a algun indret són elements que qualsevol humà tracta de perseguir al llarg de la seva existència. Cal dir que hi ha gent que ho té més fàcil que altra, això és evident, però la lluita per trobar-hi un lloc és universal. A.V. Rockwell trasllada aquesta història als barris marginals de Nova York, juntament amb personatges exclosos socialment i estigmatitzats. És per això que se centra en la població negra i, especialment, en la vulnerabilitat del noi que pertany a un sistema d'acollida.

La cinta critica a aquestes xarxes d'acollida, sovint indiferent a les repercussions emocionals en els nens que en formen part. També denuncia a la gentrificació com un mal de queixal que ofega a la població originària. I, per damunt de tot, reivindica l'esmerç i la resiliència de la seva protagonista, Inez, que tracta d'omplir una buidor interna amb el segrest del "no fill".

Arran d'això últim, poden sortir preguntes i reflexions ètiques: ho fa per egoisme, per altruisme, o simplement com una necessitat humana? Els espectadors ho aprovem o ho rebutgem? Què fem…; ens posem al costat de la responsable de serveis socials o de la protagonista?

L'interès de la pel·lícula augmenta a mesura que avança el metratge, mostrant un vaivé d'emocions amb la mare, el fill i la figura de Lucky —la parella d'Inez— qui, tot i que vacil·la en un primer instant, acaba abraçant el potencial nucli familiar que té davant. Correcte film.

A THOUSAND AND ONE. 2023. Estats Units. Color. 116 Min.

Direcció: A.V. Rockwell

Intèrprets: Teyana Taylor, Aaron Kingsley Adetola, Aven Courtney, Josiah Cross, William Catlett, Terri Abney, Delissa Reynolds, Amelia Workman, Adriane Lenox

Guió: A.V. Rockwell

Música: Gary Gunn

Fotografia: Eric Yue

(2) TERESA, de Paula Ortiz (2023)

Aprofundint en l'ànima

Reconec la valentia de la directora pel fet d'experimentar en la poesia i la metàfora per aprofundir en la figura de Teresa. Es tracta d'una obra arriscada i molt personal que s'allunya de les narratives cinematogràfiques convencionals. En realitat, si s'hagués inclinat per un enfocament més directe amb una representació explícita de les seves aventures, el resultat no hauria estat el mateix.

La pel·lícula s'endinsa en la complexa personalitat de Teresa, la qual, juntament amb el seu inquisidor —que moltes vegades empatitza i s’endinsa en la seva psicologia— obre una metàfora visual sobre els seus dubtes i desitjos interns. El text és molt ric, però alhora complex, cosa que pot resultar incòmode per als espectadors acostumats a visionar un altre tipus de cinema. Tot i això, les seves imatges, malgrat un ritme pausat que a vegades voreja la monotonia, destaquen per la seva impressionant riquesa estètica i simbòlica.

Crec que aquesta obra exigeix paciència. És important deixar-se portar, gaudir-la a poc a poc a través de les seves seqüències i paraules que evoquen vida, espiritualitat i emoció, per —finalment— abraçar tota la seva profunda estructura visual i els seus matisos interpretatius que engrandeixen la posada en escena gràcies al gran treball dels seus dos protagonistes.

TERESA. 2023. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Paula Oritz

Intèrprets: Blanca Portillo, Asier Etxeandia, Greta Fernández, Consuelo Trujillo, Luis Bermejo, Claudia Traisact

Guió: Paula Ortiz, Javier García Arredondo. Obra: Juan Mayorga

Música: Juanma Latorre

Fotografia: Rafael Garcia

(2) VERMIN: LA PLAGA, de Sébastien Vanicek (2023)

Inconsistent

Aquesta cinta arrenca amb una atraient estètica juvenil. D'aquesta manera, desenvolupa un pols narratiu àgil i interessant que està envoltat per un intrigant suspens. A més —i això és un punt a favor— el seu guió tampoc no obvia la crítica social ni els problemes psicològics inherents a l'existència vital, com ara; l'absència d'un ser volgut o els conflictes amb gent propera, com l'enemistat que s'hi forja entre germans i amics.

Tot resulta bé fins passat la meitat del metratge. Després, malauradament, es desinfla i cau en els clixés típicament associats al cinema de terror d'insectes (aranyes), assetjament i supervivència. Al final, tot resulta previsible i, el que és pitjor, fa la sensació, que ja s’ha vist anteriorment. Amb tot, no podem dir que es tracta d'una mala pel·lícula —ni de bon tros— perquè, malgrat la seva inconsistència, com s'ha comentat al principi, hi presenta molts aspectes a destacar.

VERMIN: LA PLAGA. 2023. França. Color. 105 Min.

Direcció: Sébastien Vanicek

Intèrprets:  Théo Christine, Sofia Lesaffre, Jérôme Niel, Lisa Nyarko, Finnegan Oldfield, Marie-Philomène Nga, Emmanuel Bonami, Mahamadou Sangaré, Ike Zacsongo, Abdellah Moundy, Xing Xing Cheng, Samir Nait

Guió: Florent Bernard, Sébastien Vanicek

Música: Douglas Cavanna, Xavier Caux

Fotografia: Alexandre Jamin

(2) STOPMOTION, de Robert Morgan (2023)

L'home de la cendra

Amb l'excepció de la primera escena (en la qual, el rostre de la protagonista, Elle, ho diu tot), aquesta pel·lícula té un arrancament amb una narrativa convencional. La relació autoritària de la mare envers la filla és el motor d'allò que vindrà després, cosa que el director ho reflecteix en la pantalla d'una manera bastant pertorbadora. La filla, per la seva part, arrossega un trauma d'eixa relació tan turmentosa que si bé va romandre latent en el passat, surt a l'exterior quan la mare cau malalta i, posteriorment, mor.

En la história, l'stop-motion és el mitjà que canalitza la tenebra i foscor profunda d'Elle, la qual té una personalitat minvada per una figura materna que li ha anul·lat totes les seves potencialitats. En ser, la seva mare, presa de la feblesa, no sabrà com gestionar eixe dol i eixes cicatrius emocionals. Amb l'ajut de la misteriosa xiqueta —una mena de perllongació de la seva mare— la protagonista embogeix en una atmosfera desconcertant que hom no aconsegueix saber si és realitat o ficció.

Cal dir que, tot i l'interès visual i  de contingut que hi desperta, el film té alts i baixos amb una qualitat desigual. De vegades, costa mirar a la pantalla amb les escenes sagnants que mostra. Em quedo més, però, en la profunditat emocional que hi vol transmetre. Concretament, amb l'home de la cendra, el dolent de la pel·lícula d'animació que Elle, a través de la xiqueta, està creant. Un home que personifica tota la toxicitat patològica que passeja en el fons de si mateixa.

En realitat, tothom té un home de cendra del qual paga la pena fugir i oblidar.

STOPMOTION. 2023. Regne Unit. Color. 93 Min.

Direcció: Nicolas Philibert

Intèrprets: Daniel Radcliffe, David Holmes

Guió: Robin King, Robert Morgan

Fotografia: Léo Hinstin