(3) THE BRUTALIST, de Brady Corbert (2024)

Gran potència visual

Les històries individuals apleguen una enorme font de coneixement. Si ens aturéssim en cada punt d'una imaginària línia semirecta que representés a una persona, segurament en podríem extreure un bon grapat de lliçons historicosocials, especialment si es tracta de personatges que hagin tingut una influència en qualsevol àmbit cultural o polític. La guerra, la deportació, l’estada en un camp de concentració i l'emigració a un país desconegut com els Estats Units —a banda que donen per a molt— aglutinen diversos períodes d'esdeveniments passats que han modelat la fisonomia psicològica de societats i territoris.

Aquesta pel·lícula se situa en una època convulsa de canvis de fronteres i règims. László Toth, hongarès que havia sigut un arquitecte reconegut al seu país, es veu forçat a separar-se de la seva muller Erzsébet durant la guerra. Ell s’estableix a Pennsilvània, mentre que ella queda retinguda a la frontera austrohongaresa. Un empresari adinerat, Harrison Lee van Buren hi veu en László un gran potencial per a l'arquitectura. A partir d’aquest entramat, l’espectador presenciarà un inquietant mosaic de desigualtat, crueltat i falsa bondat en què el director reflectirà les complexitats i contradiccions de l’ésser humà, un terreny en el qual les aparences maquillen la foscor perversa de l’ànima.  

El brutalisme era un moviment arquitectònic que es caracteritzava per emfatitzar la naturalesa expressiva dels materials. Era un art auster, sense ornamentacions i amb una presència imponent. Com s’hi pot observar, no té res a veure en el sentit violent de la paraula “brutal”. No obstant això, la narració sí que té unes grans connotacions violentes: la que usa el poderós sobre el necessitat en un temps on encara no estaven ben definits els drets igualitaris de les persones.

Amb aquest teixit, la cinta ja resulta força interessant, però és que a més està dotada d'una gran potència visual amb una estètica atractiva i aclaparadora. La seva banda sonora és fantàstica, enigmàtica, com si fora una part més dels personatges. Finalment, caldria afegir unes interpretacions absolutament convincents. En definitiva, tres hores i mitja de bon cine.

THE BRUTALIST. 2024. Estats Units. Color. 215 Min.

Direcció: Brady Corbert

Intèrprets: Adrien Brody, Felicity Jones, Guy Pearce, Joe Alwyn, Raffey Cassidy, Isaach De Bankolé, Jonathan Hyde, Emma Laird, Stacy Martin, Alessandro Nivola, Peter Polycarpou, Michael Epp

Guió: Jonathan Abrams

Música: Mark Mancina

Fotografá: Yves Bélanger

(3) JURAT Nº 2, de Clint Eastwood (2024)

Dilema moral

Justin Kemp, en unes de les primeres escenes del film, es queda sorprès enmig del judici per assassinat quan s’adona que ell és part activa de l’ocorregut —i nosaltres, com a espectadors, també—. Arran d’eixe instant, les coses canvien: la nostra mirada es transforma. Ja no observem des d’un pla objectiu, sinó que ens posem en la pell del protagonista, i la parcialitat i la subjectivitat esdevenen els denominadors comuns.

Aquest és, a parer meu, el punt més fort del film: el dilema moral. Què faríem nosaltres en la seva situació? No som realment culpables del que va passar, però, si callem, condemnem una persona innocent a la privació de llibertat —tot i que parlar també ens hi podria conduir—. Buf... difícil, molt difícil de pair.

Juror #2 és un drama judicial amb una proposta atractiva que t’enganxa des del primer moment. Tot i presentar alguns tòpics propis d’aquest tipus d’històries, la seva impecable narració fílmica i les sòbries interpretacions acaben configurant un film tan interessant com profundament humà.

JUROR #2. 2024. Estats Units. Color. 110 Min.

Direcció: Clint Eastwood

Intèrprets:  Nicholas Hoult, Toni Collette, J.K. Simmons, Chris Messina, Zoey Deutch, Kiefer Sutherland, Gabriel Basso, Leslie Bibb, Amy Aquino, Cedric Yarbrough, Drew Scheid, Adrienne C. Moore, Francesca Eastwood, Hedy Nasser, Chikako Fukuyama, Zele Avradopoulos, Rebecca Koon, Jason Coviello

Guió: Jonathan Abrams

Música: Mark Mancina

Fotografia: Yves Bélanger

(2) LA VIRGEN ROJA, de Paula Ortíz (2024)

La mare boja

La directora Paula Ortiz, fidel al seu estil, revesteix aquesta història, basada en fets reals, d'una pulcra estètica i poesia lírica. Fernando Fernán Gómez ja va fer una estimable revisió del llibre d'Eduardo Guzmán en Mi hija Hildegart (1977). Ara bé, ambdues, tot i tenir la mateixa essència, són ben distintes. Si bé la primera era més directa i nua, aquesta està repleta de simbolismes i apunts filosòfics que inviten l'espectador a involucrar-se en la trama i a reflexionar. 

Això sí, totes dues comparteixen la bogeria d'una mare envers la seva filla, creada per mitjans malaltissos, únicament, per a un objectiu com és la transformació de la societat. Per això, la mare recorre a l'acte sexual d'un retor (el pare impossible), i la instrueix en les diferents disciplines perquè abasti el major coneixement possible. Una projecció, en definitiva, de les seves frustracions.

Però, en aquesta vida, es necessari distinguir entre la entre la intel·ligència cognitiva i l'emocional (un exemple clar seria Hildegart i la criada: una està ben servida de la primera, i l'altra, de la segona). Així mateix, si se vol gaudir d'una vida plena, cal tastar i sentir l'amor, el divertiment i la socialització. Malauradament, Hildegart era una esclava sense llibertat, nugada al jou de la seva mare, la qual, contradiccions de la vida, aplicava la mateixa metodologia que els seus enemic.

A tall de conclusió, La virgen roja és un treball que utilitza de manera escaient els recursos fílmics, amb una imatgeria cromàtica i poderosa, per a reforçar el contingut d'aquesta pertorbadora història.

LA VIRGEN ROJA. 2024. Espanya. Color. 114 Min.

Direcció: Paula Ortíz

Intèrprets: Najwa Nimri, Alba Planas, Patrick Criado, Aixa Villagrán, Pepe Viyuela, Pep Ambrós, Claudia Roset, Jorge Usón

Guió: Eduard Sola, Clara Roquet

Música: Guille Galván, Juanma Latorre

Fotografia: Pedro J. Márquez

(3) CONCLAVE, d'Edward Berger (2024)

Lluita de poder

A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. D'eixa dita no se n'escapa ningú, ni tan sols les altes esferes eclesiàstiques. Perquè, a les relacions interpersonals, com una epifania, sempre apareixen interessos i emocions que fan brotar conceptes tan mundans i sempiterns com l'enveja, l'avarícia o l'ambició, però també la solidaritat i l'empatia. 

Això és el que passa en aquesta pel·lícula, concretament en un microcosmos amb una onda expansiva de gran abast com és la sala de conclave del Vaticà, on s’enceta una pugna aferrissada entre distints cardenals. D’aquesta manera, a cops de colze, intenten aconseguir ser elegits “el nou papa”. Efectivament, els líders més poderosos de l'Església catòlica s’hi reuneixen per a dirimir qui serà el nou summe pontífex després de la inesperada mort del predecessor. El cardenal Lawrence, designat responsable per a menar tal procés, hi descobrirà una complexa conspiració que haurà d'anar esbrinant i resolent.

Intrigant, didàctica, i amb alguns apunts interessantíssims —el discurs del cardenal sobre la certesa com a mortal enemic de la tolerància i el diàleg entre els cardenals Tedesco i Vincent Benítez; una confrontació entre la intransigència del primer i l'humanisme del segon—, Conclave és una captivadora història sobre la lluita pel poder en la qual jauen totes les debilitats humanes. Postures diferents inexorablement unides a la política es coagulen en l’individualisme i l’egoisme, i eixa línia entre el bé i el mal —sempre tan difusa— la dilueix el cardenal Benítez que actua com a contrapunt.  

En definitiva, una cinta estupenda que compta amb unes majúscules interpretacions del seu planter actoral (Ralph Phienes, Sergio Castellito, Stanley Tucci, Isabella Rossellini...). A més, la seva posada en escena —sòbria, brillant i lluminosa— recolza el seu argumentari, i el final, valent i contundent, és com una maçada a un estament tan rígid com és l’eclesiàstic.

CONCLAVE. 2024. Regne Unit. Color. 115 Min.

Direcció: Edward Berger

Intèrprets: Ralph Fiennes, Stanley Tucci, John Lithgow, Isabella Rossellini, Brían F. O'Byrne, Jacek Koman, Sergio Castellitto, Lucian Msamati, Thomas Loibl, Carlos Diehz, Rony Kramer, Bruno Novelli

Guió: Peter Straughan. Novel·la: Robert Harris

Música: Volker Bertelmann

Fotografia: Stéphane Fontaine

(2) THE IRON CLAW, de Sean Durkin (2024)

Cor de ferro

El ring té un espai reduït i un temps limitat. És en eixe lloc concret on els contendents han de lluitar per tal de sortir airosos de la disputa, però només en pot guanyar un. La lluita lliure té cert paral·lelisme amb la vida: mig teatral, exagerada, ambiciosa i descarnada. En aquesta pel·lícula, però, actua com a element principal per on circulen conceptes terrenals, arrelats a la nostra idiosincràsia i a la nostra quotidianitat. Així, la noció de família i la gran quantitat de conseqüències —tant positives com negatives— que comporta, hi tenen un paper preponderant a través d’un pare sever i rígid, una mare religiosa i els seus quatre fills.

La figura paterna influeix fortament en els seus descendents. El pare, antic lluitador, mai no va aconseguir ser campió del món. Així les coses, projecta en la seva canalla les seves frustracions i, a més, vol que es preparin per a la vida: han de ser forts i estar enllestits per a totes les adversitats que vinguin, no han de mostrar els seus sentiments i, sobretot, no han de plorar, perquè els homes no ho fan. Per contra, la figura materna està molt capficada en el seu sentiment religiós i deixa que el seu marit s’encarregui de la criança. La seva visió tradicionalista fa que ella mateixa es limiti a les tasques de la casa. El resultat de tot això és una educació tòxica que impedeix que els fills desenvolupin totes les seves potencialitats, especialment el més petit, amb habilitats per a la música i les arts, a qui el seu pare mira de gaidó.

És del tot impossible no identificar-se amb els fills i amb tot el que pateixen. Tots hem sigut fills o filles i ben bé sabem quin efecte poden tenir en nosaltres els nostres referents.

He de confessar que no soc un amant d’aquesta especialitat esportiva, ni en sento la passió ni els seus esquitxos romàntics. Des d’eixe vessant, la pel·lícula no m’ha aplegat. Però, al capdavall, l'esport és una excusa que serveix per a centrar-se en el realment important: les emocions i sentiments d’aquesta família, perseguida per la mala sort —la maledicció dels germans Von Erich, amb tanta mort—, que tan bé reflecteix el sofriment psicològic humà.

Des del punt de vista tècnic, el film està realitzat amb gran solvència, destacant-ne tant la posada en escena com la planificació, així com una banda sonora plenament coherent amb l’època que retrata. "The Iron Claw" és un estimable film; una mirada trista, en definitiva, al decadent somni americà.

THE IRON CLAW. 2024. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Sean Durkin

Intèrprets: Zac Efron, Jeremy Allen White, Harris Dickinson, Lily James, Holt McCallany, Maura Tierney, Stanley Simons, Michael Harney, Scott Innes, Kevin Anton, Chavo Guerrero Jr.

Guió: Sean Durkin

Música: Richard Reed Parry

Fotografia: Mátyás Erdély

(2) DOMINGO DOMINGO, de Laura García Andreu (2024)

Les taronges de Domingo

L'espai d'història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Això que escrivia el gran Miquel Martí i Pol és una autèntica veritat que es pot traslladar a qualsevol situació de la vida. 

Domingo és agricultor i, des de ben petit, ha mamat del món de les taronges. Així s'ha criat, a la roda de son pare. Però Domingo té una personalitat pròpia. Li agrada viure a tot gas: li entusiasmen la festa i les bicis, i és conscient que tot no es pot fer.  I així, contant les vicissituds de la vida del protagonista, aquest documental fa un didàctic repàs de les dificultats dels agricultors d'avui en dia per sobreviure en veure's fagocitats per les multinacionals. La cinta se centra en una nova obsessió de Domingo, amb una nova taronja que somia patentar. 

En definitiva, un documental amb aspectes interessants que destaca per la la naturalitat de les imatges, diàlegs i situacions.

DOMINGO DOMINGO. 2024. Espanya. Color. 71 Min.

Direcció: Laura García Andreu

Intèrprets: Intervencions de  Vicent Molés García, Juan Rafael Grau, Carles Peris Ramos, Domingo Domingo Vilar, José Silvestre Vilar

Guió: Laura García Andreu, Arunas Matelis

Música: Alberto Lucendo

Fotografia: José Luís González

(3) SOY NEVENKA, d'Icíar Bollaín (2024)

Una societat que menysprea a la dona

En els seus dos últims llargmetratges —l’anterior va ser Maixabel (2021)— la directora madrilenya ha optat per mostrar-nos petites grans històries de personatges que, malgrat les dificultats que van haver de superar, van tenir la valentia i la determinació de plantar cara a l’adversitat i lluitar pel que creien. Dos personatges femenins amb una fortalesa interior absolutament alliçonadora.

Tal com resa el títol de la pel·lícula d’aquesta crítica, la protagonista reivindica la seva dignitat en un ignominiós episodi de la societat espanyola ocorregut a principis d’aquest segle. La narració cinematogràfica és una sinècdoque que encarna el masclisme recalcitrant i l’assetjament sexual en l’àmbit laboral. Un masclisme encara molt arrelat en la nostra societat, sustentat per la connivència estatal, que va destruir la vida de Nevenka només pel fet de ser dona. I tot això, malgrat la seva preparació i formació en Economia.

El film denuncia la desigualtat de gènere, la cosificació de la dona i el sexisme malintencionat incorporat en la major part de les esferes del teixit social del país. Cal recordar que, gràcies a la seva audàcia, va ser la primera vegada que es va portar un polític influent i popular davant dels tribunals per assetjament sexual i laboral. Ismael Álvarez representa el prototip de masclista arrelat en els estereotips masculins des de temps immemorials. Aquell que pensa que la dona és un simple objecte. Hi ha molts homes així: dona’ls poder i suport social i la seva brutalitat no tindrà límits.

El preu que va haver de pagar Nevenka per denunciar va ser molt alt, ja que la societat de Ponferrada li va girar l’esquena i els mitjans la van sotmetre a un judici públic. Era l’any 2000; ara s’ha avançat una mica, però encara queda molt per fer per eliminar aquestes conductes testosteronitzades.

Amb una factura tècnica formidable (posada en escena i fotografia) i un text fílmic que manté l’interès durant tot el metratge, descriu de manera notable el tortuós camí que va haver de recórrer la seva protagonista. M’agradaria destacar l’excel·lent interpretació d’Urko Olazabal i, sobretot, de Mireia Oriol (no entenc com no ha estat nominada als Goya).

SOY NEVENKA. 2024. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Icíar Bollaín

Intèrprets: Mireia Oriol, Urko Olazabal, Ricardo Gómez, Carlos Serrano, Lucía Veiga, Luis Moreno, Mercedes del Castillo, Font García, Mabel del Pozo, Pepo Suevos

Guió: Icíar Bollaín, Isa Campo. Novel·la: Juan José Millás

Música: Xavier Font

Fotografia: Gris Jordana