(2) BRIGHT EYES "Cassadaga" [2007]

La banda de Conor Oberst se supera en aquesta entrega de tretze cançons on el grup manté el seu estil folk-rock i, a més, reinventa la seua influència dylaniana. Si bé, el seu anterior album I´m wide awake, It´s morning era un disc digne, però que donava una sensació general de llangor, en aquest el grup guanya des d´un punt de vista instrumental i melòdic, a banda dels seus textos cuidats i extensos.
En ell trobem grans cançons com la jovial “Four winds” -fenomenal el constant violí-, la diferent en estil (new music) però suggestiva pels seu influx coral aràbic “Coat check dream song” i “If the brakeman turns my way” en la qual l´autor pren un glop de la font de Dylan.
D´altra banda cal destacar el sensacional arranjament de “Middleman”, i el gran colofó harmoniós de “Soul singer in a session band”.
La resta es compon de temes grats d´escoltar. Tal vegada el disc es beneficiaria si s´haguera prescindit d´alguns minuts o d´alguna peça com la tediosa “Lime tree”, no obstant això, Cassadaga, és un disc acceptable, treballat i més madur que el seu predecessor.

Valoració: 2,14

(3) Black Sabbath "Black Sabbath" [1970]

Carta de presentació d´un dels grups innovadors del hard-rock i posterior heavy metal. La seua influència derivada del blues elèctric i el rock barrejada amb la seua atmosfera fosca i tenebrosa -sols cal mirar la portada- li van donar una profunditat sonora que, junt a la veu ombriua de Ozzy Osbourne i als magnífics riffs de Tony Iommi, esdevingué en un segell inconfusible de la banda en els seus primers discs. A més de la font d´inspiració que ha suposat, per a molts grups posteriors, la seua estètica i disseny mefistofèlic
La cançó homònima que obri el disc resulta estremidora: la tempesta i campanes fúnebres, la instrumentació i la veu sinistra de Ozzy li donen una caire teatral i tètric no exempt de qualitat. Tot seguit, l´harmònica bluesera del cantant dóna pas a “The Wizzard” i a la contundència de la guitarra de Iommi amb el contrast de bateria i baix on el grup demostra tota la seua vivacitat
Entre les més aclamades de la història del grup trobem “N.I.B” (abreviatura de Nativity in black ) en la qual Geezer Butler fa una gran introducció amb el seu baix. “Behind the wall of sleep”, conté uns dels millors solos del disc i “Sleepping village” comença lentament per a passar a l´enjogassament de Iommi amb l´instrument.
Per últim dos covers: un de Crows anomenat “Evil woman” que no passa de discret i, cal destacar, sobretot l´altre de The Aynsley Dunbar Retaliation anomenat “The Warning” que és una magistral revisitació eixamplada mitjançant una guitarra d´aire zeppeliana i amb una sensacional base rítmica.
“Wicked World” originàriament no formava part del disc però fou introduïda en posteriors edicions. La cançó és un compendi de les influències que ha tingut la banda i és la que tanca un treball que destaca, més que per la qualitat, per la seua fonamental aportació a la configuració i cimentació del heavy metal.

Valoració: 2,63

(4) THE DOORS "L.A. Woman" [1971]

El darrer treball dels quatre membres del grup fou totalment sorprenent, sobri i portentós. Jim Morrison, immers en l´alcohol i les drogues amb vint quilos de més, demostra la versatilitat de la seua veu que guanya en profunditat respecte als altres treballs. Ens trobem davant del disc més “blueser” de la banda.
Replet de grandíssimes cançons, conté algunes que son autèntiques obres mestres:
“Car his by my window” és un excel.lent blues clàssic on Morrison al final de la cançó, amb molta maestria, imita a la perfecció el so d´una guitarra.
“Crawling king snake” es un cover de John Lee Hooker on la guitarra solista de Robby Krieger ens transporta als arrels del blues de Chicago. “Lover her madly” d´aire poppy, comercial -de fet es va editar com a single- va ser composada per Krieger amb notable qualitat i va suposar un èxit de vendes.
Seguint pel disc podem escoltar el rock de “The Changeling”, el blues-rock potent de “Been down so long” on destaca la veu cavernosa del cantant, l´estimable melodia “Hyacinth house” on el teclista Ray Manzarek toca amb l´orgue un passatge de la “Polonesa Heroica” de Chopin.
Després ens endinsem en dues cançons experimentals com l´èpica psicodèlia de “L´America”, que va a aparèixer la banda sonora de “Zabriskie point” de Michelangelo Antonioni, i la rabiosa instrumentació de “The Wasp (Radio texas & The big beat)” amb recitació inclosa del cantant.
I, per finalitzar el repàs, les dues cançons més conegudes com “L.A. Woman” que és un bell homenatge a la ciutat de Los Ángeles i “Riders on the storm” concebida, en principi com a tema instrumental, tanmateix Morrison li va posar lletra en el darrer moment. Aquesta cançó és una formidable disbauxa capitanejada per Ray Manzareck a les tecles i una de les cançons de la banda per antonomàsia.
Jim Morrison va morir tres mesos després de la gravació del disc a Paris. L.A. Woman ha significat un brillant epíleg per part d´un dels grups més importants de la història del rock.
Heus ací una versió en directe de "Crawling king snake":

(3) Pink Floyd "More" [1969]

More, és la banda sonora que va fer Pink Floyd per al film homònim de Barbet Schroeder qui, després, tornaria a reunir-los per a treballar amb La Vallée. Prova de l´admiració que tributava el director a la banda es aquesta frase seua: "Existeix en la música de Pink floyd una qualitat espacial que em sedueix".
Aquest tercer disc de la seua discografia -quan Syd Barret ja s´havia tancat en la seua “càpsula lunar”- va suposar un èxit formidable. Encara que en realitat era fruit d´un encàrrec, la història del fim –un jove alemany que fa un viatge, primer a Paris i després a l'illa d´Eivissa a la recerca d´ell mateix, i el que realment troba serà la barreja letal del món dels estupefaents i l´heroïna junt a un amor impossible- va captivar el quartet.

L´escenificació i la trama implicaven una gran avinentesa per a poder musicar unes imatges que resultaven impactants. More suposa la primera unió audiovisual entre música rock i cine modern.
En ella hi trobem tots els ingredients floydians de la primera època (on estava molt present encara la influència de Syd Barret): la quietud de Cirrus Minor -amb un genial orgue de Rick Wright que recorda al “Celestials Voices” de A Saurcerful of Secrets-, "Crying song", "Green is the colour", la magistral malenconia de "Cymbaline", el rock potent de "The nile song" -amb una extraordinària veu esgarrada de David Gilmour- i de "Ibiza bar", el surrealisme de "Up the khyber" -amb un excel.lent conjugació de piano i orgue d´aire lisèrgic-, "Main theme" -que descriu musicalment, a l´inici de la pel·lícula, l´estimulant i al.lucinogen viatge que se li acosta al protagonista-, i la inquietant psicodèlia de "Quicksilver".
Per completar tenim incursions en el blues “More blues” i, fins i tot, en el flamenc "A spanish piece" on David Gilmour posa en practica els trucs de merda -com ell deia- per a poder eixir airós en eixe estil de musica tan complicat.

Valoració: 3,19

SIWEL Edifici Octubre.- (Concert)

Dintre del cicle de música pop que ofereix el Centre de Cultura Contemporània Octubre: 4x4 (quatre cantautors valencians, quatre llengües diferents), s´han programat els concerts de Néstor Mir (en francés), Manolo Tarancón (en castellà), Pau Alabajo (en català) i Siwel (en anglès). El torn de Siwel fou el 14 de Febrer qui, acompanyat solament de la seua guitarra acústica i davant d´una sala plena, l´aforament de la qual era de vuitanta persones, va fer una repassada als seus tres treballs editats. El cantant es va centrar més en els darres dos discs Unforgettable moments of forgettable times i A healthy shift. El concert, eminenment acústic, de fet es va presentar sense la seua banda habitual, va començar amb el darrer single, la excel.lent “Debris” i va continuar amb diferents cançons del seu apreciable repertori. També l´autor va fer palesa la seua influència anglosaxona beat-pop amb dos covers dels Beatles estupendament interpretats: "I´ve just seen a face" i "Blackbird", el rock-folk i el country alternatiu -amb una versió de Ryan Adams- “Dicen que de vez en cuando hay que tocar una canción buena para despertar a la audiencia”, va comentar el cantant exercitant, alhora, el seu humor i la seua modéstia. En una hora de recital, Siwel, d´una manera senzilla, va fer gaudir al públic emprant la seua qualitat vocal i instrumental. Serà qüestió de seguir les seues properes actuacions.

(3) TEMPORADA 92-93 [2006]

Què és més important: L´amistat -eixa relació de confiança i afecte desinteressat-, el sentiment per uns colors o una xifra econòmica que, teòricament, ens faria una vida mes fàcil? Què passa si tot això es barreja i en uns minuts hem de decidir què fer?... Deixem de costat tota una relació afectuosa i de germanor? I pel que es refereix al “sentir” els colors d´un equip de futbol? És transcendental tot això?
Alejandro Marzoa ens mostra com afloren tots aquestos desitjos, temors i inseguretats. El resultat és un relat original que estudia la relació humana: el materialisme enfront l´idealisme.
També ens ofereix d´una manera oberta la nostra fragilitat, la vulnerabilitat inherent a l´esser humà que, de vegades, fa trontollar sentiments forjats al llarg de quasi tota una existència.
La passió pel futbol està present en aquest curt que va ser premiat en molts festivals i que compta amb la col.laboració de Paco Gonzalez i Pepe Domingo Castaño de la Ser, els quals, de manera desinteressada, varen posar les seues veus a la fictícia retransmissió (en realitat aquest partit no va existir, el Celta quedà onzè a la lliga)
Són deu minuts trepidants i la interpretació de Carlos Blanco i Miguel de Llira és sensacional.
Al final al so de Lori Meyers, un dels passatemps més plaents que, per a mi, existeixen: una “patxangueta” al futbol amb els companys.
Ací us deixe el curtmetratge. Us recomane vivament que li feu un colp d´ull, no té cap pèrdua.

TEMPORADA 92-93. 2006. Esp. Color.
Direcció: Alejandro Marzoa
Intèrprets: Carlos Blanco, Miguel de Lira, Imma Ochoa, Marisa Duaso, Roger Vilà, Eduard Cazorla, Pau Cabeza, Joan Gonzalez, Gerard Torrent, Alex Badia
Guió: Alejandro Marzoa, Miguel Angel Blanca
Fotografia: Victor Rius
Música: “Dilema” de Lori Meyers (del disc Hostal Pimodan)

Temporada 92-93

(3) THE ROLLING STONES "It´s only Rock´n´Roll" [1974]

Fantàstic treball dels Stones amb un bon grapat d´extraordinaries cançons. Aquest disc supondria el darrer del genial Mick Taylor qui es queixava de la falta de reconeixement. El guitarrista no se sentia valorat, tot i la seua influència aportada al grup amb la seua manera de tocar (a l´actualitat, dissortadament, intervé en l'últim disc d´estudi del grup de pseudorock Pereza). Ron Wood, provinent dels Faces, va ser qui el va reemplaçar.
En certa manera, era un disc difícil. La prova es que provenia de l´insuperable Sticky Fingers i del menor Goat´s head soup. Per tant, el seu públic no sabia que anava a trobar-se: era molt complicat igualar els treballs dels seus inicis i es temia un esvaró. Però, les idees plasmades a les cançons van funcionar i superaren el test amb nota.
L´obra conté tota la força stoniana amb títols com el conegut single “It´s only Rock´n Roll (but I like it)” , “If you can´t rock me”, la versió dels Temptations “Ain´t to proud to beg”, junt a l´estupenda “Dance little sister”.

El grup des de sempre, fins i tot ara, han sigut uns experts compositors de balades i ho demostren en “Till the next goodbye”, en el meravellòs soul “ If you really want to be my friend”, i sobretot, en la mestria que manifesten amb “Time waits for no one”, una melodia que comença amb una simulació d´un tic-tac de rellotge i que continua amb una guitarra que absorbeix l´estil del millor Santana (recorda prou a “Can´t you hear me knocking” de Sticky Fingers)
La darrera cançó, “Fingerprint file” és el punt negre del disc que contrasta massa amb l´esperit rock-soul de la resta de temes. És tracta d´una peça funk que, d´alguna manera, donava entendre la recerca de nous sons del grup.

Valoració: 3,43