(4) BURIED, de Rodrigo Cortés [2010]

Espai limitat, qualitat immensa

Haig de reconèixer que, al principi, tenia certes reticències sobre la qualitat d'una pel•lícula que únicament es desenvolupava dins d'un taüt. Si a això afegim els seus 94 minuts de metratge, les meves reserves s'acreixien encara més. Pensava que, per a aquest tipus de trama, tal vegada un curt podria arribar a ser interessant, però mai no un llargmetratge.
Evidentment, i després de visionar aquesta excel•lent pel•lícula, em vaig adonar que els meus prejudicis estaven bastant allunyats de la realitat.
Buried, és un magnífic exemple de com es pot construir una història aparentment senzilla, amb pocs recursos, per convertir-la en un profund film, amb les seves parts entrellaçades i amb lectures que van més enllà de la seva simple visió.
Únicament des de l'interior de la caixa —sense mostrar-nos l'exterior— la història t'atrapa des del seu inici i sorgeix una barreja de complicitat i empatia que ens condueix irremeiablement a la identificació amb la impotència i l'angoixa que pateix el seu protagonista (un portentós Ryan Reynolds). Des de la seva claustrofòbica ubicació el personatge ha d'enfrontar-se a la pressió de segrestadors, a la indiferència de companyies i institucions i a la crueltat de la seva pròpia empresa.
Una odissea que bé podria servir de metàfora per a l'actual societat en la qual vivim; controlada pels més poderosos i en la qual només ens deixen una minúscula escletxa per la més absoluta resignació. I és que els que controlen el nostre destí són uns autèntics mestres per mostrar-nos el camí de l'aprenentatge de la indefensió.

BURIED. 2010. Esp. Color
Direcció: Rodrigo Cortés
Intèrprets: Ryan Reynolds, Robert Paterson
Guió: Chris Sparling
Fotografía: Eduard Grau
Música: Victor Reyes

(3) David Bowie "Low" [1977]

Després de la seva incursió en el soul, Bowie, de la mà de Brian Eno, va començar la seva marxa experimental amb la música electrònica i ambiental.
D'aquesta col•laboració va néixer la coneguda trilogia berlinesa (1977-1979) amb aquests treballs: Low (77), Heroes (77) i Lodger (79).
Low va ser l'el seu primer disc en aquesta aventura alemanya i, al meu entendre, el de més qualitat. El disc utilitza influències del Krautrock (especialment de Kraftwerk), però no deixa de combinar-los amb el pop o amb el rock hipnòtic dels seus inicis. Obre l'obra “Speed of life”, un fantàstic instrumental que conjuga riffs guitarrers amb teclats ambientals. La psicoelectrònica “Breaking Glass” és una curta peça amb una gran veu de Bowie. “What in the world”, “Always crashing in the same car”, “Be my wife” entrarien dins d'aquesta primera fase del disc que la podríem denominar ambient-rock per les seves ràfegues psicodèliques i electròniques.
“A new career in a town” comença amb sons techno, donant un salt inesperat a la malenconia popera, acompanyada d'una magnífica harmònica. “Sound of Vision” és un single extraordinari, amb ganxo, bailable i amb una fantàstica línia de baix.
A partir d'ací es dóna pas al més purista so ambient. Atmosfera electrònica, de vegades clasicista i amb una gran textura vocal (fabulosos els càntics de “Warszawa”).
En resum, una obra que després de més de tres dècades contínua sent un paradigma de modernitat.

Crítiques de David Bowie:
"Hunky Dory" (1971)
"Ziggy Stardust" (1972)

PERSÉPOLIS, de Marjane Satrapi [2002-2004]

Marjane Satrapi comença el còmic fent una succinta introducció de la història del seu país per a així fer-nos comprendre millor una autobiografia que està repleta d'anècdotes vinculades al context social que li va tocar viure. Pertanyent a una família acomodada, progressista i seguidora de la revolució (quan encara no havia adquirit el seu vessant islamista), la historieta ens relata a través dels ulls de l'autora -des de la seva infància, adolescència i joventut- l'opressió que va sofrir la societat iraniana a les mans dels guardians de la revolució. Una petjada que es va quedar impregnada en les generacions posteriors mitjançant els mètodes inhumans dels seus governants. I és que és impossible no identificar-se amb l'esperit rebel que emana la protagonista durant tota la història. Els seus encerts, els seus errors (que també els mostra), les seves anades i vingudes, la seva occidentalización i la seva “desoccidentalizació”…
En definitiva un còmic autènticament didàctic que serveix per a despertar consciències, per a allunyar-nos del nostre ingenu (i no tan ingenu) etnocentrisme i per a denunciar les injustícies que sofreixen els països amb suficients recursos dels quals se n'aprofiten les grans potències per a tirar les seves urpes a costa de la població.

Pd.-Un tribunal del règim iranià ha condemnat al cineasta Jafar Panahi a sis anys de presó i a vint anys d'inhabilitació per a rodar pel•lícules, escriure guions, parlar amb mitjans de comunicació estrangers o viatjar fora del seu país. El director a més de les seves pel•lícules, va donar suport a l'opositor Mir Hosein Musavi.

(2) The Divine Comedy "Bang Goes the Knighthood" [2010]

Estimable disc del grup de Neil Hannon amb el seu segell particular indie barrejat amb aires anyecs simfònics. Cançons nostàlgiques com “Down in the Street Belo”, el vals homònim “Bang goes the Knighthood”, “Have You Ever Been in Love” o “When a Man Cries” es conjuguen amb cançons divertides, cabareteres o de so simfònic setenter com “The Complet Bank”, “Assume the Perpendicular” i “Can You Stand Upon a Leg” (magnífic l'agut final).
En definitiva un treball entretingut i ple de matisos que no fa més que consolidar a aquesta més que digna banda.

(3) GREEN ZONE, de Paul Greengrass [2010]

Exercici d'autocrítica

Valenta –per la seva mirada cap a dintre en tractar-se d'un film americà- i interessant cinta en la qual a través de les creixents sospites del seu protagonista (un immens Matt Dammon), podem observar les mentides que van impulsar una ocupació junt a tots els seus tèrbols interessos creats.
Els motius d'una guerra amb el fals argument de les Armes de Destrucció Massiva, porta amb si un paisatge de mort i destrucció per a vergonya (?) de la terna de les Açores i el funest resultat de les 191 víctimes de la massacre de Madrid.
Quanta gent innocent va haver de pagar les conseqüències?

GREEN ZONE. 2010. USA-Bri-Fra. Color
Direcció: Paul Greengrass
Intèrprets: Matt Damon, Greg Kinnear, Amy Ryan, Brendan Gleeson, Jason Isaacs, Khalid Abdalla
Guió: Reginal Harkemer
Fotografía: Brian Helgeland
Música: John Powell

(2) LESLIE, MY NAME IS EVIL, de Reginald Harkema [2010]

Innocència sagnant

Al fil d'allò que s'ha comentat en l'anterior post , aquesta pel•lícula que comentarem conté suficients vímens com per a embastar una perfecta història.
Realment el tema és molt interessant i, de fet, es poden constatar amb la proposta del director amb diversos episodis entremesclats que inviten a la reflexió: Vietnam, el fanatisme religiós, el conservadorisme, la revolució hippy, els dubtes morals del jove que formava part del jurat popular...
I, a pesar, d'algunes llacunes -com el psicòpata de disseny que interpreta Ryan Robbins, la falta d'aprofundiment en la psicologia de la Cheerlader o la realització a manera de telefilm, la cinta aconsegueix mantindre el seu atractiu.

LESLIE, MY NAME IS EVIL. 2010. Canada. Color
Direcció: Reginal Harkemer
Intèrprets: Gregory Smith, Kristen Hager, Ryan Robbins, Kristin Adams, Kaniehtiio Horn, Angelica Scannura, Sarah Gadon, Tracy Wright, Don Mckellar, Travis Milne
Guió: Reginal Harkemer
Fotografía: Jonathon Cliff
Música: Paul Kehayas

(3) CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL [1995]

Pertorbació en cadena

La primera vegada que vaig conèixer la història de Charles Manson a través d’aquest documental, em vaig quedar sorprés per l'esglaiadora radiografia d'un dels criminals més torbadors de la història. Horroritza adonar-se de l'existència d'aquest tipus de ments patològiques i del seu gran poder de manipulació.
També resulta impactant el futur que aquest misteriós psicópata els va procurar a les seues joves acòlites. Hom es pregunta: Com és possible deixar el control d'un mateix a la mercè d'altra persona? Què és el que passaria per les seves ments alienades?.
Tot això ens condueix a l'impressionant contrast final entre els integrants de la, en altres temps, “Família”: la ratificació d'un i el penediment –com si haguessin despertat d'un mal somni- d'unes altres.

CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL. 1995. USA
Direcció:Peter Tarshis