(4) Supertramp "Breakfast in America" [1979]

Un retret que sempre se li ha atribuït a aquest disc és el de ser excessivament comercial i d'allunyar-se de la línia simfònica-progressiva de les seues obres mestres, com Crime of the Century (74) o Crisis, What Crisis? (75).

De vegades, quan un grup musical no fa més que crear obres mestres com si foren rosquilletes, alguns crítics —intolerants davant qualsevol intent de renovació— esperen a l'aguait per posar fre a aquest estat continu de gràcia.

Breakfast in America era una bona excusa: algunes cançons enganxoses (en el bon sentit del terme) i ritmes més digeribles podien ser un blanc perfecte. No obstant això, si analitzem el treball, no estaria de més preguntar-nos si és habitual fer un disc d'estudi del qual es puguen extreure, almenys, fins a sis singles (el 60%, en aquest cas).

Efectivament, amb bombes del calibre de "The Logical Song" (intel·ligent utilització de les esdrúixoles) i l'homònima "Breakfast in America" (magnífic el trombó), s'adverteix que estem davant d'un treball que té molt a oferir. A més, podem descobrir melodies fantàstiques com "Goodbye Stranger", precioses balades de la qualitat de "Lord Is It Mine" (Hodgson), "Casual Conversations" (Davies) o gaudir de la impressionant "Take the Long Way Home", amb una entrada emotiva d'harmònica i un ritme hipnòtic de teclat (en la meua opinió, una de les millors cançons d'aquesta banda, una autèntica genialitat de Roger Hodgson).

Però això no és tot: si examinem les quatre cançons restants (que podríem definir com menys "seductores" a primera escolta), ens trobem amb la dolçor d'"Oh Darling", la desesperació de "Just Another Nervous Wreck", l'expressivitat emocional del seu pròleg "Gone Hollywood" i l'impressionant epíleg "Child of Vision", on deixen clar que el seu vessant progressiu està totalment intacte, gràcies a la improvisació i l'extensió de la peça.

Belles melodies, sonoritat de teclats i harmonia vocal i lírica. Comercial i ensucrat per a alguns. La resta, a gaudir!.

Crítiques de Supertramp:
"Crisis, What Crisis?" (1975)

(2) Ray LaMontagne and The Pariah Dogs "God Willin' & The Creek Don't Rise " [2010]

Quart disc del cantautor de New Jersey i primer amb la col.laboració d'una banda. Els músics de The Pariah Dogs són els que l'acompanyen en aquest treball impregnat d'expressions folk, country i soul.
La seua peculiar finor vocal, la seva sensibilitat melòdica i la seva solvent execució doten el disc d'una evident senzillesa clàssica. I és que el cantautor aconsegueix el seu objectiu en la creació d'aquest treball, tan allunyat dels dictats comercials com pròxim al seu academicisme (The Band, Stephen Stills ...).
A destacar la cançó que tanca el disc, "Devil's in the Jukebox" un fabulós compendi blues-soul amb una harmònica fascinant.

(2) The Wave Pictures "Susan Rode the Cyclone." [2010]

Aquesta prolífica banda de rock britànica ha realitzat amb Susan Rode the Cyclone un estimable disc que en les seves successives escoltes ens transporta als diferents derivats de la música rock com el prog, la psicodèlia i el country-folk. Aquestes diferents expressions són fagocitades pel grup per, al mateix temps, harmonitzar amb la seva treballada lirica i el seu personal estil indie.
La guitarra punyent i els característics trets vocals del seu cantant David Tattersall imprimeixen una gran personalitat a cadascuna de les seves melodies: "Kittens", "American Boom" o el magnífic single "Sweetheart" són una bona prova.

(3) Bruce Springsteen "Greetings from Asbury Park N.J." [1973]

L'òpera prima del cantant de New Jersey és un estupend disc de folk-rock amb clares influències de Bob Dylan. Al disc podem trovar-hi a la E. Street Band i els seus magnífics instrumentistes amb Clarence Clemons com a estendard.
En Greetings From Asbury Park N.J. s’adverteix la portentosa capacitat lírica i compositiva d'un autor que segueix emanant qualitat en cadascun dels seus discos al llarg de la seva prolífica carrera.
Cançons que a mesura que ha transcorregut el temps s'han convertit en autèntics himnes, especialment en els seus directes, com la deliciosa “Growin’ up”, el jazz-rock de "Spirit in the night”, l'enèrgica malenconia de “For you” o la rítmica de “It’s hard to be a Saint in the city”.
Destacar altres grans peces com la vivor que desprenen “Blinded by the light” o "Does this bus stop at 82nd Street?", la quietud de “Mary Queens of Arkansas”, la bellesa de la balada “The Angel” i finalment la preciosa “Lost in the Flood” una suggestiva barreja d'instrumentació i lirisme.
Un treball que va obrir les portes a un dels més grans autors de la música contemporània.

(4) The Doors "Strange Days" [1967]

La màgia continua. Si el seu primer disc homònim era una obra mestra, aquest treball suposa una espècie de continuació estilística i de composició. I és que una bona part dels temes que componien Strange Days van ser composts al mateix temps que els inclosos en el primer àlbum del grup editats al principi del mateix any. En Strange Days també es troba concentrat l'esperit de The Doors, un grup que va elevar la concepció artística de la música pop afrontant assumptes transcendentes per a la societat en la qual vivien.
El rock-hipnòtic, que passeja per tots els seus solcs, és manejat a la perfecció per aquesta banda de brillants músics al costat de l'extraordinària capacitat vocal de Jim Morrison.
La proposta de l'àlbum es mostra des del principi en la seva surrealista portada d'estètica circense i, especialment, en el seu contingut: la lírica i la psicodelia impreses en belles balades com “You’re lost Little girl” i “I Ca’t See your Face in my Mind", la disbauxa de sons torbadors en “Moonlight Drive”, els portentosos exercicis de mixtura d'expressió musical en les impressionants “People are Strange”, “Strange Days”, “My Eyes Have Seen you”, “Unhappy Girl” i l'espectacular deliri de sons pop-rock, amb una poderosa càrrega sexual, que suposa el seu single “Love me Two Times”.
Morrison deixa la seva petjada poètica amb la somiadora “Horse Latitudes” , recitada pel cantant amb sons ombrius de fons.
L'esquinçador tema final “When the Music Over”, és un extens poema èpic que tanca aquest fantàstic disc que -com “The End”, tema que tanca el seu anterior treball- és un joc d'interacció dramàtica entre els músics i la veu de Morrison amb un clarificador missatge per a la joventut de l'època: “Volem el món i ho volem ara” (“We want the world and We want it, now”).
Amb aquest disc el grup californià es va reafirmar com un dels més innovadors i controvertits de la dècada dels 60.

Crítiques de The Doors:
"The Doors" (1967)
"L.A. Woman" (1971)

(4) BURIED, de Rodrigo Cortés [2010]

Espai limitat, qualitat immensa

Haig de reconèixer que, al principi, tenia certes reticències sobre la qualitat d'una pel•lícula que únicament es desenvolupava dins d'un taüt. Si a això afegim els seus 94 minuts de metratge, les meves reserves s'acreixien encara més. Pensava que, per a aquest tipus de trama, tal vegada un curt podria arribar a ser interessant, però mai no un llargmetratge.
Evidentment, i després de visionar aquesta excel•lent pel•lícula, em vaig adonar que els meus prejudicis estaven bastant allunyats de la realitat.
Buried, és un magnífic exemple de com es pot construir una història aparentment senzilla, amb pocs recursos, per convertir-la en un profund film, amb les seves parts entrellaçades i amb lectures que van més enllà de la seva simple visió.
Únicament des de l'interior de la caixa —sense mostrar-nos l'exterior— la història t'atrapa des del seu inici i sorgeix una barreja de complicitat i empatia que ens condueix irremeiablement a la identificació amb la impotència i l'angoixa que pateix el seu protagonista (un portentós Ryan Reynolds). Des de la seva claustrofòbica ubicació el personatge ha d'enfrontar-se a la pressió de segrestadors, a la indiferència de companyies i institucions i a la crueltat de la seva pròpia empresa.
Una odissea que bé podria servir de metàfora per a l'actual societat en la qual vivim; controlada pels més poderosos i en la qual només ens deixen una minúscula escletxa per la més absoluta resignació. I és que els que controlen el nostre destí són uns autèntics mestres per mostrar-nos el camí de l'aprenentatge de la indefensió.

BURIED. 2010. Esp. Color
Direcció: Rodrigo Cortés
Intèrprets: Ryan Reynolds, Robert Paterson
Guió: Chris Sparling
Fotografía: Eduard Grau
Música: Victor Reyes

(3) David Bowie "Low" [1977]

Després de la seva incursió en el soul, Bowie, de la mà de Brian Eno, va començar la seva marxa experimental amb la música electrònica i ambiental.
D'aquesta col•laboració va néixer la coneguda trilogia berlinesa (1977-1979) amb aquests treballs: Low (77), Heroes (77) i Lodger (79).
Low va ser l'el seu primer disc en aquesta aventura alemanya i, al meu entendre, el de més qualitat. El disc utilitza influències del Krautrock (especialment de Kraftwerk), però no deixa de combinar-los amb el pop o amb el rock hipnòtic dels seus inicis. Obre l'obra “Speed of life”, un fantàstic instrumental que conjuga riffs guitarrers amb teclats ambientals. La psicoelectrònica “Breaking Glass” és una curta peça amb una gran veu de Bowie. “What in the world”, “Always crashing in the same car”, “Be my wife” entrarien dins d'aquesta primera fase del disc que la podríem denominar ambient-rock per les seves ràfegues psicodèliques i electròniques.
“A new career in a town” comença amb sons techno, donant un salt inesperat a la malenconia popera, acompanyada d'una magnífica harmònica. “Sound of Vision” és un single extraordinari, amb ganxo, bailable i amb una fantàstica línia de baix.
A partir d'ací es dóna pas al més purista so ambient. Atmosfera electrònica, de vegades clasicista i amb una gran textura vocal (fabulosos els càntics de “Warszawa”).
En resum, una obra que després de més de tres dècades contínua sent un paradigma de modernitat.

Crítiques de David Bowie:
"Hunky Dory" (1971)
"Ziggy Stardust" (1972)