(3) EXTREMODURO "Agila" (1996)

Agila ( "Espavila" en el dialecte castúo) és el sisè àlbum del grup extremeny i té com a gran virtut una gestió molt intel·ligent a l'hora d’abordar diferents maneres de confluir el rock. Aquesta vegada la banda recorre a la utilització d'instruments de vent (saxo i flauta) i de metall (trombó de vares) per donar forma a cançons que van des de cadències més dolces i relaxades ("Buscando una luna"), passant pel punk bluessejat del "Dia de la Bestia", fins al rock més hard de "La carrera".
La lletra de Robe, -sempre aguda i incisiva-, té el suport de la fantàstica guitarra d'Iñaki "Milindris" Setién que li dóna un aire sensacional a tots els temes (brutal a "So Payaso").
Cal destacar la col·laboració d'Albert Pla a la veu en "¡Qué sonrisa tan rara!" i aquests dos immortals esclafits cap al final del disc com són "Correcaminos, estate al loro" i "La Carrera" (genial la seua irònica descripció “estudi-toxicològica”).
Va suposar la consolidació de la banda i, després de dues dècades, és un referent en el context musical actual.

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar): 
Correcaminos, estate al loro

La carrera

So Payaso

Buscando una luna

(4) CONTES DE LA LLUNA PÀL·LIDA D'AGOST, de Kenzi Mizoguchi (1953)

 Ambició i vilesa masculina

Tot i estar contextualitzada en un període tan dur com són les èpoques de guerres al Japó del segle XVI, Mizoguchi construeix una bella història visual, -unint molt intel·ligentment elements realistes amb components fantàstics-, en la qual mostra com la dona és víctima , com sempre al llarg de la història, de la vilesa masculina.

Les difícils condicions dels camperols i la seua lluita per la supervivència atrapen als protagonistes Tobei i Genjuro amb les seues famílies. La desesperació els porta a marxar del poble, deixant a les seues dones i fills, per aconseguir millor sort, un com a venedor i l'altre com samurai. No obstant això, tots dos acaben sent víctimes d'una ambició que els arrossega a cometre actes irracionals i contraproduents. És ací quan Mizoguchi mostra la fragilitat humana: Tobei és anul·lat com a persona, embogit per aconseguir una gran fortuna és literalment abduït per la bellesa de la princesa "fantasma" i irresponsablement s'oblida del perill en què es troba el seu xiquet xicotet i la seua dona. Genjuro, per la seua banda, està encegat per arribar a un estatus i no li importa arribar-hi a través de procediments innobles. D'aquesta manera, es converteix en un samurai altiu i arrogant, esborrant de la seua ment a la seua esposa fins que se la troba treballant de prostituta en un bordell.
Així les coses, tots dos intenten reaccionar, però les coses potser no tornaran a ser com abans.
Cal destacar la seua increïble posada en escena. Per revisitar una i mil vegades.

CONTES DE LA LLUNA PÀL·LIDA D'AGOST. 1953. Japó. Blanc i Negre.

Direcció: Kenzi Mizoguchi

Intèrprets: Machiko Kyo, Mitsuki Mito, Kinuyo Tanaka, Masayuki Mori, Eitaro Ozawa, Eigoro Onoe, Ichisaburo Sawamura, Ryosuke Kagawa, Sugisaku Aoyama.
Guió: Matsutaro Kawaguchi, Yoshikata Yoda
Música: Fumio Hayasaka, Tamekichi Mochizuki, Ichiro Saito
Fotografia: Kazuo Miyagawa

Crítiques de Kenzi Mizoguchi (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):

Les Germanes de Gion (1936), Els Amants Crucificats (1954), El Carrer de la Vergonya (1956)

(3) MANCHESTER DAVANT DEL MAR, de Kenneth Lonergan (2017)

 La canalització del sofriment

El gran encert de Manchester davant del mar és mostrar com es canalitza el dolor emocional a través les tragèdies humanes. Les situacions del film; morts familiars, tutela i relacions interpersonals -nebot i ex-dona especialment-, juntament amb l'infern interior que pateix el protagonista, -magistralment interpretat per Cassey Affleck-, dóna lloc al fet que la seua aflicció es traduïsca en comportaments violents, sentiments de culpa i auto-càstig.
A tot això, cal afegir una interessant narrativa cinematogràfica -a base de flashbacks-i unes belles imatges reforçades amb una precisa banda sonora (sensacional l'escena de l'incendi amb la música de l'Adagio d'Albinoni).  

MANCHESTER BY THE SEA (MANCHESTER DAVANT DEL MAR). 2017. USA. Color.

Direcció: Kenneth Lonergan

Intèrprets: Cassey Affleck, Michelle Williams, Kyle Chandler, Lucas Hedges, Tate Donovan, Erica Mcdermott, Mathew Broderick
Guió: Kenneth Lonergan
Música: Lesley Barber
Fotografia: Jody Lee Lipes

(3) L'ARRIBADA (ARRIVAL), de Denis Villeneuve (2016)

Comunicació i entesa

El més interessant de L'Arribada és la quantitat d'elements que van apareixent al llarg de la trama. Tot i que el punt de partida és l'aparició de misterioses naus extraterrestres, -amb les quals, de fet, es podria jugar amb una història purament alienígena-, en realitat no suposa l'únic eix central del film sinó que representa un punt d'inflexió per abordar reflexions molt més profundes a través d'un acostament molt ben elaborat. D’aquesta manera, podríem citar, entre altres, com a conceptes subjacents: la comunicació amb els seus vessants verbal, no verbal i escrita, els malentesos, la precipitació en les conclusions que poden portar a una guerra, la histèria col·lectiva, la cooperació, les emocions, el llenguatge i la seua influència en el nostre cervell, etc.
És molt intel·ligent l’utilització de l’espai-temporal que realitza el director mitjançant els temps present i futur, això és, la connexió existent entre la història principal (present) amb les vivències que experimenta a través de la seua filla (futur), tot això sublimat per un tractament poètic que es plasma en unes imatges molt emotives i suggestives.

ARRIVAL (L'ARRIBADA). 2016. USA. Color.

Direcció: Denis Villeneuve

Intèrprets: Amy Adams, Jeremy Renner, Forest Whitaker, Michael Sthulbarg, Mark O'Brien, Nahally Thibault, Pat Kiely.
Guió: Eric Heisserer (Novel·la: Ted Chiang)
Música: Jóhan Jóhannsson
Fotografia: Bradford Young

Crítiques de Denis Villeneuve en Rockmetratge:
Incendies (2011)

(2) LA LLIBRERIA, d'Isabel Coixet (2017)

 De coratge a coratge

Eficaç adaptació de la novel·la homònima de Penelope Fitzgerald en la qual la seua realitzadora, Isabel Coixet, ens proposa una invitació a la lectura i una oda a perseguir els nostres somnis.
És interessant la traçabilitat del film que arranca en el seu protagonista, passant pels encontres amb les persones que volen obstaculitzar el seu projecte fins a topar amb "el seu altre jo", és a dir, la xiqueta que treballa a la seua tenda. És en aquesta relació on jeu el sentit a tot el seu periple des que aterra a Harborough. Florence, quasi sense saber-ho, li atorga a Christine, la xiqueta, una herència impagable: la del coneixement.
La Llibreria és també una història de coratge (el mostrat per Florence i Christine) i d'injustícies. I és que Harborough és una metàfora que simbolitza les dificultats que tenim els éssers humans per desenvolupar les nostres potencialitats; sempre hi haurà el gran poder observant-te des de dalt i t’esclafarà si no segueixes les normes latents que regeixen el món (decrets nous, oportunistes lleis, interpretacions per a benefici propi ...).
La pel·lícula, d'una factura tècnica encomiable, sí que se li pot retreure, però, una utilització més avita maniquea i estereotipada dels personatges. No obstant això, estem davant d'una obra digna de veure.

THE BOOKSHOP (LA LLIBRERIA). 2017. Espanya. Color.
Direcció: Isabel Coixet

Intèrprets: Emily Mortimer, Patricia Clarkson, Bill Nighy, Honor Kneafsey, James Lance, Harvey Bennett, Michael Fitzgerald, Jorge Suquet, Hunter Tremayne, Frances Barber, Gary Piquer, Lucy Tillett, Nigel O'Neill, Toby Gibson, Charlotte Vega 
Guió: Isabel Coixet (Novela: Penelope Fitzgerald)
Música: Alfonso de Villalonga
Fotografia: Jean-Claude Larrieu    

 

Crítiques d'Isabel Coixet: Elegy (2008), Aprenent a conduir (2014).

(3) PERFECTOS DESCONOCIDOS, de Álex de la Iglesia (2017)

 Es perillós abocar-se a l'interior

¿Coneixem realment als altres? Com bé sabem exercim diferents rols en la nostra vida, però, ¿què hi ha dins de nosaltres quan, francament, aparentem ser d'una altra manera?
Potser algun hàbil psicoanalista amb un acurat treball de dissecció podria traure alguna conclusió, no obstant, l'última pel·lícula d'Álex de la Iglesia proposa un joc que ens portarà al mateix objectiu: Deixar els mòbils dels comensals sobre de la taula, a l'abast de tots i, com a regla fonamental, serà obligat compartir les telefonades, missatges i notificacions de xarxes socials. Òbviament, amb tots aquestos elements, una extensa varietat de sensacions començaran a fluir al llarg de la història.
Remake de Perfetti Sconosciutti de Paolo Genovese, no he tingut l'oportunitat de veure la original italiana però aquesta versió és un film que reflecteix perfectament un intel·ligent guió que està trufat de diferents situacions tragicòmiques. I és que, Perfecto Desconocido, posa damunt la taula totes les preguntes exposades a l'inici de l'article. La manera de mostrar-ho és la seua major virtut, perquè ho realitza d'una manera tan lúcida que fa que l'espectador se senta atrapat des del primer instant.
Situacions molt divertides, de vegades hilarants, juntament amb moments dramàtics es van succeint durant una hora i mitja amb unes interpretacions excel·lents (sensacional la vis còmica, una volta més, d'Ernesto Alterio). El resultat és una obra molt aconseguida que amaga molt més del que ofereix: Un apartament, set personatges, un sopar, set mòbils, -tot això unit a la metàfora de l'influx de l'eclipsi de la lluna sagnant-, ens diu que de vegades és millor no mostrar les nostres emocions, sentiments i desitjos ocults perquè, com deia Luis Buñuel, és perillós abocar-se a l'interior.

PERFECTOS DESCONOCIDOS. 2017. Espanya. Color.
Direcció: Álex de la Iglesia
Intèrprets: Belén Rueda, Eduard Fernandez, Juana Acosta Ernesto Alterio, Dafne Fernandez, Eduardo Noriega, Pepón Nieto, Beatriz Olivares.
Guió: Jorge Guerricaechevarría (Historia original: Paolo Genovese)
Música: Victor Reyes
Fotografia: Ángel Amorós

(3) KÖRKARLEN (La Carreta Fantasma), de Victor Sjöström [1921]

Melodrama fantàstic, Fantàstic melodrama

Important pel·lícula amb unes imatges portentoses dotades d'un aspecte lúgubre que creen una inquietant tensió en l'espectador. Mitjançant una intel·ligent mixtura dels gèneres del fantàstic i el melodrama, Sjöström realitza un tractament molt acurat de les emocions dels personatges a través les seues pors, sentiments de culpa i remordiments.
La seua impecable narració, -molt ben teixida, utilitzant flashbacks i dividida en capítols-, és un continu que va des de la més absoluta desolació fins a l’escletxa d'esperança que suposa la redempció del seu protagonista.
La cinta, amb la seua desbordant imaginació, utilitza un llenguatge cinematogràfic totalment avantguardista, tractant temes tan variats com la religiositat, l'abnegació, l'amor no correspost, la violència de gènere o l'alcoholisme. Tot això filtrat a través de la miserable i mesquina personalitat de David Holm, de manera que el recorregut del film és com un etern patiment, una dur malson, que al final esdevé en alliberament.
Cal destacar l'homenatge que li ret Kubrick a El Resplendor en la famosa escena de la porta feta miques.

 
KÖRKARLEN (LA CARRETA FANTASMA). 1921. Suècia. Blanc i Negre. Muda
Direcció: Victor Sjöström
Intèrprets: Victor Sjöström, Hilda Borgström, Tore Svennberg, Astrid Holm
Guió: Victor Sjöström (a partir de la novela original de Selma Lagerlöf)
Música:
Fotografia: Julius Jaenzon